Mobiliari urbà caduc

Vestigis d'una època on les coses es feien diferent

Exemple decadent de la transformació urbana

Ser mares. Un fet heroic

Dades de l'Institut Català d'Estadística, (Idescat), situen l'augment demogràfic que ha viscut Catalunya l'any 2007, com el més elevat dels darrers 30 anys. Des de l'any 1980 no havíem registrat tants naixements en un any.

Els motius, segons els experts, en són dos. Per una banda l'arribada de la immigració. Sobretot la que prové de països on la tradició és tenir molts fills i les dones comencen a ser mares mes jovenetes. I l'arribada a la trentena de totes les nenes nascudes en el bom demogràfic dels 70.

Aquest fet, però, no l'hem d'interpretar com la inversió d'una tendència negativa que va registrar els seus pitjors valors l'any 1995. Bàsicament perquè els motius pels quals les dones del nostre país van deixar de ser mares se segueixen produint : La escassetat d'ajuts a les famílies amb més d'un fill. I la dificultat de conciliar la vida laboral amb la vida personal.

El que és el mateix. Des de l'any 1995, pel cap baix, l'administració no ha fet res per les famílies. Han passat per l'administració governs conservadors i progressistes, governs de dretes i d'esquerres, governs nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols. Han governat en coalició i en solitari, i cap d'ells, cap, ha estat capaç d'ajudar. Vivim en un país on els bolquers tributen com article de luxe. On les guarderies es paguen malgrat es diguin públiques. On els ajuts a les mares es redueixen a 100€ mensuals, a conte de la declaració de renda. On la baixa per maternitat es redueix a 16 setmanes: QUE NO SÓN 4 MESOS!!!!! On si cal posar-li ulleres, plantilles, aparells odontològics o qualsevol altre tractament d'aquest tipus, va a carreg dels pares. On si necessites deixar el nen en alguna activitat extraescolar perquè no coincideixes d'horari ningú te la paga. Un país on te més utilitat el carnet del Club Super 3 que no pas el de Família Nombrosa.

Els sociòlegs consideren aquest increment un fet puntual. Entre d'altres raons perquè les dones immigrants que ara tenen els seus primers fills deixaran de tenir-ne quan se n'adonin del que costa tirar-los endavant sense cap ajut públic. I tornarem, altre cop a entrar en recessió demogràfica.

I que voleu que us digui. S'ho tindran ben merescut per incompetents, inútils, egoistes, insolidaris, prepotents, ineptes, brètols, obtusos, manipuladors, mentiders, demagogs, impresentables..... I unes quantes dotzenes més d'adjectius qualificatius que podria aplicar als polítics però que per manca de temps i, sobre tot, de ganes, no anomenaré.

Fa fred!! Més combustible!!!

Cal cebar el ventre de la màquina si volem estar calents.

Avui els repartidors de butà treballen intensament per satisfer les necessitats d'aquells que han esperat al darrer moment.

Fa fred!!

Les depuradores són poc ecològiques a l'hivern

La pesca serà una de les activitats econòmiques que desapareixerà de Catalunya si no ho remediem. I ho farà perquè, primer, els propis pescadors se l'han carregada. I desprès perquè socialment hem implantat uns hàbits que han afectat directament l'art artesanal de la pesca.

Avui, novament, el sector de la pesca ha tornat a demanar la racionalització de les depuradores que s'estan instal.lant a la costa catalana. Ja fa un parell d'anys que denuncien que part de la crisi pesquera la produeix el funcionament de les depuradores d'aigües residuals.

Com es sabut, les agües brutes de les clavegueres que provenen dels nostres vàters, són aigües riques en proteïnes que, un cop al mar, es descomponen diluint-se en l'aigua i incorporant-se a la cadena tròfica en forma de planton o fitoplanton que mengen determinades especies de peixos. Si les aigües es depuren tots aquests nutrients no arriben al mar i empobreixen les aigües costaneres.

Un altre aport natural de nutrients eren els rials i les rieres on, a més de les aigües residuals, hi anaven a parar tot tipus de restes orgàniques naturals que la pròpia natura elimina. Quan aquestes rieres baixaven amb les pluges aquests nutrients també s'incorporaven a la cadena tròfica. Ara resulta que molts d'aquests rials s'han urbanitzat i les seves aigües s'han derivat als claveguerams que van a parar a les depuradores. Per tant tampoc hi ha aport per aquest costat.

Als pescadors ja els sembla bé que es depurin les aigües industrials. A ells tampoc els van bé les aigües contaminades. Fins-hi tot comprenen que'ls interessos turístics són fonamentals i accepten que les aigües residuals es depurin durant els mesos d'estiu. El que no entenen és la raó que fa funcionar les depuradores durant els mesos d'hivern, quan el turisme de platja es inexistent.

La psicologia humana és molt complicada. Més ho és l'administrativa. Tenim una tendència natural a anar d'una banda a l'altra sense trobar un equilibri tant necessari en cassos com aquest.

Ecologista vol dir vetllar pel mediambient. Intervenir en processos naturals com aquest no en té res d'ecologista.

Publicitat NO gràcies!!!

Milers de tones de paper llençats a la paperera cada dia.

Multitud d'esforços creatius malversats en publicitat inútil.

Milions de ciutadans molestos per res.

Tant costa acomplir els desitjos dels veïns?

Tornem a tancar el cercle

Ahir Barcelona va iniciar la encesa dels llums de Nadal. Enguany aquesta encesa s'ha fet més d'hora per ajudar als comerciants a combatre la crisi. L'objectiu és intentar promoure el consum per mirar d'afavorir la difícil situació del petit comerç.

L'altre dia parlava amb un dels dinamitzadors de l'Associació de Botiguers de Catalunya i m'explicava que aquests no estaven sent uns mals moments per al petit comerç: "Com que la gent te pocs diners s'hi mira molt alhora de gastar-los i sovint escull el comerç de proximitat. Allà troba bons consells i evita la compra compulsiva".

