Quan veus que ets normal (13022012)

“Perquè tota una generació es trobi en un carreró sense sortida, alguna cosa hem d'haver fet malament . És evident que sempre hi ha una edat en que les coses et tremolen. En que sembla que res te sortida ni solució. Depenent del moment social i la naturalesa de les persones posem l'accent en una edat o en una altra. Parlem molt de la crisi dels 40 o dels 50, molt menys de la dels 30, però crec que és moment ja per començar a parlar de la dels 28.

Jo també la vaig viure i va ser un moment molt complicat. No saber quin futur professional m'esperava. Veure com les expectatives sentimentals es desmuntaven... Potser és el moment en que t'adones que l'amor etern no existeix. Que aquell punt idealista sentimental en que et tremolen les cames, quan veus a la persona a la que estimes, es destrueix. És el moment en que comences a pensar en tenir fills. En que t'adones que'ls caps de setmana no aquell espai d'activitats absolutament fantàstiques que havies imaginat sempre. Que ha d'acceptar que t'hauràs d'acostumar a passar-los dinant a casa dels germans o els pares o els cunyats, igual que feien els teus pares.

En aquest punt un terratrèmol sentimental és devastador perquè afegeix incertesa al moment vital. A més de veure com allò que somniaves serà inassolible, s'hi afegeix la necessitat de tornar a començar. En la majoria dels cassos sense saber amb qui i perquè. Estas en aquell punt en que sortir a les nits comença a fer una mica de mandra i en que cada matí, quan et mires al mirall, et trobes una arruga més i un cabell menys”.

Escoltava la ràdio volent retenir totes i cada una de les paraules que emetien. Se sentia tant identificada. Tant, tant identificada que gairebé es va ruboritzar de sentir com es donava publicitat a la seva vida privada. Realment coincidia amb el que deia el psicòleg. I no només ella les seves amigues i els seus amics, molts d'ells es trobaven en la mateixa situació. Existeix la crisi dels 28? Hi tant que existeix!. I es devastadora. Perquè no es una crisi de tornar al passat. O de veure com t'han passat els anys. Es una crisi de mirar al futur i no veure res. Una crisi de constatar com allò que viuràs és el que volies evitar. Es la crisi de comprovar que no ets un geni, ni especial ni diferent que ets igual que tothom. Mediocre. I que la vida que t'espera és com la de tothom. Mediocre. Amb factures que pagar. Un company o companya a qui t'estimaràs però que no et farà tremolar les cames. És la renuncia a l'idealisme.

Ella s'hi trobava i no sabia com sortir-se'n. Havia provat canviar d'amics. Canviar de feina. Obrir nous projectes. Fer una vida diferent amb horaris diferents i costums diferents. Totes les opcions les havia acabat abandonat al poc temps. Se'n cansava. El problema no era la vida era ella. N'esperava massa. Bé esperava alguna cosa diferent i no hi havien coses diferents. Les coses diferents se les fa un amb esforç treball i ganes. Però això no ho havia après. Potser no li havien ensenyat. En aquest punt el psicòleg de la ràdio tenia raó. Havien fracassat. S'havien passat la vida escoltant que si estudiaven, si es formaven. Si s'esforçaven arribarien allà on volguessin i ella s'havia esforçat. Havia treballat i estudiat per tant li tocava arribar on ella volia arribar. Però ni el company, ara ja ex company, ni la feina aviat ex feina, ni les expectatives, cada cop més ex-espectatives, s'havien acomplert i el terratrèmol personal havia estat devastador.

Per això aquell diumenge per la tarda, quan es va quedar sola a casa va començar a plorar sense parar. Les decisions havien estat equivocades. Abandonar el projecte. Deixar als amics. Canviar els horaris. Prendre decisions precipitades i sobre tot, sobre tot no voler reconèixer que els problemes eren d'ella. Que qualsevol decisió genera dolor. Que el dolor i el sacrifici formen part de la vida i que cal aprendre'n. Que Amelie és una pel·lícula i només una pel·lícula....

Quan va veure a Audrey Hepburn asseguda al marc de la finestra tocant la guitarra. Va sentir-se tant desgraciada. No sabia tocar la guitarra ni cantar ni composar ni tenia gat ni veí amic. Ni estava prima ni se sentia guapa ni tenia vida ni futur ni il·lusió... aquell diumenge es va sentir més desgraciada i desorientada que mai.

Es va mirar al mirall i es va repetir: - He tocat fons. Pitjor ja no em poden anar les coses-. Seguia sense entendre que tot. Tot depèn d'ella.

Uniformar-ho tot (8/2/2021)

Va començar com un remei a la crisi. Calia racionalitzar les despeses i mantenir tantes juntes d’escala com edificis havien al carrer semblava, en aquell moment, una temeritat econòmica. Per aquest motiu, i liderats pels del 46, que a més de ser més veïns tenien els pals d’escombra més llargs, van escollir una junta única d’escales i van unificar els criteris de govern dels edificis. Mateixes despeses d’escala, mateixos criteris per tancar balcons, posar uralites o instal·lar antena de televisió. A més i per evitar problemes, van adoptar com a oficial l'uniforme de l'escola de frares i monges que havia al mateix carrer. Així estalviarien també en roba i sempre donarien una imatge adient i cuidada.

