Tensió Sindical (10022012)

El sindicalista lluita insistentment pels drets dels seus companys. La redacció del conveni, la distruibució del treball, el manteniment dels guanys socials. Són els elements que el motiven cada matí a anar a la feina disposat a negociar amb qui sigui el que sigui. És un bon professional. Els seus companys el van escollir per la seva capacitat de diàleg, el profund coneixement de la llei i la seva habilitat a l'hora de defensar com si fossin seus els drets dels altres.

El sindicalista però té un secret inconfessable. Està casat. I no amb qualsevol. El sindicalista està casat amb la directora general de la empresa on treballa. Poc s'imaginaven tots dos que aquella reunió per negociar un nou conveni acabaria com una apassionada pel·lícula pornogràfica. Tots dos nus besant-se i llepant-se apassionadament totes les parts del cos, damunt la taula de gerència. Va ser una atracció irresistible: Ell li va veure tots els elements de la eròtica del poder: La rigorositat, la dominació. Aquella brusa sugerentment oberta que insinuava sense ensenyar. Aquella faldilla tant ben ajustada just per sobre genoll. Aquells talons tant elegants i suggerents. Ella trobava en ell la simplicitat de l'home pràctic, la intel·ligència silenciosa l'apassionament de qui defensa les seves idees amb vehemència. A més aquells abdominals tant ben dibuixats, aquells brassos plens de muscle i aquells texans que li feien un cul tant maco.

Totes les reunions acabaven, si fa o no fa de la mateixa manera. L'interès era saber com s'ho farien per acabar sols les negociacions i donar via lliure a les passions amagades. En poc temps s'havien separat de les respectives parelles i pràcticament vivien a l'habitació del motel de les afores. El casament va ser ràpid i en secret. Era evident que no interessava que ningú sabes de la seva unió. Per no demanar no van ni demanar els 15 dies de festa que per conveni els tocava. I així mantenien la seva vida privada en secret amb les dades doblades, sense aparentar el que sentien i fent veure que no passava allò que amb tanta passió vivien fora de casa.

Però la situació de la economia havia posat la empresa a límit del precipici. Calia tirar endavant un acomiadament massiu del treballadors. S'havia de suprimir el 35% de la plantilla i aquesta era una negociació dura i complicada. Quan es van asseure a la taula tots dos van saber que d'aquella no se n'escapaven. Que seria impossible quedar sols per recordar el punt d'origen de la seva relació. La tensió era evident. La tensió sexual volem dir. Sindicalistes i consellers d'administració asseguts cada grup a un costat de la taula van començar amb els primers acords: Primer els més grans. Desprès els que portin menys temps i a partir d'aquí mirarem cas per cas... L'acord era impossible. Ella en proposava uns i ell en volia uns altres. La discussió anava pujant de to. Els cops a la taula eren cada cop més habituals. La perplexitat de la resta de directius sindicalistes era cada cop més important. Ell donava un cop a la taula. Ella aixecava la veu. Ell llençava els papers. Ella es posava dreta tot repenjant-se al brassos... i algú posava una mica d'ordre i tornaven a començar. Així hores i hores. No hi havia manera. No només l'acord era impossible sinó que el diàleg era una utopia. Estaven a un carreró sense sortida.

El vicepresident va proposar un descans.

- NO! - Van cridar tots dos- d'aquí no s'aixeca ni Déu fins que no ho tinguem una sol.lució!!.

Allò pintava malament.

- Una mica de sentit comú companys! Van dir des de el sindicat.

- Ni sentit comú ni hòsties aquí estem per defensar els interessos dels nostres representats!! van dir tots dos alhora!

Hi va haver un segons de silenci.

- Potser si va dir ell hauríem de apropar postures.

- Tens raó va dir ella. Si ens permeten crec que la situació ha arribat a un punt on cal apropar postures.

Tos dos es van aixecar i van sortir de la sala. Els cops al cuarto de les escombres se sentien des de l'altra punta del passadís. Ella es va aixecar la faldilla ell es va abaixar els pantalons.

Al cap de 10 minuts van tronar a la reunió.

En 30 més es tancava l'acord entre sindicats i Consell d'Administració.

L'inmobilisme social (3/1/2012)

Com cada matí seu en un dels primers seients de l’autobús i mira per la finestra. És una de les seves rutines diàries. Igual que rentar-se les dents o prendre’s la pastilla s’ha imposat la obligació de sortir a veure la ciutat des de la finestra de l’autobús. Des que es va jubilar, ara fa 11 anys, aquella línea ha canviat 4 cops el seu recorregut i això li ha permès, només amb petites variacions, comprovar la evolució en diferents carrers.

La seva vida de rellotger li havia permès estar sempre en contacte amb el temps. Des de el seu petit talleret del carrer València havia procurat sempre no perdre’n el pas. Donar-li als minuts i als segons el valor que tenen. Era com un petit museu del temps, un espai on els tic tacs dels rellotges marcaven els diferents ritmes que pels humans tenen els segons. I allà s’hi va passar la vida retenint els minuts per als que el pagaven i esforçant-se en que els segons no el fessin perdre la vista en la miniaturesa dels petits detalls.

Per ell, la jubilació, havia estat especialment traumàtica i ho va ser en el moment que va sortir del seu treball i es va adonar que l’únic espai on s’havia retingut el temps era en el seu petit i fosc talleret del carrer València. Enlloc més. Al carrer, al món, les coses havien canviat. Els carrers, els paisatges, l’aire, les persones, fins-hi tot el temps havia canviat. Un minut ja no era només un minut i una hora havia deixat de ser una estona per passar a ser un mon. Des que s’havia jubilat sortia cada matí a voltar en autobús per buscar la nova mesura del temps.

Per aquella finestra havia vist desaparèixer les cases d’arreglos i les llibreries de vell. Havia vist arribar els restaurants de menjar ràpid i les botigues dirigides per simpàtics ciutadans orientals. També ha vist canvis de govern i de política i fins-hi tot mobilitzacions socials en forma d’acampades a la plaça pública. Des del seu seient ha sentit milers de vegades les queixes ciutadanes, el “ja n’hi ha prou”, el “on anirem a parar”, el “no podem més” o “l’algun dia passarà alguna cosa”.

