Reconeixement i homenatge a Michael Jackson

Avui el Canoblog està de dol per la mort d'un dels darrers grans mites.

Els que, tot i que només teniem 9 anys, encara recordem el moment en que vem coneixer la mort de John Lennon, lamentem haver d'afegir un altre moment trist a la nostra biografia.

La data d'ahir és ja una data històrica. La de la mort de Michael Jackson. El llegat és donar vida a la seva música.

"Sentimiento patriótico"

Aquest matí una imatge estrident m'ha sobtat. Potser celebren la derrota de la selecció espanyola de futbol, l'inauguració de la nova T-1 al Prat o les extraordinàries mesures anticrisi de Zapatero?.... Al migdia ja no hi era. Sentit comú?

El final del curs el principi del no res

Darrer dia de classe. Dia per recollir les notes. Gairebé 3 mesos per gaudir del no fer res. Aprendre a avorrir-se i preparar el retorn a una rutina no volguda. Que grans eren aquests primers dies de llibertat. Mentre tant els pares carreguem amb el pes de la responsabilitat educativa.

Recuperem el nostre paisatge característic!!!

Si a la recuperació paisatgística de la costa catalana.

Si a la preservació dels edificis característics de l'arquitectura tradicional dels pobles de pescadors.

Si al blanc de les parets i el blau de les persianes.

No als colors crema ni a les façanes de totxo vist.

Sortir amb moto de Barcelona

Surto de Barcelona per la Ronda de Dalt. Ofegat per una calor rescalfada. Sentint sobre el casc la caiguda plomada de la llum solar. Respirant la pols, gairebé incandescent, de la furgoneta que em precedeix.

De sobte una cop d'aire fresc apaga sobtadament la xafogor que m'acompanya. Aixeco la vista, miro al meu costat i m'enadono que sóc sobre el pont que creua el riu besos. Ja sóc fora de Barcelona i la natura cerca, entre les edificacions, espais nous per ocupar.

Mobilització sindical

3 consideracions ràpides:

1. M’agrada quan les persones es posen d’acord per aconseguir un objectiu comú.
2. Em preocupa amb quina rapidesa ens oblidem de les idees per les que hem lluitat quan aconseguim seure a l’altre costat de la taula.
3. M’inquieta veure que efímers són els moments treballats amb esforç i sacrifici.

Policromia automobilística

D'un temps ençà sembla que'ls colors de moda als cotxes ja no són els negres i els grisos. Poc a poc guanyen terreny colors vius i alegres que animen els carrers i fan més atractives les voreres. Benvinguts siguin.

Una Sardinaaa!!!!... Se metieron en uuuunn zapato!!

Mentre 26.500 estudiants s'examinen de selectivitat, tants d'altres estan d'excursió de final de curs

El C.E. Berga ho tenen clar!!

Així de clar ho escriuen a la porta del bar-merendero que han instal.lat per La Patum

Avi suicida (3)

Avui m'he tornat a creuar amb l'avi suïcida que es llençá a tota velocitat en la seva cadira de rodes. L'avantatge dels pantalons curts es comprobar que no només camina sino que ni tant sols porta una cama de fusta!!! Un fenómeno!!!

Paradoxa electoral

La campanya electoral ens porta imatges curioses. Miguel Duran, el candidat de Ciutadans, planant per sobre la ONCE. Curiositat o mala llet?

Segueix l'aigua i trobaras l'avaria

Anant pel carrer trobes un regueró d’aigua que mor, com un riu, a un embornal.

El segueixes i mes amunt trobes, indefectiblement, una avaria

Em pregunto: Si a aquest carrer fa només un parell d’anys es van passar tots els serveis nous i es van fer mapes de serveis, (així ho assegurava l’ajuntament). Com pot ser que fent una obra es foradi una canonada?

Cal posar-se moreno urgentment!!

Bé, d'acord ens hi hem de fixar una mica però val la pena observar el balcó de la fotografia. Aquestes cames pertanyen a una senyora rossa que, amb un biquini negre, pren el sol al balcó, suposo, de casa seva. L'arribada de el calor estimula noves urgències vitals com la d'estar moreno/morena ni que no tinguis temps per anar a la platja.

Pixant al mig del carrer

Davant la negativa de les administracions a posar urinaris públics:
Quina resposta donen a situacions com aquesta?
Sancions? waters públics? Silenci!

No entenc perquè hem de suportar la manca solucions a temes tan quotidians i antics com el de pixar quan et trobes fora de casa.

Una Sala de Plens poc ecològica

Imatge de la Sala de Plens de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Una observació:

Per quan les bombetes de baix consum?

Ara que n'hi ha 6 de foses potser és un bon moment per fer el canvi.

Facebook, les notícies i sociologia domèstica

Llegint els diaris aquest matí he trobat una informació coincident a molts mitjans que fa referència als efectes que fa el Facebook sobre els estudiants. Segons els titulars, els estudiants donats d'alta a qualsevol de les xarxes socials, treuen pitjors notes que'ls que no ho estan. Aquesta informació ha merescut mitja plana i a La Vanguardia, un 30% d'una de les salmó.

Encuriosit per l'estudi m'he decidit a aprofundir-hi. Ha estat decebedor. Resulta que l'estudi s'ha elaborat a una universitat de Ohio, EEUU i entre 259 alumnes.

Com pot ser que una enquesta d'aquest tipus la elevem a categoria d'estudi quan no és tant sols un treball de camp. Que un matí dos professors s'aixequin i es dediquin a preguntar als seus alumnes si tenen o no facebook i que ells, pel seu conte, arribin a la conclusió que, del seu univers, treuen millor nota els que no en tenen, és insultant pels que de veritat es dediquen a la sociologia i a fer estudis.

Als sociòlegs els passa una mica com als periodistes, que tothom en sap. Algú fa una observació coincident i arriba a una conclusió i ja ha fet un informe. Així s'entén, per exemple, un altre que també s'ha publicat aquesta setmana i que diu que'ls nens que de petits riuen menys a les fotografies es divorcien més. No m'imagino ni tampoc vull saber com s'ha fet aquest estudi però dubto que hi hagi hagut uns investigadors que durant 25 anys de la seva vida s'hagin dedicat a fer un seguiment a un ampli ventall de nens per arribar a concloure una estupidesa com aquesta.
Em sembla sorprenent que una xorrada així mereixi tant sols un breu i encara més si aquesta bestiesa s'ha estudiat en un lloc tant petit i tant allunyat de casa nostra.

És com si ara fa uns anys dos investigadors arribessin a Arenys i preguntessin als nens Arenyencs si al llarg de l'any han fumat alguna vegada qualsevol substància. Segur que'l resultat seria: El 70% dels nens Catalans menors de 14 anys fuma. I tots sabem que no es veritat.

Cal ser més crítics i rigorosos amb aquestes coses.

Tenir un Audi i no poder pagar-lo

Aquests dies que’l Ministre d’Indústria Miguel Sebastian s’està reunint amb la direcció dde Wolkswagen per portar cap a Martorell la fabricació del nou model Q3, s’estan fent públiques algunes dades sorprenents.

La que més, fa referència al mercat Espanyol. L’Estat Espanyol és, en nombre de vendes, el segon país d’Europa on més Audi es venen. Només Alemanya supera a l’Estat Espanyol.

Em sembla una dada al·lucinant. Espanya es troba, en dades objectives, a la part mitja baixa de la taula en salaris europea. Espanya és un dels països d’Europa on l’equilibri preu servei és més car. Espanya és un dels països perceptors d’ajuts europeus. Espanya és, en realitat, un nouvingut a Europa, amb un teixit productiu encara per sota de la mitjana de països com Gran Bretanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Alemanya…. Doncs bé, que un país d’aquestes característiques sigui on més vehicles de gama alta Audi es venen significa que alguna cosa falla.

Aquí no només estirem més el braç que la màniga. Aquí ens posem la corda al coll tot solets. No necessitem bancs ni caixes, ni crisi ni bombolles immobiliàries, ni deslocalitzacions d’empreses ni reestructuracions de personal ni prejubilacions, ni cap d’aquestes conyes econòmiques que tant mal han fet a la butxaca del planeta. Aquí tot sols ens valem per ensorrar-nos personal i voluntàriament en la més absoluta de les misèries. ¿Quin sentit té comprar-se un Audi quan no tens per arribar a final de més? ¿Quina necessitat tenim de comprar-nos cotxes d’aquests si per orografia i climatologia amb un utilitari gama mitjana ja fem? Aquí no tenim muntanyes de 4000 metres, ni neva cada dia d’hivern, ni gela d’octubre a Maig ni cap d’aquestes condicions climatològiques que justificaria buscar vehicles robusts i resistents com fan a Andorra.

Una dita molt sobada diu que Espanya és el país de la enveja. No es veritat. És el país dels gili polles. Perquè s’ha de ser molt gili polles per gastar-te els diners que no tens en un cotxe que no necessites. Perquè s’ha de ser molt gili polles per comprar un cotxe i desprès no tenir que menjar a final de mes.
És molt provable que l’Audi Q3 s’acabi fabricant a Martorell. Tant provable com que hauran un nombre important de treballadors que s’endeutaran fins les celles per poder sortir el diumenge a aparcar el

Angelina i els canons de vellesa

No deixa de ser curiós que s'hagi decidit que la dona mes guapa de la Terra sigui Angelina Jolie. Realment la noia es maca. Bé. Resultona. És a dir, d'aquelles persones que sempre queden bé. Que són elegants quan volen, sexis quan s'ho proposen i perfectes en tot allò que fan i actuen. Ara bé considerar-la la dona més guapa del món ho trobo tremendament exagerat e injust.

No crec que els seus llavis excessivament siliconats o que els molts tatuatges que decoren el seu cos siguin valedors de formar part de la dona més vella. Hauríem de ser una mica més curosos alhora de definir els canons absoluts de vellesa. Donar una valor especial a la naturalitat i la senzillesa més que a la voluptuositat i l'aparença. Cercar aquelles persones, homes i dones, que realment puguin representar una idea de bellesa.

En aquestes coses els models masculins es mouen per un terreny mes avançat, potser perquè qui opina en aquest camp és la dona, però si agafes els models masculins s'ajusten més a aquests paràmetres que jo exposava. Richard Gere, George Clonney o Andrés Velencoso, són bastant més atractius que Angelina Jolie.

Ahir, precisament que Samantha Fox va fer, oficialment, 43 anys cal una reflexió sobre quins models de vellesa volem projectar a la nostra societat. Si seguim valorant els pits grossos, els llavis desmesurats, els pírcings impossibles i els tatuatges enteranyinats com a model de vellesa femenina, o cerquem, com s'ha fet en l'home, models més basats en l'atractiu, l'harmonia i la senzillesa.

Crec important decidir-ho perquè d'això en dependrà, en gran mesura, les campanyes i la educació que haurem de donar als nostres fills.

Unes hores de primavera semblen un petit oasi

I en mig de tota la pluja unes hores de primavera semblen un petit oasi

Maleïda la hora en que en Baltasar va resar a la Moreneta perquè plogués

Per cert, bon exemple de professionalitat el de La Moreneta!!

Periodisme de merda

Avui fa una setmana, Joan Barril, al Cafè de la República va entrevistar a la nova presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Rosa Calaf és una periodista d'aquelles que podríem anomenar històriques. És curiós que en la meva professió arribar a ser un "històric" es gairebé un miracle. La explotació laboral és molt accentuada en les etapes de formació i això fa que molts desisteixin al poc de dedicar-se a aquesta feina. A més les expectatives econòmiques i de subsistència tampoc no són gaire alentadores.

Rosa Calaf reflexionava, precisament, sobre alguns dels automatismes que actualment hi ha al món del periodisme i també sobre com es treballen les noticies. La periodista es lamentava que, pràcticament ha desaparegut la investigació. Que les noticies no tenen profunditat i les interpretacions que es fan són sovint supèrflues. No puc més que estar absolutament d'acord. La informació que estem oferint és una informació d'usar i tirar. No és el problema del titular o de si es fa més o menys espectacle alhora de vendre les informacions. És, senzillament, que en els textos que desenvolupen les noticies no hi ha contingut. No hi ha anàlisi, no hi han antecedents. Perquè no tenim cultura. Perquè no coneixem el tema.

Un moltes ocasions jo mateix he passat d'entrevistar a Montserrat Caballé a buscar infants sense papers pels túnels de la Renfe. O de parlar amb Joan Clos, Gerry Adams, o Terenci Moix, al cel sigui, he passat a entrevistar desfetes humanes víctimes de la droga a Can Tunis. Aquest és el periodisme que estem promovent, el de joves sense experiència i sense bagatge que siguin capaços d'anar d'una banda a l'altra de la informació com aquell que creua la Diagonal. D'això en diuen flexibilitat. Jo en dic feina brossa. Perquè el que s'acaba aconseguint és que no es faci ni una sola pregunta comprometa i Intel.ligent a cap dels dos personatges.

Pocs dies desprès del nomenament d'Obama, el Canal 33 feia un reportatge sobre una periodista americana amb més de 70 anys encara ara segueix les rodes de premsa de la Casa Blanca. Aquesta dona és admirada i tractada amb molt de respecte per tots els polítics perquè la seva experiència, la seva professionalitat i els seu bagatge fan que sàpiga preguntar, adequadament, sobre aquell aspecte que'l polític vol defugir però que és important que la gent conegui.