Haig de reconèixer que la revelació em va estranyar. Sempre s'ha dit que el comerciant és queixa per vici. Que és patidor de mena i que tot sovint manté una actitud pessimista front la seva situació. Creia, sincerament, que ara la cosa era com deien. Ves per on resulta que no.

Desconec si la el meu interlocutor em va enganyar o bé si l'Ajuntament de Barcelona no s'ha assessorat abans, però semble que la estrena precipitada de les llums de Nadal afavoreix més al Corte Ingles que no pas als petits eixos comercials. Cosa estranya.

I segon. Fa molta gràcia que diguin: " Hi ha que aconseguir que els comerços venguen per superar la crisi", com si els que compressin en aquests comerços fossin d'un altre planeta. A veure si ens entenem:

Quan es diu de comprar, o de vendre es fa referència a que nosaltres, la resta de treballadors que no tenim comerç però que treballem els que tenim feina perquè els que no estan a l'atur o apunt d'anar-hi a parar, ens gastem els diners, que possiblement no tenim, comprant. O bé que comprem a crèdit novament productes un fet que i no recordo malament ha estat origen d'una crisi que si no erro el tir encara no s'ha acabat i que afecta al món del comerç que li han encès els llums abans perquè venguen.....

No entenc res. Enlloc de fer que hi hagi feina i diners ens preocupem en promoure un consum que no es produeix perquè no hi ha diners.

Algú em pot treure del pou en el que estic posat? Què se m'ha perdut alguna cosa?

L'avi suïcida

Ordenar allò que no és habitual:

Ancià temerari que llença la seva cadira de rodes a tota velocitat.

Que en fem?

Els accidents són també culpa de l'administració

Un nou accident mortal amb motoristes aquest cap de setmana ha tornat a posar damunt la taula la situació d'indefensió que aquest col.lectiu té davant la resta d'usuaris de vies ràpides.

Novament l'administració, en boca del Director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya, ha tornat a demanar als conductors que adeqüin la seva conducció a les vies per les que transiten en una mostra més de culpabilització dels ciutadans.

No negarem que cal ser respectuosos amb els altres a l'hora de circular però no val responsabilitzar els conductors, dir que són molt dolents, cobrar el sou i marxar a casa a veure la tele. Mirem un moment a casa del senyor Pèrez Moya.

El darrer estudi EuroRap que analitza la xarxa viària catalana. Que elabora la Fundació RACC, que ha estat el.laborat amb dades recollides al darrer trienni i que va ser presentat el 19 de desembre de 2007, conclou que més de la meitat dels accidents de moto es donen en el 13% de la xarxa viària catalana. Que dels 6.325 quilòmetres auscultats, el 23% registren un risc molt elevat d'accidents. Que Girona primer i Tarragona desprès són les províncies catalanes que més punts negres tenen registrats. Quants d'aquests punts s'han arreglat o s'ha projectat la seva reforma en aquest any? Cap.

La Fundació RACC, a més de nombroses associacions de motoristes, han demanat de totes les maneres possibles que es modifiquen els guardarrils i s'instal.lin els que garanteixen que'n cas d'accident cap motorista patirà l'amputació d'un membre del seu cos. ¿Ha servit d'alguna cosa? No. No només el nombre de guardarrails renovats per la Generalitat és ínfim sinó que se n'han instal.lat de nous.

Quantes vegades s'ha demanat que les senyals viàries es pintin amb un producte antilliscant i que, d'una vegada per totes, es deixin de borrar les senyals viàries pintant-les de negre?. Això fa que no les veiem i no les podem evitar i ens patinin les rodes. Doncs segueixen sense utilitzar pintura antilliscant i borrant les línies pintant-les de negre.

Quants cops s'ha demanat que es mantinguin les vies el màxim de netes de pols? Doncs no hi ha manera

I així podríem seguir amb l'asfalt, la senyalització i tantes i tantes coses que depenen de la administració i no es fan.

La propera vegada que hi hagi un accident com el d'aquest cap de setmana, on hi hagi motoristes, si tenen decència, evitaran responsabilitzar, novament, als usuaris dels accidents.

Pintades absurdes

No cal ser anti res per no estar d'acord

No cal embrutar res per mostrar el que penses

No calen tantes coses que fem cada moment

No cal anar a Roma per aprendre llatí

Adolescent de 17 anys, estudiant de primer de batxillerat, lletres pures, arriba a casa ahir a la nit i els comunica als seus pares que t'he previst fer una excursió:

- Quan serà? Pregunta el pare.
- La setmana vinent. Anem només la classe de llatí. M'hauràs de donar 53€ per pagar-la.
- Collons!!! 53€???
- Si.
- On aneu?
- Marxem un dia a Roma

Això no pot ser. És evident que el món ha canviat molt, que les distàncies s'han fet mes petites i que ara hi ha moltes més facilitats per anar als llocs. Però és excessiu. Només fa 15 anys que quan arribava el final de curs, i ens portaven a Montserrat o a Núria era una festa per nosaltres. És clar que ja aleshores era una excursió una mica "cutre". Però entre poc i massa.

Estic d'acord que cal facilitar als alumnes la possibilitat que experimentin ells mateixos els seus aprenentatges. Que aquestes són eines que generen interès i compromís envers el que estudien. Que cal incloure les noves tecnologies i aprofitar els avantatges que proporcionen les companyies de baix cost... i tot el que vulguin però no cal anar a Roma per aprendre llatí. Més tenint en compte que'l llatí és una llengua morta.

Es com si els estudiants de física anessin d'excursió a l'espai per veure amb els seus propis ulls les conseqüències de la ingravidesa. Si volen anar d'excursió que hi vagin. Si volen aprendre llatí que n'aprenguin. Si volen conèixer la llengua en el seu us que passin un dia a Montserrat. No hi tinc cap problema.

Ah! Per cert. I al damunt l'institut és públic. No forma part de la curta llista d'escoles pijes per pares pijos que hi ha a Catalunya.

Finalment el pare ha pagat els 53€. Ja li va dir que no li finançava una sortida de 4 dies a Londres amb el professor d'anglès per practicar l'idioma.

¡¡Que la sort us acompanyi!!