Recentment, ha sentit que’l tiquet per viatjar a l’autobús ha pujat de preu desmesuradament i li ha semblat veure a la gent indignada per un fet que afecta directament a les classes treballadores. Ha recordat quan tenia 16 anys, l’any 1951, i durant dues setmanes a Barcelona es va organitzar la vaga de tramvies. Potser va ser una protesta una mica més rància no tant kitch. No hi va haver acampades ni assemblees ni llibres ni indignats ni manifestacions milionàries ni pancartes de costat a costat, però va ser efectiva.

L’any 1951 quan en Franco va decidir pujar el bitllet del tramvia la gent es va emprenyar i va decidir que no agafaria més el transport, va anar al treballar a peu a estudiar a peu, a comprar a peu, sense organitzadors ni assemblees ni llibres ni tendes de campanya ni res de tot això va ser, senzillament, una decisió social. En dues setmanes van aconseguir abaixar el preu del bitllet i van destituir un governador civil i un alcalde. Es clar que hi van haver durs enfrontaments, semblants als que recentment havia vist per la finestra de l’autobús, però en aquell moment ara fa 60 anys va servir per alguna cosa més que per fer bullir l’olla.

Es clar que probablement en això de la queixa social, igual que amb el temps, també ha perdut el tren i un “ja n’hi ha prou” o un “fins aquí hem arribat” no te el mateix valor que l’any 1951.

Pixant al mig del carrer

Davant la negativa de les administracions a posar urinaris públics:
Quina resposta donen a situacions com aquesta?
Sancions? waters públics? Silenci!

No entenc perquè hem de suportar la manca solucions a temes tan quotidians i antics com el de pixar quan et trobes fora de casa.

Facebook, les notícies i sociologia domèstica

Llegint els diaris aquest matí he trobat una informació coincident a molts mitjans que fa referència als efectes que fa el Facebook sobre els estudiants. Segons els titulars, els estudiants donats d'alta a qualsevol de les xarxes socials, treuen pitjors notes que'ls que no ho estan. Aquesta informació ha merescut mitja plana i a La Vanguardia, un 30% d'una de les salmó.

Encuriosit per l'estudi m'he decidit a aprofundir-hi. Ha estat decebedor. Resulta que l'estudi s'ha elaborat a una universitat de Ohio, EEUU i entre 259 alumnes.

Com pot ser que una enquesta d'aquest tipus la elevem a categoria d'estudi quan no és tant sols un treball de camp. Que un matí dos professors s'aixequin i es dediquin a preguntar als seus alumnes si tenen o no facebook i que ells, pel seu conte, arribin a la conclusió que, del seu univers, treuen millor nota els que no en tenen, és insultant pels que de veritat es dediquen a la sociologia i a fer estudis.

Als sociòlegs els passa una mica com als periodistes, que tothom en sap. Algú fa una observació coincident i arriba a una conclusió i ja ha fet un informe. Així s'entén, per exemple, un altre que també s'ha publicat aquesta setmana i que diu que'ls nens que de petits riuen menys a les fotografies es divorcien més. No m'imagino ni tampoc vull saber com s'ha fet aquest estudi però dubto que hi hagi hagut uns investigadors que durant 25 anys de la seva vida s'hagin dedicat a fer un seguiment a un ampli ventall de nens per arribar a concloure una estupidesa com aquesta.
Em sembla sorprenent que una xorrada així mereixi tant sols un breu i encara més si aquesta bestiesa s'ha estudiat en un lloc tant petit i tant allunyat de casa nostra.

És com si ara fa uns anys dos investigadors arribessin a Arenys i preguntessin als nens Arenyencs si al llarg de l'any han fumat alguna vegada qualsevol substància. Segur que'l resultat seria: El 70% dels nens Catalans menors de 14 anys fuma. I tots sabem que no es veritat.

Cal ser més crítics i rigorosos amb aquestes coses.

Tenir un Audi i no poder pagar-lo

Aquests dies que’l Ministre d’Indústria Miguel Sebastian s’està reunint amb la direcció dde Wolkswagen per portar cap a Martorell la fabricació del nou model Q3, s’estan fent públiques algunes dades sorprenents.

La que més, fa referència al mercat Espanyol. L’Estat Espanyol és, en nombre de vendes, el segon país d’Europa on més Audi es venen. Només Alemanya supera a l’Estat Espanyol.

Em sembla una dada al·lucinant. Espanya es troba, en dades objectives, a la part mitja baixa de la taula en salaris europea. Espanya és un dels països d’Europa on l’equilibri preu servei és més car. Espanya és un dels països perceptors d’ajuts europeus. Espanya és, en realitat, un nouvingut a Europa, amb un teixit productiu encara per sota de la mitjana de països com Gran Bretanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Alemanya…. Doncs bé, que un país d’aquestes característiques sigui on més vehicles de gama alta Audi es venen significa que alguna cosa falla.

Aquí no només estirem més el braç que la màniga. Aquí ens posem la corda al coll tot solets. No necessitem bancs ni caixes, ni crisi ni bombolles immobiliàries, ni deslocalitzacions d’empreses ni reestructuracions de personal ni prejubilacions, ni cap d’aquestes conyes econòmiques que tant mal han fet a la butxaca del planeta. Aquí tot sols ens valem per ensorrar-nos personal i voluntàriament en la més absoluta de les misèries. ¿Quin sentit té comprar-se un Audi quan no tens per arribar a final de més? ¿Quina necessitat tenim de comprar-nos cotxes d’aquests si per orografia i climatologia amb un utilitari gama mitjana ja fem? Aquí no tenim muntanyes de 4000 metres, ni neva cada dia d’hivern, ni gela d’octubre a Maig ni cap d’aquestes condicions climatològiques que justificaria buscar vehicles robusts i resistents com fan a Andorra.

