¡¡ Si ells s'hi pixen jo m'hi cago !!

Aquests dies hi ha un intens debat sobre els drets i la aportació que han fet els que venen de Barcelona a viure a Arenys de Mar. Com si pel fet de venir o anar a alguna banda suposi haver d'aportar, enriquir o millorar alguna cosa. En aquest poble està prohibida la lliure circulació, la llibertat d'expressió i el dret a l'aportació voluntària pel futur de la vila. Quan vas a viure a Arenys de Mar el que s'ha de fer és, primer demanar permís, després demanar disculpes per tots els mals que puguis fer i al final mirar, callar i no bellugar-se. Hi ha tota una colla de persones que es pensen que pel sol fet d'haver nascut a un poble concret ja tenen dret a sentir-se diferents. Són els garants de la pàtria, aquells que representen les virtuts de la tradició, els que tenen una ascendència diferent sobre la resta. Són els únics amb dret a opinar, aportar i decidir el dia a dia del poble. Són els que, per definició, treballen pel bé de la vila. La resta, ho han de demostrar. D'aquest n'hi ha de dretes, d'esquerres, jubilats, estudiants, treballadors, lliure pensadors i gent de tota classe social.Fa gràcia veure com molts d'aquests se senten d'esquerres i ecologistes, progressistes, lluitadors per la igualtat i per la no discriminació per raó de color, procedència o sexe, són els que organitzen campanyes solidaries, jornades interculturals i tot tipus de mogudes globalitzadores... Però no els toquis allò que és seu. Ells lluiten per un món globalitzat. Bé tot el món menys Arenys de Mar que, com que és el seu territori, es troba al marge de tota proposta igualitària
El poble és seu, els carrers, les places, la identitat, la propietat de les festes i les tradicions, les entitats, el govern, la capacitat de parlar, aportar i enriquir. Tot és de tots menys tot el que faci olor al seu territori. Aquell que han anat pixant al llarg de la història i ara es troba tot marcat. Obliden que la seva condició arenyenca és casual, accidental, per pur atzar. Mentre que els que venim de fora, ho som per voluntat, perquè ens agrada i perquè ho hem escollit.Per sort hi ha una colla d'aquests arenyencs nouvinguts que passen, que malgrat els constants desprecis segueixen endavant amb allò que ells pensen que és bo pel poble en una lluita ingrata i gairebé heroica. Sóc dels que pensen que tots sumem, que unint esforços podem arribar molt lluny i que tant se val d'on vinguis lo important és on volem anar. Confio que les noves generacions no es deixin enverinar per la patètica retòrica que encara ara se sent per algunes places i carrers d'Arenys.

Qui ha filtrat les imatges del violador?

Ni una setmana ha passat fins que hem vist quina és la imatge de José Rodriguez Salvadó conegut popular i mediàticament com el violador de La Vall d'Hebró. La pregunta és qui l'ha filtrat aquesta imatge ¿La Guardia civil o els mossos d'esquadra?. Hi ha varies hipotessis:

1. La filtració ha estat feta per la Guardia Civil interessada en que aquesta sigui pública perquè els veïns de Granada s'encarreguin d'identificar-lo i localitzar-lo i facilitant-los a ells una feina que els arriba empaquetada des de Catalunya una mica per treure's el problema i el mal de cap de sobre.

2. Que hagin estat els propis mossos, i no seria la primera vegada, que intenten fer veure que han estat els civils els que tenen filtracions i així de pas renten la imatge, i empastifen una mica un cos amb el que, a determinats nivells, no tenen cap bona relació.

És evident que un violador d'aquestes característiques, tant pisco lògicament malalt, no hauria d'estar lliurement caminant pel carrer. Però també es evident que les presons no haurien de ser centres de càstig sinó centres re educadors i rehabilitadors. Com també és evident que si aquest individu te un trastorn psiquiàtric el seu lloc no hauria de ser una presó sinó un hospital psiquiàtric. Tenim una justícia que no es correspon als equipaments que li donen suport. O bé tenim uns equipament que no són adequats per la justícia que els dirigeix. Aquest és un problema polític i judicial. Jo estic al costat de totes les seves víctimes. De totes les dones, homes, nenes, joves i adolescents siguin de Barcelona o de Granada, de Vigo o de Madrid que se senten insegures, indignades i amenaçades de trobar-se aquest o qualsevol altre com aquest a una cantonada. Però aquest home ha pagat amb la justícia. Ha complert allò que la llei estableix que ha de pagar per haver violat a ni se quantes dones. La indignació la ràbia i la impotència la hem de dirigir cap als veritables responsables: ELS POLÍTICS que són els legisladors, els que fan les lleis que desprès els jutges administren, els que elaboren els pressupostos insuficients per construir centres adequats, els que decideixen on, quan i de quina manera es construeixen els centres penitenciaris i els que, amés de tot això tenen la barra de dir que són els jutges els responsables
Mentre la societat no s'adoni on rau el problema i segueixi jugant el joc d'aquí li encolomo les culpes més violadors, més assassins, més lladres i més delinqüents sortiran al carrer sense estar realment rehabilitats. Millors lleis, més clares i menys cara dura.

Castellà VS Català

Els professors de llengua castellana a Catalunya ho estan passant molt malament. Aquesta és la inquietud que el director d'un institut m'ha fet arribar aquesta setmana. Segons el docent el problema rau en que els alumnes s'han adonat que la llengua útil a Catalunya, aquella que es necessària dominar per aprovar és el català. Que la llengua útil per la vida laboral i pel seu futur és l'anglesa. Per aquest motiu mostren un total i absolut desinterès per l'aprenentatge de la llengua castellana a la que veuen com un problema i un destorb més per tirar endavant els seus estudis.Que els nostres fills percebin qualsevol qüestió lingüística com a un problema és el resultat de la mala gestió educativa, social i política que hem fet els darrers anys. És evident que la situació que hi ha a Catalunya amb el català no és la normal i és també evident que el castellà és una llengua molt més forta que la catalana. Per aquest motiu no s'entén que durant anys s'hagi volgut enfrontar les dues llengües. Hem convertit la parla en una mena de lliga de futbol on si tu ets d'un equip no pots ser seguidor d'un altre. On o ets blanc o ets negre però no pots ser gris. On si tu ets dels uns has d'anar contra els altres.
La cultura, la llengua, la literatura és precisament tot el contrari. És diàleg, reflexió, coneixement, tolerància, convivència.... Hem pervertit allò que ens fa diferents a la resta d'éssers del planeta, la capacitat d'articular una parla, ho hem convertit en un motiu més de segregació de distanciament. Ara els més joves no entenen la llengua com un element cultural, per ells és una eina més, un mitjà més per aconseguir allò que volen. Obvien tot el que penja d'una llengua: literatura, art, tradició, història, riquesa social, tradició oral, teatre, cinema, pintura.. Per ells tot això no importa, no ho volen saber només els interessen les 1500 o 2000 paraules que han de conèixer per poder trobar feina i evolucionar a la vida. No els hem sabut ensenyar que el castellà, com el català o l'anglès, el francès, el rus, el xines, el flamenc o el birmà són llengües lligades a milers d'anys d'història i que saber-ne una no impossibilita coneixen una altra i que quantes més coneguin molt millor per ells com a persones. Planyo a aquests professors de castellà perquè, provablement, són víctimes d'allò durant molts anys han promogut aquells que defensen la llengua que precisament ara ells intenten ensenyar. Però encara planyo més a totes aquelles generacions que parlaran una llengua sense saber realment tot el que significa.

Las fotos ja no ens afecten

Ens estem acostumant a veure-ho tot. Novament el fotògraf Oliveiro Toscani ha tornat a sorprendre'ns amb una imatge provocativa. Però aquest cop només ens ha sorprès. La imatge desagradable i repulsiva de la model anorèctica Isabel Caro, ha generat debat i polèmica però no repulsió, no fàstic, no grima, no ens ha fet girar la mirada ni passar plana, no ha aconseguit que es demani la no emissió d'aquesta imatge. Tot el contrari. Als bars i cafeteries, sobre les taules de treball, a casa a l'hora de dinar la imatge ha estat analitzada fins al més mínim detall. L'observador s'ha acostat a la fotografia a la recerca, encara més, d'aquell detall d'aquell tros de pell, d'aquella arruga que fa la fotografia encara més desagradable.Els aficionats a la fotografia hauran notat en aquesta campanya la utilització d'una tècnica de retoc digital anomenada Dragan. L'objectiu d'aquesta tècnica és precisament ressaltar les textures de la pell per donar-li a la imatge un aire encara més dramàtic. No ho han aconseguit.El publicistes i els provocadors obliden que l'ànima humana en realitat és que com altres parts del cos que abase d'anar fregant acabes fent bombolla. Ens hem acostumat a veure tot tipus de misèries. Les imatges ara no tenen el mateix impacte perquè estem acostumats, ja no ens espantem de veure un malalt de sida morint, ni un home gran cremant-se viu al carrer, ja no es sobte veure un crani obert en plena operació, ni un infant amputat a qualsevol guerra. Hem assimilat les imatges com a part de la nostra vida i les utilitzem per crear debats, per modelar consciències, per reflexionar sobre fets que considerem importants però la imatge, per si sola, ha perdut molt sentit i ja fa poc efecte.Hem fet grossa la bombolla visual però encara ens queda la sensibilitat del debat, la preocupació pel feble, la commoció davant de les injustícies, però aquests no són sentiments que no es poden anar commovent a cop d'efecte mediàtic si no volem que ens passi amb la consciència el mateix que ens ha passat amb l'ànima que se'ns ha endurit.

