Hipòtesis de resultat electoral

El resultat de les eleccions al Congrés han de ser analitzat detingudament per intentar entendre e interpretar algun dels resultats que, vist com han anat les coses, han estat fonamentals per algunes formacions.
Comencem per la Victòria socialista. Un triomf històric que han fonamentat amb una campanya que ha cercat mobilitzar el vot d’aquells que tenien previst quedar-se a casa. I crear la por a un possible retorn al poder del Partit Popular. Interpretar però els seus resultats només en clan publicitària o programàtica, és un error. La maquinària socialista, és un dels motors més ben engreixats, suaus i eficients del panorama polític espanyol. És el suport, la base i el complement perfecte dels seus candidats, representants o responsables polítics.
Avui molts observadors es pregunten on età el català emprenyat. On estan els vots de tots aquells que s’han pasta mesos i mesos fent cua ales carreteres, llevant-se dues hores abans i aguantant una més que precària situació ferroviària. On estan els que han vist “rebajar el estatuto” a cop de ribot. On estan els que esperaven el traspàs de rodalies a la Generalitat. Els que volien més inversions, els que volien conèixer les balances fiscals. Error. Diumenge molts catalans es van fer la mateixa pregunta a l’interrevés. Molts Catalans es van preguntar on eren aquells que havien de garantir el no retorn del PP. On estaven aquells que havien de defensar els nostres interessos econòmics, els que havien de garantir un tracte decent i adequat als usuaris. Els que havien de plantar cara al robot de Guerra, els que havien de plantejar un pla i una estratègia de ftur. En definitiva, els que havien de ser una alternativa real a la aplanadora socialista. I van trobar la desposta: Compartint responsabilitat en el govern de Catalunya. Mentre el PSC guanyava 4 diputats i CiU un més, ERC i ICV en perdien 6. Un dirigent socialista em deia el traspàs de vots no es pot llegir d’una manera tant simple. Doncs crec que en aquest cas si que es pot fer. ´
És tant senzill com comprovar que votis a qui votis tots aniran a parar al mateix lloc. Tal se val a qui li donis el teu recolzament perquè serà pels socialistes. És tant trist com veure com els representants politics renuncien als seus plantejaments i als seus compromisos per mantenir-se en un càrrec de responsabilitat. ¿On estaven els d’Iniciativa quan hi va haver tot el merder ferroviari? On estaven els Republicans quan Zapatero es va negar a fer públiques les balances fiscals? Montilla ha posat el morrió als líders d’aquestes dues formacions i els ha domesticat com es fa amb els animals domèstics quan no vols que molestin.
El preu que han pagat ICV i ERC ha estat el que els correspon pel seguidisme incondicional, per l’amor al cotxe oficial, l’afició al xofer, la dependència de les secretàries i la bona vida que es te quan un és un càrrec de responsabilitat.
Per a ERC aquests resultats els ha suposat una crisi que no han sabut, almenys inicialment interpretar. Joan Puigcercós ha abandonat el seu càrrec a la Generalitat per dedicar-se a tasques de partit. No s’han enterat de res. No és una qüestió de desordre, és un problema de discurs, de tornar als orígens de reivindicació nacional. De presentar un projecte d país. De redactar un pla de ruta i acomplir-lo. No ha estat sorprenent el que els ha pasta han tingut prous senyals per reaccionar. La creació de la CUP, l’escissió dins la pròpia formació, Les baixes que dins les Jerc s’estan produint….
Pels d’ICV la cosa es diferent. Estan captius d’uns responsables que han renunciat a tot allò que han predicat per assolir el poder. Joan Saura, Francesc Baltasar, Imma Mayol, representen el seguidisme més absolut. Condicionen tot el seu discurs a no trencar l’acord amb socialistes. No representen cap revolució ni cap avanç. Són més del mateix. Per quedar-nos amb la còpia. Sempre millor l’original.
Una altra cosa són Convergents i Populars. Els Convergents, tot i guanyar un diputat, no ha estat en realitat un bon resultat. No han sabut capitalitzar el vot del Català emprenyat, si desprès de tot el que hem viscut no han guanyat la confiança dels electors….. CIU ha perdut el discurs nacional. Van pagar el suport a la primera legislatura del PP i no han sabut fer girar la percepció dels Catalans. El candidat tampoc ajuda. Duran i Lleida és la ala menys nacional de la coalició. La cara més propera al PP. En tota la campanya CiU no ha sabut tranquil·litzar a l’electorat nacional i garantir-li que sota cap concepte pactarà amb el PP. Han jugat, com sempre a amagar l’ou i finalment els ous els han esclatat a la cara. Ara poden ser decisius, es veritat, però no han girat la opinió pública i per tant segueixen tocats de mort.
Finalment el PP. No farem massa anàlisi perquè no hi ha massa coses a analitzar. Mentre el PP no s’adoni que les eleccions es guanyen o es perden a Catalunya i segueixin pensant que castigar Catalunya els dona vots a la resta d’Espanya no aconseguiran bons resultats. El PP no vol Catalunya i per tant Catalunya no vol al PP.

