Saber Callar i escoltar (11/01/2012)

De petit sempre li havien dit a casa: Calla i escolta. I així havia fet tota la vida. Callar i escoltar. Assegut a la primera taula de la classe escoltant amb atenció tots els raonaments que’ls explicava el mestre. En silenci. Sense badar boca. Sense caure en les provocacions del company del costat. Sense dirigir paraula a la companya del darrera. Escoltant amb atenció les classes i callant bondadosament a l’hora de l’esbarjo. Aquesta actitud li havia suposat un currículum espectacular ple de bones notes i reflex del reconeixement de tots els mestres que sovint clamaven les bondats del seu silenci. És tant bon noi. Tant Atent!!

Amb el temps havia desenvolupat l’habilitat de distreure’s, d’escoltar sense prestar la més mínima atenció al que li deien assentin adequadament amb el cap i posant cara d’absoluta atenció al que li explicaven. Una habilitat que a la universitat li havia estat útil per a dissoldre’s entre la maresma d’estudiants. Passant absolutament desapercebut. Seia a la primera fila com sempre: Callant i escoltant.

Per casualitat, un dia va passar per davant de la sala d’actes i hi va veure moviment. Encuriosit va entrar per beure que s’hi coïa. Involuntàriament va participar, passivament i en silenci, de l’assemblea d’estudiants contra la reforma educativa. La seva actitud va agradar als joves estudiants d’esquerres que, abduïts per l’idealisme revolucionari dels anys 70 i la filosofia de resistència budista, molt de moda en aquell moment, van quedar enlluernats per la seva capacitat de mantenir-se resistent de manera pacífica davant les violentes i convulses reaccions de l’establishment dirigent.

En poc temps va encapçalar la protesta pacífica dels estudiants amb sentades a la via pública, concentracions silencioses i caravanes reivindicatives. La seva habilitat negociadora treia de polleguera als seus adversaris. Seia en silenci respectuós escoltant les propostes sense badar boca. Sense dir una paraula. Assentint amb atenció a totes les ofertes sense donar el seu braç a tòrcer. La seva actitud desesperava als negociadors que, esfondrats després d’hores i hores de propostes, acabaven cedint a la oferta inicial del sindicat d’estudiants.

Els seus èxits no van passar desapercebuts als partits polítics. Ràpidament es van fixar en ell, el van incorporar a les seves files i, aprofitant la difícil situació política i la necessitat d’una reorientació del partit, el van enfilar al capdavant de la formació convertint-lo en el far de guia de tot el país.

I allà es trobava. Presidint un Consell de Ministres, amb un escollit grup de doctors en economia i finances, alts directius de les empreses més importants del país, professors universitaris i consultors de fama internacional, asseguts mirant-lo i esperant instruccions. I ell allà al cap de la taula fent el que havia fet sempre: Callant i escoltant.

El silenci era dens. Absolut. De sobte es va trobar sense res que escoltar. Sense res a dir. Mirant-se les cares i esperant que algú fes el primer pas. Va agafar la gerra d’aigua i es va omplir el got. Havia de perdre temps. No tenia cap intenció de badar boca. Mai ho havia fet i no pensava canviar ara que les coses li anaven tant bé.

De sobte s’obre la porta i entra un home dinàmic, carregat de papers i amb pinta d’assessor. Es posa dret al seu costat i va comença a repartir feines. Se’l mira i pensa: Això de presidir un govern tampoc no és tant difícil com la gent diu.