Tornar a viure (23012012)

Viu tranquil. Te una casa normal, un cotxe normal, una feina normal. Va a veure la família com tothom. Conserva alguns amics. Com tothom. I intenta tirar endavant de la millor manera possible. De tant en tant recorda els anys d'adolescència i li sobrevé una mandra tremenda a tornar a viure alguna de les coses que té superades. El neguit de sortir a la nit. D'anar amb els amics amunt i avall. De sentir la necessitat de conèixer noies. Els nervis i cabòries de les cites... Tot això ja no li cal. Ara té una vida estable on hi planen preocupacions molt diferents.

Fa temps que va a la feina i, només de tant en tant, surt algun vespre amb algun antic amic. S'asseuen a un bar i recorden que passerells eren abans i que tranquils viuen ara. Fan plans sobre el seu futur i aspiren a tenir una vida tranquil·la i una jubilació arregladeta.

Hi ha, però, una companya de feina amb qui se sent més a gust. És només una qüestió d'afinitat però en ell li agrada més treballar amb ella que amb qualsevol altre. Comparteixen tasques, projectes i confidències a la màquina de cafè. Ell li explica que ve li va la vida i ella li fa confidència de lo contenta que està de la seva. Inicialment a la cafetera, després esmorzen junts, en poc temps van a dinar i la cosa no passa d'aquí. Cadascun d'ells té la seva vida i no vol posar-la en risc per una o dues converses de dinar. I així van passant els mesos i compleixen un any i un any i mig.

Un dia es lleva pel matí i busca a l'armari aquella camisa que s'acava de comprar i que li queda tant i tant bé. Vol donar bona imatge. Vol estar guapo perquè avui toca anar a dinar altre cop. Li parlarà de la pelí-cula que acaba d'anar a veure i potser li comenti que ha descobert un bar encantador i li proposarà anar a fer una copa qualsevol dia a la sortida de la feina. Durant el matí es mostra inquiet. No vol suar per no fer mala olor. No vol córrer per no despentinar-se. Té un nus a l'estómac que'l paralitza. El dinar surt com esperava. Divertit, agradable i sincer. Com sempre. Queden que un dia aniran a fer la copa que havia programat.

I segueixen passant les setmanes i els mesos i els dinars i les copes i les confidències i un dia ell es lleva i s'adona que retroba una manera diferent de viure. Que veu que no en te prou que vol tornar a marcar els objectius a la vida. Que li ve de gust tornar a viure els nervis de la primera cita. Que vol tornar-se a marcar els objectius professionals i les il.lusions. Que li agrada anar de bars. Prendre copes. Que se sent jove i viu i amb poques ganes de dormir i moltes d'estar... amb ella. Tot gira al seu voltant. Els pensaments els projectes els somnis. Es veu amb força de fer el pas endavant. De deixar la seva casa normal, el seu cotxe normal, la seva vida normal per començar un altre cop d'una altra manera.

S'enfronta novament als seus desitjos però també a les seves pors. A la seva timidesa. A la seva inseguretat. Retroba novament les coses bones i les coses dolentes de quan era jove. I segueixen els dinars, i les copes i les rialles i les confidències, i els desitjos i els projectes i les il.lusions i les ganes de trencar amb la seva vida i la pressió a l'estómac i les ganes de dir i no atrevir-se fins que al final s'enquista. L'excepció passa a ser normalitat i els dinars son més aborrits les copes cada cop menys seguides i les confidències poc a poc van sent les mateixes.

L'home comença altre cop a valorar el que tenia el que havia guanyat. A veure cada cop més difícils els seus nous objectius més inviable els seus projectes.

Un dia l'home seu al sofà creua una cama sobre l'altra i se sent orgullós de la seva casa normal, del seu cotxe normal, de la seva casa normal. Se sent orgullós de la seva vida tranquil.la.