El millor desastre del món (30012012)

Va ser un desastre humà i natural de primera categoria. Més de 400 persones mortes i milers de de milions d'euros en danys. Edificis complerts van quedar en runa. Ni escoles, ni hospital, ni caserna de bombers, ni la via del tren, ni poliesportiu, ni res de res. Cap edifici va suportara la ona expansiva, primer, i la riada, després. Es van trobar vaixells als cims de les muntanyes. Cotxes a moltes milles de la costa. La ferida a la muntanya era visible des de l'espai i els satèl·lits la fotografiaven amb la mateixa voracitat que un turista japonès la Sagrada Família.

Minuts després el desastre va seguir. Les canonades trencades alliberaven gas. Els fils de corrent despenjats provocaven guspires al contactar els uns amb els altres. Un munt d'explosions a tort i a dret per se sentien per arreu.

La presa havia rebentat. Des que havia estat construïda, feia prop de 56 anys, havia estat un dels elements econòmics més positius per al poble. Allà hi havien treballat membres de totes les famílies. Mantenint les instal·lacions, administrant els papers, netejant el museu, transportant materials, construint i ampliant les instal·lacions. Havia acomplert l'objectiu pel qual els veïns havien accedit a quedar mig aïllats de la resta de país. Els van dir: Si posem un mur entre aquestes dues penyes i retenim l'aigua al seu darrera haureu de fer més volta per sortir del poble però a canvi molts de vosaltres i els vostres fills tindran feina. I així havia estat.

Era una instal·lació neta. Sense fums, ni impactes ambientals ni trànsit de camions ni res de res. Senzillament era ofegar molts dels records d'infantesa dels petits del pobles i deixar que estès allà present per la resta dels seus dies. Ja feia temps, però, que veien com les administracions poc a poc havien anat abandonat el seu manteniment. Les canonades es canviaven menys sovint. A les parets es feien cates cada cop més espaiades . El personal de manteniment s'havia anat reduint. En definitiva era com si la crisi econòmica fes que les mesures de seguretat també entressin en crisi.

Quan aquell matí es van llevar no s'imaginaven que seria l'últim de la seva vida. Almenys de la vida que havien conegut fins aquell dia. Va ser cap a la 1 del migdia quan una explosió va rebentar la paret de la presa pel mig. No va ser una esquerda. Va ser una explosió en tota regla. D'aquelles que projecten els trossos de formigó a quilòmetres de distància. Van recollir paret al moll del port, dels menjadors de les cases, de l'interior de l'ajuntament. El pitjor va venir després. Milions i milions de litres d'aigua que van anegar-ho absolutament tot. No els va servir de res apujar-se al sostre de les cases. Ni tant sols el campanar de l'església era refugii davant la quantitat d'aigua que va baixar. Els més ràpids, els que no van dubtar, van poder marxar abans de la onada. Els que no s'hi van quedar per sempre.

El president va sobrevolar la zona. La comunitat internacional va enviar equips de rescat. Les ong's van muntar campaments d'emergència. L'exèrcit va restablir les comunicacions. Passats uns mesos quedava la meitat de la meitat de tota aquella gent. Ara només hi havia el mínim indispensable per viure i el compromís de recollir les restes i reconstruir el poble.

Els veïns han rebut la noticia que no es reconstruirà la població fins l'any vinent amb alegria infinita. La situació de runa durarà pel cap baix un any més i és motiu de celebració. Aplegats allà on fa uns mesos hi havia la plaça de l'ajuntament ho celebren amb cava. S'abracen i canten plegats. Passat el primer moment d'alegria comencen a distribuir-se les feines: El Martínez: La barraca de refrescos. Els Gonzal: La botiga de souvenirs. Els del Cau: Excursions amb bicicleta. Els Puigmartí: La botiga de fotografia: Andreu, Falguera i Quintí: Taxis. El Manolo: l'aparcament municipal. Els López els cavallitus.

Estaven contents s'havien convertit, per fi, en un poble turístic. Milers de persones vindrien a veure les cases caigudes, els edificis destrossats, les runes d'on abans hi havia hagut un poble i ells els ensenyarien on havia estat l'esglèsia i l'hospital, on havia mort el seu pare i el seu germà. Com els alumnes havien quedat atrapats sense sortida. On s'havien trobat els seus records de família i els objectes que amb tant d'esforç havien comprat. Mostrarien orgullosos que'l seu havia estat un desastre natural de veritat. Dels de primera categoria. Treballarien per demostrar que'l seu havia estat el més dramàtic i debastador per davant dels que havien viscut a d'altres llocs del planeta.