Aquí és impensable. Aquí vas a una roda de premsa i si algú pregunta millor que no ho hagués fet. Enviem el primer catxes o la primera bollycao que ha sortit de la facultat a que posi el micro i prengui nota. I així ens van les coses, que'ls polítics no accepten preguntes a les compareixences i que a més es permeten el luxe de decidir ells de que es parla i de que no.

Sap greu veure com en la societat de la informació la desinformació i el desconeixement és el mes habitual. I en això tots en tenim la nostra part de culpa. Els ciutadans per no mostrar el més mínim interès de contrastar, ampliar, qüestionar i sospesar una noticia. I els periodistes que en molts casos víctimes d'horaris inhumans, sous inframileuristes, poc bagatge cultural i manca de coneixement informatiu, acabem servint unes informacions que tenen de tot menys qualitats informatives.

Trist resultat de la presència del morrut

Maleit el dia en que aquest escarabat va arribar a casa nostra

Cesc Fàbregas: Buscant la Pepsi deseperadament

Avui un bon amic m'explicava la situació curiosa que es va viure dissabte passat minuts abans de l'acte de presentació del Campus Cesc Fàbregas a Arenys de Mar. Un acte, per cert molt seguit mediàticament per la manca, possiblement, de jornada lliguera.

Imagineu vos minuts abans d'un acte amb televisions i ràdios de tot el país. Tot apunt, cadires, taula, estovalles, cartell, begudes. Begudes, no hi ha begudes.

-Poseu aigües.
-No Aigua no refrescos que n'hi ha un que'l patrocina i ha de ser -present.
-Quin?
-Pepsi
-Òstia no hi ha Pepsi!!!!

I va començar la corredissa pel poble, colmados, supermercats, bars, cafeteries.... I ningú tenia Pepsi. Finalment al Lidl que hi ha ala entrada del poble es van trobar les famoses Pepsi que van aparèixer a totes les fotografies. No vulgueu saber les calors que van passar els pobres incauts per trobar la beguda.

En moltes ocasions els interessos econòmics d'uns pocs acaben creant molts mals de cap.

Compte on teniu els diners!!!

Desprès que el Banc d'Espanya hagi intervingut Caja Castilla La Mancha, no es difícil acabar parlant de caixes bancs i entitats financeres en qualsevol de les moltes converses que encetes durant el dia.

M'ha resultat molt curiós i interessant comprovar com persones de diferents mons, que no es coneixen i que es troben, relativament properes al món financer, m'han comentat, amb poques hores de diferència, la situació de perillositat financera que podria estar vivint aquests dies Caixa de Catalunya. De fet dues d'aquestes persones m'han aconsellat obertament que si hi tinc estalvis els tregui perquè, segons elles, aquesta Caixa ja podria haver rebut diners públics sota ma i sense repercussió pública per mirar de rescatar-la del pou econòmic en el que es podria trobar. No és el cas, no hi tinc estalvis però, tot i que ès un rumor, en el moment que vivim crec que exposar-ho pot ajudar a orientar aquells que puguin tenir alguna inquietud en aquest sentit. Si més no pot ajudar a desmentir el rumor si aquest fos el cas. Que de moment no ha estat.

I també en clan econòmica només un apunt més. Ara fa 3 mesos demanava que ens fixessim en el preu del petroli perquè em donava la sensació que aquest pujaria. Doncs 4 mesos més tard el combustible ha pujat, no tant com l'octubre, però és sensiblement més car que les setmanes en que es va calcular l'augment del sou dels treballadors. A més ara que s'acosta la setmana santa ha tingut un petit augment significatiu.

Un banc patrocina la informació dels antisistema

La premsa digital te paradoxes meravelloses. Avui la edició digital del diari 20 Minutos, es feia ressò d'una ,manifestació que ha hagut davant la borsa de Barcelona demanant la llibertat de l'anomenta Robin Hood dels bancs, a la fotografia. Recordeu que està a la presó per estafar 492.000 € a 39 entitats bancàries.
El titular és el següent: "Se desnudan ante la Bolsa para pedir la liberación del 'Robin Hood de los bancos'".
Aquesta noticia anava recolzada amb un vídeo. I aquest vídeo amb un patrocini. A que no sabeu qui patrocina aquesta noticia?.... Doncs el BBVA
Trobo meravellós que sapiguem que hi ha una manifestació demanat la llibertat d'un lladre de bancs gràcies a un banc. És com si un banc subvencionés els grups que demanen la desaparició bancs.
Veieu com aquest país és fantàstic!!!!

Us poso el link per si el voleu veure: http://www.20minutos.es/noticia/459689/0/robin/barcelona/banco

Espai de Blocs a la Ràdio Arenys

És el primer cop que penjo un video. Dessitjo que tingueu paciència.

Moltes gràcies

La Direcció del Bloc

La desgràcia de viure a la Catalunya rural

El problema de viure en una població petita, d’aquestes que tenen carrers estrets i que tothom es coneix i on els nens juguen pels carrers, és que no tenim Corte Inglès i per tant ens enterem dels canvis d’estació tard i malament.

Contràriament al que passa als llocs importants i amb categoria on l’arribada de la primavera s’anuncia amb grans cartells, fins-hi tot alguns lluminosos, instal·lats estratègicament perquè tothom tingui accés a la informació i on es pronostica el que ha de venir. Poblacions on els ciutadans ja saben que darrera la frase: “Ya es primavera en el Corte Inglés” hi ha l’arribada de les al·lèrgies, la pujada de les temperatures, la recerca insistent de depredadors afamats de preses copulatives, la migració de la llana, el retorn de les cames els escots les faldilles els pantalons curts i els polos. L’aparició dels ciclistes i els corredors, els vermuts a les terrasses i els caps de setmana amb amics. L’aparició novament dels catàlegs de viatges i tantes i tantes coses.

Als pobles petits, als modestos, als de la Catalunya rural, tot això ens arriba més tard i malament. Aquí ens adonem de l’arribada de la primavera per la floració dels arbres, per la olor a foc de les cremes que fan els pagesos, perquè fa calor, perquè ja fa setmanes que’ls ametllers són florits, perquè cada cop es fa de nit més tard. Perquè els caps de setmana tornen a omplir-se els apartaments que durant l’hivern han estat buits. Perquè pels arbres hi ha esquirols, perquè els carrers se’ns omplen de pol·len… Un desastre.

Ahir, però, vaig poder comprovar com les poblacions més modestes hem emprés el camí cap a la consolidació dels nostres símbols identitaris. Com no ens cal un Corte Inglès per saber que arriba la primavera. Com la incorporació de noves famílies i l’assimilació que aquestes han fet amb les nostres tradicions ha produït la creació de nous mecanismes d’informació i comunicació. Ahir vaig veure que, finalment, les poblacions modestes hem fet un pas endavant.

