De teves a meves (9/1/2012)

Recorda quan al barri van obrir el primer restaurant xinès. Era el restaurant Xinés. Gent de tota la ciutat peregrinava fins a l’establiment per provar un menjar diferent. El local semblava tret d’una pel·lícula de Kung-Fu. Dracs de tots els colors, llums de paper, daurat per arreu i un ambient un tant sinistre que multiplicava l’exotisme del local. Dels propietaris poca cosa. Individus d’origen xinés que mai se’ls va veure massa pel barri.

També recorda el primer cop que un pakistanès li va pujar la bombona de butà a casa. Era l’ajudant de l’Emiliu “el butaneru”. Saturava a totes les cantonades i feia repicar les bombones de butà al camió tot esperant una veu que’l dirigís cap a un pis concret on servir el producte. L’Emiliu havia contactat un operari d’origen pakistanès perquè li donés un cop de mà a pujar les bombones, sobre tot als edificis que no tenien ascensor. Poc a poc l’Emiliu va deixar d’anar al camió i passats uns anys va saber, quasi per casualitat, que s’havia venut el camió i el negoci a l’operari pakistanès que l’acompanyava.

En Cèsar i la Palmira eren el matrimoni equatorià que va llogar l’antiga fruiteria que hi havia als baixos del número 29. El primer que va sobtar de la seva arribada va ser que no van ni canviar el nom al negoci. Una nit va tancar la fruiteria i al dia següent va tornar a obrir amb uns nous propietaris. Amb els mesos als tomàquets, taronges i patates s’hi van afegir mangos, kiwis i papayas. I refrescos, i paquets de pasta i licors, i productes de neteja i galetes i magdalenes i garrafes d’aigua i a més no tancaven els diumenges ni els dies de festa ni a les 8 del vespre. Aquell negoci sempre era obert. A les tardes en Cèsar i la Palmira, Als matins la Palmira i a darrera hora només en Cèsar. Van tenir fills i van llogar un pis a la finca del costat. Hi va haver un moment que venien, fins-hi tot, targetes telefòniques. Ara fa un any van marxar cap al seu país d’origen amb 4 calerons estalviats i moltes més oportunitats per seguir vivint.

Marroquins, senegalesos, russos, peruans, argentins, el barri havia anat recollint l’arribada de persones d’arreu del món disposades a guanyar-se la vida. La convivència no havia estat gens fàcil i l’acceptació de la nova corrent per una part del barri tampoc. Sobre tot al principi quan aquells ultres de l’Espanyol es dedicaven a generar terror davant del restaurant fast-food de pollastres. Al final, més o menys tots, s’havien trobat a gust i s’havien guanyat la vida.

Ell mentre tant, s’havia acostumat a escoltar històries d’altres països. A conviure amb d’altres tradicions i costums. A tenir coneguts d’arreu del planeta. Havia treballat de cambrer al bar, de paleta en una obra i, gràcies als mòduls professionals que va estudiar, primer de mecànic de cotxs en un taller i desprès, gràcies a un conegut del seu oncle, a la cadena de muntatge de la SEAT a Martorell.

Ara es trobava davant aquell full ple de clàusules i condicions disposat a garantir-se el treball i condemnant-se a viure lluny. Molt lluny. La SEAT començava a comercialitzar cotxes a l’Àsia i era la Xina o l’atur. Evidentment havia escollit La Xina. Tants anys veient arribar gent. Tants anys sent dels de casa. Tant anys sentint-se un graó per sobre de la resta i ara la truita tombava i passava a ser ell el nou vingut. Totes les tertúlies de cafè, les discussions sobre si tenen o no drets, les teories apocalíptiques que havien desenvolupat al llarg dels anys li podien passar factura. Ara seria ell l’eix de tota la desconfiança. Agafa el bolígraf fortament amb la ma dreta i signa desitjant que allò que ell algun cop va dir dels altres, mai ningú li ho digui a ell.