Des de la seva cadira la màgia és indescriptible. Mira dreta i a esquerra i saluda amb la seva ma dreta mentre als peus, els patges, llencen caramels a tort i a dret. De tant en tant reverencia la salutació d’algun nen amb gest de tradició musulmana i només en contades ocasions mira amb condescendència l’actitud d’algun altre que li sembla no ha estat prou correcte. La música alta, la llum encegadora, els crit ensordidors, del públic a milers i la emoció ... la emoció inexplicable.
Cada any. Cada any fa esforços per no emocionar-se. Per contenir les llàgrimes. Per evitar que’ls nens vegin la emoció que li provoca la monumental rebuda. Recorda altres temps quan la nit de reis al nostre país no era tant màgica com ara. Quan ni hi havia tanta llum, ni tanta música ni tants caramels ni tant de tot. Quan els reis eren el darrer pas. Potser el més sacrificat per als pares, però el darrer pas de tot un munt de festes familiars amb àpats excepcionals.
Enguany, però, els patges, li havien fet informes de dificultats. De pobresa. Enguany l’havien posat sobre la pista que potser la rebuda no seria tant magnificent com els darrers anys. Per això ha portat el sarró més ple de màgia que mai. Disposat, no tant a repartir més regals, com a donar-los valor. De moment la reducció no es notava. Arreglats com sempre, els telèfons de sempre, les càmeres de sempre i els infants acompanyats dels pares. Com sempre.
La carrossa s’anava buidant de caramels a la mateixa velocitat que s’anava omplint de xumets, pipes, chupetes, biberons, bibis i d’altres elements de xupar. De sobte entre la gent li crida l’atenció la presència d’un infant que es belluga entre el públic de manera nerviosa. Te pinta de fer poc temps d’haver perdut la màgia d’aquell dia. Si és que mai l’ha tingut. Li crida l’atenció el fet que és l’únic infant que passa per la cavalcada sense prestar-hi atenció. De fet ni està aturat es mou nerviosament en sentit contrari a les carrosses passant entre uns i altres. De sobte es para al costat d’una senyora amb abric llarg. Te pinta d’àvia. Vesteix arregladament i penja del seu braç esquerra un gran bolso de color negre. La dona vigila als dos infant que hi ha dues fileres més endavant. El noi d’un cop sec es fa lloc i se situa al costat de la senyora. En qüestió de segons, aprofitant l’aldarull que provoca un grapat de caramels que cauen per la zona, posa la ma al bolso en treu el moneder i comença a caminar avall. No fa ni dues passes. Un home jove que hi ha al darrera fa estona que l’observa. Amb la mateixa rapidesa de l’infant l’agafa de l’ombro se l’acosta i, mentre el sosté amb una ma, amb l’altre li pren la cartera. El gira i se’l mira de fit a fit. Son 2 segons de mirada però sembla un món. El nano sua i comença a defallir. L’ha cagat. L’home es posa la cartera entre les cames es posa la ma a la butxaca i li dona un caramel.
- Que tinguis bons reis i que et portin bondat.
Obra la ma i el deixa marxar. Tot seguit li torna la cartera a la dona i li explica que, amb el bolso obert, se li havia caigut.
Des de la carrossa el rei no pot contenir una llàgrima. Potser es cert que a tothom aquella nit li arriba la màgia. Fa una reverència i segueix saludant ara als de l’altra banda de carrer.
Cada any. Cada any fa esforços per no emocionar-se. Per contenir les llàgrimes. Per evitar que’ls nens vegin la emoció que li provoca la monumental rebuda. Recorda altres temps quan la nit de reis al nostre país no era tant màgica com ara. Quan ni hi havia tanta llum, ni tanta música ni tants caramels ni tant de tot. Quan els reis eren el darrer pas. Potser el més sacrificat per als pares, però el darrer pas de tot un munt de festes familiars amb àpats excepcionals.
Enguany, però, els patges, li havien fet informes de dificultats. De pobresa. Enguany l’havien posat sobre la pista que potser la rebuda no seria tant magnificent com els darrers anys. Per això ha portat el sarró més ple de màgia que mai. Disposat, no tant a repartir més regals, com a donar-los valor. De moment la reducció no es notava. Arreglats com sempre, els telèfons de sempre, les càmeres de sempre i els infants acompanyats dels pares. Com sempre.
La carrossa s’anava buidant de caramels a la mateixa velocitat que s’anava omplint de xumets, pipes, chupetes, biberons, bibis i d’altres elements de xupar. De sobte entre la gent li crida l’atenció la presència d’un infant que es belluga entre el públic de manera nerviosa. Te pinta de fer poc temps d’haver perdut la màgia d’aquell dia. Si és que mai l’ha tingut. Li crida l’atenció el fet que és l’únic infant que passa per la cavalcada sense prestar-hi atenció. De fet ni està aturat es mou nerviosament en sentit contrari a les carrosses passant entre uns i altres. De sobte es para al costat d’una senyora amb abric llarg. Te pinta d’àvia. Vesteix arregladament i penja del seu braç esquerra un gran bolso de color negre. La dona vigila als dos infant que hi ha dues fileres més endavant. El noi d’un cop sec es fa lloc i se situa al costat de la senyora. En qüestió de segons, aprofitant l’aldarull que provoca un grapat de caramels que cauen per la zona, posa la ma al bolso en treu el moneder i comença a caminar avall. No fa ni dues passes. Un home jove que hi ha al darrera fa estona que l’observa. Amb la mateixa rapidesa de l’infant l’agafa de l’ombro se l’acosta i, mentre el sosté amb una ma, amb l’altre li pren la cartera. El gira i se’l mira de fit a fit. Son 2 segons de mirada però sembla un món. El nano sua i comença a defallir. L’ha cagat. L’home es posa la cartera entre les cames es posa la ma a la butxaca i li dona un caramel.
- Que tinguis bons reis i que et portin bondat.
Obra la ma i el deixa marxar. Tot seguit li torna la cartera a la dona i li explica que, amb el bolso obert, se li havia caigut.
Des de la carrossa el rei no pot contenir una llàgrima. Potser es cert que a tothom aquella nit li arriba la màgia. Fa una reverència i segueix saludant ara als de l’altra banda de carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada