La desgràcia de viure a la Catalunya rural

El problema de viure en una població petita, d’aquestes que tenen carrers estrets i que tothom es coneix i on els nens juguen pels carrers, és que no tenim Corte Inglès i per tant ens enterem dels canvis d’estació tard i malament.

Contràriament al que passa als llocs importants i amb categoria on l’arribada de la primavera s’anuncia amb grans cartells, fins-hi tot alguns lluminosos, instal·lats estratègicament perquè tothom tingui accés a la informació i on es pronostica el que ha de venir. Poblacions on els ciutadans ja saben que darrera la frase: “Ya es primavera en el Corte Inglés” hi ha l’arribada de les al·lèrgies, la pujada de les temperatures, la recerca insistent de depredadors afamats de preses copulatives, la migració de la llana, el retorn de les cames els escots les faldilles els pantalons curts i els polos. L’aparició dels ciclistes i els corredors, els vermuts a les terrasses i els caps de setmana amb amics. L’aparició novament dels catàlegs de viatges i tantes i tantes coses.

Als pobles petits, als modestos, als de la Catalunya rural, tot això ens arriba més tard i malament. Aquí ens adonem de l’arribada de la primavera per la floració dels arbres, per la olor a foc de les cremes que fan els pagesos, perquè fa calor, perquè ja fa setmanes que’ls ametllers són florits, perquè cada cop es fa de nit més tard. Perquè els caps de setmana tornen a omplir-se els apartaments que durant l’hivern han estat buits. Perquè pels arbres hi ha esquirols, perquè els carrers se’ns omplen de pol·len… Un desastre.

Ahir, però, vaig poder comprovar com les poblacions més modestes hem emprés el camí cap a la consolidació dels nostres símbols identitaris. Com no ens cal un Corte Inglès per saber que arriba la primavera. Com la incorporació de noves famílies i l’assimilació que aquestes han fet amb les nostres tradicions ha produït la creació de nous mecanismes d’informació i comunicació. Ahir vaig veure que, finalment, les poblacions modestes hem fet un pas endavant.

Desprès del cru hivern l’arribada del sol i la pujada de les temperatures han fet que a la rotonda d’entrada al meu poble s’hagin tornat a instal·lar, novament, les putes. Ara se que’l fred ha passat i que l’hivern ja només cueja. Ara se que: Ja és primavera al meu poble.

Cal agafar el toro per les vanyes

Es important reflexionar abans de fer les coses. Avui llegia al diari que: “Els venedors del “top manta”, volen càstigs més lleus”. La noticia referencia les manifestacions que immigrants sense papers van fer a Barcelona, Madrid, Sevilla i d’altres ciutats d’Espanya reclamant que no se’ls castigui tant quan siguin enxampats venent còpies de cd’s il·legalment. L’article recull les crítiques que les associacions de les que formen part, (si, si estan a més associats), fan al fet que l’alternativa a la multa i la presó sigui l’expulsió durant 10 anys de la zona Schenguen. I més....

A risc de semblar racista, xenòfob i no se quantes coses més, que no m’hi considero (això no vol dir que no ho sigui), trobo al·lucinant que una colla de persones que estan fora de la llei es manifesti obertament pels carrers, no d’una ciutat sinó d’un munt i totes les més importants. ¿Us imagineu una manifestació d’assassins o de violadors? No els estic posant al mateix nivell delictiu, però es evident que en tots dos cassos hi ha delicte i que per tant cal aplicar la llei. Detenir, identificar i expulsar aquelles persones que estiguin en situació irregular.

Però encara és més flipant que demanin “càstigs lleus” Que vol dir càstigs lleus? Els càstigs són càstigs i estan fets perquè aquells que infringeixen una norma, através del càstig redrecin la seva conducta. No han de ser ni forts ni lleus, senzillament adequats a cada cas. Per això hi ha uns jutges que els administren. En la proposta d’alleugerir el càstigs hi ha implícita la idea de fer que aquest no suposi gaire sacrifici ni cost a l’infractor per així poder seguir fent la seva, qui sap si la mateixa, amb normalitat. És a dir, no redreçar.

I finalment , i podríem seguir, per no acabar en negatiu donar el meu recolzament a les associacions que’ls representen. Demanen que l’alternativa a la multa o la presó no sigui la expulsió de la zona Schenguen. Aquí els dono ple suport. Hi ha que buscar altres alternatives perquè aquesta no serveix. No serveix amenaçar d’expulsió a uns tios que ja haurien d’haver estat expulsats i que a més de seguir aquí es manifesten obertament perquè no se’ls expulsi sense que ningú faci res per detenir-los i fer-los fora. Jo també penso que s’ha de trobar una alternativa perquè tal i com estan les coses res fa pensar que es pugui acomplir la norma.