Una dita molt sobada diu que Espanya és el país de la enveja. No es veritat. És el país dels gili polles. Perquè s’ha de ser molt gili polles per gastar-te els diners que no tens en un cotxe que no necessites. Perquè s’ha de ser molt gili polles per comprar un cotxe i desprès no tenir que menjar a final de mes.
És molt provable que l’Audi Q3 s’acabi fabricant a Martorell. Tant provable com que hauran un nombre important de treballadors que s’endeutaran fins les celles per poder sortir el diumenge a aparcar el

Angelina i els canons de vellesa

No deixa de ser curiós que s'hagi decidit que la dona mes guapa de la Terra sigui Angelina Jolie. Realment la noia es maca. Bé. Resultona. És a dir, d'aquelles persones que sempre queden bé. Que són elegants quan volen, sexis quan s'ho proposen i perfectes en tot allò que fan i actuen. Ara bé considerar-la la dona més guapa del món ho trobo tremendament exagerat e injust.

No crec que els seus llavis excessivament siliconats o que els molts tatuatges que decoren el seu cos siguin valedors de formar part de la dona més vella. Hauríem de ser una mica més curosos alhora de definir els canons absoluts de vellesa. Donar una valor especial a la naturalitat i la senzillesa més que a la voluptuositat i l'aparença. Cercar aquelles persones, homes i dones, que realment puguin representar una idea de bellesa.

En aquestes coses els models masculins es mouen per un terreny mes avançat, potser perquè qui opina en aquest camp és la dona, però si agafes els models masculins s'ajusten més a aquests paràmetres que jo exposava. Richard Gere, George Clonney o Andrés Velencoso, són bastant més atractius que Angelina Jolie.

Ahir, precisament que Samantha Fox va fer, oficialment, 43 anys cal una reflexió sobre quins models de vellesa volem projectar a la nostra societat. Si seguim valorant els pits grossos, els llavis desmesurats, els pírcings impossibles i els tatuatges enteranyinats com a model de vellesa femenina, o cerquem, com s'ha fet en l'home, models més basats en l'atractiu, l'harmonia i la senzillesa.

Crec important decidir-ho perquè d'això en dependrà, en gran mesura, les campanyes i la educació que haurem de donar als nostres fills.

La desgràcia de viure a la Catalunya rural

El problema de viure en una població petita, d’aquestes que tenen carrers estrets i que tothom es coneix i on els nens juguen pels carrers, és que no tenim Corte Inglès i per tant ens enterem dels canvis d’estació tard i malament.

Contràriament al que passa als llocs importants i amb categoria on l’arribada de la primavera s’anuncia amb grans cartells, fins-hi tot alguns lluminosos, instal·lats estratègicament perquè tothom tingui accés a la informació i on es pronostica el que ha de venir. Poblacions on els ciutadans ja saben que darrera la frase: “Ya es primavera en el Corte Inglés” hi ha l’arribada de les al·lèrgies, la pujada de les temperatures, la recerca insistent de depredadors afamats de preses copulatives, la migració de la llana, el retorn de les cames els escots les faldilles els pantalons curts i els polos. L’aparició dels ciclistes i els corredors, els vermuts a les terrasses i els caps de setmana amb amics. L’aparició novament dels catàlegs de viatges i tantes i tantes coses.

Als pobles petits, als modestos, als de la Catalunya rural, tot això ens arriba més tard i malament. Aquí ens adonem de l’arribada de la primavera per la floració dels arbres, per la olor a foc de les cremes que fan els pagesos, perquè fa calor, perquè ja fa setmanes que’ls ametllers són florits, perquè cada cop es fa de nit més tard. Perquè els caps de setmana tornen a omplir-se els apartaments que durant l’hivern han estat buits. Perquè pels arbres hi ha esquirols, perquè els carrers se’ns omplen de pol·len… Un desastre.

Ahir, però, vaig poder comprovar com les poblacions més modestes hem emprés el camí cap a la consolidació dels nostres símbols identitaris. Com no ens cal un Corte Inglès per saber que arriba la primavera. Com la incorporació de noves famílies i l’assimilació que aquestes han fet amb les nostres tradicions ha produït la creació de nous mecanismes d’informació i comunicació. Ahir vaig veure que, finalment, les poblacions modestes hem fet un pas endavant.

Desprès del cru hivern l’arribada del sol i la pujada de les temperatures han fet que a la rotonda d’entrada al meu poble s’hagin tornat a instal·lar, novament, les putes. Ara se que’l fred ha passat i que l’hivern ja només cueja. Ara se que: Ja és primavera al meu poble.

Cal agafar el toro per les vanyes

Es important reflexionar abans de fer les coses. Avui llegia al diari que: “Els venedors del “top manta”, volen càstigs més lleus”. La noticia referencia les manifestacions que immigrants sense papers van fer a Barcelona, Madrid, Sevilla i d’altres ciutats d’Espanya reclamant que no se’ls castigui tant quan siguin enxampats venent còpies de cd’s il·legalment. L’article recull les crítiques que les associacions de les que formen part, (si, si estan a més associats), fan al fet que l’alternativa a la multa i la presó sigui l’expulsió durant 10 anys de la zona Schenguen. I més....

A risc de semblar racista, xenòfob i no se quantes coses més, que no m’hi considero (això no vol dir que no ho sigui), trobo al·lucinant que una colla de persones que estan fora de la llei es manifesti obertament pels carrers, no d’una ciutat sinó d’un munt i totes les més importants. ¿Us imagineu una manifestació d’assassins o de violadors? No els estic posant al mateix nivell delictiu, però es evident que en tots dos cassos hi ha delicte i que per tant cal aplicar la llei. Detenir, identificar i expulsar aquelles persones que estiguin en situació irregular.

Però encara és més flipant que demanin “càstigs lleus” Que vol dir càstigs lleus? Els càstigs són càstigs i estan fets perquè aquells que infringeixen una norma, através del càstig redrecin la seva conducta. No han de ser ni forts ni lleus, senzillament adequats a cada cas. Per això hi ha uns jutges que els administren. En la proposta d’alleugerir el càstigs hi ha implícita la idea de fer que aquest no suposi gaire sacrifici ni cost a l’infractor per així poder seguir fent la seva, qui sap si la mateixa, amb normalitat. És a dir, no redreçar.

