També s'ha de saber guanyar

El problema de no guanyar mai és que quan et passa no saps trobar el límit de la celebració. És el que aquests dies està passant amb la selecció espanyola i la victòria a l'Eurocopa. 44 anys sense menjar-se un torrat, sense poder celebrar un triomf, sense aconseguir cap fita és molt de temps omplint el pap de raons i ganes de celebracions. Ara tota aquesta bilis concentrada, tota aquesta efervescència acumulada, totes aquestes ganes de sentir-se espanyol i campió, s'han destapat de cop. Com una gran eclosió nuclear els reprimits i silenciats españolets. Aquells que machacaben alo món amb l'armada invencible, que no veien pondre's el sol en el seu imperi, que van fer de les amèriques el seu parc temàtic, aquells que amb canons anaven per tot arreu silenciant veus i massacra'n cultures, ara s'havien passat molts anys, per ells masses, en silenci, veient com cada cop que obrien boca els queia una derrota, com cada país que passava, cada exèrcit, cada govern, cada selecció els donava una lliçó de saber estar, de treball, de sacrifici, de potència..... En una nit s'han alliberat i embolcallats amb la bandera espanyola han omplert carrers i places, platges i pantans disposats a imposar a qualsevol incaut que passi aprop d'ells, la seva identitat espanyola.
Aconseguir aquestes puntes d'orgull amb el futbol no trobo que estigui malament. Aprofitar el futbol per empastifar-ho totes el que em preocupa i en un país on no es guanya mai costa molt trobar el d'aturador. Molt em temo que aquests propers dies sentirem molts comentaris, s'explicaran moltes decisions i s'argumentaran determinades actituds, embolcallats amb la bandera vermella del futbol i l'esport és una cosa i la política la justícia i el govern d'un país n'és un altre i a l'estat Espanyol ja s'estan començant a confondre.

L'anunci d'un resentit sense orgull!!!!

Vendo Suzuki GS500F amarilla y negra de septiembre de 2005. Vendo por no usar debido a una lesión aprendiendo a patinar. Regalo patines con una hora de uso. Los tramites corren a cargo del comprador. El pago se realiza en efectivo.

Comentari de Revetlla

Estàvem amb un grup d’amics llençant petards amb els nostres fills de 4 anys. De sobte veig com un dels pares es mira l’activitat apartat i amb un punt de rebuig. M’hi acosto:

- No tiras petardos?
- No. Con 5 años de guerra ya tuve suficiente.

L’home, originari de l’antiga Yugoslavia, esmerça una mirada de complicitat per suavitzar el moment.

Conclusió: La realitat la vivim segons les nostres experiències.

De sobte 35

Hi ha hàbits que de sobte et posen cara a cara amb alguns dels patiments més íntims. Tinc el costum, potser perquè em faig gran, de, per Sant Joan, posar en algun moment, la extraordinària cançó que Serrat va composar parlant de la Revetlla i que es titula “Fiesta”. És com una superstició, un fet similar a penjar-se del coll un amulet.
Repassant les cançons del disc, vaig descobrir composicions, per mi desconegudes, que responen als canons estètics d’aquelles cançons del Serrat de l’any 70. Un molt d’observació, un toc de reflexió, i un tant de crítica. Relligat amb la simplicitat de la paraula i la senzillesa d’una guitarra. Retrobar aquelles cançons em va fer notar el pas dels anys. És dur arribar als 35 i sentir-se gran. Es molt provable que aquesta mateixa sensació sigui la que tenien els meus pares a aquesta edat, si és així no em van saber preparar per aquest moment. Durant uns minuts vaig trobar a faltar tantes coses. Sobre tot sensacions. Sensacions lligades a espais, a estats d’ànim, a persones. La protecció dels pares, el reconfort d’aquella casa on hi vaig passar la infantesa, l’enyorança d’objectes que ja no hi son, la catalítica, els plats de vidre verd, els clicks, les tardes de bicicleta a la Sagrada Família, la sensació d’estrenar el ford fiesta, o fins hi tot aquells programes infantils de televisió en blanc i negre.
Són moments que mai tornaré a viure i que, quan sento cançons de Serrat, molt semblants a las que posava el pare els diumenges al matí mentre ens vestíem, tornen al meu pit de manera un tant inquietant.
M’he fet gran i m’hi he fet sense adonar-me, i ara, als 35 no tinc la certesa d’haver viscut aquests anys amb prou intensitat. No se si he estat capaç d’aprofitar totes les oportunitats que els meus pares i la vida, per aquest ordre, m’han ofert. Si que tinc la certesa que no podré esprémer la vida que em resta, almenys els propers anys, amb la mateixa força amb la que podria haver viscut aquests anys inicials. Família, nens, treball, responsabilitats que ens anem posant a sobre sense adonar-nos i que ens van limitant les intensitats existencials. Diuen que és el preu que s’ha de pagar. ¿El preu de què? El que no tinc clar és si he sabut fer amb els meus fills allò que els meus pares no van saber fer amb mi. Preparar-los per quan, com jo, es trobin fit a fit amb el pas del temps i procurar que no els passi com a mi: Dubto d’haver aprofitat el temps.
No crec que estigui encara preparat per adonar-me que d’aquí a 15 anys en tindré 50 i tot just és el mateix que he viscut d’es que en tenia 20. Vaig prémer l’stop, vaig treure el Cd i, probablement no el tornaré a posar fins d’aquí a un any.
M’haig de recordar de no escoltar cap altre cançó que la de “Fiesta”.