Un mes abans del sorteig la sort surt a cercar-nos amb mil cares diferents

Quina d'elles serà la bona?

On es troba l'equilibri de l'aposta?

Calendaris sexistes

Per segon any consecutiu Ryanair tornarà a fer un calendari amb fotografies de les seves hostesses en biquini. I per segon any consecutiu l’Institut de la Dona ha considerat sexista l’acció i ha amenaçat en emprendre accions legals contra la companyia irlandesa.

Cada cop entenc menys determinades actituds d’algunes entitats o instituts encarregats de vetllar per la igualtat de la dona. Consideren el calendari sexista perquè discrimina la dona. Quina dona? La que surt a les fotografies? Les hostesses que són fotografiades ho fan voluntàriament.

Sexista perquè surten dones lleugeres de roba? Igual que el calendari que van fer amb motius benèfics senyores mastectomitzades, o el que van fer senyores grans demostrant que no hi ha que tenir complexes, o el que van fer jugadores d’alguns equips esportius, o el que van fer les mares d’una AMPA per recollir diners pel centre escolar, o el que van fer esportistes, o el que.... Tots aquests cassos són calendaris de senyores nues o semi nues i en cap d’aquests o d’altres cassos l’Institut de la Dona ha dit res.

Sexista perquè són senyores? Aleshores és igual de sexista que el que van fer els jugadors de waterpolo, o el dels bombers de no sé on, o els d’alguns equips esportius, o el de.... i en cap cas l’Institut de la Dona va dir res al respecte. És més algun d’aquests ha penjat a les parets d’alguna associació en defensa del dret de les dones.

Que fer el calendari és una qüestió d’imatge és evident. Tant evident com que aquesta polèmica no fa més que beneficiar els interessos publicitaris de la companyia. Però cal no perdre el nord i ser justos amb tothom, mirar tots els cassos amb el mateix interès i valorar totes les propostes amb els mateixos criteris.

Massa sovint les entitats en defensa dels drets de les dones cauen en la mateixa discriminació que elles denuncien.

Crec, sincerament, que la polèmica rau no tant en el calendari com en la utilització que’n determinats cassos es pot fer d’aquestes fotografies. Que siguin dones joves i estèticament agraciades pot fer que l’ús que se’n faci d’aquestes fotografies sigui desafortunat i pugui denigrar la figura de la dona. Però aquest no és un problema del calendari. És més aviat un problema educacional d’alguns sectors de la nostra societat. És aquí on cal treballar i no en el calendari pròpiament dit.

Ah, per cert, el calendari val 10€ se’n fan 10.000 exemplars i tot el recaptat anirà a una ONG amb seu a Dublín.

Crisi bancària

Cartell trencat, caixer amb cartrons, taulell cremat

Imatge d'una oficina bancària en funcionament

Potser si que ha arribat la crisi als bancs

Tornen les activitats de sempre

En plena època de dificultats i de recessió hi ha sectors que veuen incrementar els seus ingressos significativament. És una mica la llei del pèndol el que ara és misèria per uns és riquesa per d'altres.

Aquest dies he pogut constatar que hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de sectors que des que es diu que hi ha crisi a ells només fan que millorar els beneficis:

Un és el dels videoclubs. Un sector que estava pràcticament desaparegut, torna a veure amb optimisme l'arribada del nou any. Aquest cap de setmana el propietari d'un establiment m'explicava que la gent ja no va al cinema perquè els surt molt car. En canvi per 3€ poden veure a casa una pel·lícula relativament recent. Això ha fet que moltes persones s'hagin tornat a donar d'alta als videoclubs i que aquest sigui altre cop un sector en desenvolupament.

Un altre: les ADSL's tornen a contractar altra cop noves línies. Davant la impossibilitat de viatjar i sortir almenys no perdre el pas de les tecnologies, i menys ara que ens passem més hores que mai davant l'ordinador.

Escalextric : Augment de beneficis d'un 20%. Tornen altre cop les joguines clàssiques de tota la vida. Pares que juguen amb els seus fills i volen que aquests es diverteixin igual que ells quan eren petits.

Fast Food : A Europa s'han contractat més de 10 mil nous treballadors a Mc Donalds. Si no es pot menjar opulentment, almenys fer-ho econòmicament. Sopars en restaurants ara són substituïts per menús d'hamburgueseria.

Nintendo WII: Més enllà de la novetat tecnològica que suposa, sembla que apostar pels jocs "socials" ha estat un encert. Jugar amb la família i amb els amics una tarda de diumenge ha estat, per a molts, un bon motiu per comprar un d'aquests aparells. Resultat: Augment dels guanys.

Això de la economia és, en molts cassos, una qüestió de llei del pèndol. Cal guardar quan va bé per tenir quan les coses van malament.

Disseny perillós

Cables d'acer completen perillosament una barana
I si cau per la rampa un cotxet de nadó, una persona amb cadira de rodes o infant amb bicicleta?

S'obre la veda del conductor

Si els ciutadans i les empreses estan en crisi, les administracions reben menys impostos i per tant se’ls complica fer quadrar els pressupostos. Ara que som a final d’any i que cal preveure la despesa del 2009, les administracions estan fent mans i mànigues per treure diners de sota les pedres.

Qui ha fet públiques les seves intencions ha esta el Servei Català de Trànsit. Amb un pressupost per l’any vinent de 94,52 milions d’€, un 7,2% més que aquest any, ja ha dit que finançarà 93 milions amb la recaptació del pagament de les multes.

254.794€ diaris és el que te previst recollir el Servei Català de Trànsit l’any vinent. Prop de 43 milions de pessetes cada dia.

Sempre s’ha dit que la instal·lació de radars a les carreteres i la filosofia de l’aplicació de la llei responia a una clara voluntat de garantir la seguretat dels conductors. Que en cap cas els radars o les multes tenien una voluntat exclusivament recaptadora sinó que eren una eina per pressionar a aquells conductors més incívics. Bé. Amb aquest anunci el que acaba de fer el Servei Català de Trànsit és confirmar allò que molts ciutadans ja pensàvem: Diners i diners i els accidents... bueno també.