La experiència va agradar als carrers del voltant que, com a gota d’aigua, i de manera mimètica, van seguir l'exemple del carrer i van començar a unir els governs dels edificis i a uniformar les normes i les regles. El moviment va ser tant contundent i els arguments tant evidents que en pocs mesos es va crear el govern de barri i en un parell d'anys tota la ciutat tenia unes úniques normes i un únic administrador. Els veïns anaven vestits iguals i els carrers i les façanes i les escales i les portes de replà i les parets dels pisos eren exactament igual els uns als altres. Els veïns vestien igual, es pentinaven igual s’expressaven igual. Les normes eren les mateixes i les condicions calcades a una punta i a l’altre de la ciutat.

L'exemple va agradar al govern del país que poc a poc i sempre sota criteris d’estalvi econòmic i eficiència productiva, va impulsar la mesura de manera general. Quedaven abolits les comunitats de veïns i els consells de districte i els consells escolars, i els ajuntaments i les diputacions i els Consells comarcals, i les direccions de clubs esportius i les juntes de teatre. Tots els governs, tots, es concentraven en un únic per estalviar costos i evitar distorsions d’uns respecte als altres. Un únic president. Un únic conseller. Un únic criteri. Una única caixa de diners.

Però com que ningú es pot resistir a ser més poderós l’exemple va anar agradant cada cop més i les administracions superiors, no superiors jeràrquicament, sinó superiors en nombre i força de les seves armes i el seu exèrcit, van anar implantant la concentració i uniformació dels seus administrats. Així van anar desapareixent els landes i les comunitats autònomes i les federacions. Primer els estats petits, després els més grossos. Tots anaven suprimint totes aquelles administracions que estaven per sota seu. Calia estalviar. Calia ser més eficients. Europa es va menjar als països membres. I la OTAN a Europa. Els EEUU van fer desaparèixer als països de l'Amèrica Llatina i la Xina va devorar al Japó i al món es van crear dos blocs polítics de gent uniformada. Governats amb les mateixes normes. Amb els mateixos costums., Amb la mateixa religió i els mateixos rituals.

Semblava que finalment s’havia arribat a la màxima eficàcia. Dos blocs era prou concentració. Però quan aquell matí es van trobar els líders dels principals bancs mundials es van adonar que l’endeutament dels dos blocs era insostenible i que calia unificar-los. I així ho van fer. Van eliminar els dos governs i en van crear un de sol on ells eren els presidents i els conselleres i els delegats. On ells recollien els diners i decidien aquí els donaven. On no hi havia espai per a la improvisació. S’asseien al darrer pis de l’edifici més alt i gaudien d’un món absolutament uniformat i monòton.

Tot menys un nucli. En tot aquest procés ningú s’havia adonat del petit sobreàtic il·legal que hi havia al damunt del primer edifici. Allà hi vivia un jove artista que, en el seu procés creatiu, havia decidit no socialitzar-se. Un dia va sortir a la terrassa. Va mirar al carrer i va veure la grisor que l’envoltava. Emocionat va entrar a casa va buscar el pal de l’escombra. Va agafar una samarreta vella i la va lligar. Va sortir a la terrassa i va decidir constituir-se com a república independent. En aquell moment una lleugera brisa va travessar el carrer. Alguns van pensar que era l’esperança.

El millor desastre del món (30012012)

Va ser un desastre humà i natural de primera categoria. Més de 400 persones mortes i milers de de milions d'euros en danys. Edificis complerts van quedar en runa. Ni escoles, ni hospital, ni caserna de bombers, ni la via del tren, ni poliesportiu, ni res de res. Cap edifici va suportara la ona expansiva, primer, i la riada, després. Es van trobar vaixells als cims de les muntanyes. Cotxes a moltes milles de la costa. La ferida a la muntanya era visible des de l'espai i els satèl·lits la fotografiaven amb la mateixa voracitat que un turista japonès la Sagrada Família.

Minuts després el desastre va seguir. Les canonades trencades alliberaven gas. Els fils de corrent despenjats provocaven guspires al contactar els uns amb els altres. Un munt d'explosions a tort i a dret per se sentien per arreu.

La presa havia rebentat. Des que havia estat construïda, feia prop de 56 anys, havia estat un dels elements econòmics més positius per al poble. Allà hi havien treballat membres de totes les famílies. Mantenint les instal·lacions, administrant els papers, netejant el museu, transportant materials, construint i ampliant les instal·lacions. Havia acomplert l'objectiu pel qual els veïns havien accedit a quedar mig aïllats de la resta de país. Els van dir: Si posem un mur entre aquestes dues penyes i retenim l'aigua al seu darrera haureu de fer més volta per sortir del poble però a canvi molts de vosaltres i els vostres fills tindran feina. I així havia estat.

Era una instal·lació neta. Sense fums, ni impactes ambientals ni trànsit de camions ni res de res. Senzillament era ofegar molts dels records d'infantesa dels petits del pobles i deixar que estès allà present per la resta dels seus dies. Ja feia temps, però, que veien com les administracions poc a poc havien anat abandonat el seu manteniment. Les canonades es canviaven menys sovint. A les parets es feien cates cada cop més espaiades . El personal de manteniment s'havia anat reduint. En definitiva era com si la crisi econòmica fes que les mesures de seguretat també entressin en crisi.

Quan aquell matí es van llevar no s'imaginaven que seria l'últim de la seva vida. Almenys de la vida que havien conegut fins aquell dia. Va ser cap a la 1 del migdia quan una explosió va rebentar la paret de la presa pel mig. No va ser una esquerda. Va ser una explosió en tota regla. D'aquelles que projecten els trossos de formigó a quilòmetres de distància. Van recollir paret al moll del port, dels menjadors de les cases, de l'interior de l'ajuntament. El pitjor va venir després. Milions i milions de litres d'aigua que van anegar-ho absolutament tot. No els va servir de res apujar-se al sostre de les cases. Ni tant sols el campanar de l'església era refugii davant la quantitat d'aigua que va baixar. Els més ràpids, els que no van dubtar, van poder marxar abans de la onada. Els que no s'hi van quedar per sempre.

El president va sobrevolar la zona. La comunitat internacional va enviar equips de rescat. Les ong's van muntar campaments d'emergència. L'exèrcit va restablir les comunicacions. Passats uns mesos quedava la meitat de la meitat de tota aquella gent. Ara només hi havia el mínim indispensable per viure i el compromís de recollir les restes i reconstruir el poble.

Els veïns han rebut la noticia que no es reconstruirà la població fins l'any vinent amb alegria infinita. La situació de runa durarà pel cap baix un any més i és motiu de celebració. Aplegats allà on fa uns mesos hi havia la plaça de l'ajuntament ho celebren amb cava. S'abracen i canten plegats. Passat el primer moment d'alegria comencen a distribuir-se les feines: El Martínez: La barraca de refrescos. Els Gonzal: La botiga de souvenirs. Els del Cau: Excursions amb bicicleta. Els Puigmartí: La botiga de fotografia: Andreu, Falguera i Quintí: Taxis. El Manolo: l'aparcament municipal. Els López els cavallitus.

Estaven contents s'havien convertit, per fi, en un poble turístic. Milers de persones vindrien a veure les cases caigudes, els edificis destrossats, les runes d'on abans hi havia hagut un poble i ells els ensenyarien on havia estat l'esglèsia i l'hospital, on havia mort el seu pare i el seu germà. Com els alumnes havien quedat atrapats sense sortida. On s'havien trobat els seus records de família i els objectes que amb tant d'esforç havien comprat. Mostrarien orgullosos que'l seu havia estat un desastre natural de veritat. Dels de primera categoria. Treballarien per demostrar que'l seu havia estat el més dramàtic i debastador per davant dels que havien viscut a d'altres llocs del planeta.

El bell balancí (25/1/2012)

Quan van obrir la porta del pis els va venir una forta olor a humitat. Feia setmanes que la casa havia quedat tancada. Des que els dels mobles s'havien endut tot el que van creure que tenia valor i van buidar de papers i caixes el menjador. Ara només quedaven quatre mobles vells mig buits i un munt de papers bosses i cartrons tirats per terra. Fotografies antigues i un parell de diaris mig rebregats.

Va resseguir amb la ma la paret fins trobar el comptador de la llum. Curosament va cercar el diferencial i el va apujar. Immediatament es va encendre la bombeta que penjava al mig del menjador allà on, en d'altres temps, hi havia hagut una senzilla però elegant làmpara daurada amb globus de vidre bufat.

El panorama era desolador el paper pintat li donava al pis encara un aspecte més tètric. Les parets semblaven haver-se encongit i realment es feia difícil creure que, en un espai tant reduït, haguessin pogut viure 5 persones durant tants anys. Van obrir el balcó de l'habitació de l'esquerra, desprès el de la petita i finalment la finestra de la cuina.

Ni taula ni cadires ni llits ni làmpares ni armaris ni estris de cuina ni gots ni plats. A la paret quedava l'ombra de l'antic rellotge de paret que'ls havia anat marcant el pas del temps. En un racó de la sala quedava el vell balancí . Gairebé totes les imatges del pare anaven lligades aquell balancí. Les sobre taules de diumenge. Els vespres de novel·la radiofònica. L'arribada del primer novio que va portar a casa, i el segon i el tercer, fins arribar a en Manel. Els mesos que va estar malalt. El recorda sempre allà, tapant-se les cames amb una manta.

Realment entenia perquè cap dels seus germans havia volgut quedar-se'l. Els records eren massa intensos per tenir-lo presidint el menjador de casa. Aquest era el seu únic valor. Estava condemnat a acabar fet fusta en qualsevol abocador d'aquells que l'ajuntament té fora de la ciutat.

Es van arremangar i van començar a fer la darrera buidada de la casa. Avui tancarien la porta per darrera cop i tornarien les claus al propietari. Darrera d'aquella porta quedaria tota la seva infantesa. El cau on els seus pares van formar una família. On els van educar i els van veure créixer i marxar de casa. Enrere quedarien els nadals de pollastre i les revetlles del tocadiscs de maleta. La mort de la iaia i la vetlla a l'habitació dels pares. Els primers caps de setmana sols quan els pares marxaven a l'hotelet de Vilanova del Camí. Avui passaven la clau al tram més important de la seva vida i això els creava angoixa i tristor.

