La desesperació d'un vitalista (2/1/2012)

L’Eusebi és d’aquells individus vitalistes de mena que va per la vida amb un somriure als llavis. L’Eusebi pensa que el millor sempre ha d’arribar, i es lleva cada matí convençut qu’el dia que comença serà, segur, millor que l’anterior. Entra a les botigues saludant ostentosament i en veu alta a tothom:

-Bon dia!!

Omple d’esperança i bons desitjos a aquells que, conscients del moment que ens toca passar, viuen la vida amb pessimisme. Es molt provable que algun cop l’hagueu vist. L’Eusebi és aquell home, l’únic, que somriu al metro cada matí quan anem a treballar, o aquell que xiula al darrere de l’autobús quan, després de dinar, tornem altre cop a complir amb les nostres obligacions laborals. L’Eusebi és, en definitiva, el sucre del pastis, el confort de la humanitat i el far de guia de l’esperit escarriat.

Com la majoria dels mortals, dels mortals de la nostra cultura, te l’any dividit en dues etapes: La que comença al setembre, després de les vacances. I la que s’inicia tot just ara, el dia 1 de gener. Per l’Eusebi és important perquè li permet anar renovant els seus propòsits de positivisme. Perquè això de ser positiu, en realitat, no li ve de mena. Es l’esforç més important que fa al llarg del dia. Una de les feines més feixuges de totes les que fa al llarg de la jornada. En cada minut. En cada acció ha de recordar que cal buscar aquella vessant més optimista i positiva.

En algun moment ha defallit i les conseqüències han estat indescriptibles. Així doncs dos cops l’any es proposa novament tornar a somriure. A transmetre alegria entre els seus veïns i coneguts i a buscar el costat positiu a totes les coses. TOTES les coses.

Aquest cap d’any, però, a l’Eusebi li ha costat molt més que en d’altres. Mirar enrere, realment és deixar un munt de despropòsits, de decisions contràries, de dificultats i penúries i, el que és pitjor, de molta inseguretat. Per tant deixar darrera l’any ja li ha anat bé però ara toca mirar el que tenim per encetar i... la cosa, veu l’Eusebi, està difícil. No perquè l’atur augmenti o ens apugin el preu de totes les coses sinó per tot el contrari: Perquè no se sap que carai passarà. Per no haver no hi ha ni previsions ni augments. L’aigua la llum i el butà seguiran costant el mateix, només l’augment anecdòtic del transport trenca aquesta sensació de buit existencial que tenim al davant. Ningú parla de previsions objectius o terminis. L’any 2012 és un calc, una continuació absoluta del 2011. Posats a no trobar no hem estat capaços ni de trobar una noticia que no sigui allò que va passar ara fa 10 anys. I clar per un vitalista com l’Eusebi, per un convençut en que tot te una vessant positiva, per un optimista de mena, aquest és un panorama, fins-hi tot per ell, desolador.

Cal alguna cosa, algun canvi, alguna expectativa ni que sigui de pitjora perquè puguem trobar arguments per tirar endavant. El pitjor de l’any que comencem no es pas que tot sigui més car ni que cobrem menys ni que hi hagi més atur. El pitjor de l’any que comencem és que no hi ha ni expectatives i aquest és un dels aspectes que cal exigir-los als grans guies de la nostra societat.

L’Eusebi implora esperança, com aquella dona de la pel·lícula: Diguem que m’estimes encara que sigui mentida.