I finalment , i podríem seguir, per no acabar en negatiu donar el meu recolzament a les associacions que’ls representen. Demanen que l’alternativa a la multa o la presó no sigui la expulsió de la zona Schenguen. Aquí els dono ple suport. Hi ha que buscar altres alternatives perquè aquesta no serveix. No serveix amenaçar d’expulsió a uns tios que ja haurien d’haver estat expulsats i que a més de seguir aquí es manifesten obertament perquè no se’ls expulsi sense que ningú faci res per detenir-los i fer-los fora. Jo també penso que s’ha de trobar una alternativa perquè tal i com estan les coses res fa pensar que es pugui acomplir la norma.

El problema del país en el que vivim és que fem lleis per ocupar titulars però desprès resulta que aquestes lleis no es poden aplicar. Jo no dic que la manera de resoldre la realitat immigratòria sigui la expulsió. Dic que el que cal es aplicar les lleis vigents i que si no ens agraden o no es poden aplicar que es canviïn però aquest joc d’ous és un despropòsit.

Ah, per cert. Suposo que tindrien permisos per manifestar-se perquè no he vist cap càrrega policial ni cap detenció. Seria bo saber qui ha gestionat aquest permisos.

El millor és a menys de 200 metres d'on et trobes

Tot just fa un parell de dies, potser tres, vaig anar a Mc Donalds a comprar una mica de sopar. No cal tornar a incidir en l’absoluta admiració que em produeix el menjar brossa del que me n’he declarat fan en varies ocasions.
Doncs bé, seguim, vaig anar a buscar sopar a Mc Donalds. Mentre esperava a que em servissin el meu Big Mac sense salsa, (també en vàries ocasions m’he mostrat fan de viure ), va entrar un home vestit esport, que havia superat la cinquantena, mancat de cabell i amb un to de pell prou envejable. Aquest home, tampoc no massa alt, es va dirigir a la caixera per preguntar-li amb un to absolutament correcte:

- Disculpi. El restaurant Hispània?
- És aquí al costat, va començar a respondre ella, a 150 metres hi ha una rotonda. Agafi la primera sortida i 50 metres més enllà trobarà el restaurant.
- Gràcies.

El Restaurant Hispània!!!! No m’ho havia plantejat mai. El millor i el pitjor només separats per 200 metres. Una paradoxa de la vida. Trobar el camí de l’Hispània gràcies a Mc Donalds. La combinació entre les mongetes del ganxet i la carn de Toledo. La constatació que’ls extrems es toquen. Que de lo millor a lo pitjor només hi ha un pas, o 200 metres. Que la globalització existeix i no hi ha camí que no porti a algun lloc.

Aquell home va marxar, segur, convençut que aquell petit gest només havia estat útil per a ell. Per als que érem al davant va resultar tota una revelació.

Ara friso per saber si al Restaurant Hispània mai hi ha entrat algú preguntant com arribar al Mc Donalds. I si així fos l’hauran sabut orientar correctament? Els camins són igual de bons quan puges que quan baixes? Realment hi ha dalt i abaix gastronòmic si comparem aquests dos establiments?

Mai més menjar patates de luxe serà el mateix. Ara ja se que la distància entre les olioses i greixoses patates de luxe i el millor pèsol del Maresme regat amb aigua de mina només és de 200 metres. Una distància insignificant per a un esser humà.

Ranjel vs Ruscalleda

La política cada cop importa menys a la societat. Perquè els polítics cada cop connecten menys amb el ritme dels ciutadans. Però també perquè als ciutadans cada cop els va més bé que els polítics no connectin amb ells. Aquest matí he tingut un clar exemple d’aquest divorci.

Imagineu un auditori amb capacitat per a prop de 200 persones, absolutament ple de gent. El motiu ha estat la presentació d’una guia de productes gastronòmics del Maresme. Apadrinant la guia, la gastrònoma de la comarca Carme Ruscalleda, al seu voltant el President del Consell Comarcal, i d’altres càrrecs i tècnics públics. Al final, per postres, una petita degustació de dolços i embotits maresmencs per als assistents. Acreditats l’Agència Catalana de Noticies, El Periodico, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, L’Agenda…. I Ràdio Arenys. Ha estat un èxit de gent de mitjans i de repercussió.

Només una hora abans l’Alcalde d’Arenys havia mantingut una entrevista amb el Delegat de l’Estat a Catalunya el senyor Joan Rangel. Damunt la taula el passeig entre Arenys i Caldetes, les Rotondes de la N-II, el trasllat d’aquesta via fora de la comarca, el desdoblament de la línea de Rodalies entre Arenys i Blanes… Al final roda de premsa. Només hi érem els de Ràdio Arenys.

Alguna cosa passa. No pot ser que preferim cobrir informativament pessebres que reunions on es tracten possibles solucions a conflictes que estan a primera línea. Molts d’aquests companys que han estat a la segona i no a la primera diuen que el que pugui dir en Ranjel, no interessa. Doncs el problema és encara més gros. Si el que pugui dir el representant del govern Espanyol a Catalunya no te interès, perquè el tenim?

No se si la solució passa per canviar el discurs, o per posar galetetes al final de cada compareixença però que resi9steixo a pensar que interessi més una guia de fotos de pèsols i fresons que els acords i les Inversions que en matèria d’infraestructura acordin un alcalde i un Delegat del Govern.

Jo sóc un absolut partidari del retorn dels programes brossa: Crònicas Marcianas, La Sonrisa del Pelícano, Aquí hay Tomate,… però també crec que cal començar a educar-nos sobre aquelles coses que són o no transcendent i valorar adequadament les unes i les altres. Som en el moment històric de major riquesa cultural dels ciutadans i tinc la maldeia sospita que ens l’estem deixant perdre.