¿Com pot ser que es pressupostin les multes? Un dels clàssics periodístics es confirmar que els cossos de seguretat tenen quotes de multes i que els agents que no les compleixen són sancionats. Ara ja no cal investigar perquè el propi Servei Català ja ha confirmat que hi ha un objectiu a assolir: Els 93 milions d’€.

Els diners es reinvertiran, diuen, “en seguretat” a la carretera. Entre les prioritats per al proper any hi ha la compra de 35 radars fixos nous, (5,2 milions d’€), per incorporar als que ja hi ha instal·lats actualment. Més màquines per recaptar i assolir la quantitat pressupostada.

És interessant que en plena crisi les administracions afilin les armes per ser encara més sagnants amb les seves eines recaptatòries.

Ja ho sabeu aneu en compte perquè s’ha obert la veda de caça al conductor i s’anirà a saco, sense compassió i si cal amb acarnissament. Tot val per arribar als 254 mil € diaris per quadrar el pressupost.

Esclaus de la informàtica

Llavaneres ha proba aquest cap de setmana la votació electrònica. He estat en el marc d’unes eleccions per escollir el que anomenen “Ajuntament jove”, un grup de nois i noies que governaran el poble durant 12 dies. L’interessant d’aquesta iniciativa és que el Govern de la Generalitat ha tutelat aquest procés participatiu i l’ha utilitzat com a banc de proves del sistema del vot electrònic que podria començar a implantar-se a Catalunya l’any 2010.

Si finalment el model implantat és el que està en prova podríem trobar-nos, d’aquí a un parell d’anys, que l’acte de votar el féssim còmodament des de casa, amb sabatilles i bata i sense haver de desplaçar-se fins als col·legi electoral. Independent del que això pugui significar, és una mostra més que la informàtica, i els ordinadors són una eina bàsica, no només de comunicació, sinó de relació.

Actualment, gairebé tot es pot fer des de casa: Comparar, interactuar amb el banc, amb les administracions, escriure’t amb la família, retrobar amics.... Només quedaven quatre activitats al marge de la electrònica, una d’elles votar. Doncs aviat aquesta tampoc.

No tenir ordinador o no conèixer la seva mecànica significa quedar-te al marge de moltes coses i cada cop sembla que serà més així. La qüestió és saber si realment estem preparats per tot el que això significa, no només humanament sinó mecànicament. ¿Tenim els ordinadors preparats per aquesta dependència? ¿Que passa quan s’espatlla o quan el seu funcionament no és òptim? ¿Quants, records, contactes, treballs i altres documents perdríem si el disc dur és malmetés?

L’arribada de la informàtica ha estat un alleugeriment per a moltes tasques quotidianes però el seu arrelament, ràpid i profund, ens ha fet esclaus de les seves servituds. Una percepció que molts cops només tenim quan ja és massa tard. Cal córrer a la velocitat que ens permeten les nostres cames. Passar-nos la vida espringtan fa que la caiguda provoqui mals molt sovint irreparables. La implantació de la informàtica en la nostra quotidianitat ha de produir-se al ritme que permeti fer previsió de tots aquests perills.

En aquest sentit també caldria donar un toc d’atenció a l’administració, molt favorable a la implantació d’aquestes tecnologies i molt poc preocupada sobre en quines condicions reben els ciutadans tots aquesta avenços.

Febre boletaire

Desenes de cotxes s'amonteguen els caps de setmana als marges de la carretera.
Els empeny una força sobre natural: La boletofilia.
Molts no en tenen ni idea. Deixeu el bosc com l'heu trobat!!!
És TV3 corresponsable?

Roba estesa

Tendim a uniformar les coses buscant un ordre pre-establert.
Estendre la roba, de tant en tant, serveix per trencar amb la maleida rutina

Euskalerria - Catalunya: Qüestió de pebrots

A Catalunya estem de mala sort. O ens la hem buscada. El cas és que cada cop que miro les planes d'internacional em trobo amb noticies que m'agradaria que passessin al meu país i que aquí són impensables.

La d'avui la he trobada a l'apartat d'esports. 160 futbolistes bascs s'han negat a jugar amb la selecció d'Euskalerria si aquesta torna a dir-se "Euskadi". Entre els signants del manifest hi ha futbolistes de totes les categories. També de la Real Sociedad, l'Atlhètic de Bilbao, l'Eibar, etc...

Encoratja veure com a algun racó del món hi ha gent veritablement comprometa amb els seus ideals. Professionals que no els importa el que els puguin dir des de Madrid. Que tenen clar que una cosa és la seva feina i una altra els seus ideals i que uns no tenen perquè condicionar els altres. Són valents i no s'amaguen.

A Catalunya això és impensable. Ara fa un parell d'anys Oleguer Presas se li va acudir donar suport a un parell d'iniciatives a favor de l'autodeterminació i ja hem vist on ha acabat, jugant fora de l'estat Espanyol. Aquí actuem covardament intentant justificar postures insolidàries i poc comprometes, vestint-les de rutina professional. Ens agrada parlar català a les rodes de premsa, vestir com un antisistema, deixar-nos el cabell llarg com molts joves compromesos i fer veure que Catalunya ens preocupa més que cap altre racó de món. Però a la ora de la veritat. Quan s'ha de donar la talla, quan cal comprometre's ens arronsem , ens fem petits i abaixem el cap.

No cal anomenar a tots els esportistes que, tenint a la seva ma col.laborar en allò que sembla que'n són favorables, decideixen quedar-se muts, encongits i amagats a segona fila. No cal dir noms però crec que a tots ens vindran uns quanta al cap.

Tot per no dir la mala sort que hem tingut amb alguns de primerissima fila: Rafa Nadal, Pau Gassol, Dani Pedrosa, i algun més que no són precisament l'exemple de compromís cap a Catalunya.

Espero amb ànsia el dia que aquí tinguem els mateixos pebrots que tenen en d'altres llocs del món. Potser serà l'inici d'una etapa important.

