Un amic, no podia fallar!!!

És, sens dubte, una pregunta recurrent. Quants coneguts realment són amics? I Com ha de ser un amic? Jo no tinc la resposta però el que tinc clar és que tinc un amic.
Ahir va ser novament el meu aniversari, per 36ena vegada consecutiva, i no va fallar. A quarts de vuit del vespre va trucar per desitjar-me un feliç dia.

Feia gairebé un any que no ens parlàvem i en fa més de tres que no ens veiem però hi ha alguna cosa que fa que quan parlem sembli que ens haguem vist el dia abans. L’enyoro massa i el veig massa poc però se que ell hi es i que no em fallarà.

33 anys d’amistat són un bagatge molt llarg per deixar-lo perdre.

Gràcies Sergi per ser-hi. Com sempre.

A la imatge la platja de Segur de Calafell. Ell sabrà perquè

El mot no fa la cosa!!!

En temps de crisi si hi ha alguna cosa que s'aguditza és l'enginy. Només cal donar un cop d'ull a les planes de successos dels diaris per adonar-se'n que estem passant per moments molt complicats. Gairebé cada dia es pot llegir en un o altre diari, sinó a tots, nous casos de persones enganyades i estafades. Avui mateix el cas d'un immobiliari d'Arenys de Mar a qui volien estafar 180 mil euros amb bitllets falsos. Ahir la vella trampa de la recollida de signatures i mentre signes et recullen la cartera.
Precisament ahir el president Zapatero compareixia al congrés i reconeixia que hi havia dificultats per arribar a final de més. És encoratjador veure com aquells que han de prendre mesures perquè el país funcioni, triguen set mesos en adonar-se que anem encallats que no podem fer front a les factures i que cada cop hi ha més famílies en situació de fallida. Sovint ens entestem en trobar grans termes que englobin la majoria de situacions, i mentre ho fem perdem la oportunitat de fer coses per aquells que, sense tenir massa interès en englobar-se amb la majoria, passen dificultats. Certament no m'importa gaire si hi ha crisi, o desacceleració, o recessió, o caiguda o frenada, el que se és que no arribo a final de més, que cada cop em miro més el cèntim que gasto. Que si abans no arribava al dia 25 ara amb prou problemes arribo al 15 i que anomenin com ho anomenin aquesta és una situació que no només em passa a mi sinó que també s'hi troben els meus veïns els meus familiars i els meus amics.
No se quantes coses han de passar o quants indicis hem de tenir perquè el govern s'adoni que la gent les està passant molt putes i que cal fer alguna cosa. Que li diguin com vulguin però que actuïn ja.
Ah per cert i aneu en comte quan passegeu pel carrer perquè els manguis els choris i els estafadors són molt més aprop del que pensem

Un procés que sona a ranci

Ahir vaig tenir moderar un debat cara a cara entre Oriol Giralt, principal impulsor de la moció de censura a la directiva que presideix Joan Laporta, i Jacint Borràs, Responsable de l'àrea Social del Club. No aprofundiré en el fet que, mentre jo creia que el debat no estava del tot confirmat, El Mundo Deportivo, ja l'anunciava a les seves pàgines.
De tot aquell debat, del qual el diari n'ha publicat un extracte, m'ha quedat una sensació agria. La d'haver-me rendit a l'espectacle, en detriment de la informació. A cap dels dos, ni Giralt, ni Borràs els importa una merda el soci. Tots dos, des de la seva quota de poder intenta usurpar un tant de protagonisme a l'altre. És normal que algú es gasti 35 mil €de la seva butxaca senzillament per amor a un club on hi ha 100 mil socis més? És normal que algú altre justifiqui l'amor a un club afirmant que quan tenia 14 anys es gastava els quatre duros que tenia pagant la quota? Perquè aquest vot no és la culminació d'un llarg precès d'agravis i desagravis i apareix com un xampinyó? ¿Com és que la junta de Laporta té tant de por a un procés que gairebé sempre els ha estat favorable?
Això de la moció és una baralla d'elefants que la única cosa bona que tindrà serà la d'haver permès al soci dir-hi la seva.
Quant més va menys m'interessa. Tot massa borrós