Una de les experiències més impressionants

Fa uns dies vaig tenir una de les experiències més impressionants que he viscut mai. Creia que desprès de dormir amb indigents, passar unes quantes hores a Can Tunis veient el supermercat de la droga, buscar infants immigrants en els túnels de la Renfe o visitar l'Hospitalet, poques, molt poques coses quedaven que em commourien.

Doncs bé haig de reconèixer que m'equivocava. Va ser per error que l'ascensor de l'hospital de Sant Joan de Déu es parés a la planta d'oncologia infantil. I va ser per descuit que vaig baixar. A qui li preocupi la bronca d'un cap, o una mala mirada d'un familiar, qui estigui obsessionat per si està més gras o més prim, per si el seu cotxe és millor o pitjor, per si pot comprar o no la tele de plasma, li recomano que faci una passejada per aquesta planta.

Us garanteixo que hi ha un lloc on la crisi no importa, on el finançament se la porta fluixa, on la església només importa si diu missa, on ni els moros ni els jueus ni els negres ni els d'aquí ni els d'allà es diuen una mala paraula ni es dediquen una mala mirada, és a la planta d'oncologia de l'Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.

Allà tots remèn cap a una mateixa direcció, tots tenen un mateix objectiu: Viure. Allà els pares ploren i els fills, malalts, els consolen. Allà els infants, malats de càncer, decauen i els pares els passen la poca energia que'ls queda. Allà els herois van en bata blanca i dediquen rialles, carícies, complicitats i esperances, als malalts i als seus familiars.

Aquest si que és un entorn laboral horrorós. El que t'envolta, cada dia, de nens plens de ganes de viure presoners en cossos plens de ganes de morir. Saber que demà aquest no hi serà i que n'arribarà un altre igual o pitjor. I que no hi ha res que ho pugui arreglar. I tot i això ser capaç de transmetre optimisme i realitat de manera equilibrada.

Seria bo, de tant en tant, i sense convertir-ho en un espectacle morbós, que per aquella planta hi passessin uns quants que ara em venen al cap. Provablement viuríem en un món molt més real.

Seria capaç d'escriure hores i hores sobre els escassament 4 minuts que vaig passar allà. El sotrac m'ha fet replantejar unes quantes coses. Almenys per un parell de dies.

Ens estan ocultant informació de les ventades!!!!

De les ventades que hi ha hagut aquest cap de setmana i de si es va avisar o no amb prou temps se n'està parlant molt aquests dies. M'ha sorprès aquest matí la trucada al programa de Dani Ramírez, l'home del temps. En mig d'una xerrada prou aclaridora sobre la incidència que han tingut els cops d'aire a la nostra comarca, m'ha expressat el seu neguit sobre les pressions que sovint reben els homes del temps per part de determinats sectors: "Dijous al vespre ja comentàvem, amb alguns companys, que la recomanació que hauríem de fer era que la gent no anés al Pirineu al cap de setmana. I que les estacions no obrissin per no posar en perill als esquiadors. No ho vem fer perquè ens haguessin demanat el coll. Però avui s'ha de dir que nosaltres ho sabíem I que les pròpies estacions també ho sabien i que tot i això algunes han obert, i que estan amagant informació. Com van córrer a Vaqueira a evacuar als esquiadors o sobre el teleesquí que l'aire ha tirat a la Molina. A la Molina hi ha hagut una punta d'aire de 216 quilòmetres per hora i tot això s'està amagant".

M'ha faltat temps per sortir de l'estudi quan he acabat i m'he posat a comprovar tot el que m'ha dit. Doncs es veritat. Parlant amb meteoròlegs del Pirineu m'han confirmat que ells, personalment, ja havien alertat del risc d'aquestes ventades als propis responsables d'estació d'esquí. Però he anat més enllà i he trucat a la responsable de comunicació de la Molina. He pogut comprovar l'intent d'ocultar la realitat. He hagut de preguntar en vàries ocasions si és veritat que ha caigut un teleesquí pel vent. Finalment m'han reconegut que si, sense voler dir-me en quina pista ni amb quina importància, i ràpidament però han volgut puntualitzar que això no era important que el veritablement important era que no havien pogut obrir la estació diumenge per manca de llum.

Em sembla grotesc tot això que he anat descobrint i d'una gravetat infinita. Ocultar informació pel benefici propi és immoral, però fer-ho posant en risc la vida d'algú és indecent i hauria de ser castigat amb presó. Ara segur que surten els responsables de les estacions amb cara de bons dient que com a algú se li pot passar pel cap que ells posin en perill voluntàriament la vida de cap persona. Doncs miri si se'ns passa pel cap perquè tenim prou arguments i proves per pensar-ho i perquè sabem que la temporada és molt curta les inversions molt importants i cal no perdre pistonada cap dia si es vol tenir una conta de resultats positiva a final de temporada.

Trist però real.

Alerta amb el preu del carburant!!

Des que els ajuntaments i les administracions públiques van aplicar l'IPC interanual per calcular la pujada d'impostos, aquest no ha fet mes que baixar.

Com cada any els ajuntaments es fixen amb l'IPC que hi ha entre setembre d'un any i setembre de l'altre, per fixar els augments d'impostos. Enguany la pujada ha estat de les més altes que es recorden. Segons els analistes per l'alt preu que tenia el petroli acabat l'estiu del 2008. Des que aquests barems van quedar fixats el preu del cru no ha fet més que baixar. Fins el punt que, a desembre de 2008, el preu per litre era el mateix que a l'any 2003.

El problema rau que l'augment de les pensions i els sous dels funcionaris no es calcula amb l'IPC de setembre sinó amb el de desembre i aquest, a l'acavar l'any, estava en l'1'5%, es a dir, 3 punts menys que la pujada d'impostos. Per aquest motiu quan les administracions diuen que no han apujat els impostor tècnicament tenen raó, però el contribuent percep que paga més ara que no pas abans.

El fet, que m'ha impulsat a escriure aquest post, és que des que ha començat l'any, el preu del litre de combustible, altre cop, no ha fet mes que pujar. Vam començar l'any pagant la benzina 95 a 0,83 i només 2 setmanes més tard ja es troba a 0,90. 7 cèntims per litre.