Matí de novembre

Llevar-se al matí i veure sortir el sol mentre les boires jeuen a les fondalades deixant una lleu pinzellada blanca sobre el terra.

S'acosta l'hivern

Economia, sanitat i càncer de mama

Ahir vaig fer una xerrada amb una important membre de l'entita Fafoc d'ajuda i suport als malalts i familiars de càncer. Mentre feia l'entrevista amb Joana arroc, molts i moltes oients van trucar per donar el seu testimoni o fer preguntes a la convidada. Entre totes les trucades hi va haver una que em va cridar l'atenció:

És la Rosa, una senyora de 76 anys que ara en fa dos, quan va nara la metge del CAP, la doctora li va dir que ja no li farien més mamografies perquè a la seva edat no tenia massa sentit.

Aquest matí he parlat amb la directora del CAP i li he preguntat sobre aquest cas. La resposta ha estat tota una revelació: Des de la Conselleria de Santitat s'ha establert un protocol de prevenció i control del càncer de mama que comença als 40 anys. Fins als 50 des de els centres hospitalaris de referència es va cridant les pacients cada dos anys per fer-se la mamografia. A partrir dels 50 i fins els 70 són els centres d'assitència primària els que fan els controls i determinen cada quan cal fer la prova a les pacients. A partir dels 70 anys només en els cassos que un metge determini que pot haver un tumor, es realitza la prova.

Fa uns quants anys es va iniciar al nostre país una campanya de conscienciació sobre la necessitat que les senyores es facin revisions anuals periòdiques al ginecòleg. Quan hem tingut a tota la població conscienciada i educada en aquest objectiu, qüestions econòmiques han fet canviar les prioritats del Departament i ara se'ls fa cada dos anys i no a totes les edats.

No se quin és l'objectiu del canvi que va impulsar la Consellera Marina Geli al Departament de Salut, i no se si els resultats seran bons, però el que tinc clar és que la Sanitat Catalana està creant desconcert e incomprensió a molts usuaris: Mesures canviants, manca de pediatres, manca d'infermeres, CAPS petits, metges saturats de pacients... i per sobre de tot la sensació que lluny de ser pacients, als usuaris de la sanitat pública ens consideren i ens tracten com un número: El que correspon a la quantitat econòmica que costa la nostra visita.

Ampliar el temps entre mamografies és una bestiesa, malmetre els esforços emprats en convèncer a les pacients de la importància de les revisions, bestiesa i mitja, però desconcertar als usuaris de la sanitat fent-los ballar com una baldufa és inacceptable.
Si s'ha de retallar que comencin per qualsevol costat menys per la sanitat i la educació i sobre tot que no condemnin abans d'hora a cap pacient.

I als motoristes que'ls bombin!!

Línies negres que patinen perills inútils per als motoristes

Que no mereixem la mateixa seguretat que la resta d'usuaris?

Pares que trenquen estereotips

El problema dels estereotips és que perfilen un grup social però no identifiquen a cap individu en la seva totalitat.

Un dels més repetits és el que referencia als pares i les mares d'avui en dia. Es diu d'ells que gairebé no estan mai amb els seus fills, que'ls omplen d'activitats extraescolars per tenir-los entretinguts, que utilitzen la tele com a mainadera mentre ells es dediquen a altres coses, que els nens d'avui no juguen al carrer...etc.

Ahir a la tarda vaig anar a la biblioteca del poble on visc a tornar un llibre i agafar-ne un altre. Aprofitant que m'acompanyava la meva filla de 4 anys, la vaig fer sòcia de la biblioteca, i em va engrescar a entrar a la planta de literatura infantil per agafar-li un conte. Obrir la porta d'aquella estança va ser un flaix brutal.

Sobre una tarima especialment habilitada amb forma de graderia, hi havia asseguts prop d'una vintena de pares i mares asseguts amb els seus corresponents fills llegint comptes. De totes les edats. Des de nens de guarderia a alumnes dels primers cursos de primària. Tots acompanyats amb el seu corresponent adult compartint uns minuts de lectura. El flaix va ser tant gran que vaig dubtar si els contes eren per prèstec o per ser llegits dins la biblioteca. Una de les treballadores em va aclarir que ens en podíem endur fins a cinc:

- Hi doncs que hi fa tanta gent llegint contes aquí? Vaig preguntar.
- És normal. Sovint els dies que plou com que no poden anar a jugar a la placeta venen aquí, estan calents, llegeixen un conte i així els nanos es distreuen.

És el problema dels estereotips. Segur que hi han pares que aparquen als nens en activitats extraescolars, que no parlen mai amb ells i que només els veuen el cap de setmana. Però també hi han pares que porten els seus fills a jugar a la placeta quan surten de l'escola i que, quan el temps no ho permet, tenen la iniciativa d'anar amb ells a la biblioteca i llegir-los un conte. Estaria bé que a aquests pares se'ls tingues present de tant en tant quan es parla de la educació que'ls donem als postres fills. Perquè, malgrat no responen a cap estereotip, existeixen i la seva tasca mereix ser referenciada. De pas, també, ens ajudarà a no tenir una visió del futur tant catastrofista.

Accidents laborals

On és el casc d'obra?

On és l'arnès?

On són les mesures de seguretat preventives?

On és l'inspector de treball?

Barcelona i Madrid avui d'anada i tornada

A Barcelona 2.200 treballadors de la Nissan s'han tornat a manifestar per evitar l'acomiadament de 1.288 companys.

A Madrid 1.000 joves acampen a Fuenlabrada per aconseguir un dels 2.100 pisos que un constructor posarà a la venda dissabte a 150.000€ de mitjana.

A Barcelona el Gobern de la Generalitat guarda silenci creant incertesa a sindicats i treballadors que veuen agreujada la seva situació econòmica per la proximitat de l'atur.

A Madrid les administracions guarden silenci davant la imatge dantesca de milers de joves dormint al mig del carrer com indigents. Suportant temperatures de 5 graus.

A Barcelona lluiten per un dret constitucional: Al del treball.

A Madrid reivindiquen un dret constitucional: El de la vivenda digne.

