Mort de fred (13/01/2012)

2 euros és tot el que li queda a la butxaca. Manté l’orgull d’un passat esplèndid. Arribava a la feina i el conserge li obria la porta, la telefonista el saludava respectuosament i la secretària li deixava a la taula un cafè americà amb llet. En prenia un glop i autoritzava que li comencessin a passar trucades.

Els fills a l’escola de la Garriga i la muller tot el dia a l’Iradier prenent banys fent-se massatges i exercitant el cos amb el professor particular de Pilates. Assitent a casa i un encarregat de manteniment per al jardí els cotxes i la caseta de Cadaquès. Xofer no n’havia volgut mai. A ell sempre li havia agradat conduir.

Poc s’imaginava que la situació canviaria tant en tan poc temps. No va ser una cap mala inversió, ni cap operació de risc. Senzillament els clients es van anar donant de baixa un darrera l’altre. La conta de resultats va entrar en números vermells. Les nòmines no es podien pagar. Primer es van acomiadar els treballadors temporals. Desprès es van tancar les delegacions. Tot seguit pre-jubilacions i finalment l’Ero. Concurs de creditors i tot fos. Els beneficis, els edificis, les inversions el capital els treballadors l’assitent de la llar, la quota de l’Iradier, la caseta de Cadaquès, i la escola de la Garriga.

Es van vendre les joies les pells, les ampolles de vi del seller i un parell de quadres originals. Però no va ser el pitjor. La crisi, com passa sempre, va passar de la conta corrent al llit i ella va marxar amb un advocat matrimonialista del carrer Muntaner. No només el va deixar sinó que es va garantir una bona pensió i la meitat del res que li quedava. Els fills emmerdats en un munt de negocis no massa clars, sense un duro a la butxaca i fent veure allò que no tenien.

Se sent traït però no els fa culpables. En realitat sap que tot allò s’havia muntat sobre una mentida. Ell en realitat no l’havia estimat mai. Era bona al llit i espectacular vestida de gala. Als fills els havia malcriat per compensar el munt d’hores que es passava fora casa en reunions i trobades realment innecessàries. Tot el que havien comprat i els sous que havien pagat sortien d’uns diners mai garantits a llarg termini. Mai va fer cas d’allò que tants cops li havia dit el seu avi. Guarda quan en tinguis.

I allà es trobava. Amb els darrers dos Euros a la butxaca. Parant la ma pels carrers. Anant a buscar aliments calent a Càrites i vestint roba que la gent llençava per vella.

La passada nit havia estat freda. Per sort s’havia pogut arrecerar a l’entrada d’un aparcament privat per passar les hores més dures de la matinada. Des que les entitats bancàries havien tancat amb clau els caixers a la nit, trobar un lloc calent era cada cop més difícil. Allò de la obra social s’havia acabat definitivament. Les mans glaçades i una mena de pedra al pit que l’apretava i el comprimia dolorosament. Les mans morades i els peus... Preferia no saber-ho. Es va mirar fixament la moneda damunt la ma bruta i va decidir que faria el de sempre. Comprar-se un cartró de vi i mirar de perdre el coneixement de la realitat i la seva misèria durant un parell d’hores i desprès.... després que fos el que Dèu volgués.

Aquella matinada, als vols de les tres, els serveis d’emergències rebien l’avís que s’ha trobat un indigent mort damunt d’un banc. El fred un cop més ha estat més poderós que les ganes de viure.