29 de febrer 2012

Dia de traspas (29022012)


Tot al revés. Aquest dia es podia fer tot al revés. És un dia dedicat única i exclusivament a la llibertat la creativitat i la iniciativa privada. Els anarquistes el viuen com si fos l'únic espai real de llibertar que hi ha al llarg de l'any. Res del que passa al llarg d'aquestes 24 hores te permanència ni se'n poden demanar explicacions, tampoc tenen validesa judicial. Només està prohibit tot allò que queda contemplat al codi penal. Prohibit matar, robar, violar, maltractar, segrestar i tots els delictes que signifiquin infringir dolor a un altre. La resta queda plenament permès. Manifestar-se sense permís, colar-se al metro, anar despullat pèl carrer, fer soroll fins altes hores de la matinada, saltar-se els semàfors en vermell, no anar a la feina ni portar els nens al cole.... tot està permès. Per un dia tot és lícit.


Aquest dia la gent se'n va a dormir a l'hora de llevar-se i es passa el dia menjant xocolata calenta i veient la tele o llegint un llibre o navegant per Internet o jugant a la consola. Tot des de el llit. Es el dia en que un pot ser absolutament sincer i anar i cagar-se en el jefe o declarar-li l'amor a la veïna o dir-li a la parella que li ha posat les banyes. És el dia en que els menjars es consumeixen crus, en que pagues un refresc abans que te'l serveixin.


És el dia en que els polítics treballen. El congrés és sempre ple. El dia en que els bancs tenen vocació de servei i les caixes fan obra social i ajuden als que més ho necessiten i planifiquen la construcció d'habitatge social i regalen bolígrafs i llibres. És el dia en que anar al banc és una activitat agradable on hi ha gent atenta que ajuda i que treballa per oferir serveis.


És un dia on les coses van al revés i sembla que'ls somnis es poden fer realitat. Una jornada regalada que cal aprofitar. La gent se saluda pel carrer i es convida a dinar. Reparteixen felicitacions i comparteixen bons desitjos. Les crítiques estan prohibides. Anar a la feina és anar a compartir amb els companys experiències i històries. Els esmorzars es fan eterns. Asseguts a taula prenent cafè. Menjant galetes. Gaudint de bons plats de botifarra. Sobretaules opulentes i postres de dolços deliciosos que complementen licors excelsos.


És una jornada on els dietistes ens permeten sobrepassar-nos on no existeixen les urgències perquè tot és important i tot pren categoria de prioritari. En aquesta jornada s'aprofita per posar-se al dia de totes les qüestions que han quedat endarrerides. Representa una mena de resset en el dia a dia. Una posada a cero en els marcadors. Els jutjats es buiden de casos endarrerits les estanteries de les entitats solidàries tornen altre cop a omplir-se. I els veïns estan atents de cobrir les necessitats dels que més ho necessiten


En els atles meteorològics apareix sempre amb sol. Perquè sempre fa sol. Sempre fa bon dia la temperatura és agradable i les famílies i els amics es retroben al migdia per compartir plegades agradables pic-nics a peu de platja.


És només un dia però és un dia especial. Quan acaba tot torna a la normalitat. Les cares es languideixen les expressions s'endureixen. Les bones intencions queden darrera de les necessitats individuals. Els bancs tornen a fer negoci. Els polítics demagògia. La feina torna a ser la de sempre i aquelles ganes de viure i compartir s'eleven a nivell de desig. Tornen a arribar els dies grisos i les matinades tristes i la soledat de les persones grans i les injustícies i les discussions de semàfor i els abusos i les agressions. El metro torna a ser aborrit . I tot passa d'un moment a un altre. Perquè de fet la grandesa del dia rau en la seva excepcionalitat. En el fet que només n'hi ha un cada 4 anys.


Quan la societat marxa a dormir comença a desitjar que d'aquí a quatre anys puguin tornar a viure un altre 29 de febrer.

28 de febrer 2012

Victima del mòbil (28022012)

Quan li van donar el terminal de darrera, generació va sentir que havia fet un pas endavant en el seu creixement tecnològic. Feia poc mesos que havia estat presentat i era un dels referents del camí que tenien que fer els dispositius per seguir avançant. Ho tenia tot: Càmera d'un munt de milions de píxels. Connexió a totes les xarxes i satèl·lits. Navegació per Internet a una velocitat de vertigen. La pantalla era de milions i milions de leds. Pesava 2 grams i mig. Tenia accés a totes les xarxes socials. I el més important interactuava amb l'usuari. No només donava accés a la xarxa sinó que quan estava en algun lloc més de 2 minuts feia un Check-in. Quan abrivares tard a una cita avisava al telèfon del citat. Evidentment buscant el telèfon a l'agenda de contactes. Posicionant la localització per GPS i prenent com a referència la hora de la cita apuntada a l'agenda. Contava els quilòmetres que caminaves al dia. Les calories que consumia. Suggeria el menú i publicava a la pantalla la recepta del plat que s'havia de cuinar. Mentre, a les xarxes socials, enviava un apunt on explicava qué estava cuinant i com. Era el dispositiu social. La màquina perfecte per les seves aficions.


Ell, de fet, era un d'aquells que fa un us continuat de les xarxes. Quan es llevava desensitjava “bon dia”. Quan anava a la feina publicava la seva agenda de treball. A l'hora de dinar feia una foto al plat i la penjava. Mentre anava a l'autobús responia missatges i comentaris. A l'hora a dormir tancava el llum i desprès el mòbil. Publicava la llista de la compra, els desenganys amorosos i les emprenyades a la cua del súper. En més d'una ocasió havia fotografiat la cara de qui li havia fet la punyeta i l'havia penjat al facebook per escarni del pobre incaut que s'atrevia a fer-li la guitza. Les seves amistats, o seguidors, de sobte es trobaven missatges com “vaig a cagar” i després “no hi ha paper de water” i en alguna ocasió alguna veïna, tant aficionada a la xarxa com ell, li havia deixat un rotlle a l'estoreta del replà per socórrer la urgència.


Aquell era el mòbil perfecte. Els primers dies d'utilització van ser d'aprenentatge però amb una setmana ja nedava com peix a l'aigua. El mòbil anava publicant a la xarxa tot el que feia sense que ell tant sols l'hagués d'avisar. La tecnologia havia generat uns automatismes que li permetien tenir la vida perfectament publicada per tot arreu. Sense haver de patir. Això li donava temps per seguir aprofundint en noves aplicacions. Noves xarxes socials. Nous dispositius. I ja tenia el sistema que li regulava els horaris. Li deia que havia de fer i quan. Si no ho feia el denunciava al gestor de l'aplicació que li treia punts en els descomptes als que tenia accés només pèr haver baixat l'aplicatiu. A l'hora de menjar emetia un lleu so que li anava marcant el ritme de les mastegades. 20 de cullerada. A la vintena sonava una campana. Era el so inconfusible que havia de posar-se una altra cullerada. El mateix amb el canvi de plat. El mateix a l'hora de caminar i fins-hi tot el mateix a l'hora del sexe. El terminal li deia on i amb quin ritme i fins-hi tot feia aparèixer a la pantalla la postura més adequada per aquell moment. Enregistrava els sons, feia un vídeo i penjava el missatge a la xarxa social.


