El bell balancí (25/1/2012)

Quan van obrir la porta del pis els va venir una forta olor a humitat. Feia setmanes que la casa havia quedat tancada. Des que els dels mobles s'havien endut tot el que van creure que tenia valor i van buidar de papers i caixes el menjador. Ara només quedaven quatre mobles vells mig buits i un munt de papers bosses i cartrons tirats per terra. Fotografies antigues i un parell de diaris mig rebregats.

Va resseguir amb la ma la paret fins trobar el comptador de la llum. Curosament va cercar el diferencial i el va apujar. Immediatament es va encendre la bombeta que penjava al mig del menjador allà on, en d'altres temps, hi havia hagut una senzilla però elegant làmpara daurada amb globus de vidre bufat.

El panorama era desolador el paper pintat li donava al pis encara un aspecte més tètric. Les parets semblaven haver-se encongit i realment es feia difícil creure que, en un espai tant reduït, haguessin pogut viure 5 persones durant tants anys. Van obrir el balcó de l'habitació de l'esquerra, desprès el de la petita i finalment la finestra de la cuina.

Ni taula ni cadires ni llits ni làmpares ni armaris ni estris de cuina ni gots ni plats. A la paret quedava l'ombra de l'antic rellotge de paret que'ls havia anat marcant el pas del temps. En un racó de la sala quedava el vell balancí . Gairebé totes les imatges del pare anaven lligades aquell balancí. Les sobre taules de diumenge. Els vespres de novel·la radiofònica. L'arribada del primer novio que va portar a casa, i el segon i el tercer, fins arribar a en Manel. Els mesos que va estar malalt. El recorda sempre allà, tapant-se les cames amb una manta.

Realment entenia perquè cap dels seus germans havia volgut quedar-se'l. Els records eren massa intensos per tenir-lo presidint el menjador de casa. Aquest era el seu únic valor. Estava condemnat a acabar fet fusta en qualsevol abocador d'aquells que l'ajuntament té fora de la ciutat.

Es van arremangar i van començar a fer la darrera buidada de la casa. Avui tancarien la porta per darrera cop i tornarien les claus al propietari. Darrera d'aquella porta quedaria tota la seva infantesa. El cau on els seus pares van formar una família. On els van educar i els van veure créixer i marxar de casa. Enrere quedarien els nadals de pollastre i les revetlles del tocadiscs de maleta. La mort de la iaia i la vetlla a l'habitació dels pares. Els primers caps de setmana sols quan els pares marxaven a l'hotelet de Vilanova del Camí. Avui passaven la clau al tram més important de la seva vida i això els creava angoixa i tristor.

En el darrer moment, abans tancar la porta, ella es va asseure al balancí del pare:

- Que fem amb ell?
- Llençar-lo li va dir son germà
- Vols dir?
- Hi tant que vols que en fem d'ell? Jo no el vull si te'l vols quedar tu?
- No, no.

Entre tots dos van agafar el balancí i el van baixar per la escala. Era el darrer dimecres de mes i l'ajuntament feia recollida de trastos vells. Al costat de l'arbre envoltat d'altres mobles, electrodomèstics bosses de roba i tota mena d'estris estranys va quedar el balancí. Van tancar el pis i van marxar cap a casa.

Tocaven les 11 de la nit al campanar de la plaça Sant Miquel quan una parella de joves artistes que s'havien instal·lat feia pocs dies al barri passaven per davant del munt de mobles.

- Mira quin balancí. Ben arreglat és guapo
- Està molt bé el podríem posar al menjador
- Va tu de dalt i jo de baix.

El van agafar i se'l van endur. El van posar presidint el menjador. Allà hi passarien els nadals de pollastre, les festes familiars, les sobre taules de diumenge i les setmanes de malaltia asseguts amb una manta que'ls tapés les cames. La vida d'aquella parella, novament, va començar a tenir lloc al voltant del vell balancí del pare.