Desprès del cru hivern l’arribada del sol i la pujada de les temperatures han fet que a la rotonda d’entrada al meu poble s’hagin tornat a instal·lar, novament, les putes. Ara se que’l fred ha passat i que l’hivern ja només cueja. Ara se que: Ja és primavera al meu poble.

Cal agafar el toro per les vanyes

Es important reflexionar abans de fer les coses. Avui llegia al diari que: “Els venedors del “top manta”, volen càstigs més lleus”. La noticia referencia les manifestacions que immigrants sense papers van fer a Barcelona, Madrid, Sevilla i d’altres ciutats d’Espanya reclamant que no se’ls castigui tant quan siguin enxampats venent còpies de cd’s il·legalment. L’article recull les crítiques que les associacions de les que formen part, (si, si estan a més associats), fan al fet que l’alternativa a la multa i la presó sigui l’expulsió durant 10 anys de la zona Schenguen. I més....

A risc de semblar racista, xenòfob i no se quantes coses més, que no m’hi considero (això no vol dir que no ho sigui), trobo al·lucinant que una colla de persones que estan fora de la llei es manifesti obertament pels carrers, no d’una ciutat sinó d’un munt i totes les més importants. ¿Us imagineu una manifestació d’assassins o de violadors? No els estic posant al mateix nivell delictiu, però es evident que en tots dos cassos hi ha delicte i que per tant cal aplicar la llei. Detenir, identificar i expulsar aquelles persones que estiguin en situació irregular.

Però encara és més flipant que demanin “càstigs lleus” Que vol dir càstigs lleus? Els càstigs són càstigs i estan fets perquè aquells que infringeixen una norma, através del càstig redrecin la seva conducta. No han de ser ni forts ni lleus, senzillament adequats a cada cas. Per això hi ha uns jutges que els administren. En la proposta d’alleugerir el càstigs hi ha implícita la idea de fer que aquest no suposi gaire sacrifici ni cost a l’infractor per així poder seguir fent la seva, qui sap si la mateixa, amb normalitat. És a dir, no redreçar.

I finalment , i podríem seguir, per no acabar en negatiu donar el meu recolzament a les associacions que’ls representen. Demanen que l’alternativa a la multa o la presó no sigui la expulsió de la zona Schenguen. Aquí els dono ple suport. Hi ha que buscar altres alternatives perquè aquesta no serveix. No serveix amenaçar d’expulsió a uns tios que ja haurien d’haver estat expulsats i que a més de seguir aquí es manifesten obertament perquè no se’ls expulsi sense que ningú faci res per detenir-los i fer-los fora. Jo també penso que s’ha de trobar una alternativa perquè tal i com estan les coses res fa pensar que es pugui acomplir la norma.

El problema del país en el que vivim és que fem lleis per ocupar titulars però desprès resulta que aquestes lleis no es poden aplicar. Jo no dic que la manera de resoldre la realitat immigratòria sigui la expulsió. Dic que el que cal es aplicar les lleis vigents i que si no ens agraden o no es poden aplicar que es canviïn però aquest joc d’ous és un despropòsit.

Ah, per cert. Suposo que tindrien permisos per manifestar-se perquè no he vist cap càrrega policial ni cap detenció. Seria bo saber qui ha gestionat aquest permisos.

El millor és a menys de 200 metres d'on et trobes

Tot just fa un parell de dies, potser tres, vaig anar a Mc Donalds a comprar una mica de sopar. No cal tornar a incidir en l’absoluta admiració que em produeix el menjar brossa del que me n’he declarat fan en varies ocasions.
Doncs bé, seguim, vaig anar a buscar sopar a Mc Donalds. Mentre esperava a que em servissin el meu Big Mac sense salsa, (també en vàries ocasions m’he mostrat fan de viure ), va entrar un home vestit esport, que havia superat la cinquantena, mancat de cabell i amb un to de pell prou envejable. Aquest home, tampoc no massa alt, es va dirigir a la caixera per preguntar-li amb un to absolutament correcte:

- Disculpi. El restaurant Hispània?
- És aquí al costat, va començar a respondre ella, a 150 metres hi ha una rotonda. Agafi la primera sortida i 50 metres més enllà trobarà el restaurant.
- Gràcies.

El Restaurant Hispània!!!! No m’ho havia plantejat mai. El millor i el pitjor només separats per 200 metres. Una paradoxa de la vida. Trobar el camí de l’Hispània gràcies a Mc Donalds. La combinació entre les mongetes del ganxet i la carn de Toledo. La constatació que’ls extrems es toquen. Que de lo millor a lo pitjor només hi ha un pas, o 200 metres. Que la globalització existeix i no hi ha camí que no porti a algun lloc.

Aquell home va marxar, segur, convençut que aquell petit gest només havia estat útil per a ell. Per als que érem al davant va resultar tota una revelació.

Ara friso per saber si al Restaurant Hispània mai hi ha entrat algú preguntant com arribar al Mc Donalds. I si així fos l’hauran sabut orientar correctament? Els camins són igual de bons quan puges que quan baixes? Realment hi ha dalt i abaix gastronòmic si comparem aquests dos establiments?

Mai més menjar patates de luxe serà el mateix. Ara ja se que la distància entre les olioses i greixoses patates de luxe i el millor pèsol del Maresme regat amb aigua de mina només és de 200 metres. Una distància insignificant per a un esser humà.

De tot allò que penja per les parets

Cartelleria popular

Iniciatives rehivindicatives

Llibertat d'adhesió

Ranjel vs Ruscalleda

La política cada cop importa menys a la societat. Perquè els polítics cada cop connecten menys amb el ritme dels ciutadans. Però també perquè als ciutadans cada cop els va més bé que els polítics no connectin amb ells. Aquest matí he tingut un clar exemple d’aquest divorci.

Imagineu un auditori amb capacitat per a prop de 200 persones, absolutament ple de gent. El motiu ha estat la presentació d’una guia de productes gastronòmics del Maresme. Apadrinant la guia, la gastrònoma de la comarca Carme Ruscalleda, al seu voltant el President del Consell Comarcal, i d’altres càrrecs i tècnics públics. Al final, per postres, una petita degustació de dolços i embotits maresmencs per als assistents. Acreditats l’Agència Catalana de Noticies, El Periodico, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, L’Agenda…. I Ràdio Arenys. Ha estat un èxit de gent de mitjans i de repercussió.

Només una hora abans l’Alcalde d’Arenys havia mantingut una entrevista amb el Delegat de l’Estat a Catalunya el senyor Joan Rangel. Damunt la taula el passeig entre Arenys i Caldetes, les Rotondes de la N-II, el trasllat d’aquesta via fora de la comarca, el desdoblament de la línea de Rodalies entre Arenys i Blanes… Al final roda de premsa. Només hi érem els de Ràdio Arenys.