Un dia el telèfon, a través del GPS s'adona, que està parat a l'aparador d'una botiga de telefonia. Per l'identificador d'imatges de la càmera veu que està mirant els nous terminals. Ràpidament s'adona del desig que te de comprar-ne un gràcies a l'augment de pulsacions que detecta. Al telèfon se li curtcircuiten les aplicacions i escriu: “No pot ser tot el que he arribat a fer per ell. És més prim. Està millor alimentat. Te una vida sexual més rica. Les seves amistats saben tot el que fa. Li he recordat les cites importants i cada matí el desperto amb una melodia diferent. L'he acostat a les retransmissions esportives i li he permès enregistrar els principals moments de la seva vida”. El telèfon escriu missatges d'odi i contradicció. Aquell mateix migdia, a l'hora de dinar altera el menú i varia les quantitats de sal i greixos amb els que ha de cuinar. Redueix el nombre de mastegades per cullerada i li altera el ritme cardíac. Comença a viure una sensació d'ofec el cor se li accelera, les cames li fan figa. El telèfon li indica que surti a un lloc amb menor temperatura i a través del GPS el condueix cap al replà de la escala. Ha de sortir al carrer perquè li toqui l'aire. De sobte quan està al davant dels graons perd el coneixement i cau escales avall.


El telèfon deixa de contar batecs. Ja no respira. Sobre la seva ma dreta. Morta. El telèfon s'il·lumina i comença a sonar com si algú truqués. És la bústia de veu.

27 de febrer 2012

Una historia de princeps diferent (27022012)

S'havia de reescriure el conte. De petita havia estat acaronada per la dolça veu de conta contes professionals en nòmina. Li bressolaven les nits amb històries fantàstiques de gent angelical i malfactors fracassats. La seva sensació era que havia tingut la sort de néixer en una família de conte. Molt sovint projectava totes aquelles històries en els seus familiars més directes i intentava trobar en el seu entorn els detalls que apareixien en tots i cada un dels contes.


Coneixia la història de la pobre jove angelical que, afectada per una punxada desgraciada, acabava dormint indefinidament en un llit de pètals de rosa. Custodiada per ocells de cants divins i esperant l'arribada d'aquell príncep meravellós que la despertés del seu somni etern. També podria ser que la jova, que només en algunes versions és princesa, fos una dona de mala vida permanentment enllitada. Mentre joves de tota la comarca anaven passant per la seva estança no només per donar-li petons sinó per aprofundir més amb aquella cosa del contacte personal, fins que'l príncep, net i ben dotat, li dona un viatge que me la desperta del somni i la converteix en una addicta a la cosa d'anar-se despertant a cops de príncep. Però el conte endolcia una mica més la història.


O la pobre desgraciada que es passava la vida fregant la merda dels altres. Maltractada per unes germanes dolentes que se n'aprofitaven fins que'l príncep la trobava. Gràcies a la sabata que havia perdut, l'alliberava de la seva pesada càrrega i la convertia en la princesa més admirada del regne. O el que és el mateix. Una tia fleuma i delicada que vivia a la inòpia. Que se sent menys preuada per unes germanes espavilades que saben perfectament de que va la vida i que com diu la dita Si les nenes bones van al cel aquelles anaven a tot arreu. No suporten la feblesa de la lànguida pària amb qui els ha tocat conviure. Fins que arriba un jove atractiu que pilla a la jove per banda i li encalça la sabata, i qui diu la sabata pot dir una altra cosa, me la desperta i la espavila d'una vegada per totes. Però el conte suavitzava la història fins a fer plorar.


També coneixia la història d'aquella jove que viu amb set nans i que la bruixa li dona una poma que la sumeix en un son absolut. Al final la desperta també un jove príncep atractiu. Malgrat que la bruixa intenta evitar-ho de totes totes. Al darrera ella s'imaginava una mare perversa que no suporta envellir i que portada per la gelosia, emmetzina a la filla i li fa la vida impossible fins que al final ella agafa la porta, les de Villadiego i marxa a viure amb 7 pallos. 7. En una mena de cau de luxúria on els nans, per dir-ho d'alguna manera, l'alimenten i la mantenen a canvi que'ls atengui en totes les seves necessitats. Totes les seves necessitats. I vinga. Però la història havia quedat una mica més ensucrada i infantilitzada. Per fer que'ls nanos l'entenguessin d'una manera diferent.


Per això quan aquell matí la infanta va agafar el diari per primera vegada. No és habitual que a palau corrin masses diaris, i el va llegir va veure una història de prínceps i princeses escrita a les primeres planes. Una història d'impostos, riquesa i cobraments de tributs. Una història d'associacions benèfiques per a nens discapacitats i paradisos fiscals. Una història de judicis sumaríssims i declaracions eternes. Era una història negre i truculenta de desviaments i males intencions. Totes aquelles històries de mons fantàstics i espais ideològics s'havien adaptat a la realitat. Ella va agafar aquella història que apareixia al diari i va pensar que en realitat era la versió per adults d'un conte que algú segur estava intentant adaptar al públic infantil.


Aquella nit quan es va posar a dormir el conta contes professional li va explicar una història de llunes i follets i arbres que parlen i fades madrines i miracles a peu d'estany. Aquella nit, com moltes d'altres la realitat va ser endolcida a palau perquè les infantes no coneguessin la realitat de la vida que'ls envolta.

22 de febrer 2012

Com es fa un antissistema (22022012)

De casa a l'escola i de l'escola a casa. Aquesta sempre havia estat la seva vida. Cada matí és llevava i, després d'esmorzar, es penjava la cartera i cap al cole. A la tarda, quan plegava, xerrava una estona amb els companys a la cantonada i cap a casa. Els caps de setmana amb els pares i a l'estiu en aquell poble de muntanya on no hi havia res i mai passava res.


Ben educat, ben pentinat. Sempre correcte, sempre atent, sempre submís a les ordres dels pares, dels mestres, dels avis. Era el fill perfecte. De tant en tant mirava la televisió i veia les revolucions que hi havia en d'altres llocs del món. Veia el desordre, les corredisses, les trencadisses, els crits els enfrontaments. Pensava: Tot queda tant lluny. En algun sobre taula familiar els pares i els oncles havien explicat batalletes de revolucions d'estudiants. Quan corrien davant dels grisos i feien assemblees a la universitat i organitzaven actes de ressistència. Tot li quedava tant lluny...... Bé lluny lluny no perquè el que havia passat els darrers mesos al país s'assemblava una mica però s'hi sentia tant allunyat. El seu cosmos era tant diferent a aquell que veia pels mitjans que sentia com si fos a l'altra punta del planeta.


Quan en Garrido va entrar a classe amb aquells pamflets revolucionaris va pensar que en realitat el que els proposaven era jugar a ser el que no eren. A fer el que no calia. Mentre anava avançant el relat anava veient que la realitat que s'hi descrivia no era gens allunyada a la seva. Que en realitat estaven parlant del futur més immediat. De l'entorn més proper. De les decisions que s'anaven a prendre immediatament. Potser si que la situació era greu i potser si calia prendre decisions i sortir a queixar-se.


Veia com alguns dels seus companys de classe es deixaven endur per un entusiasme desmesurat. Però també veia com d'altres intentaven canalitzar aquest entusiasme per la via de la creativitat. Ell observava atent i procurava posar seny a tota aquella situació. Quan, per majoria van decidir mobilitzar-se, afegir-se a les manifestacions de les altres classes, va aixecar la ma nomes per dir que, sobre tot, ningú fes el burro que no tenia ganes de prendre mal. Vivia una barreja estranya. Una sensació de por per com anirien les coses i il.lusió de veure com, per fi, podria viure una situació similar a la que tants cops havia sentit explicar a casa.


