Imatge desprès de la tempesta

La grandesa d'un dia de pluja rau en la majestuosa llum de l'endemà

L'ós vs especulació immobiliària

Des que la osa Hvala va "atacar" a un caçador de 73 anys a La Vall d'Aran, s'ha tornat a posar damunt la taula, a aquest costat dels Pirineus, el debat sobre la reintroducció de l'ós. Des de la Vall d'Aran proposen capturar els ossos i tornar-lois, altre cop, a Servia d'on són originaris. Mentre tant tècnics forestals i ecologistes, vigilen la osa i els seus cadells i vetllen per la seva vida.

Hi ha unes quantes consideracions a fer sobre aquest cas: Fa 10 anys que l'estat Francès va engegar el projecte internacional de reintroducció de l'Os al Pirineu. En aquests 10 anys quants atacs a humans hi ha hagut per part d'aquests animals? Jo no en recordo cap altre.

Pensem en el caçador, (que és l'home de la fotografia), de 73 anys. Vestit per anar per la muntanya, ataviat amb la seva escopeta, les Xiruques, la camisa de quadres, l'armilla verd caqui i una gorra amb visera. Pensem amb una ossa adulta de 6 anys d'edat i 100 quilos de pes. Amb l'instint de protecció que desenvolupen moltes femelles quan són mares. Atacant, ATACANT, a aquest venerable ancià. Algú creu de veritat que aquest home seria viu?

Més. Sobre el projecte de reintroducció de l'ós. Aquest és un projecte internacional, que va engegar l'estat Francès i al que ha destinat molts milions d'euros. De veritat algú creu que França permetrà que agafem els ossos que ells han pagat i reintroduit, i els portem altre cop als Balcans?

També s'ha dit que'ls pastors temen i pateixen els atacs als seus ramats. Com és que els pagesos catalans és queixen i els francesos, que tenen molts més ossos voltant-los pels boscos, no ? Es que l'ós només ens té mania a nosaltres ? La resposta és no. La diferència està que mentre l'estat Francès paga als pastors per les ovelles mortes, per les ovelles ferides, pels dies que el pastor es passa tornant a unir el remat desprès d'un atac. L'estat Espanyol només paga, i malament, per les ovelles mortes. Per tant és pura i senzillament una raó econòmica.

Que ens hem carregat el 70% de la fauna del Pirineu. ossos, llops, voltors i desenes d'espècies han desaparegut de les nostres muntanyes caçades per afició o extingides per protegir els interessos econòmics d'uns pocs. En aquest sentit França està creant reserves i parcs naturals per retornar, altre cop, aquestes espècies al seu hàbitat. En la majoria dels cassos amb animals procedents de l'Estat espanyol. Aquí no. Aquí quan menys animals i menys feina molt millor.Tot això per no explicar la veritable raó, que és la immobiliària. La reintroducció de l'os frena el desenvolupament de zones estratègiques del Pirineu lleidatà i això no agrada ni als promotors, ni als polítics ni a bona part dels sectors econòmics de la zona.

Així doncs la propera vegada que es posi el debat de l’ós sobre la taula que es faci amb totes les dades i no només amb mitges veritats.

Les noves castanyes de tota la vida

Hereus solidaris de les velles, negres i arrugades castanyeres
Per tot hi ha relleu si es vol trobar.

La mateixa RENFE de sempre

Gairebé ningú recorda ja totes les incomoditats i problemes que la Renfe ens va provocar ara fa no gaire més d’un any. La memòria del ciutadà és curta i sovint viu víctima de l’excés d’informació a la que està sotmesa.

Ahir va fer 160 anys del primer viatge de tren entre Barcelona i Mataró. Gairebé com una condemna, 160 anys i 1 dia desprès la meteorologia ha tornat a donar a la companyia la oportunitat de demostrar que’l transport públic és realment una alternativa viable. Que’l transport col·lectiu no només és un benefici pel país sinó també un estalvi per les nostres butxaques i una millora quantitativa i qualitativa en la gestió del temps. Oportunitat malaguanyada. Una avaria en la senyalització a Gavà ha provocat endarreriments i retards a totes les línees de la xarxa de Rodalies.

Sempre he cregut que’l millor màrqueting no es busca sinó que et ve donat. Aprofitar les inclemències meteorològiques per demostrar que’l teu producte és bo, competitiu, solvent, ràpid i de qualitat no costa un duro. Senzillament es tracta de fer bé la teva feina. A qualsevol empresa, totalment privada, que és perdessin aquestes oportunitats tancarien en quatre dies. La Renfe no.

Els motoristes cauts que avui han deixat la moto a casa i han agafat el tren. Els conductors que, preveien els problemes de trànsit, han apostat pel transport públic. Aquells que han decidit, per un dia i perquè plou, variar els seus hàbits, els hem tornat a omplir de raons perquè demà abandonin el transport públic. A la Renfe no cal fer-li la campanya en contra. Se la fa ella mateixa.

No importa que triguem el mateix a anar a Barcelona avui que fa 160 anys. No importa que’ls trens superin, de llarg, els marges d’aforament permesos per la llei. No importa que, mentre viatgem, ens robin i ens atraquin sense que cap agent de seguretat ens assisteixi. No importa que no sàpigues a quina hora surts i tampoc a quina hora tornes. No importa que’ls trens passin un cop cada mitja hora. Tot això no importa si ens garanteixen que d’ara endavant faran bé la seva feina. Que viatjarem segurs, que arribarem alhora, que serem tractats com a clients i no com a bestiar.

Però aquest compromís és lluny. Tant com el traspàs de les Rodalies a una altra administració. Tant com els diners que han de garantir el bon funcionament. Tant com ho estan els Ferrocarrils dels trens de Renfe.

Mentre tant els fabricants de motos contents. Cada cop som més els que ens passem a ser clients seus.

Plou! Mal dia pel comerç?

Carrers mullats calaixos eixuts?

No eixuga més la manca d'imaginació que l'aigua?

Cal racionalitzar els horaris del comerç en favor del negoci

Desadministrar l'administració

En època de crisi cal racionalitzar la despesa. Aquesta màxima, molt repetida aquest dies, sembla que és en realitat això, una màxima. Aquests dies he prestat atenció al paper que estan jugant les administracions, suplents, no les titulars, en aquesta història de la crisi econòmica: Silenci. Encefalograma pla. El buit.

Les administracions que actualment tenim a Catalunya, es poden dividir en dos grups. Les titulars, que hi són perquè es necessiten i perquè són útils. I les suplents que estan perquè hi són però que ningú sap exactament perquè serveixen. Concretem

Administracions Titulars: Ajuntaments, Generalitat, i malgrat ens pesi i no hi estiguem d'acord, Govern Central.

Administracions Suplents: Diputacions i Consells Comarcals.

5 administracions, 5 pengen directament dels postres impostos. Cada euro que paguem es divideix en 5 parts i es distribueix en 5 organismes gestors cada un d'ells dotat amb els seus tècnics, càrrecs de confiança, titulars de departament, administratius, conserges, servei de llum i aigua, etc.

Què passaria si eliminéssim algun d'aquests organismes? Vist el que han fet aquests dies res. L'Administració pública catalana està sobre dimensionada. Paguem serveis repetits. Mantenim càrrecs doblats. Enfarfeguem el funcionament departamentant absurdament les competències només que per tenir entretinguts uns quants càrrecs electes.

Cal racionalitzar aquest funcionament. Que'ls ajuts i les subvencions que dona la Diputació passin a dependre del Departament de Governació de la Generalitat, que les llevaneus depenguin de Política Territorial o del Departament d'Emergències. Que la tasca que fa el Consell Comarcal recaigui sobre la Delegació de la Generalitat a Barcelona,.. en definitiva omplir de contingut uns Departaments que ja existeixen, reforçar-los amb nou personal i racionalitzar l'administració pública a Catalunya. Es evident que no ens resoldrà el problema del finançament però farà que als nostres diners se'ls tregui molt més profit.

Tardor

Amb rigorositat científica cauen les fulles extenuades dels arbres.

La tardor irromp cadenciosament a la nostra vida

Octubre a la Mediterrània

Massa sovint anhelem allò que no tenim sense valorar els plaers que estan al nostre abast.

Mati d'octubre a Tossa de Mar. Ple de banyistes

L'Audi del President

Sobre la utilització dels mitjans públics per a fins privats dels càrrecs electes en tenim alguns referents polèmics que han estat llargament tractats per la premsa. El Mirage d’Alfonso Guerra, el despatx del germà del mateix Vicepresident, els vestits de Pilar Miró. La targeta de crèdit que pagava els serveis de la prostitució a Mallorca, o el viatge en helicòpter del Conseller Milà, on hi va dur els seus fills.