A Barcelona veuen com una empresa aprofita una situació de crisi per eliminar càrregues salarials i aconseguir millorar els seus beneficis.

A Madrid un constructor demostra que amb voluntat de fer bé les coses tothom pot sortir-ne beneficiat. Ell amb un 3% de benefici i els joves amb un habitatge a preu assequible.

A Barcelona es pregunten perquè el govern no fa res.

A Madrid es pregunten perquè el govern no ha fet res.

A Barcelona els ciutadans prenen el carrer.

A Madrid els ciutadans ocupen les places.

A Barcelona diuen que com no s'arregli faran sentir la seva veu cada dia indefinidament.

A Madrid diuen que fins dissabte al carrer i que a partir d'aquí a lluitar per seguir vivint.

Algú pensa posar una mica de seny per començar a fer les coses bé i defensar els drets constitucionals bàsics de tots els ciutadans?

El cel de molts núclis antics

Cables elèctrics que enteranyinen el cel d'antics carrers plens d'història

Analfabets funcionals

Si teniu la oportunitat de llegir la entrevista de La Contra de La Vanguardia d'avui no us la deixeu perdre. Víctor Amela ha entrevistat a una farmacèutica de 35 anys i mare de 3 fills, que, entre d'altres coses, ha explicat algunes de les anècdotes que a ella o a d'altres companys de professió els ha tocat viure.

És curiós veure com, la majoria d'aquestes anècdotes, es produeixen pel desconeixement d'alguns dels termes incorporats recentment al nostre dia a dia. Confondre "coitus interruptus" per un "córpore insepulto", o un "locutorio" per un "colutorio", "cojontivitis" per "conjuntivitis", o "profiteroles" per "profilàctics", són situacions que ens fan gràcia quan les imaginem tranquil.lament llegim el diari.

El problema rau en que tots, tots correm el perill de ser víctimes d'una situació semblant. Actualment la societat, la comunicació i el llenguatge avança tant ràpid que és molt fàcil quedar al marge d'algun dels seus camps i convertir-nos en petits analfabets funcionals d'alguna cosa.

Fa 6 anys, un migdia a Berga, vaig trobar una senyora tancada en un caixer de Caixa de Catalunya estona i estona. Finalment quan ve veure que jo em neguitejava a la porta perquè veia que no treia diners i que tampoc me'n deixava treure a mi. Va sortir i em va demanar ajut. El problema d'aquella senyora, de poc més de 50 anys, era que un cop havia posat la targeta, i havia introduït el codi secret, no trobava la opció per treure diners. No va saber entendre que "reintegrament" volia dir "treure diners".

El risc de quedar al marge avui en dia és molt alt i en el nostre país som de rialla fàcil. A ningú li agrada reconèixer que no domina el Facebook, o que no entén l'objectiu del blocs, que no li treu el suc a l'aparell de televisió que te a casa perquè la meitat de funcions no les entén o que es resisteix a operar per Internet perquè la terminologia d'aquest tipus de transaccions li són alienes. En canvi a tots ens fa molta gràcia veure un avi amb dificultats o una persona sotmesa a pressió errant la frase.

El futur que tenim al davant és un futur ple d'analfabets funcionals en un o altre camp i si realment no volem ser discriminats quan ens toqui a nosaltres, ens haurem d'acostumar a estalviar-nos els acudits fàcils i a treure'ns la rialleta de la boca.

Nit de Ple. Política de baixa estopa

D'un regidor a la oposició a l'alcalde:

"Vosté només pensa amb les parts sexuals enlloc de pensar amb el cervell"

I el Ple va seguir

El preu real de la llum

Fa tot just unes hores que la Comissió Nacional de la energia ha proposat al govern pujar la llum un 31% apartir de l'1 de gener de 2009. Evidentment la noticia ha causat alarma, sobre tot entre els consumidors que temen veure mermada, encara més, la seva capacitat de consum.

Jo soc poc partidari de les juguesques però en aquest cas, i per tranquil·litzar als que em llegeixen, em jugo un sopar a que ni de llarg s'apuja la llum un 31%. Aveure si ho explico que s'entengui:

En la comercialització de la llum hi intervenen 3 empreses:

1. La empresa que la genera.

2. La empresa que la transporta

3. La empresa que ens la serveix i a qui li paguem el rebut.

A Espanya hi ha diverses fonts per generar energia. Per centrar-nos en una fixem-nos en, per exemple la central Nuclear d'Ascó. Ascó es propietat d'una empresa que es diu Endesa Generación S.A. Aquesta és una empresa que únicament, UNICAMENT, genera energia. Aquesta energia Endesa Generación S.A. la ven a una altra empresa que es diu Endesa que s'encarrega de fer-la arribar a casa nostra i a qui li paguem el rebut. Aquesta energia es transportada per un cables que són propietat d'una altra empresa que és diu Red Eléctrica Española que els lloga a Endesa perquè faci arribar la energia fins al nostre endoll.

El govern, que en ocasions és brillant, es va adonar que, malgrat eren dues empreses diferents, Endesa Generació S.A i Endesa, tenien molts punts en comú, Consell d'administració, accionistes majoritaris, etc, etc. I els va dir jo deixo que cobreu el preu del rebut als clients una mica més card del que caldria si només serviu electricitat, a canvi que no apliqueu el cost real de generació de la energia en la relació comercial entre Endesa Generación S.A i Endesa. Almenys els primers anys desprès de la privatització. I en aquestes ens trobem ara. Part dels beneficis d'Endesa van a tapar les pèrdues d'Endesa Generación S.A.

Ja fa temps que des de la Comissió Nacional de la Energia es reclama al govern que s'ajustin els costos del rebut al cost real de generació de la energia. El govern fins ara s'hi ha mostrat reticent tot i que habitualment la llum sempre puja per damunt de l'I.P.C per anar recuperant camí. El que ha fet aquest cop la Comissió és demanar el govern que posi punt i final a aquest greuge i que el consumidor pagui la llum al preu que costa generar-la.

Si s'ha entès el que he explicat s'entendrà perquè dubto que'l govern accepti aquest augment d'un 31%. I menys en temps de crisi. Igual que dubto que pugi un 31 també m'hi jugo un sopar a que l'augment serà superior al 6%.

Avui s'ha fet la sol.licitud, el govern encara te dies per acceptar-ho o no però jo en aquest sentit no m'hi neguitejaria gaire. Ara hi ha altres aspectes, també econòmics, que ens han de preocupar més.

Perseverança inútil

En ocasions ens obstinem en fer coses que sabem que no poden acabar bé

Els descomptes de les hipoteques: Política d'aparador

Un dels titulars de la setmana, al marge de les eleccions americanes, ha estat l'anunci que’l president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, ha fet d'ajuts a les famílies amb dificultats per pagar les hipoteques. Tal i com van recollir les portades de la majoria de mitjans el govern facilitarà que les persones a l'atur s’estalviïn de pagar la meitat de la quota durant dos anys:

El Gobierno librará de pagar la mitad de la hipoteca a los más afectados por la crisis.

Els dies han passat, les noticies s'han pogut anar paint i poc a poc hem anat descobrint la veritat de l'anunci. Tal i com avui m'explicava la delegada a Catalunya d'Ausbanc, (que és l'associació d'usuaris d'entitats bancàries):

1er: La mesura només afecta a aquelles hipoteques menors a 170 mil €, que en el cas de, per exemple, Barcelona i la seva àrea metropolitana, són la minoria.

2on: L'aplaçament no és gratuït sinó que a la quantitat aplaçada se li aplicarà els interessos corresponents a aquest dos anys d'endarreriment.

3er: La quantitat aplaçada es repartirà entre les quotes pendents de manera que en acabar aquest període no tornaran al que paguen ara sinó al que paguen ara més la quantitat que toqui.

4rt: El govern només fa d'avalador. Els bancs, que són el propietaris del deute, seran els que decidiran si aproven o no l'aplaçament de la hipoteca. En definitiva que del que es va publicar a la realitat hi ha una diferència substancial.

Desprès de cada elecció, els polítics prometen reflexionar sobre els motius de la gran abstenció, i es comprometen a prendre mesures perquè no es repeteixi. Mentida. Anuncis com el d'abans són el que acaba creant desafecció entre els polítics i la societat.

Zapatero és especialista en manipular, mentir i engañar. Alguns referents:

• "Acataré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"
• El compromís de retornar 400€ als contribuients
• La famosa llei de la dependencia
• Cedir la gestió de Rodalies a Catalunya
• Pagar a Catalunya el 18% del producte interior brut
• Ara, perdonar la meitat de la Hipoteca

I podríem seguir. Vivim immersos en la política de l'aparador. Del no importa el que hi hagi al darrera mentre sigui titular. De les frases lapidaries buides de contingut. Aquest no és el camí per resoldre la desafecció vers la política. Aquesta no és la manera que’ls ciutadans tornin a sentir-se representats pels seus polítics.

David i Goliat arquitectònic

L'arquitectura mostra sovint el depreci que l'ésser humà sent vers les coses antigues.
Vetllar pel passat és una mostra de progrés.

Obama, Angola, Arenys de Mar

És impossible no deixar-se portar, avui, pel tifó americà. De les moltes imatges que aquestes eleccions, i el seu resultat ens han deixat, me'n quedo una: La d'avui al matí a un bar de la Riera d'Arenys.

Un individu de raça negra i pertanyent a aquest col.lectiu d'angolesos que estan fent formació marítima al nostre país, vestit amb una samarreta amb la cara d'Obama, celebrant la victòria del candidat com aquell que guanya la final d'un campionat de futbol. Braços en creu, rialla esclatant, abraçades i cops a la esquena, crits i disbauxa.... La imatge era impactant.

Ràpidament m'he interessat per la relació d'Angola amb els EEUU i m'he adonat que no es especialment fluida. He conclòs, per tant, que l'alegria d'aquest individu era una qüestió purament racial. Aquest treballador estava content perquè manarà als EEUU un negre, de to molt més clar que'l seu, però negre al cap i a la fi.

Em resulta sorprenent la capacitat humana de jutjar les cosses no pel que són sinó pel que aparenten. Pensar que un president serà més bo o farà més pels teus o serà més just en els seves decisions pel fet de tenir més afinitats amb tu, es tant com pensara que cap calb o cap persona que dugui ulleres o cap ros, o moreno o alt o gras pot ser un assassí o un estafador o un assaltador de camins o un agent de la CIA. I tot, senzillament, perquè penses que com que és igual que tu ell no.

Poca gent sap que l'exèrcit que més espanyols ha matat al llarg de la història ha estat, precisament, l'exèrcit espanyol. Possiblement a ningú se li passaria pel cap que'ls majors genocides de la història fossin els seus germans i finalment ha estat així. No pressuposem coses, deixem que els esdeveniments arribin i actuarem en conseqüència. N'hagués agradat prendre-li el telèfon a aquest angolès per preguntar-li, d'aquí a un parell d'anys si encara viu igual d'eufòric.

Com avui algú afirmava ha guanyat el mal menor. Ara caldrà veure la profunditat de les ferides i procurar que siguin lo menys fondes possibles.

Benaventurats els que tenen crisi econòmica

La crisi és per als que han tingut i ara no tenen.
Per als pobres el canvi és de pobresa a misèria

Reportatge mariner

8 del matí. Port d’Arenys de Mar. Ens dirigim a fer un reportatge a 2 milles. Mentre esperem m’adono del silenci que hi ha a la zona portuària. Resulta sorprenent. Camions, cotxes, embarcacions, personal de terra, de salvament, pescadors... tothom fa la seva feina mentre ens envolten silenciosament.

És un silenci rutinari, gens forçat. Una situació molt semblant a la d’un enterrament. Sempre ple de gent i permanentment en silenci. No cal parlar. Tothom interioritza com sap, o com pot, la duresa d’una feina en ocasions ingrata. Un home passa corrent. Pantalon curt, roba esportiva. També en silenci. Per no desentonar.