Aquell dijous es va vestir de revolucionari. Es va plantar uns texans una samarreta i unes bambes i va sortir al carrer. Anaven tots els companys dividits en dos grups. Els del davant, disposats a cridar i reivindicar-se, i els del darrera, disposats a reivindicar-se amb compte i sense prendre mal. Quan van arribar a la plaça del centre es va impressionar de veure tanta gent. Tots joves tots agrupats en diferents nuclis, tots units per un únic sentiment. Expressat, però, de diferent manera. Era increïble. Se li posava la pell de gallina.


Tot va anar com esperava. Sense incidents ni enfrontaments. Fins al final. Quan ja acabava. Quan estaven apunt de marxar cap a casa, pel fons de la plaça, van entrar a tota velocitat les furgonetes de la policia. Al seu costat individus amb casc vestits de negre corrien ocults darrera dels escuts. Al seu davant companys d'altres centres corrien per refugiar-se allà on poguessin. Ell mentre, s'ho mirava des del fons sense entendre res. Sense comprendre res. No havia vist agressions ni enfrontaments ni crits ofensius. No entenia perquè estaven repartint a tort i a dret. Estava paralitzat. Sorprès. De sobte va veure com se li acostava corrents un policia. El veia venir i no reaccionava. Al seu voltant els companys van començar a fugir. Es va quedar sol. Dret. Impassible. Aquell individu s'apropava amb pas ferm. Corria desorganitzadament. Quan estava a dues passes va aixecar la porra. Quan estava a una li va fotre un crit. Desprès del crit va ser com si li rebentessin les cames. Va notar que li faltava el terra sota els peus. Un cop fort sobre els genolls i desprès estirat a terra. En un acte reflex va protegir-se com si fos un nadó. No hi va haver prou. Impactes a les costelles a les cames al pit. El cap protegit amb els brassos i aquella figura que semblava gegantina abusant de la seva situació predominant.


Hores més tard, quan va sortir de l'hospital, amb el cap cosit i el cos ple de blaus, va anar directe a afiliar-se al sindicat d'estudiants antisistema. Aquella agressió no quedaria sense resposta.

21 de febrer 2012

Tant volgut que no interessa (21022012)

Mai havia tingut èxit amb les dones. Lligar, el que es diu lligar, no ho havia fet mai. Tot i estar casat podríem dir que va ser la seva dona la que va lligar amb ell no pas ell amb la seva esposa. Aquesta havia estat la gran llosa de la seva adolescència. Mentre els companys i els amics anaven canviant de parella setmana si setmana també. Ell veia com tots els seus objectius s'anaven fonent un darrera l'altre. De fet als darrers cursos no tenia ni criteri. Li era igual maca que lletja, alta que baixa prima que grassa... li era igual com fos la única cosa que volia era poder dir que havia lligat. Que tenia novia. Ni que fos una setmana.


No era un tio lleig. Tampoc direm que fos un d'aquells que es fa veure però en la escala de la vellesa es trobava per sobre de la mitjana. El seu problema és que rea bavós. Molt bavós. Bavós de fer fàstic. Era aquell classe de tio que quan posava la banya en una noia no parava. Totes les hores a tos els llocs, en tot moment i vinga i vinga. Es feia el trobadís pels passadissos. I els divendres per la tarda a la discoteca. Ni que hagués d'anar sol. I trucava per telèfon i enviava notetes i dale i dale. Tant que al final tothom acabava fart d'ell per pesat. En algun moment alguna companya s'havia plantejat la possibilitat de denuncia-lo per assajament.


S'havia casat amb algú que no li agradava. Probablement per això s'havia casat. Com que no li agradava no hi tenia el més mínim interès i no s'havia posat pesat ni bavós ni insistent. Senzillament ella s'havia trobat atreta per ell i havia atacat el tema. Ell sorprès per la situació i emocionat davant la possibilitat de tenir parella hi havia accedit i així havien anat passant els anys. Ell sense sentir-se atret per ella i ella sense ser assarjada per ell. Velocitat de creuer. Anar fent i qui dia passa any empeny.


De les seves aficions n'havia fet la feina i en això era bo. De fet jugant futbol sempre havia destacat i ara d'entrenador d'èxit més. Cada any aconseguia un o dois títols i s'havia convertit en el referent social del seu país. Els jugadors s'esforçaven per jugar sota les seves ordres. Els equips el desitjaven com a entrenador. Tot l'èxit que no havia tingut amb les noies l'havia tingut amb el futbol.


Quan a final d'aquella temporada se li va plantejar la renovació, no ho va tenir clar. No se sentia motivat per això va decidir donar-se temps. Va ser horrorós. Anava a portar els nens al cole i els pares dels companys li demanaven: Renova , renova. Portava el cotxe al taller i el mecànic li deia renova renova. Quan anava a comprar el pa la fornera renova, a la farmàcia, al concert de música, al restaurant, a la casa de pollastres a l'Ast tothom li demanava renova renova …. Era horrorós se sentia assajat. On estava la llibertat de pensament expressió i moviment. Era com si la societat el tingués segrestat psicològicament i ell no ho volia.


Creia que havia estat clar i lògic era, senzillament una qüestió personal. Però la societat no ho entenia. Estava començant a viure el mateix que vivien les seves parelles en la seva adolescència. En tots els llocs, en tots els moments en totes les converses. Renova, renova


Un dia al matí, mentre s'afaitava, es va mirar al mirall. Es va llençar un bon grapat d'aigua a la cara i mentre veia com les darreres gotes li lliscaven nas avall va decidir que no renovaria. Ho tenia clar. No tenia cap mena d'interès. Li sonava a ranci. Sentir-se tant necessitat, tant imprescindible feia que la feina no tingués cap mena d'interès que no li fos atractiva. Més o menys com li havia passat a les seves companyes amb ell.


Aquella mateix matí va comunicar la decisió a la junta. Es va crear un gran d'alt a baix. Va fer les maletes va agafar la família i va marxar.


Ja tornaria quan li vingués de gust!!.



17 de febrer 2012

La venjança de l'esmolet (17022012)

Per les seves mans havien passat ganivets d’assassins lladres i violadors. Ells els havia agafat amb respecte i indiferència i els havia preparat perquè perpetressin la seva agressió amb precisió i funcionalitat. Els agafava amb delicadesa. Els mirava amb atenció i procedia a depurar, netejar i preparar el seu tall perquè fos precís i net. Era en realitat còmplice de ves a saber quants delictes. De quantes morts. De quantes deshonres

Empentava la mobilette pels carrers del barri xino fent sonar la flauta i esperant que algú li cridés l'alto. Quan això passava. Enfilava la mobilette al cavallet, la posava en marxa, tensava les corretges i preparava les pedres circulars per aprimar el tall del ganivet que, gairebé sempre, li apropava algun veí amb confidència. Ell l’agafava i el feia lliscar suaument per tota la fulla fins que el tall quedava ben prim. Ben lluent.

Aquesta havia estat la seva vida. Voltar mercats i carrers perquè els veïns i els comerciants li fessin confiança dels seus estris de tall. Era una obsés de la precisió. Els anys d’esmolet l'havien convertit en un purista. Un incondicional de la perfecció i les formes. Es passava tot el dia revisant talls a la recerca d’osques o imprecisions. Llavors les anava reduint amb paciència fins que les feia desaparèixer. Era una feina d’artista mal pagada i mal considerada. Ningú valorava realment l’esforç que hi havia al darrera d’un esmolet.