El problema del país en el que vivim és que fem lleis per ocupar titulars però desprès resulta que aquestes lleis no es poden aplicar. Jo no dic que la manera de resoldre la realitat immigratòria sigui la expulsió. Dic que el que cal es aplicar les lleis vigents i que si no ens agraden o no es poden aplicar que es canviïn però aquest joc d’ous és un despropòsit.

Ah, per cert. Suposo que tindrien permisos per manifestar-se perquè no he vist cap càrrega policial ni cap detenció. Seria bo saber qui ha gestionat aquest permisos.

El millor és a menys de 200 metres d'on et trobes

Tot just fa un parell de dies, potser tres, vaig anar a Mc Donalds a comprar una mica de sopar. No cal tornar a incidir en l’absoluta admiració que em produeix el menjar brossa del que me n’he declarat fan en varies ocasions.
Doncs bé, seguim, vaig anar a buscar sopar a Mc Donalds. Mentre esperava a que em servissin el meu Big Mac sense salsa, (també en vàries ocasions m’he mostrat fan de viure ), va entrar un home vestit esport, que havia superat la cinquantena, mancat de cabell i amb un to de pell prou envejable. Aquest home, tampoc no massa alt, es va dirigir a la caixera per preguntar-li amb un to absolutament correcte:

- Disculpi. El restaurant Hispània?
- És aquí al costat, va començar a respondre ella, a 150 metres hi ha una rotonda. Agafi la primera sortida i 50 metres més enllà trobarà el restaurant.
- Gràcies.

El Restaurant Hispània!!!! No m’ho havia plantejat mai. El millor i el pitjor només separats per 200 metres. Una paradoxa de la vida. Trobar el camí de l’Hispània gràcies a Mc Donalds. La combinació entre les mongetes del ganxet i la carn de Toledo. La constatació que’ls extrems es toquen. Que de lo millor a lo pitjor només hi ha un pas, o 200 metres. Que la globalització existeix i no hi ha camí que no porti a algun lloc.

Aquell home va marxar, segur, convençut que aquell petit gest només havia estat útil per a ell. Per als que érem al davant va resultar tota una revelació.

Ara friso per saber si al Restaurant Hispània mai hi ha entrat algú preguntant com arribar al Mc Donalds. I si així fos l’hauran sabut orientar correctament? Els camins són igual de bons quan puges que quan baixes? Realment hi ha dalt i abaix gastronòmic si comparem aquests dos establiments?

Mai més menjar patates de luxe serà el mateix. Ara ja se que la distància entre les olioses i greixoses patates de luxe i el millor pèsol del Maresme regat amb aigua de mina només és de 200 metres. Una distància insignificant per a un esser humà.

De tot allò que penja per les parets

Cartelleria popular

Iniciatives rehivindicatives

Llibertat d'adhesió

Ranjel vs Ruscalleda

La política cada cop importa menys a la societat. Perquè els polítics cada cop connecten menys amb el ritme dels ciutadans. Però també perquè als ciutadans cada cop els va més bé que els polítics no connectin amb ells. Aquest matí he tingut un clar exemple d’aquest divorci.

Imagineu un auditori amb capacitat per a prop de 200 persones, absolutament ple de gent. El motiu ha estat la presentació d’una guia de productes gastronòmics del Maresme. Apadrinant la guia, la gastrònoma de la comarca Carme Ruscalleda, al seu voltant el President del Consell Comarcal, i d’altres càrrecs i tècnics públics. Al final, per postres, una petita degustació de dolços i embotits maresmencs per als assistents. Acreditats l’Agència Catalana de Noticies, El Periodico, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, L’Agenda…. I Ràdio Arenys. Ha estat un èxit de gent de mitjans i de repercussió.

Només una hora abans l’Alcalde d’Arenys havia mantingut una entrevista amb el Delegat de l’Estat a Catalunya el senyor Joan Rangel. Damunt la taula el passeig entre Arenys i Caldetes, les Rotondes de la N-II, el trasllat d’aquesta via fora de la comarca, el desdoblament de la línea de Rodalies entre Arenys i Blanes… Al final roda de premsa. Només hi érem els de Ràdio Arenys.

Alguna cosa passa. No pot ser que preferim cobrir informativament pessebres que reunions on es tracten possibles solucions a conflictes que estan a primera línea. Molts d’aquests companys que han estat a la segona i no a la primera diuen que el que pugui dir en Ranjel, no interessa. Doncs el problema és encara més gros. Si el que pugui dir el representant del govern Espanyol a Catalunya no te interès, perquè el tenim?

No se si la solució passa per canviar el discurs, o per posar galetetes al final de cada compareixença però que resi9steixo a pensar que interessi més una guia de fotos de pèsols i fresons que els acords i les Inversions que en matèria d’infraestructura acordin un alcalde i un Delegat del Govern.