El cas que ha tornat a posar aquest debat sobre la taula han estat els 9.200 € que ha costat la televisió, el recolzapeus i la tableta que s’ha instal·lat al vehicle oficial del President del Parlament. Un dels motius utilitzats per justificar la despesa ha estat l’aprofitament dels viatges que’l responsable de la cambra fa diàriament fins a casa seva a Reus.

M’estranya que ningú hagi centrat el debat en ¿Què carai fa el cotxe oficial del President portant-lo cada dia a casa seva? I el que mes m’ha estranyat és com es que, a qui li ho he comentat, troba “normal” que se’n faci aquest ús.

Un vehicle oficial és el cotxe que es posa a disposició de qualsevol càrrec electe perquè en faci ús als actes oficials. És una eina de treball més. Des de quan els cotxes oficials fan de taxi als polítics? Anar de Reus a Barcelona no forma part de l’agenda del president del Parlamenrt. Forma part de les obligacions privades que te com qualsevol altre treballador. Anar de Reus a Barcelona i de Barcelona a Reus respon al desplaçament que qualsevol treballador fa quan va a treballar. No entenc que fan els diners públics sufragant aquestes despeses. I el que és més greu no comprenc per quin mecanisme ho veiem normal.

Delimitar les activitats públiques de les que no ho són és fonamental en càrrecs d’aquesta naturalesa. Que pensaríem tots si el cotxe oficial fos utilitzat quan marxa de vacances? O portés als seus fills a l’escola o a la seva muller de compres? I si utilitzéssim els despatxos del Parlament per fer reunions del Tupper Ware?

Anar a la feina forma part de les nostres obligacions com a treballadors i no és una activitat estrictament laboral. Aquest fet fa que utilitzar el cotxe per aquests fins sigui inacceptable. Sigui qui sigui el que l’utilitzi.

Els accidents cosa de tots. De TOTS!!!

Que aquest país és diferent, es evident. Podríem trobar nombrosos exemples que així ho demostren. Un d'ells el trobem a les carreteres. Quantes vegades viatjant hem vist, en una zona d'obres, un paleta donant pas alternatiu amb un Stop entre les mans?

És incomprensible que en un país on es gasten tant milions en campanyes de prevenció d'accidents de trànsit, on pressionem als conductors fins a les darreres opcions per baixar la sinistralitat, on s'estan fent veritables esforços per garantir la seguretat dels conductors a les carreteres catalanes, es deixi el control de trànsit en mans inexpertes.

És evident que parlem de zones que, puntualment, tenen incidències. Tant evident com que donat que són incidències puntuals cal per a elles una atenció especial. Deixar el control de pas i la gestió del punt conflictiu en mans del primer paleta que es posi a tiro no és la millor manera de cercar la seguretat dels conductors. Més quan la normativa de senyalització d'obres espanyola no respon a les necessitats reals de seguretat. Som l'únic país d'Europa que deixa aquestes circumstàncies en mans d'obrers de la construcció. Som l'únic país d'Europa que no hem actualitzat la normativa de senyalització d'obres en carretera.

Estic d'acord en que impulsem totes les mesures necessàries per reduir les morts a les carreteres però cal, urgentment, que l'administració s'apliqui el cuento, faci autoanàlisi i es posi mans a la feina a millorar aquells aspectes que li són propis i que també tenen a veure amb les morts a les carreteres.

Són els que van més endarrerits.

Tantes opinions com persones

Moltes visions d'un mateix món per no caure en el pensament únic

Un home una opinió!!

La mort com element quotidià

Perquè ens atrau mes la mort que la vida?

Si notifiquem les defuncions perquè no anunciar els naixements?

Penjar i llegir esqueles és una forma mes de morbo?

Deute històric

Fangolins, pixapins, camacus... són tants els termes i sobrenoms pejoratius que hi ha a Catalunya per identificar els barcelonins, que'ns hi podríem estar hores i hores apuntant-los.

L'enveja històrica de Catalunya cap a la seva capital sovint s'ha concretat en un rebuig envers als barcelonins i a la seva presència. Podem anomenar un munt de casos. El més comú és la discriminació dels que són del poble cap els que no ho són. "Sempre van amb presses", "que s'han pensat si ells no són d'aquí", "d'aquests que te'n pots esperar",.....

Aquest migdia escoltava per la ràdio com els regidors d'esports d'ajuntaments del Maresme, el Vallès, l'Osona, el Bages, La Selva i d'altres comarques, celebraven que el Tour de France passi aquest proper mes de juliol pels seus pobles. Principalment per la promoció turística que això significa. Era l'argument més repetit.

Potser ara és el moment d'explicar que si el Tour passa pel Maresme o pel Bages és perquè l'Ajuntament de Barcelona ha aconseguit portar la prova fins la ciutat. Que aquesta conquesta no és gratuïta sinó que el consistori haurà de pagar mig milió d'€ a la organització perquè arribi la prova. Que aquests diners surten dels impostos dels barcelonins i les barcelonines i que ells pagaran perquè la prova doni beneficis turístics a un munt de municipis que es promocionaran de franc.

És cert que aquesta és precisament la funció que té la capital d'un país, generar riquesa i sinergies que beneficiïn a tot el territori. Però és igual de cert que aquesta tasca de motor econòmic i de dinamitzador industrial, mai ha estat ni reconeguda ni valorada pel conjunt del país.

Potser és moment, ara, de reclamar la justa correcció i atenció que qualsevol ciutadà mereix ni més ni menys.

2 punts menys al carnet

Solidaritat és vetllar, en totes i cada una de les accions de la nostra vida, per no interferir en la vida dels altres.

¿Quins interessos condicionen la gestió pública?

En mig d'un intens i interessant debat sobre el sou dels càrrecs públics a Arenys de Mar, Andreu Majó, ex alcalde d'Arenys de Munt, ha deixat anar una de les afirmacions més bèsties que, en política, s'han fet darrerament.

Parlàvem del perfil de les persones que són càrrecs públics i sobre la dificultat de lligar l'activitat professional a l'empresa privada amb el servei a la vila en un càrrec de responsabilitat política. Andreu Majó ha recordat quan el President Maragall va reestructurar el govern i va fer fora al conseller Salvador Milà: " en aquell moment molts no vem entendre perquè Iniciativa no abandonava el govern. Rascant, rascant, vaig averiguar que'l problema era que fer amb totes els càrrecs de confiança que havien deixat la seva feina per treballar a l'administració i que ara no tenien cap lloc per recolocar-la". Més endavant ha fet referència a les moltes empreses que el grup socialista te per recol-locar la seva gent un cop ha perdut el càrrec públic".

Si és així, trobo tremendament greu que la política, el govern i la gestió d'allò que és de tots, estigui subjecte als interessos privats d'un grup de persones que, voluntàriament, han decidit exercir una tasca pública. Molts cops he reflexionat sobre l'actual sistema democràtic i la distorsió que comporta el fet que es sustenti sobre entitats privades que cerquen el benefici propi, (els partits polítics). No vull ni pensar que l'actual democràcia depengui, no dels partits sinó dels particulars d'aquests partits.

Tampoc vull pensar que pot significar que un partit tingui una empresa privada on no prima la producció sinó el fet que contracti i doni un sou als antics càrrecs electes. Això vol dir que si per no tenir una plantilla prou preparada no dona els beneficis esperats serà el partit qui la rescati de la crisi? Això vol dir que diners públics poden anar a finançar empreses privades? Pot ser que les administracions contractin una o una altra empresa en funció de si són afins o no al partit que governa? M'estic posant en un camí de difícil sortida però penso que cal resoldre ja els problemes lligats al desenvolupament d'un càrrec públic. M'estranya que una afirmació com la que he sentit aquest matí passi tant i tant desapercebuda. Preocupa.

Si hem sabut resoldre les baixes per maternitat perquè no resolem les baixes per desenvolupament de funció pública? Serà que no interessa?

Els vigilants del camí

Observen silenciosament quin rumb pren el país.

En treuen les seves pròpies conclusions.

No seria bo preguntar-lis que en pensen?

Fer passar bou per bèstia grossa

En periodisme hi ha una constant científica: Quan un servei de premsa et truca molest per alguna informació vol dir que has fet diana.

El darrer cas s’ha produït aquest cap de setmana. Dijous descobríem el cas de l’intent de segrest d’una veïna d’Arenys de Munt. La víctima el confirmava, la Policia Local d’Arenys de Munt ho certificava i el cos de Mossos d’Esquadra, dijous a la nit, reconeixia l’existència del cas. Quina va ser la sorpresa quan, divendres desprès de fer pública la noticia i entrevistar la víctima, trucava una treballadora del servei de comunicació dels Mossos d’Esquadra, molt molesta i amb actitud inadequada en una persona amb la seva responsabilitat, i ens deia que’l que estàvem explicant no era cert.

Els serveis de comunicació dels cossos policials han estat sempre una font de conflictes. Fins ara creia que’ls problemes venien del fet que no estaven atesos per periodistes. Tant Policia Nacional, com Guardia Civil han posat sempre al capdavant de la seva oficina de comunicació personal no periodista. Quan Mossos d’Esquadra van fitxar companys de professió per fer la feina de comunicació vaig creure que les coses canviarien. No ha estat així.

Continuem amb els mateixos tics d’abans. Pensen que negant les evidències, s’aconsegueix no crear “alarma social”. Obliden que la “alarma social” la provoca la desinformació, la manipulació de la realitat i la ocultació d’aquelles qüestions d’interès social. Fer passar un intent de segrest per un robatori amb violència és un fet inacceptable. Un insult a la intel·ligència. Un intent indigne d’algú que es fa dir periodista i que ha estudiat una carrera universitària.

Puc entendre que no vulguin tornar a repetir un ambient social com el que van viure amb els robatoris silenciosos. Puc entendre que vulguin anar amb cautela per no aixecar la llebre Puc compartir que demanin discreció fins que’ls cassos es resolguin. El que no accepto és que m’enganyin, em menteixin i intentin manipular-me i menys que ho facin a crits i amb males maneres.

Per sort l’actualitat posa les coses al seu lloc tal com avui publicava el diari el Punt.

Sembla que a algú li han segrestat la ètica.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3035483

Recessió immobiliaria

I ara que en farem de tots aquests solars buits que hi ha als nuclis urbans?

Els convertirem en abocadors?

Vetllarem per la seva salubritat?

Lògica administrativa

Queda fora de qualsevol lògica ciutadana. Ja fa anys que a Arenys de Mar hi ha problemes amb els camions de gran tonatge. La senyal de trànsit que'ls prohibeix l'entrada a La Riera no es veu i molt sovint es troben encallats en alguna de les estretes rotondes que hi ha al llarg de la via. Finalment, i desprès d'anys de formidables espectacles protagonitzats per camions, camioners, Policia Local conductors, etc, etc...s'ha aconseguit que'l Parlament accepti una proposta per canviar de lloc la senyalització. A partir d'ara el govern té 4 mesos per demanar informes tècnics, estudiar-los, decidir si la senyal es veu o no es veu. Si resulta que consideren que es veu desestimaran la proposta. Si, tal com diu el Diputat, coincideixen en que no es veu acceptaran la proposta i els tècnics, posteriorment a un nou estudi, decidiran quina és la millor ubicació per tal que sigui visible. Total: amb sort l'estiu vinent estarà arreglat.

¡¡¡¡És increïble!!!! 8 mesos, 8, per moure 10 metros una senyal de trànsit. Dos informes tècnics, un tràmit parlamentari i 250 dies per aconseguir que una senyal, que ja hi és, estigui posada en un lloc visible. Tot aquest procés perquè un matí qualsevol dos operaris, (aquestes coses sempre les han de fer dos un sol no pot mai), vagin i moguin el senyal 10 metres.

Cal que racionalitzem el funcionament de l'administració. És urgent. Entenc que els processos públics han de ser garantistes però no comprenc com poden ser tant inútils.

¡¡¡¡¡Per l'amor de Déu estem parlant de moure un senyal no de fer una autopista!!!!!

Mesures anticrisi

Caminar molt, dur els ulls ben oberts i aprofitar les ocasions que'ns ofereixen

El que és i el que volem que sigui

El calendari sovint ens ofereix coincidències meravelloses. Una d'elles, la més recent, és la concatenació de dues dates històriques radicalment oposades. La primera el 12 d'octubre. La segona el 15. La primera el dia nacional espanyol. La segona l'aniversari del vergonyós assassinat del President de la Generalitat de Catalunya LLuís Companys, en mans dels militars Espanyols.

Més enllà dels fets, m'ha resultat curiós la interpretació que alguns no periodistes fan del criteri informatiu i la necessitat o no de donar certes dades. No ha estat la primera vegada ni serà la darrera però no deixa de sorprendre'm: Mentre que en el primer aniversari, el del 12, en algunes viles ha hagut l'interès de deixar clar que en el seu municipi "no hi ha hagut ningú que hagi volgut fer cap acte per celebrar el dia de la hipanidad", en la segona, la del 15, l'actitud ha estat: "no cal dir que hem estat només els polítics els que hem participat en els actes organitzats", o "no cal posar que no ha vingut ningú", o "millor no posis la fotografia que sinó es veurà que no ha vingut ningú".

El terme "políticament correcte", no es va inventar perquè si. Darrera el "políticament correcte", hi ha una clara tendència a la manipulació de la realitat. Un interès en fer coincidir allò que hi ha amb allò que vol la majoria o que la majoria creu que és millor. No és bo confondre l'interès amb la realitat i menys intentar manipular-la.

Els periodistes, encara que'ls que no ho són no s'ho creguin, ens mou, en la majoria dels cassos, l'interès per la informació, entenent que la informació rigorosa i objectiva és un benefici per la societat. Però fer veure que pel bé de la societat hem de deixar de ser objectius i rigorosos és una manipulació inacceptable.

Si a l'homenatge a Companys no hi ha anat ni l'apuntador s'ha de dir, i si al gruix de la societat un homenatge com aquest la deixa indiferent, s'ha d'explicar. Apartir d'aquí, aquells interessats en que això funcioni, que treguin les conclusions i impulsin les accions que considerin necessàries. Sino tendim a enganyar-nos i a explicar una realitat que no és la que ens envolta. Encara que ens dolgui.

A Catalunya ni la Hispanidad ni l'homenatge a Companys han tingut, majoritàriament, el suport popular que alguns esperaven. Desitjo que l'any vinent, i parlo del cas Companys, se sàpiga explicar perquè la participació sigui massiva.

Rodolí normalitzador

Si la xocolata és calentona
segur que està igual de bona.

Per l'aplicació de la llei de normalització lingüística

Letizia Ortiz d’incògnit a Sant Vicenç de Montalt

Dissabte 4 d’octubre. La vida transcorre amb absoluta normalitat a Sant Vicenç de Montalt. De sobte es desconvoquen els actes previstos a l’església del poble: Un assaig de la coral i poca cosa més. Al mossèn li han demanat que, amb la màxima discreció, celebri un bateig. La petició arriba des de la més alta instància de l’Estat Espanyol. El mossèn s’hi avé.

La veu ha anat de boca en boca i ja ho sap gairebé tot el poble. Malgrat aquest fet, sembla que el secretisme cercat serà possible.

Finalment als volts de les 18 hores es produeix l’anunciada visita. Un gran cotxe negre amb vidres foscos i escoltat per agents de l’ordre s’atura davant la petita església de Sant Vicenç de Montalt. Els agents de seguretat ordenen a les que poques desenes de persones que s’han citat encuriosides a la porta del temple. Els mateixos efectius demanen als vilatans que no facin cap tipus de fotografia ni gravació. S’obre la porta i del cotxe baixen El Príncep Felip i Letizia Ortiz que ràpidament s’acomoden a l’interior del recinte per seguir el bateig des d’una posició privilegiada.

Telma Ortiz, germana de la princesa, bateja a la seva filla. Letizia n’és la madrina. I el més important l’acte s’ha dut a terme des de la més estricta discreció i sense que l’acte hagi transcendit als mitjans de comunicació.

Quan les coses es fan bé sempre acaben donant els resultats esperats.

I és rigorosament cert.

Petits luxes de la quotidianitat

Gaudir de la sortida del sol és un luxe gratuït a l'abast de tothom. Només cal voler viure per sentir-se viu

El problema penitenciari

El Govern de la Generalitat ha fet pública la xifra del nombre de reclusos que hi ha a les presons catalanes. 10.300 reclusos. Una dada molt per sobre de les previsions de l’administració i molt per sobre de la capa citat dels centres penitenciaris que hi ha al nostre país.

10.000 habitants és la població que viu a Argentona, o la que hi ha a Arenys de Munt més la de Sant Iscle de Vallalta. 10000 habitants són dues terceres parts de la gent que viu a Arenys de Mar. Mantenir 10.000 habitants és un autèntic luxe, més si els afegim tot el personal que cal tenir contractat per assistir-los: Vigilants, psicòlegs, psiquiatres, assistents socials... etc.

La pregunta, però és: ¿Fan les presons la funció per la que les van construir? ¿Són les presons els centres de rehabilitació i inserció a la societat que especifica la llei que han de ser?

Socialment hem entrat en una espiral molt complicada, volem tots els elements que distorsionen la nostra vida fora de circulació. Ara empresonem a assassins, violadors i lladres però també, conductors imprudents, defraudadors fiscals, immigrants irregulars i tot aquells que no s’ajusten a la llei. No hem sabut trobar alternativa a l’empresonament i la pressió social sembla empentar a que cada cop hi hagi més persones engarjolades. Seria interessant fer pública també la quantitat de milions que ens costa mantenir l’actual sistema penitenciari i saber també que ens costarà a la volta de cinc anys si seguim amb l’actual tendència.

És molt curiós veure com cada cop més sovint demanem que tal o qual delinqüent sigui empresonat, mentre ens neguem en rodó que cap nou centre penitenciari sigui instal·lat prop d’on vivim.

Revisar el sistema, convertir les presons en centres realment rehabilitadors i prendre consciència del cost que té l’actual sistema és imprescindible si no volem que hi hagin més a dins que no pas a fora.

Crisi si, però menys del que ens sembla

El diari avui ha volgut ocupar les dues primeres planes del seu apartat de Societat amb un seguit de consells per estalviar en temps de crisi. És evident que'ls temps que vivim són econòmicament complicats. Gairebé tant evident com que'ls consells que donen són d’una senzillesa i d’un sentit comú que es fa estrany que ningú els segueixi.

Potser part del problema de la crisi és que hem viscut tan bé durant aquests anys que ara ens costa renunciar als molts dels luxes que hem assimilat com a “normals” en la nostra vida quotidiana.

Dinar cada dia fora de casa, moure’s amb vehicle privat, passar els caps de setmana d’excursió, fer llargs viatges de vacances, suportar l’alta de 3 ó 4 línees telefòniques, pagar televisió via satèl·lit o canviar tot allò que se’ns espatlla són uns luxes que ara considerem normals però que si fem memòria, veure’m impensables ara fa 10 anys. Que hi ha crisi és evident. Tant evident com que aquests darrers anys hem despilfarrat diners, recursos i mitjans i que ara ens toca tornar altre cop a la sobrietat de la vida quotidiana convencional.



http://paper.avui.cat/article/societat/142337/consells/domestics/estalviar/temps/crisi.html

Cal castigar al que abusa

Avui mateix, Manel Pou, defensor del vilatà d'Arenys de Mar, em posava sobre la pista d'un fet, preocupant, que darrerament s'està donant a casa nostra.

Des de els serveis socials s'estan veient amb la necessitat d'assistir, cada cop més, a persones, majoritàriament homes, immigrants, ja arrelats a casa nostra i amb els permisos en regla, que han perdut la seva feina. Són cassos de persones que de sobte marxen de vacances al seu país i no tornen fins al cap de tres o quatre mesos. Durant aquest temps no han donat cap senyal de vida i quan arriben, evidentment, han perdut la feina. En alguns cassos, fins-hi tot, s'han quedat fora del circuit d'ajuts socials. Sovint la excusa de la tardança és que el pare, la mare o algun familiar proper està malalt apunt de morir.En masses cassos, però, l'agonia és llarga perquè no s'incorporen a la seva vida al nostre país fins passats uns mesos.

Trobo absolutament injust que s'assisteixi novament a aquest tipus de persones. Sobre la immigració hi ha un discurs "políticament correcte" que està permetent situacions d'abús absolutament inadmissible. És cert que estem parlant de persones amb necessitats, de gent que no té per menjar. Col.lectius que no tenen les necessitats bàsiques cobertes i els cal ser tutelats pels serveis socials en el seu dia a dia. Precisament per aquest motiu cal ser curós amb les d'escissions i la distribució dels ajuts. És indigne que s'assisteixi a aquell que n'abusa, a aquell que en fa un mal ús, a aquell que ha desaprofitat la oportunitat de refer novament la seva vida. Aquest no és un plantejament racista, és senzillament un plantejament de sentit comú. Tant se val la procedència o l'origen, els diners públics destinats a benestar social no es poden malmetre. Amb aquestes actituds es llencen a la brossa unes ajudes que altres, probablement, haurien aprofitat.

Cal ser molt curosos i vigilar molt bé aquí ajudem i que en fa d'aquest ajut. No ens pot tremolar el pols si detectem que algú està abusant. Cal retirar les ajudes i en alguns cassos retornar al seu país d'origen i en d'altres reduir les ajudes al mínim més mínim indispensable. No estem per llençar.

Productes catalans!!!

La Confederació de Comerç de Catalunya ha denunciat al tribunal de la competència l'acord que han signat el Govern de la Generalitat amb Caprabo Eroski segons el qual l'administració pública paga 300.000€ als supermercats de la cadena perquè aquests venguin els productes catalans un 20% més barats.
Celebro aquesta preocupació sobtada que ha tingut el govern de la Generalitat per promoure els productes Catalans. Fins ara no havia tingut aquesta deferència. Però abans d'ajudar a les multinacionals del comerç a base de massacrar d'una manera tant clara els interessos del ric i tradicional teixit comercial del nostre país. Abans, repeteixo, hauria de mirar a casa seva. Un parell d'exemples:

1. Fa sis mesos, aproximadament, UGT va instar al govern de la Generalitat a canviar els seus vehicles oficials, els de Consellers i Directors Generals, per uns SEAT, que són vehicles fabricats a Catalunya i que donen feina a moltes famílies. Encara viatgen amb Audis i Wolksvagen.

2. La seu de la Conselleria de Benestar Social, al Palau de Mar de Barcelona. Una seu per la que es paguen 10.000€ de lloguer diari a la financera francesa propietària de l'edifici. ¿No hi ha edificis de propietat catalana per llogar?

Però no són els únics. L'ajuntament de Barcelona era instat aquest estiu també per UGT perquè canviïn les bicicletes del bicing per unes de fabricació catalana i no les xineses que actualment s'estan utilitzant.

Hi ha un ajuntament, el de Premià de Mar, que abans de fer qualsevol compra o contractar qualsevol servei, investiga si a la vila hi ha algun comerç o algun professional que l'ofereixi. Si és Aixa el contracta, encara que el preu sigui més card. Diuen que és una manera de donar exemple al ciutadà i de promocionar els negocis de la població.
Hi estic d'acord. Em costa molt entendre com un raonament tant lògic no es general. Com encara hi ha administracions, la Generalitat és una d'elles, que prioritzen els interessos d'altres en lloc de promoure els serveis propis del país.

Tant que ens agrada comparar-nos amb els europeus fixem-nos amb el govern Francès o l'Italià, o l'Anglès,o l'Americà, o l'Alemany.... Hi ha tants exemples a seguir i tantes poques ganes de fer les coses bé...

Un amic, no podia fallar!!!

És, sens dubte, una pregunta recurrent. Quants coneguts realment són amics? I Com ha de ser un amic? Jo no tinc la resposta però el que tinc clar és que tinc un amic.
Ahir va ser novament el meu aniversari, per 36ena vegada consecutiva, i no va fallar. A quarts de vuit del vespre va trucar per desitjar-me un feliç dia.

Feia gairebé un any que no ens parlàvem i en fa més de tres que no ens veiem però hi ha alguna cosa que fa que quan parlem sembli que ens haguem vist el dia abans. L’enyoro massa i el veig massa poc però se que ell hi es i que no em fallarà.

33 anys d’amistat són un bagatge molt llarg per deixar-lo perdre.

Gràcies Sergi per ser-hi. Com sempre.

A la imatge la platja de Segur de Calafell. Ell sabrà perquè

El mot no fa la cosa!!!

En temps de crisi si hi ha alguna cosa que s'aguditza és l'enginy. Només cal donar un cop d'ull a les planes de successos dels diaris per adonar-se'n que estem passant per moments molt complicats. Gairebé cada dia es pot llegir en un o altre diari, sinó a tots, nous casos de persones enganyades i estafades. Avui mateix el cas d'un immobiliari d'Arenys de Mar a qui volien estafar 180 mil euros amb bitllets falsos. Ahir la vella trampa de la recollida de signatures i mentre signes et recullen la cartera.
Precisament ahir el president Zapatero compareixia al congrés i reconeixia que hi havia dificultats per arribar a final de més. És encoratjador veure com aquells que han de prendre mesures perquè el país funcioni, triguen set mesos en adonar-se que anem encallats que no podem fer front a les factures i que cada cop hi ha més famílies en situació de fallida. Sovint ens entestem en trobar grans termes que englobin la majoria de situacions, i mentre ho fem perdem la oportunitat de fer coses per aquells que, sense tenir massa interès en englobar-se amb la majoria, passen dificultats. Certament no m'importa gaire si hi ha crisi, o desacceleració, o recessió, o caiguda o frenada, el que se és que no arribo a final de més, que cada cop em miro més el cèntim que gasto. Que si abans no arribava al dia 25 ara amb prou problemes arribo al 15 i que anomenin com ho anomenin aquesta és una situació que no només em passa a mi sinó que també s'hi troben els meus veïns els meus familiars i els meus amics.
No se quantes coses han de passar o quants indicis hem de tenir perquè el govern s'adoni que la gent les està passant molt putes i que cal fer alguna cosa. Que li diguin com vulguin però que actuïn ja.
Ah per cert i aneu en comte quan passegeu pel carrer perquè els manguis els choris i els estafadors són molt més aprop del que pensem

Un procés que sona a ranci

Ahir vaig tenir moderar un debat cara a cara entre Oriol Giralt, principal impulsor de la moció de censura a la directiva que presideix Joan Laporta, i Jacint Borràs, Responsable de l'àrea Social del Club. No aprofundiré en el fet que, mentre jo creia que el debat no estava del tot confirmat, El Mundo Deportivo, ja l'anunciava a les seves pàgines.
De tot aquell debat, del qual el diari n'ha publicat un extracte, m'ha quedat una sensació agria. La d'haver-me rendit a l'espectacle, en detriment de la informació. A cap dels dos, ni Giralt, ni Borràs els importa una merda el soci. Tots dos, des de la seva quota de poder intenta usurpar un tant de protagonisme a l'altre. És normal que algú es gasti 35 mil €de la seva butxaca senzillament per amor a un club on hi ha 100 mil socis més? És normal que algú altre justifiqui l'amor a un club afirmant que quan tenia 14 anys es gastava els quatre duros que tenia pagant la quota? Perquè aquest vot no és la culminació d'un llarg precès d'agravis i desagravis i apareix com un xampinyó? ¿Com és que la junta de Laporta té tant de por a un procés que gairebé sempre els ha estat favorable?
Això de la moció és una baralla d'elefants que la única cosa bona que tindrà serà la d'haver permès al soci dir-hi la seva.
Quant més va menys m'interessa. Tot massa borrós

També s'ha de saber guanyar

El problema de no guanyar mai és que quan et passa no saps trobar el límit de la celebració. És el que aquests dies està passant amb la selecció espanyola i la victòria a l'Eurocopa. 44 anys sense menjar-se un torrat, sense poder celebrar un triomf, sense aconseguir cap fita és molt de temps omplint el pap de raons i ganes de celebracions. Ara tota aquesta bilis concentrada, tota aquesta efervescència acumulada, totes aquestes ganes de sentir-se espanyol i campió, s'han destapat de cop. Com una gran eclosió nuclear els reprimits i silenciats españolets. Aquells que machacaben alo món amb l'armada invencible, que no veien pondre's el sol en el seu imperi, que van fer de les amèriques el seu parc temàtic, aquells que amb canons anaven per tot arreu silenciant veus i massacra'n cultures, ara s'havien passat molts anys, per ells masses, en silenci, veient com cada cop que obrien boca els queia una derrota, com cada país que passava, cada exèrcit, cada govern, cada selecció els donava una lliçó de saber estar, de treball, de sacrifici, de potència..... En una nit s'han alliberat i embolcallats amb la bandera espanyola han omplert carrers i places, platges i pantans disposats a imposar a qualsevol incaut que passi aprop d'ells, la seva identitat espanyola.
Aconseguir aquestes puntes d'orgull amb el futbol no trobo que estigui malament. Aprofitar el futbol per empastifar-ho totes el que em preocupa i en un país on no es guanya mai costa molt trobar el d'aturador. Molt em temo que aquests propers dies sentirem molts comentaris, s'explicaran moltes decisions i s'argumentaran determinades actituds, embolcallats amb la bandera vermella del futbol i l'esport és una cosa i la política la justícia i el govern d'un país n'és un altre i a l'estat Espanyol ja s'estan començant a confondre.

L'anunci d'un resentit sense orgull!!!!

Vendo Suzuki GS500F amarilla y negra de septiembre de 2005. Vendo por no usar debido a una lesión aprendiendo a patinar. Regalo patines con una hora de uso. Los tramites corren a cargo del comprador. El pago se realiza en efectivo.

Comentari de Revetlla

Estàvem amb un grup d’amics llençant petards amb els nostres fills de 4 anys. De sobte veig com un dels pares es mira l’activitat apartat i amb un punt de rebuig. M’hi acosto:

- No tiras petardos?
- No. Con 5 años de guerra ya tuve suficiente.

L’home, originari de l’antiga Yugoslavia, esmerça una mirada de complicitat per suavitzar el moment.

Conclusió: La realitat la vivim segons les nostres experiències.

De sobte 35

Hi ha hàbits que de sobte et posen cara a cara amb alguns dels patiments més íntims. Tinc el costum, potser perquè em faig gran, de, per Sant Joan, posar en algun moment, la extraordinària cançó que Serrat va composar parlant de la Revetlla i que es titula “Fiesta”. És com una superstició, un fet similar a penjar-se del coll un amulet.
Repassant les cançons del disc, vaig descobrir composicions, per mi desconegudes, que responen als canons estètics d’aquelles cançons del Serrat de l’any 70. Un molt d’observació, un toc de reflexió, i un tant de crítica. Relligat amb la simplicitat de la paraula i la senzillesa d’una guitarra. Retrobar aquelles cançons em va fer notar el pas dels anys. És dur arribar als 35 i sentir-se gran. Es molt provable que aquesta mateixa sensació sigui la que tenien els meus pares a aquesta edat, si és així no em van saber preparar per aquest moment. Durant uns minuts vaig trobar a faltar tantes coses. Sobre tot sensacions. Sensacions lligades a espais, a estats d’ànim, a persones. La protecció dels pares, el reconfort d’aquella casa on hi vaig passar la infantesa, l’enyorança d’objectes que ja no hi son, la catalítica, els plats de vidre verd, els clicks, les tardes de bicicleta a la Sagrada Família, la sensació d’estrenar el ford fiesta, o fins hi tot aquells programes infantils de televisió en blanc i negre.
Són moments que mai tornaré a viure i que, quan sento cançons de Serrat, molt semblants a las que posava el pare els diumenges al matí mentre ens vestíem, tornen al meu pit de manera un tant inquietant.
M’he fet gran i m’hi he fet sense adonar-me, i ara, als 35 no tinc la certesa d’haver viscut aquests anys amb prou intensitat. No se si he estat capaç d’aprofitar totes les oportunitats que els meus pares i la vida, per aquest ordre, m’han ofert. Si que tinc la certesa que no podré esprémer la vida que em resta, almenys els propers anys, amb la mateixa força amb la que podria haver viscut aquests anys inicials. Família, nens, treball, responsabilitats que ens anem posant a sobre sense adonar-nos i que ens van limitant les intensitats existencials. Diuen que és el preu que s’ha de pagar. ¿El preu de què? El que no tinc clar és si he sabut fer amb els meus fills allò que els meus pares no van saber fer amb mi. Preparar-los per quan, com jo, es trobin fit a fit amb el pas del temps i procurar que no els passi com a mi: Dubto d’haver aprofitat el temps.
No crec que estigui encara preparat per adonar-me que d’aquí a 15 anys en tindré 50 i tot just és el mateix que he viscut d’es que en tenia 20. Vaig prémer l’stop, vaig treure el Cd i, probablement no el tornaré a posar fins d’aquí a un any.
M’haig de recordar de no escoltar cap altre cançó que la de “Fiesta”.

Maleida política de proximitat!!!

Ja fa uns quants anys que mantinc una relació diària amb la política municipal i no puc més que confirmar l'escàs nivell polític de bona part dels actors protagonistes. No vull ser injust i posar al mateix sac a tots, però el percentatge d'ineptitud municipal en el nostre país és molt alt. Les raons per les que un ésser humà s'inicia en política municipal són infinits i el preu personal que alguns d'aquests agosarats han de pagar per la seva vida pública, és altíssim. Però igual que no posaríem un boig a conduir un autocar escolar no hauríem de permetre que dedicar-se a la política fos un acte de valentia i sacrifici, d'aposta personal i repte particular. Sinó tindrem el que tenim ara, una política o primen més les afinitats, els desencontres i les relacions personals que plantejaments estrictament relacionats amb el bon funcionament i la projecció futura de la vila de la qual són regidors.
L'Altre dia m'explicaven el cas d'un alcalde que en el que portem de legislatura, encara no fa un any, l'han fet fora de la feina que tenia, ha perdut els amics que l'ajudaven, els membres del seu propi partit li han donat l'esquena i són ara els més crítics amb ell i, finalment, l'ha deixat la dona. Quines motivacions o quin amor deu tenir aquest home pel seu poble per renunciar a tota la seva vida per seguir governant? I Quina certesa tenim que després dels amics els companys i la dona no ha perdut també els principis i els projectes que el van motivar a presentar-se?
Dos regidors enfrontats en una sala de plens com dues verduleres cridant a mercat per qui ven l'enciam més econòmic. O un regidor que, assegut a la sala, es transforma en un succedani barat i mal cregut de Risto Mejide i es pren la llicència de donar classes de semàntica a un altre de la oposició. Tots, però, tenen un punt en comú: La certesa de creure que pertanyen a una raça superior, que estan en possessió de la veritat absoluta i la confusió de pensar que, tenir el suport dels ciutadans els dona patent de cors per fer i des fer com se'ls roti. A ells no els cal donar explicacions a ningú.
Creieu-me un cop coneguda la política de proximitat més propera no puc més que anyorar aquells anys en que vivia ignorant el baixissim nivell que tenen molts dels polítics del nostre país.

Hipòtesis de resultat electoral

El resultat de les eleccions al Congrés han de ser analitzat detingudament per intentar entendre e interpretar algun dels resultats que, vist com han anat les coses, han estat fonamentals per algunes formacions.
Comencem per la Victòria socialista. Un triomf històric que han fonamentat amb una campanya que ha cercat mobilitzar el vot d’aquells que tenien previst quedar-se a casa. I crear la por a un possible retorn al poder del Partit Popular. Interpretar però els seus resultats només en clan publicitària o programàtica, és un error. La maquinària socialista, és un dels motors més ben engreixats, suaus i eficients del panorama polític espanyol. És el suport, la base i el complement perfecte dels seus candidats, representants o responsables polítics.
Avui molts observadors es pregunten on età el català emprenyat. On estan els vots de tots aquells que s’han pasta mesos i mesos fent cua ales carreteres, llevant-se dues hores abans i aguantant una més que precària situació ferroviària. On estan els que han vist “rebajar el estatuto” a cop de ribot. On estan els que esperaven el traspàs de rodalies a la Generalitat. Els que volien més inversions, els que volien conèixer les balances fiscals. Error. Diumenge molts catalans es van fer la mateixa pregunta a l’interrevés. Molts Catalans es van preguntar on eren aquells que havien de garantir el no retorn del PP. On estaven aquells que havien de defensar els nostres interessos econòmics, els que havien de garantir un tracte decent i adequat als usuaris. Els que havien de plantar cara al robot de Guerra, els que havien de plantejar un pla i una estratègia de ftur. En definitiva, els que havien de ser una alternativa real a la aplanadora socialista. I van trobar la desposta: Compartint responsabilitat en el govern de Catalunya. Mentre el PSC guanyava 4 diputats i CiU un més, ERC i ICV en perdien 6. Un dirigent socialista em deia el traspàs de vots no es pot llegir d’una manera tant simple. Doncs crec que en aquest cas si que es pot fer. ´
És tant senzill com comprovar que votis a qui votis tots aniran a parar al mateix lloc. Tal se val a qui li donis el teu recolzament perquè serà pels socialistes. És tant trist com veure com els representants politics renuncien als seus plantejaments i als seus compromisos per mantenir-se en un càrrec de responsabilitat. ¿On estaven els d’Iniciativa quan hi va haver tot el merder ferroviari? On estaven els Republicans quan Zapatero es va negar a fer públiques les balances fiscals? Montilla ha posat el morrió als líders d’aquestes dues formacions i els ha domesticat com es fa amb els animals domèstics quan no vols que molestin.
El preu que han pagat ICV i ERC ha estat el que els correspon pel seguidisme incondicional, per l’amor al cotxe oficial, l’afició al xofer, la dependència de les secretàries i la bona vida que es te quan un és un càrrec de responsabilitat.
Per a ERC aquests resultats els ha suposat una crisi que no han sabut, almenys inicialment interpretar. Joan Puigcercós ha abandonat el seu càrrec a la Generalitat per dedicar-se a tasques de partit. No s’han enterat de res. No és una qüestió de desordre, és un problema de discurs, de tornar als orígens de reivindicació nacional. De presentar un projecte d país. De redactar un pla de ruta i acomplir-lo. No ha estat sorprenent el que els ha pasta han tingut prous senyals per reaccionar. La creació de la CUP, l’escissió dins la pròpia formació, Les baixes que dins les Jerc s’estan produint….
Pels d’ICV la cosa es diferent. Estan captius d’uns responsables que han renunciat a tot allò que han predicat per assolir el poder. Joan Saura, Francesc Baltasar, Imma Mayol, representen el seguidisme més absolut. Condicionen tot el seu discurs a no trencar l’acord amb socialistes. No representen cap revolució ni cap avanç. Són més del mateix. Per quedar-nos amb la còpia. Sempre millor l’original.
Una altra cosa són Convergents i Populars. Els Convergents, tot i guanyar un diputat, no ha estat en realitat un bon resultat. No han sabut capitalitzar el vot del Català emprenyat, si desprès de tot el que hem viscut no han guanyat la confiança dels electors….. CIU ha perdut el discurs nacional. Van pagar el suport a la primera legislatura del PP i no han sabut fer girar la percepció dels Catalans. El candidat tampoc ajuda. Duran i Lleida és la ala menys nacional de la coalició. La cara més propera al PP. En tota la campanya CiU no ha sabut tranquil·litzar a l’electorat nacional i garantir-li que sota cap concepte pactarà amb el PP. Han jugat, com sempre a amagar l’ou i finalment els ous els han esclatat a la cara. Ara poden ser decisius, es veritat, però no han girat la opinió pública i per tant segueixen tocats de mort.
Finalment el PP. No farem massa anàlisi perquè no hi ha massa coses a analitzar. Mentre el PP no s’adoni que les eleccions es guanyen o es perden a Catalunya i segueixin pensant que castigar Catalunya els dona vots a la resta d’Espanya no aconseguiran bons resultats. El PP no vol Catalunya i per tant Catalunya no vol al PP.

Ara tenen 4 anys per treballar i canviar tot allò que han fet malament fins ara.

La fi de la guerra d'ETA

Recordo el judici contra els etarres que l’any 91 van fer l’atemptat de la casa quartel de la Guardia Civil a Vic. L’advocat de l’acusació, el lletrat José Mª Fuster Fabra, va preguntar a un dels acusats si, en el moment de deixar el vehicle carregat d’explosius al costat de la casa, no s’havien adonat que en el pati interior hi havia nens jugant. No va titubejar ni un segon. Amb una fredor que encara m’impressiona va respondre que si però que van considerar-los “danys col·laterals”.
Segueixo interessat, novament, tot el protocol que es posa en marxa en aquest país cada cop que la banda terrorista ETA comet un atemptat. Haig de reconèixer que tot aquest temps, sense morts, m’han sensibilitzar una mica respecte la rutina que em suposava tots els mecanismes que cal engegar després d’un atemptat.
Potser per aquest fet, la distància, m’adono de la inutilitat dels esforços esmerçats per les forces polítiques, les administracions i les entitats davant d’aquest fet. Em ve al cap un castell de cartes que es va construint poc a poc, lentament, amb esforç i precissió però que de sobte per un minúscul cop d’aire cau i es desintegra sobre la taula.
No dic que la mort d’aquest regidor de Mondragón sigui lleu i insubstancial, però si penso que ETA, i la resta del país es mouen amb codis diferents. Amb llenguatges contraposats. No són qüestions del valor de la vida ni de decència. Són qüestions relacionades amb el punt de partida, amb la interpretació de les coses. ETA està en guerra, una guerra declarada per la banda fa molts anys i mai acceptada ni interpretada com a tal per l’estat Espanyol. En aquest context ETA justifica els assassinats i les morts com a part d’una realitat bèl·lica en la que estan submergits des de fa anys. Dins d’aquest panorama de guerra no hi ha moral ni normes. Tot civil o militar és enemic. Tot atemptat fora del teu territori és incursió. Tot mort del teu costat és màrtir.
Suspendre la campanya electoral, condemnar els atemptats, fer minuts de silenci, suspendre actes públics és un esforç inútil que, probablement, va bé per la psique col·lectiva, però que és absolutament absurd davant els terroristes.
Sóc contrari a suspendre la campanya, a fer condemnes públiques, a variar ni un mil·límetre el programa previst de qualsevol acte. Penso que la millor manera de combatre els atemptats és no mostrar-li a l’enemic la ferida. Ocultar les nostres febleses i els nostres dolors. Demostrar enteresa amb els actes i no amb les paraules. No deixar que ells ens marquin l’agenda de la nostra vida.
Se que, el que diré, pot molestar al 99% de la societat d’aquest país. Puc arribar a entendre la lògica etarra. Puc arribar a comprendre, crec, el seu codi de comportament. Només cal saber, escoltar i deixar de mirar-se el melic envolcallat en la bandera Espanyola. Vist un costat i l’altre tinc la maleïda sensació que aquest conflicte, aquesta guerra, no acabarà mai.

Política de Laboratori

Aquesta tarda he conegut al número 4 de les llistes del PP a les eleccions del Congrés de Madrid, per Barcelona. José Luis Ayllón es diu. Aquest individu de 35 anys, d’ulleres metàl·liques i cabell enclenxinat de costat, és a més portaveu del PP a Madrid i una de les persones que ha estat treballant amb Mariano Rajoy l’estratègia i el plantejament dels cara a cara electoral de Rajoy amb Zapatero. És també l’encarregat de redactar cada dia, l’argumentari ideològic del partit. Ha estat interessant conèixer un personatge amb aquestes responsabilitats. Tot i que no em sento a fi a ell ni al seu ideari, no he perdut la oportunitat de conèixer com es prepara un debat electoral o quin és el funcionament diari de la seu central d’un partit.
Són màquines perfectes de fabricar candidats. Cada peça te la seva responsabilitat i totes les peces encaixen a la perfecció. Funcionen com un rodillo. Si hi ha alguna cosa que altera el funcionament s’elimina i segueixen endavant. Res és arbitrari. Res és per casualitat. Tot està mil·limetrat i estudiat.
Parlant del primer debat, Zapatero-Rajoy no m’he estat de preguntar-li de qui havia estat la idea de la nena de Rajoy. M’ha reconegut que ha estat una iniciativa del candidat tot i que havien contemplat la possibilitat d’introduir en algun moment de la campanya un missatge d’aquestes característiques. Certament no ha estat del tot afortunat. Ha assegurat, per això havíem desestimat la idea. Fixat, però, ha continuat, sortim d’una legislatura complicada on s’ha acusat al partit popular de mantenir una actitud molt dura. Fa deu dies que només es parla de la nena de Rajoy, hem fet canviar el discurs i ens hem col·locat en pla molt més relaxat i tranquil.
Ha reconegut que les enquestes estan apretades però que ell no percep cap marea de canvi i que per tant passi el que passi estarà tot molt ajustat. M’ha avançat quina serà la tònica de la propera legislatura: Si nosaltres, el PP, no governem ens interessa una legislatura tranqui-la perquè aquells que estan cansats del PSOE i ara no ens voten, fruit de la tensió de la legislatura, trobin en el Partit Popular una alternativa al vot socialista.
I si governem ens convé cercar acords puntuals amb altres forces, rebaixar la tensió i demostrar que quan nosaltres governem tot és més fluid i tranquil.
Tot està estudiat i previst. Tot te un motiu i una planificació. En aquest pla de política de laboratori no se quin paper juguen els candidats i els diputats, víctimes del mateix sistema que’ls ha permès estar al capdavant dels partits.
I el més important no se quin paper juguen les idees, els objectius, les propostes i les ideologies, científicament racionades, no per un bé comú o un objectiu social, si no en benefici del partit en primera instancia i el candidat en segona.

De teves a meves

La jurisprudència diu que un acord de paraula entre dues persones, malgrat no hi hagi un acord escrit que ho certifiqui, es tant vàlid que un document signat. La tradició de les cavalleries accepta com a tancament d’un compromís una senzilla encaixada de mans entre els dos cavallers. Tots aquests acords se sustenten sobre l’honor i la reciprocitat.
Avui novament he tornat a estar en una reunió amb polítics. En aquesta ocasió ha estat amb el regidor d’administració pública. I com un autèntic deja vu, ha tornat a demanar-nos, als que no exercim en primera persona cap tipus de responsabilitat política, que confiem en la seva paraula.
Es curió comprovar la deferència que hi ha entre un costat de la taula i l’altre. El ciutadà ha de fer per escrit i signat, amb número de registre i segell oficial qualsevol tipus de petició, comunicació o queixa. Al ciutadà no se’l permet cap tipus d’error, ni endarreriment. Per no permetre, al ciutadà no se’l permet ni el desconeixement o la ignorància. Diu la norma que: “El no coneixement no eximeix de la obligació del compliment de la mateixa”.
Aquest principi no s’aplica a l’altre costat de la taula. L’administrador pot prometre, oferir i facilitar propostes de tot tipus de paraula, sense deixar-ho registrat en cap paper. L’administrador pot interpretar i aplicar la norma arbitràriament segons els seus interessos. L’administrador te el dret de demanar confiança i mostrar-se molest si d’interlocutor no n’hi fa. Tot el que no val em un costat, es pot exigir en l’altre.
Això no val. Aquest fet trenca el principi de reciprocitat. Aquest sistema deshabilita la bona voluntat dels interlocutors. Si tu no estàs disposat a posar-te al meu lloc i a entendre el meu paper. Per quin motiu haig de confiar que cercaràs un acord just i equitatiu?
Fa molt temps que els cavallers van extingir-se de les nostres terres. Però fa uns mesos m’estic adonant que els senyors també han desaparegut, almenys del nostre panorama polític.

L'interès de no fer-se entendre

Aquests dies estic entrevistant a membres de les llistes de les cinc formacions amb més vots a Catalunya que es presenten a les eleccions del 9 de març. Després de dues xerrades m'he adonat d'un parell de fets que m'han preocupat.
El primer és un lleu però important matís sobre la terminologia i el discurs dels representants polítics. Amb dos, al llarg de la entrevista, els he fet la mateixa pregunta: I que fem amb l'actual N-II al seu pas pel Maresme?. Tots dos m'han respost el mateix amb un petit però important matis. Mentre que el primer representant, diem-li verd, ha convingut en traspassar la N-II als ajuntaments. El segon, diem-li groc, s'ha mostrat convençut que aquesta infraestructura ha de recaure sobre el govern de la Generalitat.
Estic segur que, aquest matis que s'ha de contextualitzar en mig d'un discurs més llarg i ple de referències, ha passat desapercebut a la gran majoria d'oients. Probablement si els preguntés que han dit tots dos representants tothom afirmaria que a Catalunya però dubto que massa gent s'hagi adonat de la diferència. Mentre un la veu com una via urbana, gestionada per l'administració local, l'altre la segueix concebent com una via de comunicació adscrita a la xarxa de carreteres de la Generalitat.
Aquest fet, anecdòtic, o no, podria ser un exemple dels motius que distancien la política de la vida quotidiana. Els polítics mesuren les paraules. Utilitzen el llenguatge per, en ocasions, apuntar el discurs cap a un sentit mentre que amb els termes ocupen l'espai de l'altre. És un joc utilitzat per tots, amb major o menor habilitat, amb més o menys gràcia, que acaba distanciant al ciutadà del discurs. Seguir una entrevista o un debat amb aquest nivell de sensibilitat requereix un nivell d'atenció i de tensió al que, la majoria, no hi estem acostumats.
Al ciutadà li calen missatges clars, discursos senzills, que no simplistes, conceptes ben definits, el ciutadà no te temps ni forces per aixecar-se a les 6 del matí, treballar durant 8 hores, conduir-ne 1 fins a casa, cuidar dels nens, fer els deures, realitzar les tasques de la llar, atendre tots els problemes que se'ls puguin presentar i, quan arriben les 10 o quarts d'11 de la nit seure davant el televisor o al costat de l'aparell de ràdio i atendre, escoltar i interpretar totes i cada una de les paraules que diu un polític en campanya, o no.
Potser és trist, e il·lògic, i preocupant i un síndrome de pobresa cultural e intel.lectual i tantes i tantes coses més, però és la realitat que vivim i per tant em d'acceptar-la i treballar perquè millori. Mentre tant, si no volem distanciar més política i societat els polítics han de fer l'esforç de ser clars i entenedors. De no manipular els missatges i no confondre l'electorat.
Es clar, però, sempre que els interessi.

Tot menys calçots

Molt sovint costa entendre perquè les partits polítics, en campanya, es deixen tant milions d'Euros en tècnics i assessors que els condueixin pel camí adequat per arribar a l'electorat. I més quan veus que les diferencies entre els actes que organitza un partit i els que fa un altre són mínimes. Gairebé insignificants.Aquest cap de setmana ham tingut un clar exemple del costós que pot ser justificar el sou dels caps de campanya i dels assessors que els acompanyen. Socialistes i Convergents han coincidit en temps, que no en lloc, en organitzar una calçotada amb els seus militants i propers per acabar de fidelitzar el vot d'aquells que tenen clar quin ha de ser el proper president del govern: Zapatero o Duran i Lleida. Més enllà del bany de multituds i la demostració que ells, tant diputats com consellers i presidents, són tant campechanos i propers al ciutadà mitjà com qualsevol altre, han escollit per fer pàtria, família i companyonia l'inefable calçot.Què n'arriba a ser de rica la gastronomia catalana per acabar escollint el calçot per un dinar de compromís!!!. Barbacoes, parrillades, pa amb tomàquet, xatonades, fritades.... Tot menys un calçot. És dels pocs aliments absolutament indigne per un acte social on la imatge forma part fonamental de la trobara. Porrons, càntirs, espaguetis, all i olis, cebes... Són elements que mai. MAI poden estar en un dinar o sopar de compromís i encara que no ho vulguin un dinar de campanya és un dinar de compromís on la imatge és un element fonamental. I si no que li preguntin a Montilla que ha pensat quan avui ha vist aquesta fotografia publicada als diaris

Un dia o un altre havia de passar

Si hi ha una cosa que em fa ràbia es haver de dir: "Jo ja ho deia". No se m'han oblidat les males setmanes que aquest estiu em van fer passar aquells que no veuen més enllà del seu nas i que es creuen en possessió de la raó i l'equilibri. A mitjans de Juliol, ja vaig denunciar la precària situació en que es troben les ambulàncies que depenen de l'hospital de Mataró. Ho vaig fer amb dades i testimonis. En aquell moment em vaig sentir a dir que feia periodisme groc, que era un alarmista, que el que deia no era veritat, que ja n'hi havia prou..... Ja en aquell moment tres tècnics van estar apunt de perdre la feina i varen ser canviats de destinació per denunciar precisament el que aquesta setmana tothom lamenta.Ha hagut de morir una nena perquè els maresmencs sàpiguen que les ambulàncies medicalitzades que hi ha a l'Hospital de Mataró no duen metge. Que quan hi ha una urgència important s'han de desplaçar de Badalona o Granollers. Que els tècnics sanitaris estan farts de denunciar que els infermers que els acompanyen no estan prou preparats per prestar servei a una ambulància. Que des que a l'Hospital de Mataró va entrar un nou responsable d'Urgències, allà hi ha una caça de bruixes de la que els principals perjudicats són els pacients.
Ara la pregunta és quanta gent haurà mort per culpa d'una ambulància mal equipada. Avui ja sentíem la veu d'una família de Tiana que recentment ha patit una pèrdua fent la mateixa pregunta. Quantes persones haurien arribat a l'Hospital en millors condicions si, senzillament, en l'ambulància que'ls transportava hagués anat un metge que sabes utilitzar un desfibrilador? Quants cassos es podrien haver tractat de manera diferent si el servei del Maresme hagués estat el mateix que hi ha al Vallès, o al Baix Penedès o al Montsià, o a la Vall d'Aran?
Ara m'atreveixo a fer una altra predicció estic convençut que ningú dirà res, cap responsable, cap director, cap consellera. Ho silenciarem hi posarem terra i intentarem que la cosa passi desapercebuda.
Lamentable e indignant!!!!

¡¡Exigeixo entendre la justicia sense ser advocat!!!

Avui he rebut una carta del Jutjat d'instrucció dos de Mataró on se m'informa que: "Se acuerda el archivo del Presente juicio de faltas, por no constar presentada denuncia por la parte perjudicada en los seis meses siguientes a la fecha de los echos" ... "Así lo acuerdo, mando y firmo Maria Encina Fernandez Castro, Magistrada Juez del Juzgado de Instrucción Dos de Mataró. Doy fé".
L'Auto fa referència a l'accident de moto que vaig tenir aquest passat 17 d'agost, quan un camió que corria massa se'ns va endur per endavant. Només cal donar un cop d'ull a la data d'aquest post per adonar-se'n que ni han passat sis mesos, ni cinc, ni quatre, ni tres ni tant sols dos. Jo no se que li ha passat a la senyora magistrada. Desconec si no s'ha mirat bé les dates o el seu calendari és diferent al meu, però certament aquesta experiència em preocupa. Jo no he tingut al llarg de la meva vida, afegeixo per sort, masses contactes amb els jutjats. De fet aquest és tot just la segona o tercera vegada però ja us dic per endavant que la experiència no és gens positiva. A no ser que aquí darrera hi hagi una maniobra legal que desconec, resulta tremendament sorprenent que puguin arxivar una causa sense que la raó per la que s'arxiva s'hagi complert. Resulta curiós veure com aquesta terminologia rimbonbant i presumptuosa de manar i acordar ella mateixa tot soleta, es converteix en esperpèntica per la evidència de l'error.Sigui per error o per funcionament de la justícia, que també seria possible, aquest fet situa aquest poder molt lluny de la lògica social. És bo que per aconseguir uns certs estendards d'independència el món judicial es mogui diferent al social però és absolutament imprescindible que aquestes diferències s'expliquin de manera entenedora per a tothom. No pot ser que sigui un món absolutament inaccessible per a la gran majoria de la societat. Cal tenir present que forma part de la roda democràtica de la que tots, d'una manera o una altra hi participem.Exigeixo entendre en quin punt es troba l meu cas sense haver de pagar la minuta d'un advocat.

Admirat Flotats

Ahir dimarts tornant cap a casa vaig posar la ràdio, com faig sempre, i em vaig endur una sorpresa molt gratificant. Josep Mª Flotats era entrevistat per Joan Barril.
És un plaer recuperar aquelles persones que per la seva feina i per la seva actitud davant la vida admires. Ha estat com tornar a veure al gran flotats damunt de l’escenari posat en la pell de Josep Pla interpretant l’extraordinari monòleg de “No totes les flors són de plàstic”. Els genis no ho són només perquè facin bé la seva feina. Ho són perquè a més sembla que sigui fàcil.
Per mi Flotats és un geni en tots els aspectes. No només fa fàcil allò que representa sinó que transmet una seguretat i un coneixement que sembla que sigui senzill poder tenir un coneixement cultural similar al d’ell. Té una actitud davant la vida i la feina que molts voldríem.
En ocasions penso que vivim en un país meravellós que es comporta de manera increïblement injusta amb els genis. Joan Oró, Josep Mª Flotats… Dos genis que en un moment de la seva vida han hagut de marxar a l’estranger per poder desenvolupar lliurement i amb normalitat la seva tasca professional. Estic segur que arribarà un dia en que sabrem valorar quan extraordinari és persones com aquestes al nostre costat. Amb Joan Oró ja no hi som a temps aveure si amb Flotats hi som a temps.

A Frankfurt no tot són els diners

Avui que s'ha inaugurat la Fira del Llibre de Frankfurt molts mitjans han fet un repàs al complicat camí que han hagut de recórrer els representants de la cultura catalana fins arribar en el dia d'avui. De les moltes dades que s'han donat i els molts comentaris que s'han fet n'hi ha un que m'ha fet posar els pels de punta. La Generalitat de Catalunya ha invertit 12 milions d'€ (2000 milions de pessetes), per portar la cultura catalana a aquesta fira. Desconec si aquesta és, realment, la plataforma ideal per a la promoció de la cultura Catalana. Però em preocupa molt que alguns qüestionin el preu de la presència per qüestions de retnabilitat i pràctica: "Creieu que val la pena gastar 12 milions d'€ per portar la cultura catalana a Frankfurt? Preguntaven.
Ja fa anys que ens ho mirem tot sota els paràmetres de la rendibilitat i aquest és un camí que no porta massa a bon port. Qüestionar-se la validesa o la "utilitat" de la inversió cultural es tant com preguntar-se perquè s'ha d'escriure sense faltes d'ortografia o perquè cal llegir de manera fluida. Perquè serveix plantar arbres en un parc, posar llums de Nadal, o tenir i mantenir una regidora de medi ambient? Si ens ho mirem des de un punt de vista pràctic per a res. Però agrada. A molts en agrada veure verd per les ciutats, decorar els carrers per Nadal i promoure la consciència ambiental i ningú qüestiona els diners que això costa.
Amb la cultura hauria de passar el mateix. La llengua, la literatura, les narracions de tradició oral, són riqueses que hem heretat dels nostres pares. La llengua materna és materna perquè és aquella amb la que ens hem comunicat de petits. Amb la llengua, amb els contes, amb l'educació hem anat passant de pares a fills una riquesa, una CULTURA que cal no perdre. I no només això. Cal compartir amb la resta de societats i cultures per assimilar allò que ells van fer bé i no repetir els mateixos errors. Això val 12 milions d'€? No ho se. Però crec fonamental destinar el que calgui a aquesta tasca i és evident que la millor manera de garantir una feina no és pas mirar-s'ho tot sota criteris economicistes.