En el darrer moment, abans tancar la porta, ella es va asseure al balancí del pare:

- Que fem amb ell?
- Llençar-lo li va dir son germà
- Vols dir?
- Hi tant que vols que en fem d'ell? Jo no el vull si te'l vols quedar tu?
- No, no.

Entre tots dos van agafar el balancí i el van baixar per la escala. Era el darrer dimecres de mes i l'ajuntament feia recollida de trastos vells. Al costat de l'arbre envoltat d'altres mobles, electrodomèstics bosses de roba i tota mena d'estris estranys va quedar el balancí. Van tancar el pis i van marxar cap a casa.

Tocaven les 11 de la nit al campanar de la plaça Sant Miquel quan una parella de joves artistes que s'havien instal·lat feia pocs dies al barri passaven per davant del munt de mobles.

- Mira quin balancí. Ben arreglat és guapo
- Està molt bé el podríem posar al menjador
- Va tu de dalt i jo de baix.

El van agafar i se'l van endur. El van posar presidint el menjador. Allà hi passarien els nadals de pollastre, les festes familiars, les sobre taules de diumenge i les setmanes de malaltia asseguts amb una manta que'ls tapés les cames. La vida d'aquella parella, novament, va començar a tenir lloc al voltant del vell balancí del pare.

En Joan i els seus unguents (24/01/2012)

Una de les grandeses d'haver ingressat en aquella residència era haver conegut en Joan. Un paio d'aquells que no n'hi han. Més que un assistent era un amic. Li dispensava tot tipus d'atencions. Parlaven de futbol quan jugava el barça, li acostava el diari tots els matins perquè fos el primer en llegir-lo, els diumenges sempre li amagava una ració més de pastís perquè tingués el doble de postre. Amable, coordial i servicial. Valia la pena llevar-se cada matí per aprendre una mica més d'aquell jove tant poc valorat i professionalment desaprofitat.

Mai s'havia imaginat que'ls darrers anys de la seva vida se'ls passaria ingressat en una residència geriàtrica. En realitat si pocs anys abans li haguessin preguntat ho hauria negat de totes totes però la vida, al final, acaba sent com un bumerang que, ben llençat, sempre retorna al seu punt d'origen. Si de petit decideixen els pares arribats a una certa edat sembla que'ls que decideixen són els fills. I els seus havien decidit que'l millor per ell, i per ells, era passar els darrers temps de la seva vida en un lloc on li poguessin donar les atencions i les cures que necessitava. I realment, tot i que no ho volgués reconèixer, havien encertat. Ell es veia que no estava en condicions de viure sol i sabia que'ls seus fills no podien estar pendents d'ell tantes hores al dia.

Per això conèixer a en Joan havia estat, en certa manera, retrobar aquell fill que li hauria agradat tenir per als darrers anys de la seva vida. Un fill únicament pendent d'ell. Bé d'ell i de la Dolors, i l'Aurora i en Francesc i el Jerònim i de tots els companys de la residència que sentien a l'assistent com si fos fill de tots.

Al matí els llevava amb el pot de pastilles corresponent i un cert to aspre que es diferenciava d'aquella falsa i ensucrada dolçor que tenien la resta de treballadors i treballadores de la residència. Era realment rabiós: La gent que tot ho veu bé, que a tot li troba una lectura optimista que sempre riu i mai s'enfada, que sempre estan amables.... puajjj li venien basardes. Una mica de mala llet collons!!

Després els portava la roba, els ajudava a rentar i en acabat, d'esmorzar, una estoneta de tele i la partideta. De tant en tant els despistava 4 dolços per fer-la més entretinguda. El dinar, la migdiada, la volteta de la tarda el sopar i a dormir i així un dia rera l'altre.

Ja feia uns mesos que, amb l'arribada del fred, molts companys havien envellit ràpidament., Passava cada any però els dos darrers semblava que el canvi d'estació s'havia precipitat amb més virulència. Aquell any li estava tocant en ell. Permanentment cansat. Amb poques ganes de fer res, sempre refredat. Sempre amb problemes de panxa, sempre menjant dieta. De tant en tant al llit. El metge li havia canviat la medicació un munt de cops en poques setmanes i no hi havia manera de tirar endavant.

Per això quan aquell matí en Joan li va oferir mig amagat un vol de brou li va semblar que se li obrien les portes del cel. Una tassa de brou ben calenta era el que necessitava. Fumejant se la va acostar a la boca i es va cremar els llavis.

Vinga home d'un sol glop que veurà com el refà.

I cap a dins!

Res més recorda. Només una sensació agradable de llibertat i alleugeriment. Com si realment aquell brou hagués estat miraculós. Feia setmanes que'l Joan li donava unes pastilles d'amagat per mirar de guarir-lo però res havia estat tant efectiu com el brou d'aquell matí.

Mentre tant fora de l'habitació els responsables de la residència van trucar a la família els van comunicar la defunció i van començar els preparatius per al respons. La Dolors, l'Aurora, en Francesc, en Jeroni i tots els companys de la residència ploraven amargament la seva mort. També en Joan que caminava cap cot i trist repartint pastilles d'amagat a d'altres ancians de la residència.

