Al cor d'en Francesc li agrada la nova dieta alimentària. La sang li arriba més neta, més fluida i menys densa. Fer funcionar la maquinària no és gens fàcil i sap que no pot defallir. Per això ha pres la decisió de ser contant. Com sempre. No defallir. Com sempre. I respondre amb màxima solvència a totes les necessitats. Ara toca novament accelerar-se. I ho fa. Prem els ventricles amb força i augmenta el ritme repartint la sang fins al darrer racó.
El cor d'en Francesc, però, nota alguns canvis. Hi ha parts que abans hi eren i ara no. Hi ha zones on la sang li retorna un tant diferent. Les artèries que l'uneixen al cos són semblants però no les mateixes. Sent que des que es va avariar les coses al seu voltant han canviat. Tot és molt més net i més sa i això el conforta i l'anima.
Al cor de'n Francesc li venen sensacions estranyes perquè les rutines i els estímuls han canviat. Ara els motius per accelerar o reduir són diferents i li costa acostumar-se. L'habitacle està bé. No és el mateix però s'hi podrà acostumar. De vuit a deu hores de batec lleu a la nit. Quatre pujades de ritme important per setmana, clara mostra d'activitat esportiva, una sang més fluida i menys densa, més oxigenada. Uns pulmons més nets, un aliment més sa. No era casa seva però s'hi acabaria trobant be.
El que no sap el cor de'n Francesc és que ara batega dins els cos de la Sònia. El que desconeix és que novament li queden per davant de 30 a 40 anys de vida. El que no sap és que aquella aturada no va ser una avaria sinó una falla total del sistema.
La Sònia està contenta amb el seu nou cor. Des que els metges li van donar l'alta segueix fil per randa totes les observacions que li fan. Fer esport quatre cops per setmana. Menjar sa. No fumar. I portar una vida ordenada. Des que va néixer els problemes coronaris l'havien portat amunt i avall de l'hospital. Cursos abandonats a la meitat. Amigues que perdia per les llargues etapes d'hospitalització. Una infantesa gens convencional. La sobre protecció dels pares... Finalment havia trobat un cor compatible amb el seu cos i ara vivia orgullosa una vida absolutament normal. Tant normal que fins-hi tot era mediocre. I a ella li agradava.
Al matí es llevava i mentre l'aigua de la dutxa s'escalfava, li agradava escoltar el seu batec. Es posava la ma damunt del pit i seguia silenciosament el batec com si fos una conversa. Un diàleg íntim amb ella mateixa. Era una sensació nova i tranquil·litzadora que li recordava cada dia lo afortunada que havia estat de poder redreçar la seva vida.
Poder saltar-se la dieta. Fer esport. Anar al futbol sense por, pujar a totes les atraccions del parc, no haver d'anar a l'hospital cada mes, mantenir una relació laboral sostinguda sense interrupcions, jugar amb els seus nebots a la pila del greix. Poder tenir fills... Poder tenir fills! Aquest era el proper pas. Aquesta seria la decisió que normalitzaria definitivament la seva vida. Li ho diria al Gonçal. Tinguem fills!
Tot semblava anar com oli en un llum... Bé semblava perquè des que li havien posat el cor nou la relació amb en Gonçal no era la mateixa. Les sensacions eren unes altres. No hi havia aquell nus de panxa, el neguit de la retrobada no era el mateix. El cor no s'accelerava quan, després d'un viatge, ell tornava a casa. Alguna cosa no anava. S'havia ranciejat durant el proces de trasplantament.
El cor d'en Francesc s'hi trobava a gust i estava disposat a tornar a bategar amb fermesa. A adaptar-se a totes les novetats. A totes menys a bategar amb força perquè aprop seu hi havia un tio. Perquè el cor de'n Francesc és un cor de mascle mascle i ni per error pensava rendir-se a unes sensacions que no tenien res a veure amb la seva manera de ser.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada