Menys Plors i més feina!!!!

Bé. Tot i a risc que algú pugui pensar que sóc socialista per l’oportunisme del comentari, crec que avui, dia en que s’ha cosntituit el nou Parlament, és el moment de deixar clares un parell de d’actituds.
És evident que des de les files de CiU s’ha entomat amb molt de dolor els aconteixements que han esdevingut després de les eleccions. A ningú se li escapa que per a molts votants d’ERC l’acord de govern amb el PSC és un acte de traició a la confiança dipositada. No perquè donin suport als socialistes sinó perquè el seu acord ha significat posar de President a José Montilla, amb tot el que això significa.... I així podriem seguir analitzant tots els grups però el fet és que avui s’ha cosntituit un nou Parlament i que d’aquest Parlament el proper divendres en sortirà un nou govern que dirigirà el pais durant els propers 4 anys. Ja no val la cançoneta trista del perdedor ferit. Ara toca treballar. Ara toca governar als que així ho han volgut. Ara toca que ens posem tots al nostre lloc i que siguem capaços de fer crítica construcitiva. Que fem veritable oposició.
Aquesta és potser l’assignatura pendent del nostre país: Trobar una oposició que faci d’oposició. Que controli al govern, que fiscalitzi les seves actuacions. Que aporti alternatives reals interessants i imaginatives, que crei un discurs interessant de l’error del que governa. CiU va saber fer de govern durant 23 anys, ara li toca saber fer d’oposició i aquesta sens dubte és la tasca més complicada.
Tenim per davant 4 anys molt importants dels quals pot dependre seguir estan al davant o formar part del gruix del mig. Tots tenim, en el nostre camp, moltes responsabilitats i ja no valen ni els plors dels uns ni els errors de principiant dels altres. Toca exigir solvència lideratge i determinació i molt em sembla que no tenim el millor cotxe per aquest circuit.

CATALUNYA I ELS SIMBOLS

A Catalunya la perden els símbols i aquests dies hi ha un munt d’arguments que ho demostren.

Encara cueja la maleïda vaga que els treballadors d’Ibèria van fer el 28 de juliol. Ja aleshores la societat política, econòmica, judicial i fins-hi tot la sindical, va córrer a denunciar la situació d’impotència de l’administració catalana davant l’ocupació de pistes. Finalment, tot i ser mes d’agost, la majoria del parlament va coincidir en reivindicar un traspàs d’aeroport que ja va ser motiu de discussió durant els mesos de redacció de l’estatut i que finalment va quedar fora de les fumudes competències. En total 40.000 persones afectades i un autèntic terrabastall polític.
Aquests dies, amb l’arribada de les primeres pluges de la tardor, Renfe ha tornat a demostrar la seva absoluta incompetència per la gestió del transport. Durant 4 dies tant l’Euromed com les línees de rodalies han deixat de funcionar com passa sempre que no fa sol. En total prop de 200 mil persones afectades i la sensació que la companyia se’n riu de nosaltres a la cara. ¿Algú de la classe política, judicial o econòmica ha aixecat la veu? No. Perquè? Bàsicament per dues qüestions: La primera perquè cap d’ells agafa el tren regularment per anar a treballar i per tant desconeixen la patètica situació en la que ens hem de moure els treballadors cada matí per anar a la feina. I la segona, i més important, perquè no és simbòlic. Aconseguir allò que ja preveu l’estatut no deu representar cap pas endavant. Cuidar per la comoditat de les classes mitges i baixes no és socialment rellevant. De les Rodalies no se n’ha fet cavall de batalla, ni representa cap símbol de discriminació respecte Madrid, i a més no “mola”. A Catalunya el que ens agrada es fer-nos el víctima plorar per tot allò que no ens donen, convertir en símbol allò que el gruix de catalans només fa servir 4 cops l’any i oblidar el transport que agafem cada dia. ¿Perquè demanar el que ja tenim si podem plorar per allò que no ens pertoca?
Aquesta és la nostra manera de pensar. La nostra manera de ser. Això és el que ens defineix políticament parlant i aquí m’aturo. No vull entrar a definir el que ens caracteritza socialment perquè m’indigno. Algun dia els ciutadans, els que treballem, els que agafem els rodalies cada matí, despertarem de la llarga migdiada en la que ens trobem de fa anys i donarem un cop de puny a la taula. Recordarem que els polítics estan al nostre servei, són els nostres treballadors i estan on son per treballar per nosaltres i que si no ho fan se’ls ha de forçar a fer-ho i si no al carrer....

Però és molt més fàcil victimitzar-se. Plorar en lloc de fer. Marxar enlloc de cridar. I fer del qui dia passa any empeny la nostra màxima vital.

David Hume i Mataró Ràdio

Hi ha un metge neuròleg d’origen argentí, fins fa 10 mesos responsable del departament de neurologia en un centre hospitalari públic, (totes aquestes dades són perquè no recordo el seu nom), que ha obert un restaurant a Llavaneres per a gourmets i amants de la bona cuina. Aquest individu, que amés de tenir una estrella Michelin, cultiva ell mateix les fruites i verdures que cuina, té una cava amb més de 100 formatges i col·lecciona olis de diferents tipus, sosté la teoria que les coses que no han estat planejades no són interessants. Aquest metge no creu en la casualitat diu que en aquest món tots els actes han de tenir un objectiu i estar degudament planificats. Aquesta teoria, d’altra banda clàssica en el món de la discusió filosòfica, la podríem aplicar perfectament a la nova ràdio que es vol obrir a Mataró.

Després d’anys de reclamacións popular per tenir altre cop una ràdio pública. De fer nous estudis, d’escollir directora i d’anunciar la seva posta en marxa, podríem dir que tota aquesta feina s’ha fet per casualitat. Quan una administració o una empresa es gasta els diners que val muntar una ràdio ho deu fer per algun motiu concret, amb un objectiu clar: Informar, divertir, entretenir, educar….. Però després d’una hora de reunió he arribat a dues conclusions: 1. No tenen ni idea de ràdio i 2. No tenen ni idea del que volen aconseguir amb ella.
Perquè tothom m’entengui els passa tot allò que critiquen. Saben que no volen: No volen problemes, No volen queixes, No volen quedar malament amb l’equip de govern i No volen que els costi diners. Ara saber el que no volen no porta implícita la idea del que volen i aquí tenen, perdó, tenim un greu problema.

Els que creiem que la ràdio municipal ha de ser professional i no pot seguir sent la voz de su amo ens decebem cada cop que veiem la poca professionalitat dels que dirigeixen aquests mitjans de comunicació ¿Com pot ser que després del tot el que han lluitat els mataronins per tenir la seva ràdio, ara els que dirigeixen, no tinguin ni idea de que han de fer amb ella? Certament tenia la esperança que Mataró Ràdio neixes amb força i voluntat de ser un referent a la comarca. No és Així. Mataró Ràdio serà, si les coses no canvien molt, una continuació de la mediocritat i la insubstancial que hi ha a la ràdio municipal d’aquest país.

Com diu el meu admirat neuro-cuiner: No m’agraden els cuiners mediàtics perquè fan de tot menys el que han de fer: Cuinar. El mateix passa amb les ràdios mediàtiques que fan de tot menys el que els correspon: ser útils.

CALIGRAMA

No t’estimo pel que hem viscut ni pel que he sentit.
No t’estimo pel que hem compartit ni tant sols pel que m’has dit.
T ‘estimo, senzillament, per tot allò que encara m’amagues

LA FRASE

"Argumentar amb una persona que ha renunciat a la lògica
és com donar medicines a un mort"

EL GRA I LA PALLA

Aquest cap de setmana, aprofitant que pujava a esquiar, he passat per una petita llibreria que hi ha Andorra. Recomano a qui pugui que s’hi acosti. És una petita llibreria de tamany, no d’oferta. Viu a segona línia en un país on les llibreries no abunden. Absolutament al marge de les pressions de les editorials i els gremis de llibreters. Un comerç dels anys 40 de veritat. Amb vitrines de vidre i prestatgeries de fusta fosca. Un indret on sempre venen els llibres acompanyats de punts. On els pots fullejar abans de comprar-los. Un dels pocs llocs on el llibreter t’aconsella quin llibre et pot resultar més interessant i que a més coneix el producte que ven.

Bé doncs, aquest cap de setmana m’ensenyaven alarmats els catàlegs que les editorials han fet arribar ja a les botigues per preparar Sant Jordi. És indecent la quantitat de llibres que es poden editar cada any per aquestes dates. És absolutament impossible pensar que totes aquelles obres són literàriament interessants. Fa 5 anys el discurs socialment acceptat deia que en aquest país es llegia poc. Potser en resposta a aquesta creença, les editorials es van llençar com a boges a buscar obres que agradessin als lectors ¿Com? Publicant tot allò que els arribava a les mans: Novel·la, assaig, poesia, teatre, biografies…Una petita editorial en crisi com Edicions 62, era capaç d’editar més de 900 títols en només un any. Actualment en patim les conseqüències. Qualsevol és escriptor. Qualsevol persona es veu capacitada per editar un llibre. Els professionals de la literatura és moren de gana i d’orgull. Ser escriptor ja no prestigia. Ja no té un reconeixement social perquè publicar un llibre ho pot fer qualsevol i això crea milers de nous escriptors cada mes.
El problema és saber diferenciar entre els que són escriptors i els que no ho són. Entre els que escriuen perquè tenen alguna cosa interessant a dir i els que la busquen per poder escriure alguna cosa. Penso que hem arribat a la bloquelització de la literatura. Qualsevol motiu és bo per escriure i qualsevol cosa escrita és bona per ser llegida. Aquesta situació absurda ha estat creada pels propis editors en el seu afany de guanyar diners. Actualment ha desaparegut la figura de l’escriptor de prestigi. On estan els Terenci Moix, Antonio Gala, Maruja Torres, Manuel Vazquez Montalban, Isabel Roig, Carme Riera, Quim Monzó, Arturo Pérez Reberte o Carmen Posadas, d’avui en dia? ¿On trobem els seus hereus literaris?

Per això quan trobes una llibreria on venen gra i no palla no pots fer res més que ser client incondicional.

Conclusió: Aquesta joia de les llibreries la trobareu a Les Escaldes, Andorra. I finalment la ja recuperada Edicions 62 l’any 2005 va editar 350 obres. Moltes menys que la meitat ara fa 5 anys. ¿Estarem recuperant el sentit comú?