Cal que estiguem atents a la evolució del preu per litre, perquè molt em temo que pujarà i tornarà a disparar l'IPC en els primers mesos d'aquest 2009. De manera que s'hagi aconseguit pujar els impostos i el cost de la vida molt per sobre de les revisions dels salaris, aplicant una inflació falsa i aconseguint reduir i limitar la capacitat adquisitiva dels ciutadans.

Algú pensarà que aquest raonament, per definició, és mal pensat. Només una dada: el 60% del que costa un litre de carburant són impostor. tenen o no incidència els governs sobre el preu per litre de benzina?

Les armes israelianes que maten palestins són espanyoles

Se que no m'hauria d'estranyar però no deixa de sorprendre'm que dades com las que ara us explicaré tinguin escàs ressò a la premsa generalista.

Espanya va exportar a Israel durant el primer semestre de l'any 2008 armes per valor de 1.551.933€. La pràctica totalitat, el 94,13%, tenia com a destinatari les forces armades de l'estat Hebreu.

En concret Espanya va vendre armes armes de canó de ànima llisa amb un calibre inferior a 20 mil·límetres" definició que inclou, entre altres, fusells, pistoles, metralladores, silenciadors, carregadors i visors per un valor de 91.045 euros. La resta, 1.460.888€, va ser material denominat "equips de formació d'imatge o de contramesura": càmeres, equips de formació d'imatges d'infraroigs i tèrmiques, i també equips sensors d'imatge per radar utilitzats per a la localització nocturna d'objectius.

Aquestes Xifres suposen un augment considerable en l'exportació de material bel.lic a Israel. De fet Espanya va vendre més material durant els primers sis mesos del 2008 que en tot l'any 2007.

Aquestes dades es desprenen de l'informe sobre el control de comerç exterior de material de defensa i de doble ús remès recentment al Congrés dels Diputats pel ministeri d'Indústria.

Dades objectives: Espanya és un dels principals països de fabricació d'armes lleugeres del món. Espanya es troba, també, entre els països europeus productors de mines antipersona. Cada minut es fabriquen 5 mines antipersona.Una mina pot arribar a costar 0,40€ (250 ptes). Les empreses Espanyoles productores de mines antipersona són nombroses: Bressel, Explosivos Alaveses, Explosivos de Burgos, Fabricaciones Extremeñas y Unión Española de Explosivos, CASA, Bazán, Santa Bárbara, Instalaza, Inisel, ENOSA, Esperanza y Cia, SAPA o Star.

Una de les principals empreses fabricants de tecnologia militar, Indra, va ser patrocinadora del Fòrum de les Cultures 2004.

En definitiva que la hipocresia que hi ha respecte la guerra al nostre país és important. Començant pels mitjans de comunicació que són els primers de no voler fer públiques dades com aquestes.

No m'hauria de sorprendre però no deixa d'indignar-me.

Aliments enlloc de merdes de gos

L'Ajuntament de Pallejà s'ha vist en la necessitat de fer un avís a la població desprès de veure com, el darrer trimestre del 2008, el consum de bosses per recollir els excrements de gos augmentava en un 35%, de les 10.000 a les 15.000. Sorpresos per la sobtada conscienciació ciutadana i desprès de comprovar que la salubritat dels carrers pel que fa aquest aspecte, és exactament la mateixa que abans, es van posar a investigar el motiu de tant sobtat augment del consum de bosses.

Sembla que’ls ciutadans i ciutadanes de Pallejà, han descobert la utilitat que tenen aquestes bosses a l'hora de congelar racions individuals de menjar i, com que són gratis, s'han llençat desaforadament a la recerca d'aquests elements plàstics per conservar els aliments. Un cop constatada la realitat l'ajuntament els ha recordat que aquest no és l'ús pel que van ser fabricades i que no tenen garantia sanitària.

No es d'estranyar la curiosa reacció dels veïns de Pallejà. Vivim en una societat garantista, es a dir, tot està garantit: Que'ls aliments són sans, que l'aigua és bona per al consum, que tot allò que està al nostre abast ha estat estudiat i revisat per mil i un experts que garanteixen que no ens pot fer mal, que les joguines dels nostres fills són segures fins hi tot si els pares no hi són presents.... Només cal mirar els prospectes dels medicaments. Si llegim detingudament les reaccions i les contraindicacions ens adonarem que sent rigorosos els riscos que assumim i el nombre dels que no poden consumir determinat fàrmac és molt elevat. Societat garantista.

No crec que elevar la seguretat i la protecció a uns nivells tant elevats sigui positiu. Crec que cal mantenir en alerta la capacitat d'anàlisi i el sentit crític de la societat. No pot ser que la mama administració vetlli per nosaltres en tots i cada un dels aspectes de la nostra vida perquè quan algun d'aquests mecanismes de control falla, el mal és difícilment reparable.

El que ha passat a Pallejà és una conseqüència més d'aquesta societat acostumada a que tot estigui bé i res suposi un perill. Estic segur que a cap dels veïns que utilitza les bosses de recollir merda de gos per congelar se li ha passat pel cap que, les que si serveixen per aquest fet passin mil i un controls de fabricació i seguretat. Que han estat manipulades de manera que no rebin cap contaminació. Que fins-hi tot la seva composició no és arbitrària.... En definitiva que en masses ocasions tendim a pensar que tot val per tot i que si no és així ens ho diran amb lletres ben grans.

Cal recuperar la capacitat d'anàlisi i el sentit crític en la nostra vida quotidiana.

Font: Diari Avui

http://paper.avui.cat/article/barcelona/151255/bosses/excrements/la/nevera.html

Bombetes de baix consum perilloses

Un estudi de l'Agència de Protecció de Salut Britànica ha alertat del perill que tenen per la salud algunes bombetes de baix consum. Segons conclou aquest estudi, els riscos més immediats són cremades a la pell molt semblants a las que produeix el sol a l'estiu. Però l'estudi va mes enllà i alerta que les llargues exposicions al llum d'aquestes bombetes pot augmentar el risc de patir càncer.