El seu pare ja ho era, i el seu oncle. Però ho eren en una època en que eren gairebé imprescindibles. Com altres oficis de carrer que també havien anat desapareixent com el greixador de persianes, el cobrador de rebuts o l’aprenent de colmado que, amb la seva carretilla duia la compra a casa. Ara alguna d’aquestes feines es fan però d’una altra manera. Ja no es veuen aquells carretons quadrats i amb dues rodes de bicicleta, que anaven empentats per joves estudiants que vivien de les propines que les senyores els donaven per pujar la compra a casa.

Ell també estava destinat a extingir-se. Aquell mateix migdia aparcaria definitivament la moto i donaria per acabada una activitat que ningú més faria al barri. Ni les tisores del sastre ni el trinxador de la carnissera, ni la navalla del peixater ni el ganivet de tallar pernils del xacoter tornarien a provar un esmolet com el seu. Els ganivets japonesos, els acers d’usar i llençar i sobre tot la manca de sensibilitat de la gent per diferenciar un ganivet que talla bé del que trinxa el tall, avien fet que ja no hi hagués necessitat d’utilitzar els seus serveis.

Quan va tombar la cantonada va saber que allà acabava tot. La seva ruta, la que havia fet durant tants anys, la de cada dia acabava allà i avui que era al darrer dia. No pensava fer ni una passa més. Per darrer cop va saludar a l’home del bar. A la peixatera del costat i a aquella dona de la botiga de roba que durant una època l’havia portat de cap i que era el motiu fonamental pel que havia fet acabar la ruta en aquell carrer. Aquell dia la repassaria amb la mirada de dalt a baix com mai ho havia fet. Retindria la seva imatge per sempre i aniria cap a casa.

Quan era apunt d’acabar, com cada dia, va baixar el Romero. Un quinqui del barri que havia passat 12 anys a la presó per atracar amb violència als turistes que es pensaven que aquell barri era un decorat de pel·lícula de por. Que amb temeritat i poca consciència es posaven per tots els racons i carrers creien que a ells no els passaria res. En Romero cada dos dies baixava perquè li esmolés la navalla. Ell sistemàticament s'hi negava i l'altre tornava a pujar a casa renegant i dient pestes de l'esmolet.

Aquell dia en Romero ho va tornar a intentar. Va aparèixer de sobte, com feia cada dia i li va dir.

- Afilador afila que corta mal.

Ell se'l va mirar i va pensar: Al cap i a la fi plego perquè la societat m'ha castigat. Tota la vida donant-los el millor de mi perquè ara ni tant sols em reconeguin la feina quan em jubilo. Si no reconeixen i recorden la meva feina jo faré que se’n recordin.

Va agafar la navalla i la va esmolar com mai havia esmolat cap altre ganivet. Va deixar el tall fi i lluent millor que’l primer dia. Ben cuidat aquell ganivet seria útil durant molts anys. I en mans d'un quinqui es convertia amb una arma letal.

Quan va tornar el ganivet esmolat i va veure marxar al Romero, va desatansar les corretges de la moto i va dibuixar als llavis una rialla maliciosa.

16 de febrer 2012

Un poble Zombi (16022012)

Ser curt de vista en aquell poble era un signe d'identitat. El que en d'altres llocs es considerava una malaltia, una tara, una circumstància, allà era un element identificador dels que venien d'antic respecte als nouvinguts. Els que hi veien bé i no duien ulleres, els que eren capaços de veure d'un costat a l'altre del carrer, els que vivien amb la normalitat de tenir una visió sana eren menys preuats per als que tenien, segons ells, la sort de tenir el tret identificador i identitari de pertanyença a aquell poble.


En realitat era una nafra que s'havia anat desenvolupant de generació en generació. Per dues raons. La primera la situació geogràfica. Envoltada de muntanyes feia que fos realment complicat comunicar-se amb els pobles del costat. De manera que bàsicament les relacions es restringien entre els veïns del mateix nucli. També les sentimentals que es mantenien només entre veïns i cosins de manera que es va anar desenvolupant una situació d'endogàmia que va acabar deteriorant de sobre manera la genètica dels nou nats i per tant provocant-los importants deficiències. Sobretot visuals.


La segona una raó també lligada a la geografia i a la voluntat de les persones. La manca d'inquietuds i l'auto-complaença havien fet que la gent d'aquell poble desestimes sistemàticament relacionar-se amb ningú més que no fossin ells mateixos. Com que estaven envoltats de muntanyes les necessitats visuals eren reduïdes i per tant poc a poc van anar desprenent-se d'algunes qualitats visuals que si tenien la resta d'humans.


La tradició immobilista i auto-complaent els havia portat a convences que tot el que tenien i tot el que feien era el millor del món. I si no ho era tant se valia. S'ho repetien tants cops com fos necessari per creure's-ho. Les tradicions les festes, les celebracions totes eren les millors les més divertides les millor organitzades, les més festives. I si per casualitat a algú se li acudia posar-ho en dubte era titllat automàticament d'ingrat i infidel i mala persona. Era despreciat tot considerant-lo enemic. Aquest era el pa que s'hi donava en aquell poble curt de vista.


Alhora de lamentar-se tothom es lamentava. Però alhora de fer autocrítica, pobre del que s'atrevís a dissentir del que formava part de la tradició i la història. La situació estava travada i ben travada. Els fills i els nets dels impulsors de la tradicions culturals eren adoctrinats de petits perquè mantinguessin la tradició familiar de tenir a la resta del poble ben agafats pels pebrots. Eren educats sectàriament cap a un únic objectiu. I si per casualitat i desgràcia veien les coses d'una altra manera els tenien hores i hores llegint pamflets amb lletra ben petita fins que acabaven sent curts de vista.


Amb el pas dels anys aquesta característica es va anar fent cada cop més forta. Els nanos cada cop sortien més curts de vista i ells se n'alegraven. Era com si es refermés la identitat del poble. I més curts i més curts fins que gairebé no hi veien. Els que hi anaven a viure acabaven marxant farts de viure en un lloc on la gent hi veia tant poc. I els que no marxaven, al final, s'acostumaven a veure com en el país de los tuertos el ciego era el rey. Al revés que la dita.


Finalment i sense pràcticament adonar-se, els nadons, van començar a néixer cecs. Ja no eren miops. Eren cecs directament. La població no hi veia però n'estaven contents. No els calia perquè es coneixien el poble tant i tant bé, el tenien tant i tant apamat que els era igual veure que no. Amb el que no van contar va ser amb que, quan un no renova, no aireja i no evoluciona les coses s'acaben podrint i allò és el que els va començar a passar les cases es van començar a deteriorar i els carrers a fer malbé i les festes a ser cada cop menys mogudes. Amb el pas del temps el poble es va acabar convertint en un poble de zombis que deambulaven satisfets de la seva condició amunt i avall en mig de runes.


Un dia un empresari visionari va comprar el poble i el va tancar. Va començar a vendre entrades i hi va penjar un cartell a la porta que deia: Zombiparc.

15 de febrer 2012

L'aventura d'anar al metge (15022012)

Feia dies que no anava fi. No era refredat ni grip ni angines. Tampoc tenia febre ni les amígdales inflamades ni mocs ni tos. Però no estava bé. El seu cos anava al 60%. Era com si s’arrossegués d’una banda a l'altre. Malgrat no li agradava. Malgrat no hi anava mai i malgrat no hi estava gens acostumat es va decidir a anar al metge. Ni sabia quin metge li tocava ni quina hora tenia, ni gairebé quin era el funcionament de la sanitat pública. Per aquest motiu quan va veure que se n’havia sortit i que estava assegut a la sala d’espera un sentiment d’alleugeriment el va fer relaxar.

La sala era plana de gent. Majoritàriament gent gran i senyores. Es distribuïen per grups davant de les portes dels consultoris. Cada cop que arribava algú demanava tanda i seia atent a la persona que tenia al davant. Les portes s’anaven obrint i una veu inintel·ligible deia un nom. Algú s’aixecava de la cadira i entrava al consultori mentre un altre, cada cop un malalt diferent, mirava la hora del rellotge. Ja feia estona que no s’obria la porta i els pacients començaven a impacientar-se.

Primer bufecs,m després petits comentaris i finalment queixes expressades obertament a d’altres malalts que també perdien la paciència. Mentre la indignació anava augmentant ell s’anava trobant cada cop més malament. Havia entrat a la consulta amb mal cos i ja tenia clarament un mal de panxa. La senyora del davant, una de les més actives en la dinàmica de la queixa, estava obertament disposada a indignar-se.

- Ja fa 10 minuts que aquí ningú crida a ningú. Quina vergonya! I nosaltres aquí. Aguantant. Amb el mal de panxa que tinc! Jo no estic per estar aquí esperant. Si ho arribo a saber truco a l’ambulància i que vinguin a casa. I vostè que té? - Li pregunta a la del cotat-.
- Zo mods moks i un defredat que do m'aguagtu

Més o menys com ell. Li va començar a fer mal el coll. I el cap. Semblava que li volia pujar la febre. Cada cop se sentia més vençut. I encara li quedaven 6 persones al davant.

Pel fons de la sala va entrar un jove amb el braç embolicat amb draps. Era evident que s’havia tallat perquè se’l comprimia amb l’altra ma i feia molta cara de dolor. La noia que l’acompanyava intentava obrir-se pas cridant com si fos un bomber enmig d’un incendi. La imatge impressionava. Van passar pel seu costat i van entrar al consultori de les urgències.

Definitivament li havia pujat la febre i començava a tenir sudoracions. El cor li anava a tota velocitat i cada cop feia més mala pinta.

El senyor gran de la crossa es va estirar a la cadira. Va posar el cap enrere i amb una clara ganyota de dolor va estirar la cama que tenia embenada. -AHHHH- va exclamar mentre agafava amb fermesa el marge de la cadira intentant alleugerir el dolor. Es va posar la ma a la butxaca va treure una pastilla i se la va posar a la boca.,

La cosa anava cada cop a pitjor. El pit li comprimia. El cor li anava cada cop més ràpid. Encara tenia 4 persones al davant i el seu estat físic empitjorava. Es va deixar vèncer i va recolzar-se sobre els genolls.

Al seu darrera sentia un nadó plorar. La mare dreta el tenia entre els braços i l’anava bressolant per calmar-lo. Caminant amunt i avall de la consulta. Ja feia estona que esperava i, com a ell, no havia manera que li toqués el torn.

Es va estirar damunt dels bancs. El dolor del pit cada cop era més insuportable. Dues persones mes i l’atendria la doctora. La sensació d’ofec era evident. Mai s’havia trobat tant i tant malament. Sentia que la calor estava apunt de partir-lo. El cor a tota velocitat. La suor li xopava la camisa. La respiració mig tallada. La gent del voltant se'n va adonar que allò no funcionava.

Van baixar a buscar a la infermera. Només una persona més i hagués entrat a la consulta. La infermera va avisar a un metge que es va agenollar al seu costat. El va auscultar i va demanar una ambulància.

Es va posar dret i va demanar que la gent es retirés. Que corri l'aire, va dir.
-Algú coneix aquest xicot?
-Si jo. Es del barri.
-Sap si té alguna malaltia important.
-No. Important no. Però és hipocondríac!!

14 de febrer 2012

L'aventura del Mandingo (14022012)

Veure morir de gana el seu germà als seus braços havia estat la gota que feia vesar el got. Hi havia més que gana. Hi havia misèria i desnutrició i malalties i epidèmies i de tot. Hi havia el res. La nada. En la seva accepció més filosòfica. El buit absolut. Cossos vius que deambulaven amunt i avall esperant que'ls arribi l'hora. Morir feia por però viure més. Molt més.

Li havien dit que la riquesa estava al nord. Que allà hi havia aigua i aliments i treball. Li havien dit que al nord hi havia vida. Va pensar que, posats a perdre la seva, millor era fer-ho intentant retenir-la. Per això un matí es va llevar i va començar a caminar cap a les muntanyes. Li va costar poc perquè només es tenia a ell mateix. Ni roba ni sabates ni estris personals ni sac on dormir ni tant sols un tros de blat o un glop d'aigua per portar durant el viatge. No tenia res. I així va caminar.

Va sortir de la plana sufocant i va travessar muntanyes nevades. Va suportar temporals. Es va amagar de pirates, va fugir dels exercits i gairebé l'assassinen d'altres africans que, com ell, havien fugit de casa. S'havia amagat sota els eixos d'un camió humanitari que tornant del ral·li, pujava al ferri que l'havia de portar cap al nord. Durant la travessa, amb mala mar, es va trencar un braç quan va sortir rebotat contra una de les parets de la bodega del vaixell. I finalment havia tocat terra. Durant el viatge havia menjat gats, rates i herbes de tot tipus. Havia begut l'aigua dels bassals i qualsevol líquid que tingués a ma. Havia vomitat sang i defecat tot lo defecable. Però era jove i no tenia res a perdre.

Quan va arribar a port va començar a córrer cap al nord. Amagat en camions. Pedalejant bicicletes robades de totes les maneres possibles. Finalment, exhaust, va caure desmaiat en un rierol sec aprop del mar. Més mort que viu.

Quan va despertar es va trobar dins d'una barraca de fustes. Molt semblant a les del seu país. Envoltat d'homes negres com ell. En un matalàs flonjo, amb una manta que l'abrigava i un glop de caldo entre els llavis. Els homes que l'envoltaven parlaven llengües africanes com la seva tot i no ser la seva. Ell era l'únic Mandingo que hi havia a la cabana. Nigerians, Ruandesos, Marroquins però de Senegalesos ell n'era l'únic. Treballaven tots en una plantació de flors propera. Els donaven la cabana, un plat de sopa i 2€ per 14 hores de feina al dia. De dilluns a dilluns. Sense dia de descans ni dret a metge. El que es posava malalt ja sabia el que li tocava: Seguir caminant cap al nord. N'eren una vintena i s'apilaven per dormir entre els matalassos llençats per terra.

Era jove i fort i es va recuperar. Els mesos següents van ser durs i intensos. Treballant sense parar per un plat de sopa. Aprenent a llegir i escriure gràcies a companys de països on hi havia escoles. Prenent consciència de ser un ésser humà.