Un dia una parella de mossos d'esquadra se'n van endur a en Joan a la residència. Mai més n'hem tornat a saber res.

Robar amb ètica (17/01/2012)

L’Assemblea havia estat un èxit de convocatòria. L’auditori era ple de gent de totes les edats. Ambdós gèneres representats i gairebé tots els estils i conductes. Feia setmanes que havien anunciat per tota la ciutat la trobada. Era gairebé impossible que ningú del gremi no ho sabés. La importància de les decisions que s’hi anaven a prendre es mereixia una organització rigorosa amb tots els detalls. Era el primer cop que es proposava arribar a un acord estable de col·laboració.

El bruixit era important i molts es movien incomodament per la platea. De sobte, des de d’alt de l’escenari, es demana silenci i l’home situat al mig de la taula s’atansa al micròfon.

“Companys: La nostra situació és greu. Molt greu. Ja fa temps que ens trobem en una situació complicada. I hem de prendre una decisió.

Al llarg de la història ens hem esforçat i treballat i hem fet avançar la societat. La nostra participació ha estat cabdal per promoure avenços i millores. Hem aconseguit que milers de persones hagin trobat feina. Hem fet que se subvencioni la investigació tecnològica. La indústria electrònica ha fet un important pas endavant. Gràcies al nostre esforç individus sense massa futur s’han pogut formar i guanyar la vida amb dignitat. La societat ens ha incorporat a la seva vida quotidiana i a alguns de vosaltres us veuen ja amb simpatia.

Cal dignificar el nostre ofici. Ens hi estem un munt d’hores cada dia. Preparant-nos, entrenant-nos perfeccionant la tècnica aprenent nous mètodes inventant noves maneres. Ens entreguem en cos i ànima per fer bé el nostre ofici i donar una empenta a la cadena que depèn del nostre sector.

Estem en temps difícils perquè ni hi ha professionalitat ni rigor ni ètica. No hi ha preparació ni treball. Ara qualsevol es pensa que es pot robar sense cap tipus d’ofici. I això no és així!. Ja n’hi ha prou d’intrusisme. Cal respectar els pilars morals sobre els que s’ha aixecat la nostra professió. Cal mantenir el respecte i la veneració cap a aquells sectors que, al llarg de la seva vida, ja ens han ofert la possibilitat de guanyar-nos la nostra. Ètica senyors, ètica: No al robatori d’ancians a la porta de les entitats bancàries. No a l’estrebada de bolsos de les iaies pel carrer. No a l’atracament a la porta de l’ascensor jubilats. No a les estafes amb la bombona de butà”.

L’auditori crida. Segueix:

“ Cal recuperar els valors. Si no saben robar carteres o rebentar panys que es dediquin a una altra cosa. Si no poden córrer més que la víctima o més que l’agent de policia doncs que no robin! Ja està bé de robar cassets trencant els vidres! Als ciutadans se’ls atraca dins de les entitats bancàries i no fora miserablement i de qualsevol manera. La nostra feina té un rigor un codi deontològic!!!”

Per això companys us proposo establir acords estables amb la policia per detectar la presència d’aquests intrusos, denunciar-los i treure’ls de circulació. És la única manera de netejar de mals professionals el nostre sector per tornar al gremi de lladres al lloc que es mereix:

Vots a favor: 427
En contra: 34.
Queda aprovada la moció.

Moltes gràcies.

Amor intervingut (12012012)

Ajupit a la terrat de casa seva recolza el colze esquerre damunt de la paret sostenint el canó del fusell. La ma dreta damunt la base de fusta i el dit índex acaronant suaument el gatell de l’arma. Per darrera els edificis apareix un colom. En pocs segons sobrevolarà el seu cap. Prem l’arma amb decisió i segueix amb el canó la trajectòria de l’au. Aguanta, aguanta. Passa per sobre es gira i abans que perdi la perpendicular del terrat Pam. Pam Diana! S’aixeca corrent llença l’arma a terra i recull la peça. La posa cap per munt li mira la pota i.... res. Tampoc. Llença la peça damunt de la pila de cadàvers que hi ha al racó del terrat i torna a agafar l’arma esperant que se n’acosti una altra.

Ell sabia, quan va començar la relació, que seria complicada. Tota la seva educació havia girat sobre la idea que mai, sota cap concepte, podia mantenir tant sols una relació de coneixença amb cap membre d’aquella família de malparits. Probablement hagués estat més fàcil disparar contra ells que contra els coloms però els sentiments són inexplicables i no ho havia pogut evitar.

Per ella tampoc havia estat gens fàcil. Educada de la mateixa manera i sota el mateix odi corria, a més, el risc que qualsevol dels seus germans, cosins o tiets, descobrís la relació i, pel cap baix, l’atonyinessin fins que se li passessin les ganes de veure’l més. Per aixó tot havia estat tant complicat. Veure’s d’amagades a centenars de quilòmetres de distància. Creuar-se pel carrer sense ni tant sols mirar-se. Desitjar-se secretament sense que ningú del poble ho sabés. Tot havia estat una penyora suportable gràcies als pocs minuts de plaer i intensitat que podien viure junts cada mes.

Però la por a ser descoberts s’havia convertit en una obsessió per a ell. Ja no li era prou marxar del poble per veure’s. Des que aquell dia que llegint el diari havia descobert que les converses de telèfon es podien escoltar i enregistrar havia imposat la desconnexió telefònica a la relació.

- Ho farem per correu electrònic es més segur!

Però tampoc. En el judici de les noticies de la tele s’havien aportat com a prova documental un munt de correus electrònics que els acusats s’havien intercanviat.

- Doncs res. Tampoc ens enviarem correus. A partir d’ara no parlarem ni per telèfon ni per correu ni per enlloc ens veurem els dimarts a Calapuig i punt. Aniràs en autobús. Canviaràs 2 cops de vehicle i mai, Mai vindràs amb el teu cotxe. Et podrien seguir.
- I tu.
- Jo ja m’espavilaré.

Però tampoc. En el reportatge d’investigació va veure que s’havien seguit els membres de la banda per les traces del seu telèfon mòbil.

Cada cop el cercle es feia més petit. Els mitjans més escassos. Cada cop es veien menys. Es parlaven menys. En cada decisió la por guanyava una batalla. La darrera va ser comunicar-se per mitjà de coloms missatgers. Ella aniria al colomar de l’estable, lligaria un missatge a la pota de l’ocell i li enviaria. Ell faria el mateix amb els del terrat de casa seva. Poc s’imaginava que en aquella plana web descobriria com, gràcies a un xips, es poden seguir les trajectòries de totes les aus.

I allà es trobava. Disposat a que cap au pogués evidenciar una relació que ja no existia. Uns missatges que ja no s’enviaven. Ella havia marxat a estudiar a la capital i ell encara no ho sabia.

Mira un altre!! Pam pam!!

L'Amor empitjora seriosament la imatge (10/01/2012)

Davant de la televisió li ha costat reconèixer els seus antics ídols. Bé, antics no gaire perquè de fet fa menys de 10 anys que algun d’ells feia les meravelles del planeta donant puntades a la pilota. Grassos, deformats i fatxosos evidencien que han passat del tot al res de la dedicació completa a l’apatia més absoluta. No se’n salva ni un.

És un estrany fenomen que, molts cops, els ha fet riure amb els seus companys. Veure com la gent es transforma, normalment a pitjor, amb el pas dels anys. És un fet estrany perquè a la natura hi ha molts cassos que demostren que el pas del temps significa una clara millora del producte: El vi per exemple, o el whisky sense anar més lluny. També es veritat que en el cas de les fruites, el pas del temps significa, a partir d’un determinat moment, un empitjorament evident. Es podreixen i es deterioren... però no s’engreixen. L’Esser humà sembla ser un dels pocs elements damunt de la terra a qui l’envelliment li suposa un engreix desmesurat i inexplicable.

Va corrents a l’armari i treu la caixa de les fotografies. Comença a remenar aquell munt d’imatges desordenades i en va traient arbitràriament. El viatge a Londres, les Colònies a Manresa, l’aniversari de’n Quico, aquell estiu a la torre d’en Pau... Potser si es veritat que en ell li ha passat el mateix. La cara menys rodona, els pantalons més petits, les samarretes més amples. De sobte en treu una de quan va començar a sortir amb la Sònia: Que guapos estaven tots dos...... i, en treu una altra: Com es van engreixar en 6 mesos!!. Ups una altra on està prim... és de 4 mesos després de quan ho van deixar.

S’aixeca i es mira al mirall de la porta de l’armari. Torna a estar altra cop gras. No només el pas del temps sinó el moment sentimental sembla condicionar també l’estat físic de les persones. Va a facebook per documentar la teoria que ha començat a desenvolupar. En Ricardo, la Cristina, en David, el Jonathan tots casats o amb parella, tots més grassos i lletjos. La Marta, la Núria, en Daniel, l’Àlex... tots més prims i menys deteriorats. És confirma! Diu en veu alta. No només el temps. Les relacions també empitjoren l’estat físic de les persones.

Alguna cosa se li mou per dintre. No entén perquè. Si l’amor es aquella flor que s’ha de regar cada dia. Si les relacions cal que les alimentem cada minut. Si cal mantenir el misteri amb la parella perquè no s’apagui la flama. Si la capacitat de sorprendre ha d’estar a l’ordre del dia, com és que abandonem els hàbits de cuidar-nos, tenir bona imatge i vestir elegantment. Perquè deixem que’l temps ens empitjori i ens podreixi fins gairebé no reconeixe’ns. Serà veritat que el secret de la eterna joventut està en mantenir els hàbits i costums dels joves? Sortir de nit, anar de discoteques, dormir poc, córrer molt i no vigilar gens el que es menja.

Obre el cercador de google i comença a buscar imatges de personatges cràpules d’aquests que viuen la nit, dormen durant el dia i canvien de parella 3 vegades més que de camisa: Més prims, alguns d’ells vestint de manera patètica, amb la cara més arrugada però, sens dubte, amb una imatge més cuidada. Compara mentalment aquestes imatges amb la dels seus companys i arriba a la conclusió que se’ns dubte la vida de cràpula és molt més sana que la familiar.

Agafa el telèfon i truca: Marta hem de parlar.

Cavalcada de reis (5/1/2012)

Des de la seva cadira la màgia és indescriptible. Mira dreta i a esquerra i saluda amb la seva ma dreta mentre als peus, els patges, llencen caramels a tort i a dret. De tant en tant reverencia la salutació d’algun nen amb gest de tradició musulmana i només en contades ocasions mira amb condescendència l’actitud d’algun altre que li sembla no ha estat prou correcte. La música alta, la llum encegadora, els crit ensordidors, del públic a milers i la emoció ... la emoció inexplicable.

Cada any. Cada any fa esforços per no emocionar-se. Per contenir les llàgrimes. Per evitar que’ls nens vegin la emoció que li provoca la monumental rebuda. Recorda altres temps quan la nit de reis al nostre país no era tant màgica com ara. Quan ni hi havia tanta llum, ni tanta música ni tants caramels ni tant de tot. Quan els reis eren el darrer pas. Potser el més sacrificat per als pares, però el darrer pas de tot un munt de festes familiars amb àpats excepcionals.

Enguany, però, els patges, li havien fet informes de dificultats. De pobresa. Enguany l’havien posat sobre la pista que potser la rebuda no seria tant magnificent com els darrers anys. Per això ha portat el sarró més ple de màgia que mai. Disposat, no tant a repartir més regals, com a donar-los valor. De moment la reducció no es notava. Arreglats com sempre, els telèfons de sempre, les càmeres de sempre i els infants acompanyats dels pares. Com sempre.

La carrossa s’anava buidant de caramels a la mateixa velocitat que s’anava omplint de xumets, pipes, chupetes, biberons, bibis i d’altres elements de xupar. De sobte entre la gent li crida l’atenció la presència d’un infant que es belluga entre el públic de manera nerviosa. Te pinta de fer poc temps d’haver perdut la màgia d’aquell dia. Si és que mai l’ha tingut. Li crida l’atenció el fet que és l’únic infant que passa per la cavalcada sense prestar-hi atenció. De fet ni està aturat es mou nerviosament en sentit contrari a les carrosses passant entre uns i altres. De sobte es para al costat d’una senyora amb abric llarg. Te pinta d’àvia. Vesteix arregladament i penja del seu braç esquerra un gran bolso de color negre. La dona vigila als dos infant que hi ha dues fileres més endavant. El noi d’un cop sec es fa lloc i se situa al costat de la senyora. En qüestió de segons, aprofitant l’aldarull que provoca un grapat de caramels que cauen per la zona, posa la ma al bolso en treu el moneder i comença a caminar avall. No fa ni dues passes. Un home jove que hi ha al darrera fa estona que l’observa. Amb la mateixa rapidesa de l’infant l’agafa de l’ombro se l’acosta i, mentre el sosté amb una ma, amb l’altre li pren la cartera. El gira i se’l mira de fit a fit. Son 2 segons de mirada però sembla un món. El nano sua i comença a defallir. L’ha cagat. L’home es posa la cartera entre les cames es posa la ma a la butxaca i li dona un caramel.

- Que tinguis bons reis i que et portin bondat.

Obra la ma i el deixa marxar. Tot seguit li torna la cartera a la dona i li explica que, amb el bolso obert, se li havia caigut.

Des de la carrossa el rei no pot contenir una llàgrima. Potser es cert que a tothom aquella nit li arriba la màgia. Fa una reverència i segueix saludant ara als de l’altra banda de carrer.

Sempre els mateixos arguments (4/1/2012)

Es manté dreta davant la filla mantenint la tensió del moment. Sap que no pot recular que ha encetat un camí només d’anada. És tant important deixar clar qui mana com no defallir en el missatge. El coll aspre, les galtes vermellides els ulls oberts com per sortir de les òrbites. Fa de mare.

Ella, la filla, manté una actitud aparentment laxa davant els crits de la mare. És una habilitat que ha desenvolupat al llarg dels anys. Fer veure que no te importància cap de les coses que li diuen a casa. És el que li toca, ja ho diuen els psicòlegs: Els fills, en aquest cas les filles, han de trencar el cordó umbilical dels pares. Revelar-se. Marcar caràcter. Totes les paraules li arriben, les integra, les reté però no pensa cedir no en farà cas... si més no inicialment. Ha de trencar el seu de cordó umbilical.

La mare venta amb energia el paper de les notes. I li reclama més atenció, més ordre, més compromís, més rigorositat. Li recorda que s’està treballant el futur que un pas enrere pot ser fonamental. Que cal que s’esforci. Li retreu les hores perdudes, les de son i les de passejades amb les amigues. Li diu que mira massa la tele, que s’està masses hores a l’ordinador i que llegeix molt poc.

Llegir. Llegir és fonamental. S’ha de llegir. No es pot viure sense llegir. Es una obligació moral una necessitat cultural. Els joves heu de llegir perquè es bo. Perquè us obrirà un munt de possibilitats de coneixements de sensacions. La lectura forma part de l’enriquiment. No és una elecció.

