L'inmobilisme social (3/1/2012)

Com cada matí seu en un dels primers seients de l’autobús i mira per la finestra. És una de les seves rutines diàries. Igual que rentar-se les dents o prendre’s la pastilla s’ha imposat la obligació de sortir a veure la ciutat des de la finestra de l’autobús. Des que es va jubilar, ara fa 11 anys, aquella línea ha canviat 4 cops el seu recorregut i això li ha permès, només amb petites variacions, comprovar la evolució en diferents carrers.

La seva vida de rellotger li havia permès estar sempre en contacte amb el temps. Des de el seu petit talleret del carrer València havia procurat sempre no perdre’n el pas. Donar-li als minuts i als segons el valor que tenen. Era com un petit museu del temps, un espai on els tic tacs dels rellotges marcaven els diferents ritmes que pels humans tenen els segons. I allà s’hi va passar la vida retenint els minuts per als que el pagaven i esforçant-se en que els segons no el fessin perdre la vista en la miniaturesa dels petits detalls.

Per ell, la jubilació, havia estat especialment traumàtica i ho va ser en el moment que va sortir del seu treball i es va adonar que l’únic espai on s’havia retingut el temps era en el seu petit i fosc talleret del carrer València. Enlloc més. Al carrer, al món, les coses havien canviat. Els carrers, els paisatges, l’aire, les persones, fins-hi tot el temps havia canviat. Un minut ja no era només un minut i una hora havia deixat de ser una estona per passar a ser un mon. Des que s’havia jubilat sortia cada matí a voltar en autobús per buscar la nova mesura del temps.

Per aquella finestra havia vist desaparèixer les cases d’arreglos i les llibreries de vell. Havia vist arribar els restaurants de menjar ràpid i les botigues dirigides per simpàtics ciutadans orientals. També ha vist canvis de govern i de política i fins-hi tot mobilitzacions socials en forma d’acampades a la plaça pública. Des del seu seient ha sentit milers de vegades les queixes ciutadanes, el “ja n’hi ha prou”, el “on anirem a parar”, el “no podem més” o “l’algun dia passarà alguna cosa”.

Recentment, ha sentit que’l tiquet per viatjar a l’autobús ha pujat de preu desmesuradament i li ha semblat veure a la gent indignada per un fet que afecta directament a les classes treballadores. Ha recordat quan tenia 16 anys, l’any 1951, i durant dues setmanes a Barcelona es va organitzar la vaga de tramvies. Potser va ser una protesta una mica més rància no tant kitch. No hi va haver acampades ni assemblees ni llibres ni indignats ni manifestacions milionàries ni pancartes de costat a costat, però va ser efectiva.

L’any 1951 quan en Franco va decidir pujar el bitllet del tramvia la gent es va emprenyar i va decidir que no agafaria més el transport, va anar al treballar a peu a estudiar a peu, a comprar a peu, sense organitzadors ni assemblees ni llibres ni tendes de campanya ni res de tot això va ser, senzillament, una decisió social. En dues setmanes van aconseguir abaixar el preu del bitllet i van destituir un governador civil i un alcalde. Es clar que hi van haver durs enfrontaments, semblants als que recentment havia vist per la finestra de l’autobús, però en aquell moment ara fa 60 anys va servir per alguna cosa més que per fer bullir l’olla.

Es clar que probablement en això de la queixa social, igual que amb el temps, també ha perdut el tren i un “ja n’hi ha prou” o un “fins aquí hem arribat” no te el mateix valor que l’any 1951.