Amor intervingut (12012012)

Ajupit a la terrat de casa seva recolza el colze esquerre damunt de la paret sostenint el canó del fusell. La ma dreta damunt la base de fusta i el dit índex acaronant suaument el gatell de l’arma. Per darrera els edificis apareix un colom. En pocs segons sobrevolarà el seu cap. Prem l’arma amb decisió i segueix amb el canó la trajectòria de l’au. Aguanta, aguanta. Passa per sobre es gira i abans que perdi la perpendicular del terrat Pam. Pam Diana! S’aixeca corrent llença l’arma a terra i recull la peça. La posa cap per munt li mira la pota i.... res. Tampoc. Llença la peça damunt de la pila de cadàvers que hi ha al racó del terrat i torna a agafar l’arma esperant que se n’acosti una altra.

Ell sabia, quan va començar la relació, que seria complicada. Tota la seva educació havia girat sobre la idea que mai, sota cap concepte, podia mantenir tant sols una relació de coneixença amb cap membre d’aquella família de malparits. Probablement hagués estat més fàcil disparar contra ells que contra els coloms però els sentiments són inexplicables i no ho havia pogut evitar.

Per ella tampoc havia estat gens fàcil. Educada de la mateixa manera i sota el mateix odi corria, a més, el risc que qualsevol dels seus germans, cosins o tiets, descobrís la relació i, pel cap baix, l’atonyinessin fins que se li passessin les ganes de veure’l més. Per aixó tot havia estat tant complicat. Veure’s d’amagades a centenars de quilòmetres de distància. Creuar-se pel carrer sense ni tant sols mirar-se. Desitjar-se secretament sense que ningú del poble ho sabés. Tot havia estat una penyora suportable gràcies als pocs minuts de plaer i intensitat que podien viure junts cada mes.

Però la por a ser descoberts s’havia convertit en una obsessió per a ell. Ja no li era prou marxar del poble per veure’s. Des que aquell dia que llegint el diari havia descobert que les converses de telèfon es podien escoltar i enregistrar havia imposat la desconnexió telefònica a la relació.

- Ho farem per correu electrònic es més segur!

Però tampoc. En el judici de les noticies de la tele s’havien aportat com a prova documental un munt de correus electrònics que els acusats s’havien intercanviat.

- Doncs res. Tampoc ens enviarem correus. A partir d’ara no parlarem ni per telèfon ni per correu ni per enlloc ens veurem els dimarts a Calapuig i punt. Aniràs en autobús. Canviaràs 2 cops de vehicle i mai, Mai vindràs amb el teu cotxe. Et podrien seguir.
- I tu.
- Jo ja m’espavilaré.

Però tampoc. En el reportatge d’investigació va veure que s’havien seguit els membres de la banda per les traces del seu telèfon mòbil.

Cada cop el cercle es feia més petit. Els mitjans més escassos. Cada cop es veien menys. Es parlaven menys. En cada decisió la por guanyava una batalla. La darrera va ser comunicar-se per mitjà de coloms missatgers. Ella aniria al colomar de l’estable, lligaria un missatge a la pota de l’ocell i li enviaria. Ell faria el mateix amb els del terrat de casa seva. Poc s’imaginava que en aquella plana web descobriria com, gràcies a un xips, es poden seguir les trajectòries de totes les aus.

I allà es trobava. Disposat a que cap au pogués evidenciar una relació que ja no existia. Uns missatges que ja no s’enviaven. Ella havia marxat a estudiar a la capital i ell encara no ho sabia.

Mira un altre!! Pam pam!!