Comentem amb el meu company la situació, ordenem el material i recordem antigues batalles d’adolescent. És una conversa estranya. Mig forçada. Ens delata. Nosaltres no formem part del paisatge. La nostra presència és ocasional. D’un dia. Ni això, d’unes hores.

Arriben els companys de Creu Roja es vesteixen i posem rumb a l’horitzó. Mentre enfilem la bocana del port, del moll pesquer, surt una petita embarcació de pesca. Centenària. Blanca. Veiem, conforme avança, com es va encongint oprimida per la grandiositat de mar obert. Sembla portada per la força del vent. Immensitat i silenci.

El ronc del motor de la llanxa de salvament és un so constant. Proper a nosaltres. Allunyat de l’entorn per on ens estem movent. Un ronc que perd la batalla amb el trencar de les onades sota els nostres peus. Fem la feina i tornem a port.

Per nosaltres ha estat una excursió, una aventura. La feina d’un dia. Per aquella gent, el silenci, pot ser la manera de fer sentir la seva veu. De delatar els que, com nosaltres, venen i marxen. De manifestar la duresa d’una feina, en ocasions idealitzada, de soledat i esforç. De treball i disciplina.

Enfilem cap el poble. Creuem pel pas sota la Nacional. Just sortint de sota el túnel el silenci s’esqueixa. Tornat el brogit de la vida, els motors dels cotxes, les veus dels veïns, els crits dels escolars, el so d’una ràdio....

Ells demà hi tornaran.

Si voleu veure el reportatge cliqueu el video: http://www.radioarenys.cat/noticia.php?id=05095&tema=successos

La ruta dels llauners

Per art d'encanteri, cada dilluns, l'esbarjo s'acava cobrant un tribut en forma d'homenatge en molts racons de la nostra vila.

Us en reprodueixo 3.

Benvinguts jovesdarenys.com

Avui he tingut l'honor d'informar de la creació d'un nou mitjà de comunicació a Arenys de Mar. Es diu: www.jovesdarenys.com i és un portal d'informació que cerca l'atenció dels adolescents i els joves que hi ha a la vila.

Hi ha un parell d'aspectes d'aquest projecte que m'han cridat molt l'atenció :

1er : El fet de fer néixer un nou mitjà d'informació. Serà per deformació professional o perquè sóc un dels convençuts que quan més informació més cultura, més reflexió, més riquesa, més debat, més crítica... en definitiva més desenvolupament. I que això passi al meu voltant m'alegra.

2on. Que hi hagi gent Jove disposada a embarcar-se en un projecte d'aquestes característiques i que desmenteixi el tòpic que'ls joves son uns desarrelats que'ls importa res més que divertir-se i passar.s'ho be. Que són uns destralers i que no s'enteren de que va la vida. Celebro que hi hagi exemples com aquest que desmotin el tòpic. Ho celebraré encara més quan la plana sigui un èxit. La sortida, però, ja ha estat un tanto.

I finalment veure que la oferta informativa a Arenys segueix ampliant-se. Diuen que som pocs i mal avinguts. Es veritat. Però que a un poble de pocs menys de 15.000 habitants hi hagi 11 mitjans de comunicació diferents és tot un èxit i diu molt, penso, tant del teixit social que'ls consuméis, com de l'econòmic que'ls manté.

Enhorabona nois per la valentia. Molta sort i conteu amb mi sempre que us faci falta. Jo també soc Jove. D'esperit que no d'edat ni de melenes, (com és evident).

Al meu país la pluja no sap ploure

Si algú ha posat mai en dubte l'ascendència que, sobre totes les coses, te la Mare de Deu de Montserrat, ara te una bona oportunitat per desdir-se'n.

Des que el passat 3 d'abril el Conseller de Mediambient es va encomanar a la Moreneta perquè plogués els registres publiomètrics no han fet més que superar les mitjanes en la majoria dels mesos. Segons dades del Ministerio de Medioambiente, a l'Ebre, al més de Maig, cau una mitjana de 66,9 litres. Aquest passat 185. Al Pirineu 64, aquest maig 112,7. Aquest mes de setembre, l'escreix es va tornar a produir. A l'Ebre plouen 36,6 l/m2 i en van caure 43,8. I al Pirineu s'esperaven 38,1 i vem rebre 45,7.

Posar en mans de la divina providència la política hidrològica sembla ser la decisió més encertada. Més quan veus que, des que es va resoldre el greu problema de sequera que vem viure en aquest país, amb prou feines s'ha fet cap actuació per evitar repetir l'episodi. La dessaladora del besos segueix construint-se però amb uns plaços d'entrega encara incerts. Les polèmiques interconnexions de xarxes estan aturades i les possibles actuacions per dotar de més recursos als municipis semblen estar, novament, tancades a un calaix.

Avui mateix alcaldes de l'alt Empordà han tornat a demanar a la Generalitat solucions immediates per resoldre les restriccions d'aigua que estan patint les poblacions que depenen dels pantans de la conca de La Muga. Cap dels aiguats que han caigut aquestes darreres setmanes els ha alleugerit la important sequera que pateixen.

Quan fa uns mesos les poblacions de fora de Barcelona es queixaven del tracte de favor que es donava a la ciutat es queixaven, precisament, de situacions com aquesta. Ara Barcelona ja te el problema resolt i per tant ja no és una emergència nacional i per tant ja no cal córrer. Encara que hi hagi poblacions que, en plena tardor, estiguin patint restriccions.

Aquest no és un problema dels ciutadans. Els Barcelonins en això no tenen cap culpa. Aquesta, recau tota sobre els polítics que, molt sovint, tracten els problemes numèricament. Si afecten a molts són importants, si afecten a pocs no ho són tant. Aquest és precisament el tracte discriminatori del que es queixen totes les poblacions que no són Barcelona. Veuen com els seus problemes mai seran importants encara que paguin els mateixos impostos i tinguin, a priori, els mateixos drets que la gran ciutat.

És època de torrar castanyes

Halloween i castanyada:

Mantenir la tradició i adaptar-la als nous gustos un repte per aquest propers anys.