Quan aquell matí li va caure a les mans el fulletó on hi havien redactats els drets humans i els va poder llegir i els va poder entendre. Li va canviar la vida. Mai s'hagués imaginat que ell i la seva família i el seu amics i els seus coneguts i tots els senegalesos tinguessin dret a totes aquelles coses que posava en aquell fulletó. Mai ningú els ho havia dit i mai ho havien pogut llegir perquè al seu país gairebé ningú dels pobres sabia llegir. Va decidir que tenia que començar la seva lluita. Havia de fer respectar els drets i començaria pels seus mateixos. Per la seva situació.

Es va posar dret va enfilar el camí de sortida i va dirigir-se cap a la policia. Tants mesos amagant-se d'ella i ara resulta que seria la solució. Es va plantar a la comissaria per denunciar la situació d'explotació en la que vivia. Va intentar parlar amb el policia de la porta. No hi havia manera no l'entenia. Aquest li va passar a un altre i l'altre a un altre i d'aquest últim el va portar al jutjat i del jutjat a l’audiència provincial. Només volia explicar que l'estaven explotant que no li respectaven els drets humans. Quan el jutge superior va seure davant d'ell li va preguntar al secretari:

- Y este tio que habla?
- Mandingo. (va dir el secretari)
- Pues vamos apañados. Mira oye! Papeles!. Tienes papeles? (silenci) Este tio tiene papeles?.
- No. Almenos no los ha acreditado.
- Pues nada. Al centro de internamiento y propuesta de extradición y listos!.

I així ho van fer. El van portar a la Verneda i al cap de 12 dies l’embarcaven altre cop cap a Dakar.

El Mandingo havia tingut la desgràcia de caure en un país on els drets humans només es respecten quan estan escrits en la llengua oficial.

13 de febrer 2012

Quan veus que ets normal (13022012)

Perquè tota una generació es trobi en un carreró sense sortida, alguna cosa hem d'haver fet malament . És evident que sempre hi ha una edat en que les coses et tremolen. En que sembla que res te sortida ni solució. Depenent del moment social i la naturalesa de les persones posem l'accent en una edat o en una altra. Parlem molt de la crisi dels 40 o dels 50, molt menys de la dels 30, però crec que és moment ja per començar a parlar de la dels 28.


Jo també la vaig viure i va ser un moment molt complicat. No saber quin futur professional m'esperava. Veure com les expectatives sentimentals es desmuntaven... Potser és el moment en que t'adones que l'amor etern no existeix. Que aquell punt idealista sentimental en que et tremolen les cames, quan veus a la persona a la que estimes, es destrueix. És el moment en que comences a pensar en tenir fills. En que t'adones que'ls caps de setmana no aquell espai d'activitats absolutament fantàstiques que havies imaginat sempre. Que ha d'acceptar que t'hauràs d'acostumar a passar-los dinant a casa dels germans o els pares o els cunyats, igual que feien els teus pares.


En aquest punt un terratrèmol sentimental és devastador perquè afegeix incertesa al moment vital. A més de veure com allò que somniaves serà inassolible, s'hi afegeix la necessitat de tornar a començar. En la majoria dels cassos sense saber amb qui i perquè. Estas en aquell punt en que sortir a les nits comença a fer una mica de mandra i en que cada matí, quan et mires al mirall, et trobes una arruga més i un cabell menys”.


Escoltava la ràdio volent retenir totes i cada una de les paraules que emetien. Se sentia tant identificada. Tant, tant identificada que gairebé es va ruboritzar de sentir com es donava publicitat a la seva vida privada. Realment coincidia amb el que deia el psicòleg. I no només ella les seves amigues i els seus amics, molts d'ells es trobaven en la mateixa situació. Existeix la crisi dels 28? Hi tant que existeix!. I es devastadora. Perquè no es una crisi de tornar al passat. O de veure com t'han passat els anys. Es una crisi de mirar al futur i no veure res. Una crisi de constatar com allò que viuràs és el que volies evitar. Es la crisi de comprovar que no ets un geni, ni especial ni diferent que ets igual que tothom. Mediocre. I que la vida que t'espera és com la de tothom. Mediocre. Amb factures que pagar. Un company o companya a qui t'estimaràs però que no et farà tremolar les cames. És la renuncia a l'idealisme.


Ella s'hi trobava i no sabia com sortir-se'n. Havia provat canviar d'amics. Canviar de feina. Obrir nous projectes. Fer una vida diferent amb horaris diferents i costums diferents. Totes les opcions les havia acabat abandonat al poc temps. Se'n cansava. El problema no era la vida era ella. N'esperava massa. Bé esperava alguna cosa diferent i no hi havien coses diferents. Les coses diferents se les fa un amb esforç treball i ganes. Però això no ho havia après. Potser no li havien ensenyat. En aquest punt el psicòleg de la ràdio tenia raó. Havien fracassat. S'havien passat la vida escoltant que si estudiaven, si es formaven. Si s'esforçaven arribarien allà on volguessin i ella s'havia esforçat. Havia treballat i estudiat per tant li tocava arribar on ella volia arribar. Però ni el company, ara ja ex company, ni la feina aviat ex feina, ni les expectatives, cada cop més ex-espectatives, s'havien acomplert i el terratrèmol personal havia estat devastador.


Per això aquell diumenge per la tarda, quan es va quedar sola a casa va començar a plorar sense parar. Les decisions havien estat equivocades. Abandonar el projecte. Deixar als amics. Canviar els horaris. Prendre decisions precipitades i sobre tot, sobre tot no voler reconèixer que els problemes eren d'ella. Que qualsevol decisió genera dolor. Que el dolor i el sacrifici formen part de la vida i que cal aprendre'n. Que Amelie és una pel·lícula i només una pel·lícula....


Quan va veure a Audrey Hepburn asseguda al marc de la finestra tocant la guitarra. Va sentir-se tant desgraciada. No sabia tocar la guitarra ni cantar ni composar ni tenia gat ni veí amic. Ni estava prima ni se sentia guapa ni tenia vida ni futur ni il·lusió... aquell diumenge es va sentir més desgraciada i desorientada que mai.


Es va mirar al mirall i es va repetir: - He tocat fons. Pitjor ja no em poden anar les coses-. Seguia sense entendre que tot. Tot depèn d'ella.

10 de febrer 2012

Tensió Sindical (10022012)

El sindicalista lluita insistentment pels drets dels seus companys. La redacció del conveni, la distruibució del treball, el manteniment dels guanys socials. Són els elements que el motiven cada matí a anar a la feina disposat a negociar amb qui sigui el que sigui. És un bon professional. Els seus companys el van escollir per la seva capacitat de diàleg, el profund coneixement de la llei i la seva habilitat a l'hora de defensar com si fossin seus els drets dels altres.

El sindicalista però té un secret inconfessable. Està casat. I no amb qualsevol. El sindicalista està casat amb la directora general de la empresa on treballa. Poc s'imaginaven tots dos que aquella reunió per negociar un nou conveni acabaria com una apassionada pel·lícula pornogràfica. Tots dos nus besant-se i llepant-se apassionadament totes les parts del cos, damunt la taula de gerència. Va ser una atracció irresistible: Ell li va veure tots els elements de la eròtica del poder: La rigorositat, la dominació. Aquella brusa sugerentment oberta que insinuava sense ensenyar. Aquella faldilla tant ben ajustada just per sobre genoll. Aquells talons tant elegants i suggerents. Ella trobava en ell la simplicitat de l'home pràctic, la intel·ligència silenciosa l'apassionament de qui defensa les seves idees amb vehemència. A més aquells abdominals tant ben dibuixats, aquells brassos plens de muscle i aquells texans que li feien un cul tant maco.