Alguna cosa passa. No pot ser que preferim cobrir informativament pessebres que reunions on es tracten possibles solucions a conflictes que estan a primera línea. Molts d’aquests companys que han estat a la segona i no a la primera diuen que el que pugui dir en Ranjel, no interessa. Doncs el problema és encara més gros. Si el que pugui dir el representant del govern Espanyol a Catalunya no te interès, perquè el tenim?

No se si la solució passa per canviar el discurs, o per posar galetetes al final de cada compareixença però que resi9steixo a pensar que interessi més una guia de fotos de pèsols i fresons que els acords i les Inversions que en matèria d’infraestructura acordin un alcalde i un Delegat del Govern.

Jo sóc un absolut partidari del retorn dels programes brossa: Crònicas Marcianas, La Sonrisa del Pelícano, Aquí hay Tomate,… però també crec que cal començar a educar-nos sobre aquelles coses que són o no transcendent i valorar adequadament les unes i les altres. Som en el moment històric de major riquesa cultural dels ciutadans i tinc la maldeia sospita que ens l’estem deixant perdre.

¡¡¡Assassins de motoristes!!!

Avuere:

Però no haviem quedat que aquestes valles amputaven membres al motoristes i per això no les tonariem a posar mai més?

Però no haviem quedat que l'objectiu era treure las que hi ha i no posar-ne més?

¡¡¡¡I PERQUÈ COLLONS LA DIPUTACIÓ ESTÀ INSTAL.LANT AVUI MATEIX AQUESTES!!!!!

Una de les experiències més impressionants

Fa uns dies vaig tenir una de les experiències més impressionants que he viscut mai. Creia que desprès de dormir amb indigents, passar unes quantes hores a Can Tunis veient el supermercat de la droga, buscar infants immigrants en els túnels de la Renfe o visitar l'Hospitalet, poques, molt poques coses quedaven que em commourien.

Doncs bé haig de reconèixer que m'equivocava. Va ser per error que l'ascensor de l'hospital de Sant Joan de Déu es parés a la planta d'oncologia infantil. I va ser per descuit que vaig baixar. A qui li preocupi la bronca d'un cap, o una mala mirada d'un familiar, qui estigui obsessionat per si està més gras o més prim, per si el seu cotxe és millor o pitjor, per si pot comprar o no la tele de plasma, li recomano que faci una passejada per aquesta planta.

Us garanteixo que hi ha un lloc on la crisi no importa, on el finançament se la porta fluixa, on la església només importa si diu missa, on ni els moros ni els jueus ni els negres ni els d'aquí ni els d'allà es diuen una mala paraula ni es dediquen una mala mirada, és a la planta d'oncologia de l'Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.

Allà tots remèn cap a una mateixa direcció, tots tenen un mateix objectiu: Viure. Allà els pares ploren i els fills, malalts, els consolen. Allà els infants, malats de càncer, decauen i els pares els passen la poca energia que'ls queda. Allà els herois van en bata blanca i dediquen rialles, carícies, complicitats i esperances, als malalts i als seus familiars.

Aquest si que és un entorn laboral horrorós. El que t'envolta, cada dia, de nens plens de ganes de viure presoners en cossos plens de ganes de morir. Saber que demà aquest no hi serà i que n'arribarà un altre igual o pitjor. I que no hi ha res que ho pugui arreglar. I tot i això ser capaç de transmetre optimisme i realitat de manera equilibrada.

Seria bo, de tant en tant, i sense convertir-ho en un espectacle morbós, que per aquella planta hi passessin uns quants que ara em venen al cap. Provablement viuríem en un món molt més real.

Seria capaç d'escriure hores i hores sobre els escassament 4 minuts que vaig passar allà. El sotrac m'ha fet replantejar unes quantes coses. Almenys per un parell de dies.

Quan la Candelera plora.....

Aquesta imatge ha estat presa el dia 31 de gener a l'aparador d'un comerç

La tradició pessebrista diu que es posa el 13 de desembre per Santa Llúcia i es treu el 2 de febrer per la Candelera.

Tradicions. Encara no està tot perdut!!!

El Canoblog arriba al Parlament de Catalunya

Una proposta sortida de d'aquest modest espai de reflexió va ser debatuda dimecres passat a la Comissió de Política Territorial i Obres Públiques del Parlament de Catalunya. Ha estat el diputat per la comarca del Maresme de CiU Benet Maimí, qui ha recollit la proposta de coordinar el manteniment i la senyalització de les carreteres catalanes entre les diferents administracions que tenen vies de comunicació a casa nostra.

Altra cosa és l'èxit, inicial, que ha tingut la proposta que, desprès de ser debatuda, en la votació, va ser refusada pels vots encontre dels tres grups de govern. No està tot perdut, però. Va ser el propi Conseller Nadal el que va valorar la proposta com a interessant i el que es va comprometre a passar-la a un grup de treball, que ja existeix, GT-32 es diu, i que precisament s'encarrega de supervisar el manteniment i la senyalització de les carreteres. Així doncs hauré de fer un seguiment d'aquest grup per saber com valoren la proposta.

No cal dir que per a mi és motiu d'orgull veure com algunes de les propostes que en aquest blog es fan desprès són recollides i treballades pels nostres representants. Crec que seria bo veure com fets com aquest es repeteixen més sovint. Al cap i a la fi ells, els polítics, estan per treballar al nostre servei i no tenen l'exclusivitat de les bones idees, les propostes imaginatives i les decisions encertades. De tant en tant els més modestos també l'encertem.

Per aquells que vulguin llegir la proposta us poso el link del post on proposava una millor coordinació.

http://jmcano.blogspot.com/2009/01/seguim-fent-el-panoli-amb-les.html

Disseny arquitectònic difícil d'explicar

Fixeu-vos en la estranya decisió arquitectònica de fer dues finestres si una no.

Deu ser cosa de disseny o es que no tothom volia finestra?

Rareses de l'arquitectura urbana

La ignorància del Conseller d'Educació

Fa uns quants mesos, arrel d'una visita del Conseller Maragall al Maresme, vaig afirmar que el Conseller va a les comarques com aquell que va a casa del germanet pobre i l'obsequia amb la seva presència. Que al Conseller no li importava una merda el que passes fora de Barcelona i que realment els molts problemes que tenia eren en gran part provocats per una actitud conflictiva i poc dialogant amb el món educatiu.

Aquestes afirmacions i d'altres que obvio per no allargar massa l'escrit em van portar algun que altre problema. Vaig ser cridat a capítol i vaig acabar al despatx d'un alcalde que em demanava que rectifiques. Un fet que, evidentment, no vaig fer perquè totes i cada una de les afirmacions estaven raonades i fonamentades. Finalment la cosa va acabar amb un: "potser era més el to que el missatge, etc, etc...".

