En Joan i els seus unguents (24/01/2012)

Una de les grandeses d'haver ingressat en aquella residència era haver conegut en Joan. Un paio d'aquells que no n'hi han. Més que un assistent era un amic. Li dispensava tot tipus d'atencions. Parlaven de futbol quan jugava el barça, li acostava el diari tots els matins perquè fos el primer en llegir-lo, els diumenges sempre li amagava una ració més de pastís perquè tingués el doble de postre. Amable, coordial i servicial. Valia la pena llevar-se cada matí per aprendre una mica més d'aquell jove tant poc valorat i professionalment desaprofitat.

Mai s'havia imaginat que'ls darrers anys de la seva vida se'ls passaria ingressat en una residència geriàtrica. En realitat si pocs anys abans li haguessin preguntat ho hauria negat de totes totes però la vida, al final, acaba sent com un bumerang que, ben llençat, sempre retorna al seu punt d'origen. Si de petit decideixen els pares arribats a una certa edat sembla que'ls que decideixen són els fills. I els seus havien decidit que'l millor per ell, i per ells, era passar els darrers temps de la seva vida en un lloc on li poguessin donar les atencions i les cures que necessitava. I realment, tot i que no ho volgués reconèixer, havien encertat. Ell es veia que no estava en condicions de viure sol i sabia que'ls seus fills no podien estar pendents d'ell tantes hores al dia.

Per això conèixer a en Joan havia estat, en certa manera, retrobar aquell fill que li hauria agradat tenir per als darrers anys de la seva vida. Un fill únicament pendent d'ell. Bé d'ell i de la Dolors, i l'Aurora i en Francesc i el Jerònim i de tots els companys de la residència que sentien a l'assistent com si fos fill de tots.

Al matí els llevava amb el pot de pastilles corresponent i un cert to aspre que es diferenciava d'aquella falsa i ensucrada dolçor que tenien la resta de treballadors i treballadores de la residència. Era realment rabiós: La gent que tot ho veu bé, que a tot li troba una lectura optimista que sempre riu i mai s'enfada, que sempre estan amables.... puajjj li venien basardes. Una mica de mala llet collons!!

Després els portava la roba, els ajudava a rentar i en acabat, d'esmorzar, una estoneta de tele i la partideta. De tant en tant els despistava 4 dolços per fer-la més entretinguda. El dinar, la migdiada, la volteta de la tarda el sopar i a dormir i així un dia rera l'altre.

Ja feia uns mesos que, amb l'arribada del fred, molts companys havien envellit ràpidament., Passava cada any però els dos darrers semblava que el canvi d'estació s'havia precipitat amb més virulència. Aquell any li estava tocant en ell. Permanentment cansat. Amb poques ganes de fer res, sempre refredat. Sempre amb problemes de panxa, sempre menjant dieta. De tant en tant al llit. El metge li havia canviat la medicació un munt de cops en poques setmanes i no hi havia manera de tirar endavant.

Per això quan aquell matí en Joan li va oferir mig amagat un vol de brou li va semblar que se li obrien les portes del cel. Una tassa de brou ben calenta era el que necessitava. Fumejant se la va acostar a la boca i es va cremar els llavis.

Vinga home d'un sol glop que veurà com el refà.

I cap a dins!

Res més recorda. Només una sensació agradable de llibertat i alleugeriment. Com si realment aquell brou hagués estat miraculós. Feia setmanes que'l Joan li donava unes pastilles d'amagat per mirar de guarir-lo però res havia estat tant efectiu com el brou d'aquell matí.

Mentre tant fora de l'habitació els responsables de la residència van trucar a la família els van comunicar la defunció i van començar els preparatius per al respons. La Dolors, l'Aurora, en Francesc, en Jeroni i tots els companys de la residència ploraven amargament la seva mort. També en Joan que caminava cap cot i trist repartint pastilles d'amagat a d'altres ancians de la residència.

Un dia una parella de mossos d'esquadra se'n van endur a en Joan a la residència. Mai més n'hem tornat a saber res.