Jo sóc un absolut partidari del retorn dels programes brossa: Crònicas Marcianas, La Sonrisa del Pelícano, Aquí hay Tomate,… però també crec que cal començar a educar-nos sobre aquelles coses que són o no transcendent i valorar adequadament les unes i les altres. Som en el moment històric de major riquesa cultural dels ciutadans i tinc la maldeia sospita que ens l’estem deixant perdre.

¡¡¡Assassins de motoristes!!!

Avuere:

Però no haviem quedat que aquestes valles amputaven membres al motoristes i per això no les tonariem a posar mai més?

Però no haviem quedat que l'objectiu era treure las que hi ha i no posar-ne més?

¡¡¡¡I PERQUÈ COLLONS LA DIPUTACIÓ ESTÀ INSTAL.LANT AVUI MATEIX AQUESTES!!!!!

Una de les experiències més impressionants

Fa uns dies vaig tenir una de les experiències més impressionants que he viscut mai. Creia que desprès de dormir amb indigents, passar unes quantes hores a Can Tunis veient el supermercat de la droga, buscar infants immigrants en els túnels de la Renfe o visitar l'Hospitalet, poques, molt poques coses quedaven que em commourien.

Doncs bé haig de reconèixer que m'equivocava. Va ser per error que l'ascensor de l'hospital de Sant Joan de Déu es parés a la planta d'oncologia infantil. I va ser per descuit que vaig baixar. A qui li preocupi la bronca d'un cap, o una mala mirada d'un familiar, qui estigui obsessionat per si està més gras o més prim, per si el seu cotxe és millor o pitjor, per si pot comprar o no la tele de plasma, li recomano que faci una passejada per aquesta planta.

Us garanteixo que hi ha un lloc on la crisi no importa, on el finançament se la porta fluixa, on la església només importa si diu missa, on ni els moros ni els jueus ni els negres ni els d'aquí ni els d'allà es diuen una mala paraula ni es dediquen una mala mirada, és a la planta d'oncologia de l'Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.

Allà tots remèn cap a una mateixa direcció, tots tenen un mateix objectiu: Viure. Allà els pares ploren i els fills, malalts, els consolen. Allà els infants, malats de càncer, decauen i els pares els passen la poca energia que'ls queda. Allà els herois van en bata blanca i dediquen rialles, carícies, complicitats i esperances, als malalts i als seus familiars.

Aquest si que és un entorn laboral horrorós. El que t'envolta, cada dia, de nens plens de ganes de viure presoners en cossos plens de ganes de morir. Saber que demà aquest no hi serà i que n'arribarà un altre igual o pitjor. I que no hi ha res que ho pugui arreglar. I tot i això ser capaç de transmetre optimisme i realitat de manera equilibrada.

Seria bo, de tant en tant, i sense convertir-ho en un espectacle morbós, que per aquella planta hi passessin uns quants que ara em venen al cap. Provablement viuríem en un món molt més real.

Seria capaç d'escriure hores i hores sobre els escassament 4 minuts que vaig passar allà. El sotrac m'ha fet replantejar unes quantes coses. Almenys per un parell de dies.

Quan la Candelera plora.....

Aquesta imatge ha estat presa el dia 31 de gener a l'aparador d'un comerç

La tradició pessebrista diu que es posa el 13 de desembre per Santa Llúcia i es treu el 2 de febrer per la Candelera.

Tradicions. Encara no està tot perdut!!!

El Canoblog arriba al Parlament de Catalunya

Una proposta sortida de d'aquest modest espai de reflexió va ser debatuda dimecres passat a la Comissió de Política Territorial i Obres Públiques del Parlament de Catalunya. Ha estat el diputat per la comarca del Maresme de CiU Benet Maimí, qui ha recollit la proposta de coordinar el manteniment i la senyalització de les carreteres catalanes entre les diferents administracions que tenen vies de comunicació a casa nostra.

Altra cosa és l'èxit, inicial, que ha tingut la proposta que, desprès de ser debatuda, en la votació, va ser refusada pels vots encontre dels tres grups de govern. No està tot perdut, però. Va ser el propi Conseller Nadal el que va valorar la proposta com a interessant i el que es va comprometre a passar-la a un grup de treball, que ja existeix, GT-32 es diu, i que precisament s'encarrega de supervisar el manteniment i la senyalització de les carreteres. Així doncs hauré de fer un seguiment d'aquest grup per saber com valoren la proposta.

No cal dir que per a mi és motiu d'orgull veure com algunes de les propostes que en aquest blog es fan desprès són recollides i treballades pels nostres representants. Crec que seria bo veure com fets com aquest es repeteixen més sovint. Al cap i a la fi ells, els polítics, estan per treballar al nostre servei i no tenen l'exclusivitat de les bones idees, les propostes imaginatives i les decisions encertades. De tant en tant els més modestos també l'encertem.

Per aquells que vulguin llegir la proposta us poso el link del post on proposava una millor coordinació.

http://jmcano.blogspot.com/2009/01/seguim-fent-el-panoli-amb-les.html