La vida li somriu. Té una bona feina, un bon sou, una família que s’estima, uns amics que no se’ls mereix i un bon coixí de diners al banc. No pot demanar més. Ha acomplert els seus somnis d’infantesa. Tenir diners sense patir els mals de cap de ser ric. Educació d’elit per als fills. Erasmus a Noruega i prou diners com per poder anar al teatre, al cinema i a sopar de restaurants amb la dona. No tenen segona residència fixa perquè prefereixen llogar cada estiu a un lloc diferent. Sí no aprofiten per a viatjar i conèixer algun racó de món. Assistenta a la llar. Un jardiner 2 cops per setmana i un parell de vehicles de gama alta més funcionals que luxosos.
Fora de la tanca de casa la crisi trenca les economies dels seus veïns i treballadors. Els seus clients també ho passen malament. La seva posició en el mercat, però, és hegemònica i això li dona un coixí de tranquil·litat.
Ja fa setmanes que cada nit, quan seu a veure les noticies, sent com se li encongeix un petit nus a la panxa. És tant general, estan tant esteses les dificultats econòmiques, són tantes les empreses que tanquen i les famílies que desnonen que sent com si la seva situació fos, en realitat, fictícia. No pot evitar preguntar-se quan li tocarà en ell. Per això una nit pren la decisió de prescindir del jardiners i l’assistenta i vendre’s un dels cotxes. Vol estalviar diners per fer front a les possibles dificultats que pugui tenir els propers mesos.
Amb els diners del cotxe al banc i l’estalvi d’un parell de salaris, repassa les contes de l’empresa a la recerca de fugues de capital. Ha baixat el nombre de clients. La facturació és més alta però la situació de l’empresa és més inestable. Depenen cada cop més de menys clients. Decideix no prendre riscos i acomiada al 30% de la plantilla. El motiu està clar: Menys facturació però també menys despesa i menys risc.
Les noticies sobre la crisi no deixen d’empitjorar. Els bancs no donen crèdit, l’atur arriba als cinc milions, les administracions no paguen les factures. Potser ha arribat el moment de fer tornar als nens de l'Erasmus i apuntar al petit a l'institut públic. S’ha acabat el teatre, el cinema i els sopars. A més aquest any no aniran de viatge perquè és una despesa innecessària. Va guardant els diners d’aquestes despeses en previsió del que pugui venir.
Anul·la assegurances, es dona de baixa del club de tenis, es ven el vaixell, redueix un 30% més la plantilla de l’empresa. S’ha d’estalviar. S’ha d’estalviar les coses estan molt fotudes. Ven els abrics de pell de la dona. Fon les joies. Es ven la casa i lloga un pis de 60m2 al centre de la ciutat.
Les noticies sobre la crisi no deixen d’empitjorar i ell cada cop se sent més insegur. Decideix vendre’s la empresa i acceptar la feina de dispensador de benzina que ha vist anunciada a l’estació de la carretera. La dona i els fills l’abandonen. El seu amic es converteix en l’advocat de la seva dona en el divorci. No n’hi ha prou s’ha d’estalviar més. Decideix anar a menjar a la parròquia. Cus els mitjons que se li trenquen. Fiscalitza tots i cada un dels euros que guanya. Tot per no gastar. Llegeix les portades dels diaris a la benzinera on hi treballa. I la crisi segueix passant factura. I ell se segueix preocupant.
Ja no li queda un sol euro que estalviar. No menja a casa. Es renta a les dutxes socials. Viu en un pis compartit. Du sempre la roba de feina, no te telèfon, ni llum ni gas ni res. Ha trencat qualsevol lligam amb el món.
Mentre tant a la bústia de la casa buida on abans vivia s’amunteguen les cartes del banc plenes d’abstractes on hi han apuntats tots els milions d’euros que hi té. Mentre tant el telèfon de la casa buida on vivia truca insistentment el director de la seva entitat per oferir-li mil i un productes financers. Mentre el banc el persegueix per ser el millor client que tenen ell mal viu al carrer atemorit, llegint les portades i esperant quin dia li tocarà en ell viure la crisi.
Entrades