Ara tenen 4 anys per treballar i canviar tot allò que han fet malament fins ara.

La fi de la guerra d'ETA

Recordo el judici contra els etarres que l’any 91 van fer l’atemptat de la casa quartel de la Guardia Civil a Vic. L’advocat de l’acusació, el lletrat José Mª Fuster Fabra, va preguntar a un dels acusats si, en el moment de deixar el vehicle carregat d’explosius al costat de la casa, no s’havien adonat que en el pati interior hi havia nens jugant. No va titubejar ni un segon. Amb una fredor que encara m’impressiona va respondre que si però que van considerar-los “danys col·laterals”.
Segueixo interessat, novament, tot el protocol que es posa en marxa en aquest país cada cop que la banda terrorista ETA comet un atemptat. Haig de reconèixer que tot aquest temps, sense morts, m’han sensibilitzar una mica respecte la rutina que em suposava tots els mecanismes que cal engegar després d’un atemptat.
Potser per aquest fet, la distància, m’adono de la inutilitat dels esforços esmerçats per les forces polítiques, les administracions i les entitats davant d’aquest fet. Em ve al cap un castell de cartes que es va construint poc a poc, lentament, amb esforç i precissió però que de sobte per un minúscul cop d’aire cau i es desintegra sobre la taula.
No dic que la mort d’aquest regidor de Mondragón sigui lleu i insubstancial, però si penso que ETA, i la resta del país es mouen amb codis diferents. Amb llenguatges contraposats. No són qüestions del valor de la vida ni de decència. Són qüestions relacionades amb el punt de partida, amb la interpretació de les coses. ETA està en guerra, una guerra declarada per la banda fa molts anys i mai acceptada ni interpretada com a tal per l’estat Espanyol. En aquest context ETA justifica els assassinats i les morts com a part d’una realitat bèl·lica en la que estan submergits des de fa anys. Dins d’aquest panorama de guerra no hi ha moral ni normes. Tot civil o militar és enemic. Tot atemptat fora del teu territori és incursió. Tot mort del teu costat és màrtir.
Suspendre la campanya electoral, condemnar els atemptats, fer minuts de silenci, suspendre actes públics és un esforç inútil que, probablement, va bé per la psique col·lectiva, però que és absolutament absurd davant els terroristes.
Sóc contrari a suspendre la campanya, a fer condemnes públiques, a variar ni un mil·límetre el programa previst de qualsevol acte. Penso que la millor manera de combatre els atemptats és no mostrar-li a l’enemic la ferida. Ocultar les nostres febleses i els nostres dolors. Demostrar enteresa amb els actes i no amb les paraules. No deixar que ells ens marquin l’agenda de la nostra vida.
Se que, el que diré, pot molestar al 99% de la societat d’aquest país. Puc arribar a entendre la lògica etarra. Puc arribar a comprendre, crec, el seu codi de comportament. Només cal saber, escoltar i deixar de mirar-se el melic envolcallat en la bandera Espanyola. Vist un costat i l’altre tinc la maleïda sensació que aquest conflicte, aquesta guerra, no acabarà mai.

