Tornar a viure (23012012)

Viu tranquil. Te una casa normal, un cotxe normal, una feina normal. Va a veure la família com tothom. Conserva alguns amics. Com tothom. I intenta tirar endavant de la millor manera possible. De tant en tant recorda els anys d'adolescència i li sobrevé una mandra tremenda a tornar a viure alguna de les coses que té superades. El neguit de sortir a la nit. D'anar amb els amics amunt i avall. De sentir la necessitat de conèixer noies. Els nervis i cabòries de les cites... Tot això ja no li cal. Ara té una vida estable on hi planen preocupacions molt diferents.

Fa temps que va a la feina i, només de tant en tant, surt algun vespre amb algun antic amic. S'asseuen a un bar i recorden que passerells eren abans i que tranquils viuen ara. Fan plans sobre el seu futur i aspiren a tenir una vida tranquil·la i una jubilació arregladeta.

Hi ha, però, una companya de feina amb qui se sent més a gust. És només una qüestió d'afinitat però en ell li agrada més treballar amb ella que amb qualsevol altre. Comparteixen tasques, projectes i confidències a la màquina de cafè. Ell li explica que ve li va la vida i ella li fa confidència de lo contenta que està de la seva. Inicialment a la cafetera, després esmorzen junts, en poc temps van a dinar i la cosa no passa d'aquí. Cadascun d'ells té la seva vida i no vol posar-la en risc per una o dues converses de dinar. I així van passant els mesos i compleixen un any i un any i mig.

Un dia es lleva pel matí i busca a l'armari aquella camisa que s'acava de comprar i que li queda tant i tant bé. Vol donar bona imatge. Vol estar guapo perquè avui toca anar a dinar altre cop. Li parlarà de la pelí-cula que acaba d'anar a veure i potser li comenti que ha descobert un bar encantador i li proposarà anar a fer una copa qualsevol dia a la sortida de la feina. Durant el matí es mostra inquiet. No vol suar per no fer mala olor. No vol córrer per no despentinar-se. Té un nus a l'estómac que'l paralitza. El dinar surt com esperava. Divertit, agradable i sincer. Com sempre. Queden que un dia aniran a fer la copa que havia programat.

I segueixen passant les setmanes i els mesos i els dinars i les copes i les confidències i un dia ell es lleva i s'adona que retroba una manera diferent de viure. Que veu que no en te prou que vol tornar a marcar els objectius a la vida. Que li ve de gust tornar a viure els nervis de la primera cita. Que vol tornar-se a marcar els objectius professionals i les il.lusions. Que li agrada anar de bars. Prendre copes. Que se sent jove i viu i amb poques ganes de dormir i moltes d'estar... amb ella. Tot gira al seu voltant. Els pensaments els projectes els somnis. Es veu amb força de fer el pas endavant. De deixar la seva casa normal, el seu cotxe normal, la seva vida normal per començar un altre cop d'una altra manera.

S'enfronta novament als seus desitjos però també a les seves pors. A la seva timidesa. A la seva inseguretat. Retroba novament les coses bones i les coses dolentes de quan era jove. I segueixen els dinars, i les copes i les rialles i les confidències, i els desitjos i els projectes i les il.lusions i les ganes de trencar amb la seva vida i la pressió a l'estómac i les ganes de dir i no atrevir-se fins que al final s'enquista. L'excepció passa a ser normalitat i els dinars son més aborrits les copes cada cop menys seguides i les confidències poc a poc van sent les mateixes.

L'home comença altre cop a valorar el que tenia el que havia guanyat. A veure cada cop més difícils els seus nous objectius més inviable els seus projectes.

Un dia l'home seu al sofà creua una cama sobre l'altra i se sent orgullós de la seva casa normal, del seu cotxe normal, de la seva casa normal. Se sent orgullós de la seva vida tranquil.la.

Amor intervingut (12012012)

Ajupit a la terrat de casa seva recolza el colze esquerre damunt de la paret sostenint el canó del fusell. La ma dreta damunt la base de fusta i el dit índex acaronant suaument el gatell de l’arma. Per darrera els edificis apareix un colom. En pocs segons sobrevolarà el seu cap. Prem l’arma amb decisió i segueix amb el canó la trajectòria de l’au. Aguanta, aguanta. Passa per sobre es gira i abans que perdi la perpendicular del terrat Pam. Pam Diana! S’aixeca corrent llença l’arma a terra i recull la peça. La posa cap per munt li mira la pota i.... res. Tampoc. Llença la peça damunt de la pila de cadàvers que hi ha al racó del terrat i torna a agafar l’arma esperant que se n’acosti una altra.

Ell sabia, quan va començar la relació, que seria complicada. Tota la seva educació havia girat sobre la idea que mai, sota cap concepte, podia mantenir tant sols una relació de coneixença amb cap membre d’aquella família de malparits. Probablement hagués estat més fàcil disparar contra ells que contra els coloms però els sentiments són inexplicables i no ho havia pogut evitar.

Per ella tampoc havia estat gens fàcil. Educada de la mateixa manera i sota el mateix odi corria, a més, el risc que qualsevol dels seus germans, cosins o tiets, descobrís la relació i, pel cap baix, l’atonyinessin fins que se li passessin les ganes de veure’l més. Per aixó tot havia estat tant complicat. Veure’s d’amagades a centenars de quilòmetres de distància. Creuar-se pel carrer sense ni tant sols mirar-se. Desitjar-se secretament sense que ningú del poble ho sabés. Tot havia estat una penyora suportable gràcies als pocs minuts de plaer i intensitat que podien viure junts cada mes.

Però la por a ser descoberts s’havia convertit en una obsessió per a ell. Ja no li era prou marxar del poble per veure’s. Des que aquell dia que llegint el diari havia descobert que les converses de telèfon es podien escoltar i enregistrar havia imposat la desconnexió telefònica a la relació.

- Ho farem per correu electrònic es més segur!

Però tampoc. En el judici de les noticies de la tele s’havien aportat com a prova documental un munt de correus electrònics que els acusats s’havien intercanviat.

- Doncs res. Tampoc ens enviarem correus. A partir d’ara no parlarem ni per telèfon ni per correu ni per enlloc ens veurem els dimarts a Calapuig i punt. Aniràs en autobús. Canviaràs 2 cops de vehicle i mai, Mai vindràs amb el teu cotxe. Et podrien seguir.
- I tu.
- Jo ja m’espavilaré.

Però tampoc. En el reportatge d’investigació va veure que s’havien seguit els membres de la banda per les traces del seu telèfon mòbil.

Cada cop el cercle es feia més petit. Els mitjans més escassos. Cada cop es veien menys. Es parlaven menys. En cada decisió la por guanyava una batalla. La darrera va ser comunicar-se per mitjà de coloms missatgers. Ella aniria al colomar de l’estable, lligaria un missatge a la pota de l’ocell i li enviaria. Ell faria el mateix amb els del terrat de casa seva. Poc s’imaginava que en aquella plana web descobriria com, gràcies a un xips, es poden seguir les trajectòries de totes les aus.

I allà es trobava. Disposat a que cap au pogués evidenciar una relació que ja no existia. Uns missatges que ja no s’enviaven. Ella havia marxat a estudiar a la capital i ell encara no ho sabia.

Mira un altre!! Pam pam!!

L'Amor empitjora seriosament la imatge (10/01/2012)

Davant de la televisió li ha costat reconèixer els seus antics ídols. Bé, antics no gaire perquè de fet fa menys de 10 anys que algun d’ells feia les meravelles del planeta donant puntades a la pilota. Grassos, deformats i fatxosos evidencien que han passat del tot al res de la dedicació completa a l’apatia més absoluta. No se’n salva ni un.

És un estrany fenomen que, molts cops, els ha fet riure amb els seus companys. Veure com la gent es transforma, normalment a pitjor, amb el pas dels anys. És un fet estrany perquè a la natura hi ha molts cassos que demostren que el pas del temps significa una clara millora del producte: El vi per exemple, o el whisky sense anar més lluny. També es veritat que en el cas de les fruites, el pas del temps significa, a partir d’un determinat moment, un empitjorament evident. Es podreixen i es deterioren... però no s’engreixen. L’Esser humà sembla ser un dels pocs elements damunt de la terra a qui l’envelliment li suposa un engreix desmesurat i inexplicable.

Va corrents a l’armari i treu la caixa de les fotografies. Comença a remenar aquell munt d’imatges desordenades i en va traient arbitràriament. El viatge a Londres, les Colònies a Manresa, l’aniversari de’n Quico, aquell estiu a la torre d’en Pau... Potser si es veritat que en ell li ha passat el mateix. La cara menys rodona, els pantalons més petits, les samarretes més amples. De sobte en treu una de quan va començar a sortir amb la Sònia: Que guapos estaven tots dos...... i, en treu una altra: Com es van engreixar en 6 mesos!!. Ups una altra on està prim... és de 4 mesos després de quan ho van deixar.

S’aixeca i es mira al mirall de la porta de l’armari. Torna a estar altra cop gras. No només el pas del temps sinó el moment sentimental sembla condicionar també l’estat físic de les persones. Va a facebook per documentar la teoria que ha començat a desenvolupar. En Ricardo, la Cristina, en David, el Jonathan tots casats o amb parella, tots més grassos i lletjos. La Marta, la Núria, en Daniel, l’Àlex... tots més prims i menys deteriorats. És confirma! Diu en veu alta. No només el temps. Les relacions també empitjoren l’estat físic de les persones.

Alguna cosa se li mou per dintre. No entén perquè. Si l’amor es aquella flor que s’ha de regar cada dia. Si les relacions cal que les alimentem cada minut. Si cal mantenir el misteri amb la parella perquè no s’apagui la flama. Si la capacitat de sorprendre ha d’estar a l’ordre del dia, com és que abandonem els hàbits de cuidar-nos, tenir bona imatge i vestir elegantment. Perquè deixem que’l temps ens empitjori i ens podreixi fins gairebé no reconeixe’ns. Serà veritat que el secret de la eterna joventut està en mantenir els hàbits i costums dels joves? Sortir de nit, anar de discoteques, dormir poc, córrer molt i no vigilar gens el que es menja.

Obre el cercador de google i comença a buscar imatges de personatges cràpules d’aquests que viuen la nit, dormen durant el dia i canvien de parella 3 vegades més que de camisa: Més prims, alguns d’ells vestint de manera patètica, amb la cara més arrugada però, sens dubte, amb una imatge més cuidada. Compara mentalment aquestes imatges amb la dels seus companys i arriba a la conclusió que se’ns dubte la vida de cràpula és molt més sana que la familiar.

Agafa el telèfon i truca: Marta hem de parlar.