Totes les reunions acabaven, si fa o no fa de la mateixa manera. L'interès era saber com s'ho farien per acabar sols les negociacions i donar via lliure a les passions amagades. En poc temps s'havien separat de les respectives parelles i pràcticament vivien a l'habitació del motel de les afores. El casament va ser ràpid i en secret. Era evident que no interessava que ningú sabes de la seva unió. Per no demanar no van ni demanar els 15 dies de festa que per conveni els tocava. I així mantenien la seva vida privada en secret amb les dades doblades, sense aparentar el que sentien i fent veure que no passava allò que amb tanta passió vivien fora de casa.

Però la situació de la economia havia posat la empresa a límit del precipici. Calia tirar endavant un acomiadament massiu del treballadors. S'havia de suprimir el 35% de la plantilla i aquesta era una negociació dura i complicada. Quan es van asseure a la taula tots dos van saber que d'aquella no se n'escapaven. Que seria impossible quedar sols per recordar el punt d'origen de la seva relació. La tensió era evident. La tensió sexual volem dir. Sindicalistes i consellers d'administració asseguts cada grup a un costat de la taula van començar amb els primers acords: Primer els més grans. Desprès els que portin menys temps i a partir d'aquí mirarem cas per cas... L'acord era impossible. Ella en proposava uns i ell en volia uns altres. La discussió anava pujant de to. Els cops a la taula eren cada cop més habituals. La perplexitat de la resta de directius sindicalistes era cada cop més important. Ell donava un cop a la taula. Ella aixecava la veu. Ell llençava els papers. Ella es posava dreta tot repenjant-se al brassos... i algú posava una mica d'ordre i tornaven a començar. Així hores i hores. No hi havia manera. No només l'acord era impossible sinó que el diàleg era una utopia. Estaven a un carreró sense sortida.

El vicepresident va proposar un descans.

- NO! - Van cridar tots dos- d'aquí no s'aixeca ni Déu fins que no ho tinguem una sol.lució!!.

Allò pintava malament.

- Una mica de sentit comú companys! Van dir des de el sindicat.

- Ni sentit comú ni hòsties aquí estem per defensar els interessos dels nostres representats!! van dir tots dos alhora!

Hi va haver un segons de silenci.

- Potser si va dir ell hauríem de apropar postures.

- Tens raó va dir ella. Si ens permeten crec que la situació ha arribat a un punt on cal apropar postures.

Tos dos es van aixecar i van sortir de la sala. Els cops al cuarto de les escombres se sentien des de l'altra punta del passadís. Ella es va aixecar la faldilla ell es va abaixar els pantalons.

Al cap de 10 minuts van tronar a la reunió.

En 30 més es tancava l'acord entre sindicats i Consell d'Administració.

09 de febrer 2012

Uniformar-ho tot (8/2/2021)

Va començar com un remei a la crisi. Calia racionalitzar les despeses i mantenir tantes juntes d’escala com edificis havien al carrer semblava, en aquell moment, una temeritat econòmica. Per aquest motiu, i liderats pels del 46, que a més de ser més veïns tenien els pals d’escombra més llargs, van escollir una junta única d’escales i van unificar els criteris de govern dels edificis. Mateixes despeses d’escala, mateixos criteris per tancar balcons, posar uralites o instal·lar antena de televisió. A més i per evitar problemes, van adoptar com a oficial l'uniforme de l'escola de frares i monges que havia al mateix carrer. Així estalviarien també en roba i sempre donarien una imatge adient i cuidada.

La experiència va agradar als carrers del voltant que, com a gota d’aigua, i de manera mimètica, van seguir l'exemple del carrer i van començar a unir els governs dels edificis i a uniformar les normes i les regles. El moviment va ser tant contundent i els arguments tant evidents que en pocs mesos es va crear el govern de barri i en un parell d'anys tota la ciutat tenia unes úniques normes i un únic administrador. Els veïns anaven vestits iguals i els carrers i les façanes i les escales i les portes de replà i les parets dels pisos eren exactament igual els uns als altres. Els veïns vestien igual, es pentinaven igual s’expressaven igual. Les normes eren les mateixes i les condicions calcades a una punta i a l’altre de la ciutat.

L'exemple va agradar al govern del país que poc a poc i sempre sota criteris d’estalvi econòmic i eficiència productiva, va impulsar la mesura de manera general. Quedaven abolits les comunitats de veïns i els consells de districte i els consells escolars, i els ajuntaments i les diputacions i els Consells comarcals, i les direccions de clubs esportius i les juntes de teatre. Tots els governs, tots, es concentraven en un únic per estalviar costos i evitar distorsions d’uns respecte als altres. Un únic president. Un únic conseller. Un únic criteri. Una única caixa de diners.

Però com que ningú es pot resistir a ser més poderós l’exemple va anar agradant cada cop més i les administracions superiors, no superiors jeràrquicament, sinó superiors en nombre i força de les seves armes i el seu exèrcit, van anar implantant la concentració i uniformació dels seus administrats. Així van anar desapareixent els landes i les comunitats autònomes i les federacions. Primer els estats petits, després els més grossos. Tots anaven suprimint totes aquelles administracions que estaven per sota seu. Calia estalviar. Calia ser més eficients. Europa es va menjar als països membres. I la OTAN a Europa. Els EEUU van fer desaparèixer als països de l'Amèrica Llatina i la Xina va devorar al Japó i al món es van crear dos blocs polítics de gent uniformada. Governats amb les mateixes normes. Amb els mateixos costums., Amb la mateixa religió i els mateixos rituals.

Semblava que finalment s’havia arribat a la màxima eficàcia. Dos blocs era prou concentració. Però quan aquell matí es van trobar els líders dels principals bancs mundials es van adonar que l’endeutament dels dos blocs era insostenible i que calia unificar-los. I així ho van fer. Van eliminar els dos governs i en van crear un de sol on ells eren els presidents i els conselleres i els delegats. On ells recollien els diners i decidien aquí els donaven. On no hi havia espai per a la improvisació. S’asseien al darrer pis de l’edifici més alt i gaudien d’un món absolutament uniformat i monòton.

Tot menys un nucli. En tot aquest procés ningú s’havia adonat del petit sobreàtic il·legal que hi havia al damunt del primer edifici. Allà hi vivia un jove artista que, en el seu procés creatiu, havia decidit no socialitzar-se. Un dia va sortir a la terrassa. Va mirar al carrer i va veure la grisor que l’envoltava. Emocionat va entrar a casa va buscar el pal de l’escombra. Va agafar una samarreta vella i la va lligar. Va sortir a la terrassa i va decidir constituir-se com a república independent. En aquell moment una lleugera brisa va travessar el carrer. Alguns van pensar que era l’esperança.

08 de febrer 2012

La curta carrera d'un futbolista (7/2/2012)


Defensa Assassí!! Des de la seva localitat al camp de futbol seguia, com tots els diumenges, el partit del nano. Des que l'havia vist amb la pilota als peus, quan encara no tenia dos anys, tenia clar que era talment la reencarnació de Messi. En realitat tenia més qualitats que Messi. La mateixa habilitat amb la pilota als peus, la velocitat explosiva de Romario, la capacitat de domini del joc de Maradona i la habilitat en cursa de Ronaldinho. La visió de Xavi i la solidesa de Koeman. Baja que des que als dos anys aquell nen havia donat les primeres puntades de peu a la pilota s'evidenciava que anava al més alt de la casta futbolística.