Passats els mesos no puc més que ratificar allò que vaig dir. Novament el Conseller Maragall va venir al Maresme. Va ser diumenge passat i per posar-se la medalleta de la inauguració d'una escola a Sant Pol. A escassament cinc quilòmetres de Sant Pol a Arenys, s'hauria d'estar construint una escola que a hores d'ara es troba parada perquè la empresa responsable d'executar la obra està apunt de fer fallida, presumptament. Total que la obra no avança i l'escola que es volia inaugurar el gener vinent ja veurem se s'inaugura el setembre.

Coneixedors d'aquest fet, en el transcurs de la visita el Conseller va ser preguntat per responsables polítics i periodistes sobre aquesta obra: Ni puta idea!!! No de la obra no, sinó de que allà aprop s'hi estigues construint un nou centre!!!

Se que el Conseller te molta feina intentant que els professors no se li manifestin i que ha d'afrontar els indicatius més baixos del nivell educatiu a casa nostre. Però per anar així pel món, millor que es quedi a casa. Se que per ell aquest centre no te cap mena d'importància, però un polític professional i sensible, quan viatja es preocupa de conèixer la realitat del món que visita i del seu entorn, i més si afecta a les seves competències. És una qüestió de professionalitat.

Desconec si l'error és del Conseller per no llegir-se els papers que li donen els seus secretaris, o dels secretaris de no fer un dossier com Déu mana, però ja són masses les vegades que aquest Conseller desprecia amb la seva ignorància el lloc que visita.

Penso que potser és el moment que es replantegi si realment vol seguir sent Conseller d'Educació.

A l'hivern la natura també ofereix la seva millor cara

En mig d'un hivern especialment intens agrada veure com els arbres ofereixen els seus fruits per alleugerir la lenta pujada dels termòmetres.

Zapatero malgasta diner públic

Aquest mati el president Espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, s'ha compromès a enviar durant els propers 5 anys 1000 milions d'euros per combatre la fam l món. Aquests dines s'afegiran als 500 que va avançar a la darrera cimera de la FAO a Roma.

Bé. Sento ser políticament incorrecte, un insolidari i una mala persona però ja n'hi ha prou!! Jo no se si s'ha Begur l'enteniment, no sap quin país governa o es que s'ha cregut Bienvenidomistermarshal, però algú li ha de dir a aquest xicot que la moma no dona per tant, que aquí les estem passant molt magres i que ara no és el moment de treure la vena filantròpica i dedicar-se a regalar milions pel món.

M'he parat a fer un parell de càlculs. Zapatero en els darrers 9 mesos s'ha compromès a destinar:

- 10.000 milions d'Euros del superàvit a pagar a cada treballador 400 €. No ha servit de res.
- 30.000 milions d'Euros en un pla de rescat de la banca. No ha servit de res
- 8.000 milions en inversions municipals que ja veurem si serveix per dinamitzar el sector de la construcció.
- 7.000 milions d'Euros mínim que el govern haurà de pagar a Catalunya en els propers 7 anys per compensar la manca d'inversió a casa nostre.
- Total 55 mil milions d'euros compromesos en aquests 9 mesos. Fent un petit càlcul i perquè tothom pugui projectar la xifra i el que significa, són : 9 bilions 151 mil 230 milions de pessetes.

És acollonant que algú pugui moure rots aquests diners amb la lleugeresa que ho fa aquest individu i més si tenim present que aquests diners són nostres dels contribuents.

Avui mateix, Àngela Merkel la cancellera alemanya, aprovava un pla de 50.000 milions d'euros, 5.000 menys que'ls compromesos per Zapatero, per dinamitzar la economia alemanya. D'aquests 40.000 aniran a indústria i infraestructures. En el cas Espanyol són només 8.000 i només a obra pública. I els altres 10.000 seran invertits per a guarderies, escoles públiques i equipaments esportius. El pla Zapatero no ho contempla. A més l'estat assumeix part de les quotes de la seguretat social dels treballadors, incrementa els ajuts als pares amb fills i eleva dels 7.600 als 8.000 la quantitat mínima contributiva.

No se si les mesures de Merkel són millors que las de Zapatero. I tampoc se si seran efectives per dinamitzar la economia Alemanya, però el que tinc clar és que les mesures de la primera ministra tindran afectació directa a la butxaca de molts alemanys. Un fet que a casa nostra encara ha de passar tot i haver-nos gastat 5000 milions més.

Ah i finalment!! Si vol ajudar a la fam només ha d'anar qualsevol tarda a Càritas i prendre nota. Han doblat el nombre de persones que els demana ajut en només 3 mesos. Es troben desbordats i els mitjans no els arriben per a res més. Potser aquests mil milions seria bo invertir-los en aquesta realitat, també social, també necessitada i també solidària.

I que em personin aquells que se sentin ferits.

Un telèfon emprenyador

Mira que hi ha llocs per posar la cabina!!

Vinga doncs al mig del carrer perquè tothom se la trobi.

Incompetència telefònica!!

Ens estan ocultant informació de les ventades!!!!

De les ventades que hi ha hagut aquest cap de setmana i de si es va avisar o no amb prou temps se n'està parlant molt aquests dies. M'ha sorprès aquest matí la trucada al programa de Dani Ramírez, l'home del temps. En mig d'una xerrada prou aclaridora sobre la incidència que han tingut els cops d'aire a la nostra comarca, m'ha expressat el seu neguit sobre les pressions que sovint reben els homes del temps per part de determinats sectors: "Dijous al vespre ja comentàvem, amb alguns companys, que la recomanació que hauríem de fer era que la gent no anés al Pirineu al cap de setmana. I que les estacions no obrissin per no posar en perill als esquiadors. No ho vem fer perquè ens haguessin demanat el coll. Però avui s'ha de dir que nosaltres ho sabíem I que les pròpies estacions també ho sabien i que tot i això algunes han obert, i que estan amagant informació. Com van córrer a Vaqueira a evacuar als esquiadors o sobre el teleesquí que l'aire ha tirat a la Molina. A la Molina hi ha hagut una punta d'aire de 216 quilòmetres per hora i tot això s'està amagant".

M'ha faltat temps per sortir de l'estudi quan he acabat i m'he posat a comprovar tot el que m'ha dit. Doncs es veritat. Parlant amb meteoròlegs del Pirineu m'han confirmat que ells, personalment, ja havien alertat del risc d'aquestes ventades als propis responsables d'estació d'esquí. Però he anat més enllà i he trucat a la responsable de comunicació de la Molina. He pogut comprovar l'intent d'ocultar la realitat. He hagut de preguntar en vàries ocasions si és veritat que ha caigut un teleesquí pel vent. Finalment m'han reconegut que si, sense voler dir-me en quina pista ni amb quina importància, i ràpidament però han volgut puntualitzar que això no era important que el veritablement important era que no havien pogut obrir la estació diumenge per manca de llum.