- Cada dia et passaràs 1 hora llegint. Al vespre, quan acabis els deures abans de sopar.

De sobte es para. Alguna cosa retorna. Aquell discurs no es nou. Ja l’ha sentit en alguna ocasió. Li venen reminiscències d’infantesa. La mare dreta a la cuina recolzada en aquella gran taula de fusta construint el mateix discurs que ella acaba d’engegar fa uns segon: És una obligació moral, un bé per tu. És part de les teves obligacions aprendre a cosir i a planxar forma part de les tasques que has d’aprendre a fer. Tirar la teva formació endavant.

S’atura i reflexiona. Ara ja no toca. Aquells arguments de quan era petita han perdut validesa. Bé no tant els arguments com el concepte en els que s’apliquen. Ara cosir, planxar, brodar ja no forma part de les obligacions de ningú. No és un aprenentatge de vida. Ara toca una altra cosa. Està repetint el mateix que li van fer en ella revisat i modernitzat.

Les obligacions morals, les necessitats i els enriquiments personals són eleccions dels individus i forma part del context del moment. El que avui és necessari demà es prescindible. No es pot uniformar la culturització. Recorda que el pas dels anys ha fet que les coses canviïn i tem que el pas dels propers faci que tot aquest argumentari que ara desplega pel suposat bé de la seva filla quedi obsolet. Conclou que no és ètic repetir els arguments canviant els objectius que és com reiterar-se en l’error i, igual que ella no va aprendre a cosir i la vida no li ha anat malament, Potser a la seva filla no llegir llibres no li suposi cap entrebanc.

Potser intentar uniformar l’aprenentatge és un error i no es tant el camí com el resultat de les accions formatives. Postser la bronca que manté està fora de lloc. Però aquest, com hem dit abans, és un camí només d’anada.

La desesperació d'un vitalista (2/1/2012)

L’Eusebi és d’aquells individus vitalistes de mena que va per la vida amb un somriure als llavis. L’Eusebi pensa que el millor sempre ha d’arribar, i es lleva cada matí convençut qu’el dia que comença serà, segur, millor que l’anterior. Entra a les botigues saludant ostentosament i en veu alta a tothom:

-Bon dia!!

Omple d’esperança i bons desitjos a aquells que, conscients del moment que ens toca passar, viuen la vida amb pessimisme. Es molt provable que algun cop l’hagueu vist. L’Eusebi és aquell home, l’únic, que somriu al metro cada matí quan anem a treballar, o aquell que xiula al darrere de l’autobús quan, després de dinar, tornem altre cop a complir amb les nostres obligacions laborals. L’Eusebi és, en definitiva, el sucre del pastis, el confort de la humanitat i el far de guia de l’esperit escarriat.

Com la majoria dels mortals, dels mortals de la nostra cultura, te l’any dividit en dues etapes: La que comença al setembre, després de les vacances. I la que s’inicia tot just ara, el dia 1 de gener. Per l’Eusebi és important perquè li permet anar renovant els seus propòsits de positivisme. Perquè això de ser positiu, en realitat, no li ve de mena. Es l’esforç més important que fa al llarg del dia. Una de les feines més feixuges de totes les que fa al llarg de la jornada. En cada minut. En cada acció ha de recordar que cal buscar aquella vessant més optimista i positiva.

En algun moment ha defallit i les conseqüències han estat indescriptibles. Així doncs dos cops l’any es proposa novament tornar a somriure. A transmetre alegria entre els seus veïns i coneguts i a buscar el costat positiu a totes les coses. TOTES les coses.

Aquest cap d’any, però, a l’Eusebi li ha costat molt més que en d’altres. Mirar enrere, realment és deixar un munt de despropòsits, de decisions contràries, de dificultats i penúries i, el que és pitjor, de molta inseguretat. Per tant deixar darrera l’any ja li ha anat bé però ara toca mirar el que tenim per encetar i... la cosa, veu l’Eusebi, està difícil. No perquè l’atur augmenti o ens apugin el preu de totes les coses sinó per tot el contrari: Perquè no se sap que carai passarà. Per no haver no hi ha ni previsions ni augments. L’aigua la llum i el butà seguiran costant el mateix, només l’augment anecdòtic del transport trenca aquesta sensació de buit existencial que tenim al davant. Ningú parla de previsions objectius o terminis. L’any 2012 és un calc, una continuació absoluta del 2011. Posats a no trobar no hem estat capaços ni de trobar una noticia que no sigui allò que va passar ara fa 10 anys. I clar per un vitalista com l’Eusebi, per un convençut en que tot te una vessant positiva, per un optimista de mena, aquest és un panorama, fins-hi tot per ell, desolador.

Cal alguna cosa, algun canvi, alguna expectativa ni que sigui de pitjora perquè puguem trobar arguments per tirar endavant. El pitjor de l’any que comencem no es pas que tot sigui més car ni que cobrem menys ni que hi hagi més atur. El pitjor de l’any que comencem és que no hi ha ni expectatives i aquest és un dels aspectes que cal exigir-los als grans guies de la nostra societat.

L’Eusebi implora esperança, com aquella dona de la pel·lícula: Diguem que m’estimes encara que sigui mentida.