La ciutat dels desquilibris

Aquest cap de setmana el Barça a presentat al món com serà el seu estadi quan aquest sigui remodelat d’aquí a quatre anys. Una proposta de Norman Foster que basa la seva espectacularitat en la riquesa de llum que porta implícita la nova façana. No deixa de ser paradoxal que mentre el barça presenta la seva il·luminada proposta a l’Hospital de La Vall d’Hebró els quiròfans estaven tancats per manca de llum. Es evident que el plantejament és manipulat i seria tendenciós si aquest fos un cas aïllat. Però no és així. Paradoxal és que just a l’altre costat d’on es troba la “espectacular” torre Agbar, símbol del disseny i la riquesa d’una empresa privada, hi hagi el jardí dels encants on des de fa molts anys cada nit hi dormen tot tipus d’indigents i immigrants il·legals en la més absoluta misèria. O que davant del TNC i de tota la seva vitalitat creativa s’hi trobi el tanatori de Sancho Dàvila. Que l’Hotel Juan Carlos I sigui erigit a molt poca distància d’una zona de barraques i analfabetisme. Que construïm un fòrum de diàlegs i solidaritat mentre a l’altra banda de l’autopista gairebé aïllem a tot un barri marginal i marginat pels greus problemes d’inadaptació, delinqüència i drogoaddicció. Parlo de La Mina. I així podríem seguir amb La Vila Olímpica i La Barceloneta, o molts i molts d’altres exemples que trobaríem.
Es molt provable que a ulls de l’alcalde de Barcelona això sigui un exemple de convivència, cosmopolitisme, diversitat cultural i riquesa mediterrània. Però per a molts això és una nafra. Crear aquests desequilibris en un entorn geogràficament tan reduït com és Barcelona és garantir la injustícia social envers els més dèbils. Aquí les coses les posem sense calçador ni anestèsia i de moment encara és controlable. Però aquest és un camí revirat i perillós que algun dia pot girar-se en contra de la convivència i l’equilibri.

Una llei poc clara

L’altre dia, quan van portar les garrafes d’aigua pel dispensador que tenim a la feina el xicot que les transporta em va comunicar que apartir d’aquell moment deixaria de servir-nos garrafes de 20 litres i ens portaria garrafes de 13 per acomplir la nova llei de riscos laborals.
És curiós com tenim tendència a publicitar determinades intencions polítiques i, cal pensar involuntàriament, silenciem determinades noves normes d’abast social. Hi ha molts i importants sectors socials que en surten afavorits o perjudicats per aquesta llei. reposadors de supermercat, descarregadors portuaris, paletes o lampistes, tècnics de transport sanitari, repartidors de butà…. Alguns tenen ja a la seva feina elements per alleugerir els pesos però molts, al llarg de la seva jornada es troben amb problemes que els fa aixecar molts més de 13 quilos. ¿Què li dirà el repartidor de butà a aquella veïna gran que viu en un tercer sense ascensor i que necessita la bombona de butà per cuinar? O ¿com manipularà les caixes i sacs el paradista de verdures del mercat municipal on jo compro? ¿Heu provat mai d’aixecar un sac de guix de qualsevol obra?
M’agraden totes aquelles lleis que afavoreixen al treballador i ens fan la vida molt més fàcil però un cop més fem normes, en molts cassos, impossibles d’aplicar. Cal fer les coses de manera ordenada. De res serveix fer lleis si primer no donem les eines, tant a empresaris com a treballadors, perquè les puguin acomplir i, posteriorment, no instaurem els mecanismes adients de control que garanteixin el compliment de la norma.

Els Clients són espècie per recuperar

El cinema s'ha encarregat de recordar i caricaturitzar la imatge servil d'aquell dependent de botiga profundament marcat per la frase "el client sempre te la raó" que llepa pràcticament el terra que trepitja el comprador només que per endossar-li un televisor o qualsevol peça de roba. És evident que aquest és un pas que havíem de superar. No és, era, racional la relació de vassallatge que s’establia entre qui compra i qui ven. Qui paga i qui ofereix. Però ens hem passat tres pobles. Les gran empreses s’han passat molt i molt de llarg. Avui Renfe anunciava que els usuaris de les seves línies podran informar-se dels retards dels trens gràcies als missatges SMS. La mesura, gratuïta els primers mesos, tindrà cost econòmic a qui ho sol·liciti apartir del més de gener. Canon, la marca d’aparells electrònics, ha posat a disposició dels seus clients un telèfon d’informació i assessorament per aquells que tinguin problemes amb els seus productes. És un 807 de pagament. La Generalitat de Catalunya convida als usuaris a denunciar els delictes que en matèria de consum detectin mitjançant el telèfon d’informació de la Generalitat 012. També amb cost econòmic per qui l’utilitza.
Una cosa és ser esclau i una altra es fer negoci dels problemes dels clients. Que RENFE instal·li un servei per informar dels endarreriments enlloc d’arribar alhora fa riure però ¿Que els usuaris no han pagat el dret de ser informats normalment amb el seu bitllet? ¿Cal afusellar l’economia d’aquells que, lluny de gaudir del car aparell que han comprat, necessiten l’assessorament d’un expert? ¿Cal treure diners d’aquells que se senten ciutadans solidaris i conscients i volen ajudar a l’administració en la seva lluita contra el frau?
Ja fa temps que amb campanyes publicitàries i assessors d’imatge ens intenten colar bou per bèstia grossa i el que més preocupa és que llastimosament ho estan aconseguint.