Central Imbècil passa-li la pilota!!!! Per això, pràcticament des de el primer dia, l'havien apuntat a futbol. Inicialment no volia perquè deia que no li agradava, que preferia jugar a hoquei, però a base d'insistència i alguna que altra bronca, al final, li havia acabat agradant. Ja ho sabia que li agradaria deia interiorment el pare. Només és que no s'havia adonat de les seves extraordinàries qualitats. L'acompanyaven als entrenaments. Supervisaven els exercicis i mantenien una relació gairebé diària amb l'entrenador per vetllar pels seus interessos. I els del nen.

Entrenador ignorant que no t'enteres!!!! A veure si aprens a fer alineacions!!! A l'escola, des del primer dia, li van deixar clar al director que esperaven la seva comprensió. El nen estava cridat a ser un crac del futbol i no permetrien que aprendre a sumar o saber de literatura li fes perdre ni un sol minut d'entrenament. En un món competitiu com el que vivim un minut és un minut. També van buscar un dietista que li vigilés el que menjava i un “personal coach” que l'assistís en tot el que feia durant el dia. El nen vivia en una bombolla especial. En una atmosfera pensada només perquè cap cosa li destorbés de la seva obligació d'entrenar i millorar.

Àrbitre subnormal!!!! Els pares ho tenien tot apunt. Tenien vista la finca que es comprarien. Amb dues cases una per ells i l'altre perquè el nen pogués fer la seva vida. Invertirien part dels beneficis en unes naus industrials que havia previst construir a 10 kilòmetres de casa. Ell deixaria de treballar i la mare es passaria la vida prenent cafè i jugant al bridge. La seva germana.... A la seva germana primer la traurien de l'internat on estava ingressada per no tenir temps per als dos i desprès li compensarien aquest anys de separació familiar amb un coche xulo i un parell de bolsos de marca.

Fora Cretins que no en sabeu!!!! Ho tenien tot previst,. L'any vinent el portarien a fer les proves a Can Barça i un cop allà parlarien amb en Guardiola perquè no es precipités pujant-lo al primer equip. Que li donés temps per demostrar, a les categories inferiors, que és el millor. De no fer-lis cas estaven disposats a portar-lo a Anglaterra i ja vindria el barça a buscar-lo d'aquí a uns anys tal i com havien fet amb d'altres jugadors. La carrera estava dibuixada. Els mànagers li anirien al darrera només veure'l el primer dia.

EEHHH l'està agafant arbitre cabró que ho no veus??? Ara només calia seguir les passes de la seva carrera i vetllar perquè ningú li crees cap frustració ni el distreies de la seva feina. Ni amics, ni novietes ni estudis innecessaris, ni cine ni consoles ni llibre ni res de res. Videos de fultbol, entrenaments i prou.

Pixat-els, pixat-els. Molt bé!! El nano va agafar la pilota al costat dret del camp i va fer una conducció llarga. Quan va arribar als ¾ va començar a fer la diagonal cap el mig. Els defenses que'l seguien no el podien agafar. La cursa era ràpida i potent. En pocs metres encararia al porter en un 1 contra 1. De sobte una cama va patinar per damunt la gespa arribava perpendicularment a la seva cursa. Va mirar de reüll i va veure el mitjó blanc de l'equip contrari. Va impulsar la pilota i va saltar. Quan era a l'aire va notar una lleugera pressió sobre la seva cama esquerra.

El crac es va sentir des de la graderia. Aquella havia estat la darrera conducció de la seva prometedora carrera futbolística.

01 de febrer 2012

Educar en la diferència (01022012)

El cuiner se sap el millor del món. Des dels seus fogons ha estat capaç de construir un discurs culinari diferent. Ha meravellat per la seva creativitat i la seva imaginació. Ha seduït amb els seus plats i les seves evolucions. El cuiner és un home d'un barri humil. D'una població perifèrica. Fill d'una família modesta i amb una educació bàsica. En realitat tot el que ha aprés ha estat de manera autodidacta. Amb molts esforços s'ha pagat l'stage amb els millors cuiners del món i ha treballat per ser diferent. Aquest ha estat sempre el seu secret. La inquietud constant per ser diferent. Ara el seu reconeixement és general. La seva veneració absoluta i es passa més hores explicant i ensenyant que no pas cuinant. Se sap, però, el millor i tothom és conscient que quan troni a posar-se davant dels fogons el món de la cuina tornarà a tremolar.

Després de la seva retirada es va passar un any i mig viatjant per tot el món. Parlant amb els que ell considerava els millors entrenadors. L'entrenador d'èxit ha estat nomenat el millor del món. Nascut a una petita població interior, des de petit ha respirat futbol per tots els forats del seu cos. Primer una carrera plena d'èxits i després la responsabilitat de dirigir un col.lectiu. Malgrat viure en un món culturalment molt limitat la seva persistència i sacrifici li ha fet tenir estudis universitaris i ara s'esforça per portar a la vida quotidiana totes aquelles ensenyances que ha anat recollint, no només de casa, sinó també dels països, entrenadors i cultures que ha anat coneixent. La seva obsesió ha estat ser diferent. Fer les coses diferent. Ser fidel a una idea i desenvolupar-la per marcar les diferències. En la seva tasca quotidiana se sap el millor però coneix que aquesta és una condició etèria que s'acaba cada nit quan marxa a dormir.

L'empresari tèxtil ha aconseguit un imperi amb botigues arreu del món. Hi ha posat molts diners. N'ha perdut molts. Però la capacitat de treball i la seguretat en que aquell és el camí adequat, no l'ha fet desistir en el seu afany de créixer permanentment. Ara és una de les empreses més importants, ven roba arreu i cada cop obre més vies de negoci. Més línies de distribució. No és un exemple de formació. Com en d'altres casos és un home fet a ell mateix. Va acabar els estudis primaris i va començar una llarga etapa d'autoformació on va poder aprendre i desenvolupar el seu concepte de negoci. Allà va aprendre la importància de la originalitat. La diferència. Allà va ser on va decidir fer les coses diferents. Ara es pot permetre el luxe de fer el que ha volgut sempre: Viure tranquil. Sap que és segur un dels actius empresarials del país però prefereix viure treballar tranquil i deixar la fama a qui més li agradi.

En aquell país les excepcions es contaven amb els dits d'una ma. Un país geogràficament ben ubicat, estratègicament desenvolupat i amb unes potencialitats infinites, vivia lamentablement de les misèries d'una població que, malgrat tenir tots els elements per ser la millor del món, subsistia sense massa més que una educació de nivell molt just.

El nou govern s'havia compromès a resoldre aquesta situació de desert educatiu. Un cop nomenat responsable, en pocs mesos, van preparar un seguit de mesures per acabar definitivament amb el fracàs educatiu del país. Un cop mes un nou govern implantaria un seguit de mesures miraculoses que acabarien amb la mediocritat generalitzada.

Un matí de diada, en una recepció del govern, coincideixen el cuiner l'entrenador i l'empresari. Tots tres xerren drets en un racó del pati. Tots tres intercanvien experiències i opinions. Tots tres aprenen els uns dels altres. Al final de la conversa tots tres coincideixen que el millor és portar als fills a estudiar a l'estranger.