Em sembla grotesc tot això que he anat descobrint i d'una gravetat infinita. Ocultar informació pel benefici propi és immoral, però fer-ho posant en risc la vida d'algú és indecent i hauria de ser castigat amb presó. Ara segur que surten els responsables de les estacions amb cara de bons dient que com a algú se li pot passar pel cap que ells posin en perill voluntàriament la vida de cap persona. Doncs miri si se'ns passa pel cap perquè tenim prou arguments i proves per pensar-ho i perquè sabem que la temporada és molt curta les inversions molt importants i cal no perdre pistonada cap dia si es vol tenir una conta de resultats positiva a final de temporada.

Trist però real.

Seguim fent el panoli amb les carreteres!!

Ahir dijous el Conseller Nadal presentava al Departament de Política Territorial i Obres Públiques "El Llibre d'Estil de les carreteres Catalanes". Certament no he tingut accés a la seva totalitat però si al breu resum que ens van donar com a dossier als periodistes.

El primer que cal diré s que és encoratjador veure com l'administració pren part en la sinistralitat a les carreteres i intenta vetllar per la seva millora. Un fet que fins ara no s'havia produït.

El problema és que, un cop llegit aquest extracte, a un se li queden els pels de punta, els ulls com a taronges i la panxa regirada.

En un país on hi ha 275 punts negres a les carreteres, 10 dels quals greus. Distribuïts 188 a Barcelona, 37 a Girona, 11 a Lleida i 30 a Tarragona, segons el darrer estudi elaborat pel RACC i encarregat pel propi govern Català. On els motoristes és mobilitzen setmana si, setmana també demanant més seguretat i millors condicions a la zarza viaria, el Conseller presenta un estudi on es contempla la substitució de les valles de metall per unes de fusta en els paratges amb alt valor paisatgístic, o es plantegen si cal posar ratlles verticals o horitzontals en els murs de contenció propers a les vies.

El pitjor però és el que s'ha obviat. Novament una administració, en aquest cas la Generalitat, presenta unes pautes amb les que tractar, mantenir i senyalitzar una carretera, i novament torna a deixar a no cercar l'acord amb la resta d'administracions amb carreteres a Catalunya.

¿Quan entendran que el més important no són les valles de fusta o las de ferro, els estops amb triangle o escrit, o si un terreny és més alt o més baix sinó que el que importa és que sigui quina sigui la carretera el que hi circula trobi els mateixos criteris de manteniment i senyalització, que no hi hagi criteris diferents alhora de senyalitzar una corba si es una carretera de la Diputació o si és de la Generalitat.? Tant difícil és?

Cada administració utilitza criteris diferents alhora de dissenyar la seva via i això, encara que no ho reconeguin, acaba desorienten als conductors. Crec que seria més interessant buscar el consens que intentar aconseguir portades presentant estudis absurds que costen diners i que ni tant sols rosen el moll de l'os

Menus cada cop més barats

El camí invers. Preus cada cop més barats

Un exèmple el preu de molts menus que han baixat fins 2€ el seu preu

En temps de crisi els sos es fan centimet a centimet

Alerta amb el preu del carburant!!

Des que els ajuntaments i les administracions públiques van aplicar l'IPC interanual per calcular la pujada d'impostos, aquest no ha fet mes que baixar.

Com cada any els ajuntaments es fixen amb l'IPC que hi ha entre setembre d'un any i setembre de l'altre, per fixar els augments d'impostos. Enguany la pujada ha estat de les més altes que es recorden. Segons els analistes per l'alt preu que tenia el petroli acabat l'estiu del 2008. Des que aquests barems van quedar fixats el preu del cru no ha fet més que baixar. Fins el punt que, a desembre de 2008, el preu per litre era el mateix que a l'any 2003.

El problema rau que l'augment de les pensions i els sous dels funcionaris no es calcula amb l'IPC de setembre sinó amb el de desembre i aquest, a l'acavar l'any, estava en l'1'5%, es a dir, 3 punts menys que la pujada d'impostos. Per aquest motiu quan les administracions diuen que no han apujat els impostor tècnicament tenen raó, però el contribuent percep que paga més ara que no pas abans.

El fet, que m'ha impulsat a escriure aquest post, és que des que ha començat l'any, el preu del litre de combustible, altre cop, no ha fet mes que pujar. Vam començar l'any pagant la benzina 95 a 0,83 i només 2 setmanes més tard ja es troba a 0,90. 7 cèntims per litre.

Cal que estiguem atents a la evolució del preu per litre, perquè molt em temo que pujarà i tornarà a disparar l'IPC en els primers mesos d'aquest 2009. De manera que s'hagi aconseguit pujar els impostos i el cost de la vida molt per sobre de les revisions dels salaris, aplicant una inflació falsa i aconseguint reduir i limitar la capacitat adquisitiva dels ciutadans.

Algú pensarà que aquest raonament, per definició, és mal pensat. Només una dada: el 60% del que costa un litre de carburant són impostor. tenen o no incidència els governs sobre el preu per litre de benzina?

Un milió d'Euros en uns mitjans que no veu ningú

El milió d'euros invertit per l'Ajuntament de Mataró a Mataró Audiovisual durant l'any 2008 no han servit per situar els mitjans de comunicació públics en la llista dels mes seguits.

Dos anys i mig desprès de la inauguració de Mataró Ràdio aquesta ni apareix en la llista dels mitjans utilitzats pels ciutadans per saber el que passa a la ciutat. Segons una enquesta elaborada pel propi ajuntament els més seguits són la web privada Capgrós (38,6), el canal privat de televisió Televisió de Mataró (29,6%), la revista Tot Mataró (27,6%), el butlletí municipal de Mataró (20,9%), El Punt (9,3%) i la web de l'ajuntament (5%). La Ràdio no apareix en aquest rànquing.

Un cas similar és el del canàl públic de televisió TdT MaresmeDigital TV. Un 42% dels enquestats afirmen no conèixer la seva existència, el 39,8% el conéix pero mai l'ha vist i només un 18% l'ha vist alguna vegada. Els Canals de televisió més vistos a la capital del Maresme són TV3 (48,5%) Antena 3 (25,8%) i Tele 5 (25%).

El pressupost de Mataró Audiovisual per aquest passat 2008 va ser de 1.059.856,54€. A més cada cop és més llarga la llista d'ajuntaments que han decidit retirar-se del projecte. El darrer ha estat Canet de Mar. Però no és l'únic. Desprès que Argentona s'hagi mantingut sense pagar ni un euro, ara és Premià de Dalt qui vol en baixar del carro.

Tot aquest desfici ja l'avançada en un apunt de blog l'any 2006. Feu-li una lectura si us interessa:

http://jmcano.blogspot.com/2006/07/david-hume-i-matar-rdio.html

El Conseller Huguet nega que hagi reduit els ajuts al comerç

El Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet, ha desmentit avui les acusacions fetes pel recentment dimitit Secretari General de Comerç Emili Valero, negant que el seu departament hagi reduit en un 40% els ajuts al petit comerç de Catalunya.

Segons el Conseller “el que hi ha hagut és un canvi de partides de subencions cap a crèdit i no només no hem reduit els ajuts sinó que els hem pujat”. A més ha garantit no disminuir cap ajut als privats i ha volgut tranquilitzar al món del comerç afirmant que “si hi ha projecte hi haurà linea de subenció”.

Amb aquestes declaracions Huguet ha respost els arguments fets públics per l’ex Director General de Comerç Emili Valero, dimitit el passat 23 de desembre, on es justificava afirmant que "la retallada de més d'un 43% del pressupost de les ajudes destinades al Comerç de Catalunya fa inviable, al meu entendre, dur a terme les actuacions que el sector requereix per a poder superar la greu crisi econòmica que estem patint".

El Conseller Huguet a fet aquestes declaracions en el transcurs d’una visita a Arenys de Mar on, a més de visitar dues indústries i el mercat municipal, ha fet una visita al Restaurant Hispània i posteriorment ha programat un dinar, de dues hores, al Restaurant Portinyol conegut per la seva àmplia i extensa carta de marisc. En definitiva han estat sis hores de visita, dues i mitja de les quals en aquests dos restaurants, on el Conseller ha aprofitat per promocionar les iniciatives turístiques de la zona.

El carrer i l'incivisme, cosa de tots

Utilitzar la via pública com si fos únicament nostra.

Abandonar tot tipus de brossa i malmetre allò que és de tots.

Una forma massa estesa d'incivisme

El miserable món del futbol modest

Han passat prou dies des que jugadors del Bada Bing van agredir als del Rosario Central per poder prendre perspectiva i mirar-se els fets des de la distància.

El que ha passat a la Tercera catalana aquest cap de setmana és només una mostra més de que el futbol modest és una casa de putes absoluta on tots som responsables.

Primer la Federació. Que permet que es juguin partits de futbol sense cap mena de garantia de seguretat per ningú, ni jugadors ni àrbitres. Que lluny de vetllar que els monitors, entrenadors i responsables mantinguin una actitud educacional envers l'esport, es desentenen de tot el que passa als camps de futbol els caps de setmana. Que permeten a una colla de delinqüents tinguin atemorida tota una categoria i només actuen quan els mitjans de comunicació fan portades amb la noticia.

Segon els clubs: En molts cassos dirigits des de la barra d'un bar per individus que el mes rodó que han vist és el cul d'un got de whisky i que no tenen cap interès en la promoció de l'esport. Redueixen el seu objectiu a jugar el diumenge i guanyar. Amb un nivell intel.lectual tant reduït que davant la por de que agredeixin als seus jugadors, enlloc de trucar a la policia, els envien un correu electrònic a un mail equivocat com va passar diumenge. Presidents i directius que gestionen més amb els seus collons que no pas amb el seu cervell.

Tercer els monitors i entrenadors: En alguns cassos tècnics frustrats de categories superiors que fan pagar la seva frustració a infants que, habitualment, no tenen cap altre interès que divertir-se i passar-s'ho bé. "Pàjarus" que tracten als nens com si fossin Messis en potència i els imposen una disciplina militar absolutament absurda i inadecuada en qualsevol etapa formativa.

Quart els pares: Els uns per permetre que els seus fills passin un sol minut en un entorn com aquest i en molts cassos per ser part activa d'aquest circ de despropòsits promovent els impulsos més baixos a crits des de la graderia. Mátalo, que no te regatee o metele en la pierna, són algunes de les educatives frases que molts pares criden als seus fills des de la seva localitat cada cap de setmana.

El que va passar diumenge és el resultat d'una situació general tant lamentable que difícilment sabria trobar per on començar a redreçar-ho.

Ah i també d'aquesta colla de mal nascuts que és creuen pertànyer a una raça superior i que es permeten el luxe d'atonyinar i crear la por allà on van. Fa molt temps que haurien d'estar a la garjola. Per sempre.

Pressupostos per enfilar-s'hi

Accessibles per als baixos, per als alts. Per als coixos, per als que no ho són. Per als calbs, per als melenes. Per als joves, per als vells. Per als empresaris, per als particulars...

I econòmics?

Són econòmics els pressupostos?

Les armes israelianes que maten palestins són espanyoles

Se que no m'hauria d'estranyar però no deixa de sorprendre'm que dades com las que ara us explicaré tinguin escàs ressò a la premsa generalista.

Espanya va exportar a Israel durant el primer semestre de l'any 2008 armes per valor de 1.551.933€. La pràctica totalitat, el 94,13%, tenia com a destinatari les forces armades de l'estat Hebreu.

En concret Espanya va vendre armes armes de canó de ànima llisa amb un calibre inferior a 20 mil·límetres" definició que inclou, entre altres, fusells, pistoles, metralladores, silenciadors, carregadors i visors per un valor de 91.045 euros. La resta, 1.460.888€, va ser material denominat "equips de formació d'imatge o de contramesura": càmeres, equips de formació d'imatges d'infraroigs i tèrmiques, i també equips sensors d'imatge per radar utilitzats per a la localització nocturna d'objectius.

Aquestes Xifres suposen un augment considerable en l'exportació de material bel.lic a Israel. De fet Espanya va vendre més material durant els primers sis mesos del 2008 que en tot l'any 2007.

Aquestes dades es desprenen de l'informe sobre el control de comerç exterior de material de defensa i de doble ús remès recentment al Congrés dels Diputats pel ministeri d'Indústria.

Dades objectives: Espanya és un dels principals països de fabricació d'armes lleugeres del món. Espanya es troba, també, entre els països europeus productors de mines antipersona. Cada minut es fabriquen 5 mines antipersona.Una mina pot arribar a costar 0,40€ (250 ptes). Les empreses Espanyoles productores de mines antipersona són nombroses: Bressel, Explosivos Alaveses, Explosivos de Burgos, Fabricaciones Extremeñas y Unión Española de Explosivos, CASA, Bazán, Santa Bárbara, Instalaza, Inisel, ENOSA, Esperanza y Cia, SAPA o Star.

Una de les principals empreses fabricants de tecnologia militar, Indra, va ser patrocinadora del Fòrum de les Cultures 2004.

En definitiva que la hipocresia que hi ha respecte la guerra al nostre país és important. Començant pels mitjans de comunicació que són els primers de no voler fer públiques dades com aquestes.

No m'hauria de sorprendre però no deixa d'indignar-me.