Les bombetes més potencialment perilloses són les compactes de baix consum, i que no estan recobertes per cap material com pugui ser vidre. Aquestes bombetes, segons ha determinat l'Agència de Salut, emeten nivells de radiació ultraviolat superiors als permesos. Les emissions a 2 centímetres de la llum són semblants als que emet el sol en ple estiu. Des de l'Agència s'ha recomanat als consumidors que es desfacin d'aquest tipus de bombetes i que, en cap, cas siguin usades per activitats a menys de 30 centímetres. Especialment estudiants que estudien amb el flexo, fabricants de joieria, rellotgers o cosidors.

Aquest estudi ha estat recollit per la Federació d'Associacions de Consumidors, (FACUA), i tramés al Ministeri de Sanitat Espanyol perquè informi als consumidors d'aquests resultats .

Algú n'ha vist alguna cosa? No hi ha res pitjor que la opacitat. I més quan el que s'intenta amagar te una afectació directa sobre la salut de la gent. No estic afirmant que l'estudi britànic sigui concloent, que ho és, el que procuro és garantir l'accés al ciutadà a la informació i massa sovint és l'administració la que menys el facilita. Els periodistes sovint ens afartem de rebre trucades o correus dels polítics intentant condicionar la nostra feina. Veiem com individus que no són professionals, ocupen serveis de premsa. Com l'administració intenta manipular la voluntat dels ciutadans coartant la informació que aquests reben. És un fet que passa a tots nivells.

Ja està bé de prioritzar els interessos d'uns pocs per sobre del criteri de la majoria. Si les bombetes són perilloses s'ha de dir. I si cal substituir les velles també s'ha de dir. Donar al ciutadà la oportunitat de decidir si les canvia totes o només aquelles, que per la seva ubicació, no li representen cap perill. Només que en canvii una haurem guanyat tots. De l'altra forma l'única cosa que haurem aconseguit és que, quan tothom sàpiga que són perilloses, no tornin a confiar mai més amb el polític ¿Oi que això no agrada?

Doncs apliquem el mateix raonament en tots les coses de la vida. Els ciutadans som adults i sabem pensar per nosaltres solets i quan algú és un mentider manipulador, tard o d'hora se l'acaba enganxant.

Ah, per cert, les bombetes incandescents han de desaparèixer abans de tres anys.

Les adopcions i el nou Codi Civil

El Departament de Justícia de la Generalitat està acabant de perfilar un nou Codi Civil per Catalunya que es portarà a votació l'any vinent al Parlament. Entre les noves normes hi ha la obligatorietat dels pares adoptants de dir-li al seu fill que és adoptat. Es a dir, a partir de la seva aprovació, els pares hauran de comunicar als seus fills que no són els pares biològics.

La mesura ve aconsellada pel col.logi de psicòlegs que considera molt positiu que, un cop l'infant te la maduresa emocional necessària, se li comuniqui que és adoptat. El Codi Civil, però es reserva la decisió de comunicar al menor, en el cas que aquest ho vulgui saber, quina és la identitat dels seus progenitors biològics.

Sempre m'ha sobtat molt el rebuig que hi ha en el nostre país a les prohibicions però en canvi la tendència que tenim a les obligacions. Obligar a dir és el mateix que prohibir no dir. I la norma agafa una rellevància especial quan afecta directament la intimitat i la vida personal dels ciutadans.

Amb quin criteri ens obliguen a donar determinada informació als nostres fills? Per aquesta regla de tres obliguem als pares a comunicar als seus fills si eren o no desitjats, o si els vam concebre en una nit de borrachera i disbauxa, o que en realitat volien una nena i no un nen, o que són pare fumava marihuana o que són uns fills de puta. Perquè els adoptats si i la resta no?

El col.legi de psicòlegs diu clarament que s'haurà de comunicar quan l'infant sigui prou madur per assimilar-ho. Qui ho determinarà. Els pares? Haurem de portar al nen al psicòleg perquè ens digui si està o no preparat? Serà el pediatra del CAP qui autoritzarà als pares a comunicar-ho? I en cas de no fer-ho. Posarem inspectors que multaran a aquelles familias que no ho hagin dit als seus fills?

Trobo la mesura profundament desafortunada. La educació d'un fill és responsabilitat dels seus pares. Si aquests no ho fan adequadament hi ha un departament de Benestar Social que hi intervé. Però els continguts de la educació. La informació familiar sobre els orígens és un camp que pertany a la més absoluta intimitat de les familias. Un espai on l'administració no hi pinta res i on no ha d'intervenir. Als pares se'ls ha de deixar la llibertat de decidir quina és la informació i la orientació que volen que tingui el seu fill.

El nou Codi Civil pot aconsellar prendre determinades decisions i l'administració pública pot facilitar que aquestes decisions siguin executades amb la màxima rigorositat. Però obligar a les famílies és un fet absolutament intervencionista digne d'aquests 40 anys de dictadura que tant interès tenim tots que no es tornin a repetir.

Ser mares. Un fet heroic

Dades de l'Institut Català d'Estadística, (Idescat), situen l'augment demogràfic que ha viscut Catalunya l'any 2007, com el més elevat dels darrers 30 anys. Des de l'any 1980 no havíem registrat tants naixements en un any.

Els motius, segons els experts, en són dos. Per una banda l'arribada de la immigració. Sobretot la que prové de països on la tradició és tenir molts fills i les dones comencen a ser mares mes jovenetes. I l'arribada a la trentena de totes les nenes nascudes en el bom demogràfic dels 70.

Aquest fet, però, no l'hem d'interpretar com la inversió d'una tendència negativa que va registrar els seus pitjors valors l'any 1995. Bàsicament perquè els motius pels quals les dones del nostre país van deixar de ser mares se segueixen produint : La escassetat d'ajuts a les famílies amb més d'un fill. I la dificultat de conciliar la vida laboral amb la vida personal.

El que és el mateix. Des de l'any 1995, pel cap baix, l'administració no ha fet res per les famílies. Han passat per l'administració governs conservadors i progressistes, governs de dretes i d'esquerres, governs nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols. Han governat en coalició i en solitari, i cap d'ells, cap, ha estat capaç d'ajudar. Vivim en un país on els bolquers tributen com article de luxe. On les guarderies es paguen malgrat es diguin públiques. On els ajuts a les mares es redueixen a 100€ mensuals, a conte de la declaració de renda. On la baixa per maternitat es redueix a 16 setmanes: QUE NO SÓN 4 MESOS!!!!! On si cal posar-li ulleres, plantilles, aparells odontològics o qualsevol altre tractament d'aquest tipus, va a carreg dels pares. On si necessites deixar el nen en alguna activitat extraescolar perquè no coincideixes d'horari ningú te la paga. Un país on te més utilitat el carnet del Club Super 3 que no pas el de Família Nombrosa.

Els sociòlegs consideren aquest increment un fet puntual. Entre d'altres raons perquè les dones immigrants que ara tenen els seus primers fills deixaran de tenir-ne quan se n'adonin del que costa tirar-los endavant sense cap ajut públic. I tornarem, altre cop a entrar en recessió demogràfica.

I que voleu que us digui. S'ho tindran ben merescut per incompetents, inútils, egoistes, insolidaris, prepotents, ineptes, brètols, obtusos, manipuladors, mentiders, demagogs, impresentables..... I unes quantes dotzenes més d'adjectius qualificatius que podria aplicar als polítics però que per manca de temps i, sobre tot, de ganes, no anomenaré.

Els accidents són també culpa de l'administració

Un nou accident mortal amb motoristes aquest cap de setmana ha tornat a posar damunt la taula la situació d'indefensió que aquest col.lectiu té davant la resta d'usuaris de vies ràpides.

Novament l'administració, en boca del Director del Servei Català de Trànsit, Josep Pérez Moya, ha tornat a demanar als conductors que adeqüin la seva conducció a les vies per les que transiten en una mostra més de culpabilització dels ciutadans.

No negarem que cal ser respectuosos amb els altres a l'hora de circular però no val responsabilitzar els conductors, dir que són molt dolents, cobrar el sou i marxar a casa a veure la tele. Mirem un moment a casa del senyor Pèrez Moya.

El darrer estudi EuroRap que analitza la xarxa viària catalana. Que elabora la Fundació RACC, que ha estat el.laborat amb dades recollides al darrer trienni i que va ser presentat el 19 de desembre de 2007, conclou que més de la meitat dels accidents de moto es donen en el 13% de la xarxa viària catalana. Que dels 6.325 quilòmetres auscultats, el 23% registren un risc molt elevat d'accidents. Que Girona primer i Tarragona desprès són les províncies catalanes que més punts negres tenen registrats. Quants d'aquests punts s'han arreglat o s'ha projectat la seva reforma en aquest any? Cap.

La Fundació RACC, a més de nombroses associacions de motoristes, han demanat de totes les maneres possibles que es modifiquen els guardarrils i s'instal.lin els que garanteixen que'n cas d'accident cap motorista patirà l'amputació d'un membre del seu cos. ¿Ha servit d'alguna cosa? No. No només el nombre de guardarrails renovats per la Generalitat és ínfim sinó que se n'han instal.lat de nous.

Quantes vegades s'ha demanat que les senyals viàries es pintin amb un producte antilliscant i que, d'una vegada per totes, es deixin de borrar les senyals viàries pintant-les de negre?. Això fa que no les veiem i no les podem evitar i ens patinin les rodes. Doncs segueixen sense utilitzar pintura antilliscant i borrant les línies pintant-les de negre.

Quants cops s'ha demanat que es mantinguin les vies el màxim de netes de pols? Doncs no hi ha manera

I així podríem seguir amb l'asfalt, la senyalització i tantes i tantes coses que depenen de la administració i no es fan.

La propera vegada que hi hagi un accident com el d'aquest cap de setmana, on hi hagi motoristes, si tenen decència, evitaran responsabilitzar, novament, als usuaris dels accidents.

No cal anar a Roma per aprendre llatí

Adolescent de 17 anys, estudiant de primer de batxillerat, lletres pures, arriba a casa ahir a la nit i els comunica als seus pares que t'he previst fer una excursió:

- Quan serà? Pregunta el pare.
- La setmana vinent. Anem només la classe de llatí. M'hauràs de donar 53€ per pagar-la.
- Collons!!! 53€???
- Si.
- On aneu?
- Marxem un dia a Roma

Això no pot ser. És evident que el món ha canviat molt, que les distàncies s'han fet mes petites i que ara hi ha moltes més facilitats per anar als llocs. Però és excessiu. Només fa 15 anys que quan arribava el final de curs, i ens portaven a Montserrat o a Núria era una festa per nosaltres. És clar que ja aleshores era una excursió una mica "cutre". Però entre poc i massa.

Estic d'acord que cal facilitar als alumnes la possibilitat que experimentin ells mateixos els seus aprenentatges. Que aquestes són eines que generen interès i compromís envers el que estudien. Que cal incloure les noves tecnologies i aprofitar els avantatges que proporcionen les companyies de baix cost... i tot el que vulguin però no cal anar a Roma per aprendre llatí. Més tenint en compte que'l llatí és una llengua morta.

Es com si els estudiants de física anessin d'excursió a l'espai per veure amb els seus propis ulls les conseqüències de la ingravidesa. Si volen anar d'excursió que hi vagin. Si volen aprendre llatí que n'aprenguin. Si volen conèixer la llengua en el seu us que passin un dia a Montserrat. No hi tinc cap problema.

Ah! Per cert. I al damunt l'institut és públic. No forma part de la curta llista d'escoles pijes per pares pijos que hi ha a Catalunya.

Finalment el pare ha pagat els 53€. Ja li va dir que no li finançava una sortida de 4 dies a Londres amb el professor d'anglès per practicar l'idioma.