Política de Laboratori

Aquesta tarda he conegut al número 4 de les llistes del PP a les eleccions del Congrés de Madrid, per Barcelona. José Luis Ayllón es diu. Aquest individu de 35 anys, d’ulleres metàl·liques i cabell enclenxinat de costat, és a més portaveu del PP a Madrid i una de les persones que ha estat treballant amb Mariano Rajoy l’estratègia i el plantejament dels cara a cara electoral de Rajoy amb Zapatero. És també l’encarregat de redactar cada dia, l’argumentari ideològic del partit. Ha estat interessant conèixer un personatge amb aquestes responsabilitats. Tot i que no em sento a fi a ell ni al seu ideari, no he perdut la oportunitat de conèixer com es prepara un debat electoral o quin és el funcionament diari de la seu central d’un partit.
Són màquines perfectes de fabricar candidats. Cada peça te la seva responsabilitat i totes les peces encaixen a la perfecció. Funcionen com un rodillo. Si hi ha alguna cosa que altera el funcionament s’elimina i segueixen endavant. Res és arbitrari. Res és per casualitat. Tot està mil·limetrat i estudiat.
Parlant del primer debat, Zapatero-Rajoy no m’he estat de preguntar-li de qui havia estat la idea de la nena de Rajoy. M’ha reconegut que ha estat una iniciativa del candidat tot i que havien contemplat la possibilitat d’introduir en algun moment de la campanya un missatge d’aquestes característiques. Certament no ha estat del tot afortunat. Ha assegurat, per això havíem desestimat la idea. Fixat, però, ha continuat, sortim d’una legislatura complicada on s’ha acusat al partit popular de mantenir una actitud molt dura. Fa deu dies que només es parla de la nena de Rajoy, hem fet canviar el discurs i ens hem col·locat en pla molt més relaxat i tranquil.
Ha reconegut que les enquestes estan apretades però que ell no percep cap marea de canvi i que per tant passi el que passi estarà tot molt ajustat. M’ha avançat quina serà la tònica de la propera legislatura: Si nosaltres, el PP, no governem ens interessa una legislatura tranqui-la perquè aquells que estan cansats del PSOE i ara no ens voten, fruit de la tensió de la legislatura, trobin en el Partit Popular una alternativa al vot socialista.
I si governem ens convé cercar acords puntuals amb altres forces, rebaixar la tensió i demostrar que quan nosaltres governem tot és més fluid i tranquil.
Tot està estudiat i previst. Tot te un motiu i una planificació. En aquest pla de política de laboratori no se quin paper juguen els candidats i els diputats, víctimes del mateix sistema que’ls ha permès estar al capdavant dels partits.
I el més important no se quin paper juguen les idees, els objectius, les propostes i les ideologies, científicament racionades, no per un bé comú o un objectiu social, si no en benefici del partit en primera instancia i el candidat en segona.

De teves a meves

La jurisprudència diu que un acord de paraula entre dues persones, malgrat no hi hagi un acord escrit que ho certifiqui, es tant vàlid que un document signat. La tradició de les cavalleries accepta com a tancament d’un compromís una senzilla encaixada de mans entre els dos cavallers. Tots aquests acords se sustenten sobre l’honor i la reciprocitat.
Avui novament he tornat a estar en una reunió amb polítics. En aquesta ocasió ha estat amb el regidor d’administració pública. I com un autèntic deja vu, ha tornat a demanar-nos, als que no exercim en primera persona cap tipus de responsabilitat política, que confiem en la seva paraula.
Es curió comprovar la deferència que hi ha entre un costat de la taula i l’altre. El ciutadà ha de fer per escrit i signat, amb número de registre i segell oficial qualsevol tipus de petició, comunicació o queixa. Al ciutadà no se’l permet cap tipus d’error, ni endarreriment. Per no permetre, al ciutadà no se’l permet ni el desconeixement o la ignorància. Diu la norma que: “El no coneixement no eximeix de la obligació del compliment de la mateixa”.
Aquest principi no s’aplica a l’altre costat de la taula. L’administrador pot prometre, oferir i facilitar propostes de tot tipus de paraula, sense deixar-ho registrat en cap paper. L’administrador pot interpretar i aplicar la norma arbitràriament segons els seus interessos. L’administrador te el dret de demanar confiança i mostrar-se molest si d’interlocutor no n’hi fa. Tot el que no val em un costat, es pot exigir en l’altre.
Això no val. Aquest fet trenca el principi de reciprocitat. Aquest sistema deshabilita la bona voluntat dels interlocutors. Si tu no estàs disposat a posar-te al meu lloc i a entendre el meu paper. Per quin motiu haig de confiar que cercaràs un acord just i equitatiu?
Fa molt temps que els cavallers van extingir-se de les nostres terres. Però fa uns mesos m’estic adonant que els senyors també han desaparegut, almenys del nostre panorama polític.

L'interès de no fer-se entendre

Aquests dies estic entrevistant a membres de les llistes de les cinc formacions amb més vots a Catalunya que es presenten a les eleccions del 9 de març. Després de dues xerrades m'he adonat d'un parell de fets que m'han preocupat.
El primer és un lleu però important matís sobre la terminologia i el discurs dels representants polítics. Amb dos, al llarg de la entrevista, els he fet la mateixa pregunta: I que fem amb l'actual N-II al seu pas pel Maresme?. Tots dos m'han respost el mateix amb un petit però important matis. Mentre que el primer representant, diem-li verd, ha convingut en traspassar la N-II als ajuntaments. El segon, diem-li groc, s'ha mostrat convençut que aquesta infraestructura ha de recaure sobre el govern de la Generalitat.
Estic segur que, aquest matis que s'ha de contextualitzar en mig d'un discurs més llarg i ple de referències, ha passat desapercebut a la gran majoria d'oients. Probablement si els preguntés que han dit tots dos representants tothom afirmaria que a Catalunya però dubto que massa gent s'hagi adonat de la diferència. Mentre un la veu com una via urbana, gestionada per l'administració local, l'altre la segueix concebent com una via de comunicació adscrita a la xarxa de carreteres de la Generalitat.
Aquest fet, anecdòtic, o no, podria ser un exemple dels motius que distancien la política de la vida quotidiana. Els polítics mesuren les paraules. Utilitzen el llenguatge per, en ocasions, apuntar el discurs cap a un sentit mentre que amb els termes ocupen l'espai de l'altre. És un joc utilitzat per tots, amb major o menor habilitat, amb més o menys gràcia, que acaba distanciant al ciutadà del discurs. Seguir una entrevista o un debat amb aquest nivell de sensibilitat requereix un nivell d'atenció i de tensió al que, la majoria, no hi estem acostumats.
Al ciutadà li calen missatges clars, discursos senzills, que no simplistes, conceptes ben definits, el ciutadà no te temps ni forces per aixecar-se a les 6 del matí, treballar durant 8 hores, conduir-ne 1 fins a casa, cuidar dels nens, fer els deures, realitzar les tasques de la llar, atendre tots els problemes que se'ls puguin presentar i, quan arriben les 10 o quarts d'11 de la nit seure davant el televisor o al costat de l'aparell de ràdio i atendre, escoltar i interpretar totes i cada una de les paraules que diu un polític en campanya, o no.
Potser és trist, e il·lògic, i preocupant i un síndrome de pobresa cultural e intel.lectual i tantes i tantes coses més, però és la realitat que vivim i per tant em d'acceptar-la i treballar perquè millori. Mentre tant, si no volem distanciar més política i societat els polítics han de fer l'esforç de ser clars i entenedors. De no manipular els missatges i no confondre l'electorat.
Es clar, però, sempre que els interessi.

Tot menys calçots

Molt sovint costa entendre perquè les partits polítics, en campanya, es deixen tant milions d'Euros en tècnics i assessors que els condueixin pel camí adequat per arribar a l'electorat. I més quan veus que les diferencies entre els actes que organitza un partit i els que fa un altre són mínimes. Gairebé insignificants.Aquest cap de setmana ham tingut un clar exemple del costós que pot ser justificar el sou dels caps de campanya i dels assessors que els acompanyen. Socialistes i Convergents han coincidit en temps, que no en lloc, en organitzar una calçotada amb els seus militants i propers per acabar de fidelitzar el vot d'aquells que tenen clar quin ha de ser el proper president del govern: Zapatero o Duran i Lleida. Més enllà del bany de multituds i la demostració que ells, tant diputats com consellers i presidents, són tant campechanos i propers al ciutadà mitjà com qualsevol altre, han escollit per fer pàtria, família i companyonia l'inefable calçot.Què n'arriba a ser de rica la gastronomia catalana per acabar escollint el calçot per un dinar de compromís!!!. Barbacoes, parrillades, pa amb tomàquet, xatonades, fritades.... Tot menys un calçot. És dels pocs aliments absolutament indigne per un acte social on la imatge forma part fonamental de la trobara. Porrons, càntirs, espaguetis, all i olis, cebes... Són elements que mai. MAI poden estar en un dinar o sopar de compromís i encara que no ho vulguin un dinar de campanya és un dinar de compromís on la imatge és un element fonamental. I si no que li preguntin a Montilla que ha pensat quan avui ha vist aquesta fotografia publicada als diaris