La jurisprudència diu que un acord de paraula entre dues persones, malgrat no hi hagi un acord escrit que ho certifiqui, es tant vàlid que un document signat. La tradició de les cavalleries accepta com a tancament d’un compromís una senzilla encaixada de mans entre els dos cavallers. Tots aquests acords se sustenten sobre l’honor i la reciprocitat.
Avui novament he tornat a estar en una reunió amb polítics. En aquesta ocasió ha estat amb el regidor d’administració pública. I com un autèntic deja vu, ha tornat a demanar-nos, als que no exercim en primera persona cap tipus de responsabilitat política, que confiem en la seva paraula.
Es curió comprovar la deferència que hi ha entre un costat de la taula i l’altre. El ciutadà ha de fer per escrit i signat, amb número de registre i segell oficial qualsevol tipus de petició, comunicació o queixa. Al ciutadà no se’l permet cap tipus d’error, ni endarreriment. Per no permetre, al ciutadà no se’l permet ni el desconeixement o la ignorància. Diu la norma que: “El no coneixement no eximeix de la obligació del compliment de la mateixa”.
Aquest principi no s’aplica a l’altre costat de la taula. L’administrador pot prometre, oferir i facilitar propostes de tot tipus de paraula, sense deixar-ho registrat en cap paper. L’administrador pot interpretar i aplicar la norma arbitràriament segons els seus interessos. L’administrador te el dret de demanar confiança i mostrar-se molest si d’interlocutor no n’hi fa. Tot el que no val em un costat, es pot exigir en l’altre.
Això no val. Aquest fet trenca el principi de reciprocitat. Aquest sistema deshabilita la bona voluntat dels interlocutors. Si tu no estàs disposat a posar-te al meu lloc i a entendre el meu paper. Per quin motiu haig de confiar que cercaràs un acord just i equitatiu?
Fa molt temps que els cavallers van extingir-se de les nostres terres. Però fa uns mesos m’estic adonant que els senyors també han desaparegut, almenys del nostre panorama polític.
Avui novament he tornat a estar en una reunió amb polítics. En aquesta ocasió ha estat amb el regidor d’administració pública. I com un autèntic deja vu, ha tornat a demanar-nos, als que no exercim en primera persona cap tipus de responsabilitat política, que confiem en la seva paraula.
Es curió comprovar la deferència que hi ha entre un costat de la taula i l’altre. El ciutadà ha de fer per escrit i signat, amb número de registre i segell oficial qualsevol tipus de petició, comunicació o queixa. Al ciutadà no se’l permet cap tipus d’error, ni endarreriment. Per no permetre, al ciutadà no se’l permet ni el desconeixement o la ignorància. Diu la norma que: “El no coneixement no eximeix de la obligació del compliment de la mateixa”.
Aquest principi no s’aplica a l’altre costat de la taula. L’administrador pot prometre, oferir i facilitar propostes de tot tipus de paraula, sense deixar-ho registrat en cap paper. L’administrador pot interpretar i aplicar la norma arbitràriament segons els seus interessos. L’administrador te el dret de demanar confiança i mostrar-se molest si d’interlocutor no n’hi fa. Tot el que no val em un costat, es pot exigir en l’altre.
Això no val. Aquest fet trenca el principi de reciprocitat. Aquest sistema deshabilita la bona voluntat dels interlocutors. Si tu no estàs disposat a posar-te al meu lloc i a entendre el meu paper. Per quin motiu haig de confiar que cercaràs un acord just i equitatiu?
Fa molt temps que els cavallers van extingir-se de les nostres terres. Però fa uns mesos m’estic adonant que els senyors també han desaparegut, almenys del nostre panorama polític.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada