La vida li somriu. Té una bona feina, un bon sou, una família que s’estima, uns amics que no se’ls mereix i un bon coixí de diners al banc. No pot demanar més. Ha acomplert els seus somnis d’infantesa. Tenir diners sense patir els mals de cap de ser ric. Educació d’elit per als fills. Erasmus a Noruega i prou diners com per poder anar al teatre, al cinema i a sopar de restaurants amb la dona. No tenen segona residència fixa perquè prefereixen llogar cada estiu a un lloc diferent. Sí no aprofiten per a viatjar i conèixer algun racó de món. Assistenta a la llar. Un jardiner 2 cops per setmana i un parell de vehicles de gama alta més funcionals que luxosos.
Fora de la tanca de casa la crisi trenca les economies dels seus veïns i treballadors. Els seus clients també ho passen malament. La seva posició en el mercat, però, és hegemònica i això li dona un coixí de tranquil·litat.
Ja fa setmanes que cada nit, quan seu a veure les noticies, sent com se li encongeix un petit nus a la panxa. És tant general, estan tant esteses les dificultats econòmiques, són tantes les empreses que tanquen i les famílies que desnonen que sent com si la seva situació fos, en realitat, fictícia. No pot evitar preguntar-se quan li tocarà en ell. Per això una nit pren la decisió de prescindir del jardiners i l’assistenta i vendre’s un dels cotxes. Vol estalviar dinersper fer front a les possibles dificultats que pugui tenir els propers mesos.
Amb els diners del cotxe al banc i l’estalvi d’un parell de salaris, repassa les contes de l’empresa a la recerca de fugues de capital. Ha baixat el nombre de clients. La facturació és més alta però la situació de l’empresa és més inestable. Depenen cada cop més de menys clients. Decideix no prendre riscos i acomiada al 30% de la plantilla. El motiu està clar: Menys facturació però també menys despesa i menys risc.
Les noticies sobre la crisi no deixen d’empitjorar. Els bancs no donen crèdit, l’atur arriba als cinc milions, les administracions no paguen les factures. Potser ha arribat el moment de fer tornar als nens de l'Erasmus i apuntar al petit a l'institut públic. S’ha acabat el teatre, el cinema i els sopars. A més aquest any no aniran de viatge perquè és una despesa innecessària. Va guardant els diners d’aquestes despeses en previsió del que pugui venir.
Anul·la assegurances, es dona de baixa del club de tenis, es ven el vaixell, redueix un 30% més la plantilla de l’empresa. S’ha d’estalviar. S’ha d’estalviar les coses estan molt fotudes. Ven els abrics de pell de la dona. Fon les joies. Es ven la casa i lloga un pis de 60m2 al centre de la ciutat.
Les noticies sobre la crisi no deixen d’empitjorar i ell cada cop se sent més insegur. Decideix vendre’s la empresa i acceptar la feina de dispensador de benzina que ha vist anunciada a l’estació de la carretera. La dona i els fills l’abandonen. El seu amic es converteix en l’advocat de la seva dona en el divorci. No n’hi ha prou s’ha d’estalviar més. Decideix anar a menjar a la parròquia. Cus els mitjons que se li trenquen. Fiscalitza tots i cada un dels euros que guanya. Tot per no gastar. Llegeix les portades dels diaris a la benzinera on hi treballa. I la crisi segueix passant factura. I ell se segueix preocupant.
Ja no li queda un sol euro que estalviar. No menja a casa. Es renta a les dutxes socials. Viu en un pis compartit. Du sempre la roba de feina, no te telèfon, ni llum ni gas ni res. Ha trencat qualsevol lligam amb el món.
Mentre tant a la bústia de la casa buida on abans vivia s’amunteguen les cartes del banc plenes d’abstractes on hi han apuntats tots els milions d’euros que hi té. Mentre tant el telèfon de la casa buida on vivia truca insistentment el director de la seva entitat per oferir-li mil i un productes financers. Mentre el banc el persegueix per ser el millor client que tenen ell mal viu al carrer atemorit, llegint les portades i esperant quin dia li tocarà en ell viure la crisi.
Va ser un desastre humà i natural de primera categoria. Més de 400 persones mortes i milers de de milions d'euros en danys. Edificis complerts van quedar en runa. Ni escoles, ni hospital, ni caserna de bombers, ni la via del tren, ni poliesportiu, ni res de res. Cap edifici va suportara la ona expansiva, primer, i la riada, després. Es van trobar vaixells als cims de les muntanyes. Cotxes a moltes milles de la costa. La ferida a la muntanya era visible des de l'espai i els satèl·lits la fotografiaven amb la mateixa voracitat que un turista japonès la Sagrada Família.
Minuts després el desastre va seguir. Les canonades trencades alliberaven gas. Els fils de corrent despenjats provocaven guspires al contactar els uns amb els altres. Un munt d'explosions a tort i a dret per se sentien per arreu.
La presa havia rebentat. Des que havia estat construïda, feia prop de 56 anys, havia estat un dels elements econòmics més positius per al poble. Allà hi havien treballat membres de totes les famílies. Mantenint les instal·lacions, administrant els papers, netejant el museu, transportant materials, construint i ampliant les instal·lacions. Havia acomplert l'objectiu pel qual els veïns havien accedit a quedar mig aïllats de la resta de país. Els van dir: Si posem un mur entre aquestes dues penyes i retenim l'aigua al seu darrera haureu de fer més volta per sortir del poble però a canvi molts de vosaltres i els vostres fills tindran feina. I així havia estat.
Era una instal·lació neta. Sense fums, ni impactes ambientals ni trànsit de camions ni res de res. Senzillament era ofegar molts dels records d'infantesa dels petits del pobles i deixar que estès allà present per la resta dels seus dies. Ja feia temps, però, que veien com les administracions poc a poc havien anat abandonat el seu manteniment. Les canonades es canviaven menys sovint. A les parets es feien cates cada cop més espaiades . El personal de manteniment s'havia anat reduint. En definitiva era com si la crisi econòmica fes que les mesures de seguretat també entressin en crisi.
Quan aquell matí es van llevar no s'imaginaven que seria l'últim de la seva vida. Almenys de la vida que havien conegut fins aquell dia. Va ser cap a la 1 del migdia quan una explosió va rebentar la paret de la presa pel mig. No va ser una esquerda. Va ser una explosió en tota regla. D'aquelles que projecten els trossos de formigó a quilòmetres de distància. Van recollir paret al moll del port, dels menjadors de les cases, de l'interior de l'ajuntament. El pitjor va venir després. Milions i milions de litres d'aigua que van anegar-ho absolutament tot. No els va servir de res apujar-se al sostre de les cases. Ni tant sols el campanar de l'església era refugii davant la quantitat d'aigua que va baixar. Els més ràpids, els que no van dubtar, van poder marxar abans de la onada. Els que no s'hi van quedar per sempre.
El president va sobrevolar la zona. La comunitat internacional va enviar equips de rescat. Les ong's van muntar campaments d'emergència. L'exèrcit va restablir les comunicacions. Passats uns mesos quedava la meitat de la meitat de tota aquella gent. Ara només hi havia el mínim indispensable per viure i el compromís de recollir les restes i reconstruir el poble.
Els veïns han rebut la noticia que no es reconstruirà la població fins l'any vinent amb alegria infinita. La situació de runa durarà pel cap baix un any més i és motiu de celebració. Aplegats allà on fa uns mesos hi havia la plaça de l'ajuntament ho celebren amb cava. S'abracen i canten plegats. Passat el primer moment d'alegria comencen a distribuir-se les feines: El Martínez: La barraca de refrescos. Els Gonzal: La botiga de souvenirs. Els del Cau: Excursions amb bicicleta. Els Puigmartí: La botiga de fotografia: Andreu, Falguera i Quintí: Taxis. El Manolo: l'aparcament municipal. Els López els cavallitus.
Estaven contents s'havien convertit, per fi, en un poble turístic. Milers de persones vindrien a veure les cases caigudes, els edificis destrossats, les runes d'on abans hi havia hagut un poble i ells els ensenyarien on havia estat l'esglèsia i l'hospital, on havia mort el seu pare i el seu germà. Com els alumnes havien quedat atrapats sense sortida. On s'havien trobat els seus records de família i els objectes que amb tant d'esforç havien comprat. Mostrarien orgullosos que'l seu havia estat un desastre natural de veritat. Dels de primera categoria. Treballarien per demostrar que'l seu havia estat el més dramàtic i debastador per davant dels que havien viscut a d'altres llocs del planeta.
El cor d'en Francesc s'accelera. En qüestió de segons augmenta les pulsacions fins a les 150. No està acostumat a aquest ritme. Fa molts anys que no bategava tant ràpid però ara sembla que, poc a poc, tornarà a augmentar la velocitat de tant en tant. Bombeja la sang amb fermesa i rigor. L'envia a totes les parts del cos com si fos el primer dia.
Al cor d'en Francesc li agrada la nova dieta alimentària. La sang li arriba més neta, més fluida i menys densa. Fer funcionar la maquinària no és gens fàcil i sap que no pot defallir. Per això ha pres la decisió de ser contant. Com sempre. No defallir. Com sempre. I respondre amb màxima solvència a totes les necessitats. Ara toca novament accelerar-se. I ho fa. Prem els ventricles amb força i augmenta el ritme repartint la sang fins al darrer racó.
El cor d'en Francesc, però, nota alguns canvis. Hi ha parts que abans hi eren i ara no. Hi ha zones on la sang li retorna un tant diferent. Les artèries que l'uneixen al cos són semblants però no les mateixes. Sent que des que es va avariar les coses al seu voltant han canviat. Tot és molt més net i més sa i això el conforta i l'anima.
Al cor de'n Francesc li venen sensacions estranyes perquè les rutines i els estímuls han canviat. Ara els motius per accelerar o reduir són diferents i li costa acostumar-se. L'habitacle està bé. No és el mateix però s'hi podrà acostumar. De vuit a deu hores de batec lleu a la nit. Quatre pujades de ritme important per setmana, clara mostra d'activitat esportiva, una sang més fluida i menys densa, més oxigenada. Uns pulmons més nets, un aliment més sa. No era casa seva però s'hi acabaria trobant be.
El que no sap el cor de'n Francesc és que ara batega dins els cos de la Sònia. El que desconeix és que novament li queden per davant de 30 a 40 anys de vida. El que no sap és que aquella aturada no va ser una avaria sinó una falla total del sistema.
La Sònia està contenta amb el seu nou cor. Des que els metges li van donar l'alta segueix fil per randa totes les observacions que li fan. Fer esport quatre cops per setmana. Menjar sa. No fumar. I portar una vida ordenada. Des que va néixer els problemes coronaris l'havien portat amunt i avall de l'hospital. Cursos abandonats a la meitat. Amigues que perdia per les llargues etapes d'hospitalització. Una infantesa gens convencional. La sobre protecció dels pares... Finalment havia trobat un cor compatible amb el seu cos i ara vivia orgullosa una vida absolutament normal. Tant normal que fins-hi tot era mediocre. I a ella li agradava.
Al matí es llevava i mentre l'aigua de la dutxa s'escalfava, li agradava escoltar el seu batec. Es posava la ma damunt del pit i seguia silenciosament el batec com si fos una conversa. Un diàleg íntim amb ella mateixa. Era una sensació nova i tranquil·litzadora que li recordava cada dia lo afortunada que havia estat de poder redreçar la seva vida.
Poder saltar-se la dieta. Fer esport. Anar al futbol sense por, pujar a totes les atraccions del parc, no haver d'anar a l'hospital cada mes, mantenir una relació laboral sostinguda sense interrupcions, jugar amb els seus nebots a la pila del greix. Poder tenir fills... Poder tenir fills! Aquest era el proper pas. Aquesta seria la decisió que normalitzaria definitivament la seva vida. Li ho diria al Gonçal. Tinguem fills!
Tot semblava anar com oli en un llum... Bé semblava perquè des que li havien posat el cor nou la relació amb en Gonçal no era la mateixa. Les sensacions eren unes altres. No hi havia aquell nus de panxa, el neguit de la retrobada no era el mateix. El cor no s'accelerava quan, després d'un viatge, ell tornava a casa. Alguna cosa no anava. S'havia ranciejat durant el proces de trasplantament.
El cor d'en Francesc s'hi trobava a gust i estava disposat a tornar a bategar amb fermesa. A adaptar-se a totes les novetats. A totes menys a bategar amb força perquè aprop seu hi havia un tio. Perquè el cor de'n Francesc és un cor de mascle mascle i ni per error pensava rendir-se a unes sensacions que no tenien res a veure amb la seva manera de ser.
Cluc. Cau una gota d’aigua sorda a l'aiguera. Cluc. Ves a saber quants quilòmetres ha corregut aquesta aigua per acabar caient pel forat de la pica. Cluc. Quina pèrdua de temps i d'energies, tant d'esforç, per a res. S’hauria d’inventar un sistema perquè aquestes coses no passessin. Cluc. I ara on deu anar? La canonada la baixant. La claveguera. I al mar. Pfff quina mandra. Cluc. Ara, l’aixeta no ajusta. Ves a saber quants dies fa que estem perdent aigua gota a gota. Tant que diuen que l’hem d’estalviar. Que vinguin a casa ara a veure si estalvio o no estalvio! Cluc. Això era una forma de tortura a l’edat mitjana hores i hores sense dormir escoltant com anaven caient les gotes d’aigua. I desprès els les tiraven a sobre. Cluc. Doncs ben mirat si que emprenya una mica el sorollet dels nassos. Tant be que podria estar sense la goteta de marres. Cluc. És extraordinari l’efecte que fan els llums de les espelmes. No fan massa olor però li donen tot un ambient íntim. Cluc. I pensar que a l’edat mitjana només hi veien gràcies a llums com aquesta. Que emprenyador. I amb el fred que feia. Doncs tampoc no els envejo. No m’estranya que no es banyessin tant com nosaltres. Cluc. Haig d’arreglar-me les ungles dels peus. Mira que’ls tinc “monus” prims i llargs. Potser amb una mica massa d’os però al menys no tinc botifarrons enlloc de dits. Cluc. M’estic arrugant. Això a les pel·lícules mai passa. La Julia Roberts fins-hi tot pot escoltar música. No entenc com no se li mullen les orelles. Es com els que llegeixen el diari. El cop que ho vaig provar va acabar fet una pasta a la paperera del lavabo. Cluc. Que guapa la bromereta. Abans n’hi havia més! L’aigua s’està refredant. Em foto la manguera sota el cul i l’encenc que cremi fins que escalfi la banyera. Cluc. Aaahhhh si no fos per la goteta que bé que estaria. Ups un soroll. Ja ha arribat. De fet és l’hora. Va vinga en dos minuts surto i m’eixugo.
S’obre la porta del lavabo.
- Que fots!
- Umm vols que m’hi posi?
- No. M’estic relaxant. Tanca la porta que marxa la calor
- Va dona ens relaxem junts!
- No m’emprenyis. Ja sortia. Espera’t que ara surto.
Pam, La porta.
Cluc. Podria trucar a la porta abans d’obrir-la. Ara vol guerra, doncs ho te clar! No estic ara jo per festetes. Un altre dia sortiré abans i així no li vindran idees. Cluc. Pobre. És tan bo. A mi m’ho fan i li lio una … si és que és un sol. Però ara no em ve de gust. Un bany relaxant és un bany relaxant. Cluc. Pebrots amb la goteta la podria haver arreglat fa dies. Segur que ho ha vist i no l’ha arreglat per mandra. Es que has d’estar a sobre de totes les coses. A la que et despistes apa! I ara veuràs com puja la factura de l’aigua. Aquestes fuites són una sangria. I desprès no arribem a final de més. Cluc. I ara a sobre la factura del mecànic doncs no se d'on traurem els calers. Això és una merda! Al final haurem de prendre una decisió! Quina misèria sempre havia pensat que aquestes coses no passarien. I ara s’ha apagat l’espelma. Apa! Cluc. Està a la cuina. Donant cops. No pot fer les coses amb més compte. No si es que l’aigua a més està freda. I no té bromera. Les mans arrugades. En aquesta casa una no pot fer un bany tranquil ni per error. Se m’ha quedat el coll malament. Res surto de la banyera. Cluc
- Xato podries arreglar l’aixeta de la pica que així no hi ha qui pugui relaxar-se!!
Quan van obrir la porta del pis els va venir una forta olor a humitat. Feia setmanes que la casa havia quedat tancada. Des que els dels mobles s'havien endut tot el que van creure que tenia valor i van buidar de papers i caixes el menjador. Ara només quedaven quatre mobles vells mig buits i un munt de papers bosses i cartrons tirats per terra. Fotografies antigues i un parell de diaris mig rebregats.
Va resseguir amb la ma la paret fins trobar el comptador de la llum. Curosament va cercar el diferencial i el va apujar. Immediatament es va encendre la bombeta que penjava al mig del menjador allà on, en d'altres temps, hi havia hagut una senzilla però elegant làmpara daurada amb globus de vidre bufat.
El panorama era desolador el paper pintat li donava al pis encara un aspecte més tètric. Les parets semblaven haver-se encongit i realment es feia difícil creure que, en un espai tant reduït, haguessin pogut viure 5 persones durant tants anys. Van obrir el balcó de l'habitació de l'esquerra, desprès el de la petita i finalment la finestra de la cuina.
Ni taula ni cadires ni llits ni làmpares ni armaris ni estris de cuina ni gots ni plats. A la paret quedava l'ombra de l'antic rellotge de paret que'ls havia anat marcant el pas del temps. En un racó de la sala quedava el vell balancí . Gairebé totes les imatges del pare anaven lligades aquell balancí. Les sobre taules de diumenge. Els vespres de novel·la radiofònica. L'arribada del primer novio que va portar a casa, i el segon i el tercer, fins arribar a en Manel. Els mesos que va estar malalt. El recorda sempre allà, tapant-se les cames amb una manta.
Realment entenia perquè cap dels seus germans havia volgut quedar-se'l. Els records eren massa intensos per tenir-lo presidint el menjador de casa. Aquest era el seu únic valor. Estava condemnat a acabar fet fusta en qualsevol abocador d'aquells que l'ajuntament té fora de la ciutat.
Es van arremangar i van començar a fer la darrera buidada de la casa. Avui tancarien la porta per darrera cop i tornarien les claus al propietari. Darrera d'aquella porta quedaria tota la seva infantesa. El cau on els seus pares van formar una família. On els van educar i els van veure créixer i marxar de casa. Enrere quedarien els nadals de pollastre i les revetlles del tocadiscs de maleta. La mort de la iaia i la vetlla a l'habitació dels pares. Els primers caps de setmana sols quan els pares marxaven a l'hotelet de Vilanova del Camí. Avui passaven la clau al tram més important de la seva vida i això els creava angoixa i tristor.
En el darrer moment, abans tancar la porta, ella es va asseure al balancí del pare:
- Que fem amb ell? - Llençar-lo li va dir son germà - Vols dir? - Hi tant que vols que en fem d'ell? Jo no el vull si te'l vols quedar tu? - No, no.
Entre tots dos van agafar el balancí i el van baixar per la escala. Era el darrer dimecres de mes i l'ajuntament feia recollida de trastos vells. Al costat de l'arbre envoltat d'altres mobles, electrodomèstics bosses de roba i tota mena d'estris estranys va quedar el balancí. Van tancar el pis i van marxar cap a casa.
Tocaven les 11 de la nit al campanar de la plaça Sant Miquel quan una parella de joves artistes que s'havien instal·lat feia pocs dies al barri passaven per davant del munt de mobles.
- Mira quin balancí. Ben arreglat és guapo - Està molt bé el podríem posar al menjador - Va tu de dalt i jo de baix.
El van agafar i se'l van endur. El van posar presidint el menjador. Allà hi passarien els nadals de pollastre, les festes familiars, les sobre taules de diumenge i les setmanes de malaltia asseguts amb una manta que'ls tapés les cames. La vida d'aquella parella, novament, va començar a tenir lloc al voltant del vell balancí del pare.
Una de les grandeses d'haver ingressat en aquella residència era haver conegut en Joan. Un paio d'aquells que no n'hi han. Més que un assistent era un amic. Li dispensava tot tipus d'atencions. Parlaven de futbol quan jugava el barça, li acostava el diari tots els matins perquè fos el primer en llegir-lo, els diumenges sempre li amagava una ració més de pastís perquè tingués el doble de postre. Amable, coordial i servicial. Valia la pena llevar-se cada matí per aprendre una mica més d'aquell jove tant poc valorat i professionalment desaprofitat.
Mai s'havia imaginat que'ls darrers anys de la seva vida se'ls passaria ingressat en una residència geriàtrica. En realitat si pocs anys abans li haguessin preguntat ho hauria negat de totes totes però la vida, al final, acaba sent com un bumerang que, ben llençat, sempre retorna al seu punt d'origen. Si de petit decideixen els pares arribats a una certa edat sembla que'ls que decideixen són els fills. I els seus havien decidit que'l millor per ell, i per ells, era passar els darrers temps de la seva vida en un lloc on li poguessin donar les atencions i les cures que necessitava. I realment, tot i que no ho volgués reconèixer, havien encertat. Ell es veia que no estava en condicions de viure sol i sabia que'ls seus fills no podien estar pendents d'ell tantes hores al dia.
Per això conèixer a en Joan havia estat, en certa manera, retrobar aquell fill que li hauria agradat tenir per als darrers anys de la seva vida. Un fill únicament pendent d'ell. Bé d'ell i de la Dolors, i l'Aurora i en Francesc i el Jerònim i de tots els companys de la residència que sentien a l'assistent com si fos fill de tots.
Al matí els llevava amb el pot de pastilles corresponent i un cert to aspre que es diferenciava d'aquella falsa i ensucrada dolçor que tenien la resta de treballadors i treballadores de la residència. Era realment rabiós: La gent que tot ho veu bé, que a tot li troba una lectura optimista que sempre riu i mai s'enfada, que sempre estan amables.... puajjj li venien basardes. Una mica de mala llet collons!!
Després els portava la roba, els ajudava a rentar i en acabat, d'esmorzar, una estoneta de tele i la partideta. De tant en tant els despistava 4 dolços per fer-la més entretinguda. El dinar, la migdiada, la volteta de la tarda el sopar i a dormir i així un dia rera l'altre.
Ja feia uns mesos que, amb l'arribada del fred, molts companys havien envellit ràpidament., Passava cada any però els dos darrers semblava que el canvi d'estació s'havia precipitat amb més virulència. Aquell any li estava tocant en ell. Permanentment cansat. Amb poques ganes de fer res, sempre refredat. Sempre amb problemes de panxa, sempre menjant dieta. De tant en tant al llit. El metge li havia canviat la medicació un munt de cops en poques setmanes i no hi havia manera de tirar endavant.
Per això quan aquell matí en Joan li va oferir mig amagat un vol de brou li va semblar que se li obrien les portes del cel. Una tassa de brou ben calenta era el que necessitava. Fumejant se la va acostar a la boca i es va cremar els llavis.
Vinga home d'un sol glop que veurà com el refà.
I cap a dins!
Res més recorda. Només una sensació agradable de llibertat i alleugeriment. Com si realment aquell brou hagués estat miraculós. Feia setmanes que'l Joan li donava unes pastilles d'amagat per mirar de guarir-lo però res havia estat tant efectiu com el brou d'aquell matí.
Mentre tant fora de l'habitació els responsables de la residència van trucar a la família els van comunicar la defunció i van començar els preparatius per al respons. La Dolors, l'Aurora, en Francesc, en Jeroni i tots els companys de la residència ploraven amargament la seva mort. També en Joan que caminava cap cot i trist repartint pastilles d'amagat a d'altres ancians de la residència.
Un dia una parella de mossos d'esquadra se'n van endur a en Joan a la residència. Mai més n'hem tornat a saber res.
Viu tranquil. Te una casa normal, un cotxe normal, una feina normal. Va a veure la família com tothom. Conserva alguns amics. Com tothom. I intenta tirar endavant de la millor manera possible. De tant en tant recorda els anys d'adolescència i li sobrevé una mandra tremenda a tornar a viure alguna de les coses que té superades. El neguit de sortir a la nit. D'anar amb els amics amunt i avall. De sentir la necessitat de conèixer noies. Els nervis i cabòries de les cites... Tot això ja no li cal. Ara té una vida estable on hi planen preocupacions molt diferents.
Fa temps que va a la feina i, només de tant en tant, surt algun vespre amb algun antic amic. S'asseuen a un bar i recorden que passerells eren abans i que tranquils viuen ara. Fan plans sobre el seu futur i aspiren a tenir una vida tranquil·la i una jubilació arregladeta.
Hi ha, però, una companya de feina amb qui se sent més a gust. És només una qüestió d'afinitat però en ell li agrada més treballar amb ella que amb qualsevol altre. Comparteixen tasques, projectes i confidències a la màquina de cafè. Ell li explica que ve li va la vida i ella li fa confidència de lo contenta que està de la seva. Inicialment a la cafetera, després esmorzen junts, en poc temps van a dinar i la cosa no passa d'aquí. Cadascun d'ells té la seva vida i no vol posar-la en risc per una o dues converses de dinar. I així van passant els mesos i compleixen un any i un any i mig.
Un dia es lleva pel matí i busca a l'armari aquella camisa que s'acava de comprar i que li queda tant i tant bé. Vol donar bona imatge. Vol estar guapo perquè avui toca anar a dinar altre cop. Li parlarà de la pelí-cula que acaba d'anar a veure i potser li comenti que ha descobert un bar encantador i li proposarà anar a fer una copa qualsevol dia a la sortida de la feina. Durant el matí es mostra inquiet. No vol suar per no fer mala olor. No vol córrer per no despentinar-se. Té un nus a l'estómac que'l paralitza. El dinar surt com esperava. Divertit, agradable i sincer. Com sempre. Queden que un dia aniran a fer la copa que havia programat.
I segueixen passant les setmanes i els mesos i els dinars i les copes i les confidències i un dia ell es lleva i s'adona que retroba una manera diferent de viure. Que veu que no en te prou que vol tornar a marcar els objectius a la vida. Que li ve de gust tornar a viure els nervis de la primera cita. Que vol tornar-se a marcar els objectius professionals i les il.lusions. Que li agrada anar de bars. Prendre copes. Que se sent jove i viu i amb poques ganes de dormir i moltes d'estar... amb ella. Tot gira al seu voltant. Els pensaments els projectes els somnis. Es veu amb força de fer el pas endavant. De deixar la seva casa normal, el seu cotxe normal, la seva vida normal per començar un altre cop d'una altra manera.
S'enfronta novament als seus desitjos però també a les seves pors. A la seva timidesa. A la seva inseguretat. Retroba novament les coses bones i les coses dolentes de quan era jove. I segueixen els dinars, i les copes i les rialles i les confidències, i els desitjos i els projectes i les il.lusions i les ganes de trencar amb la seva vida i la pressió a l'estómac i les ganes de dir i no atrevir-se fins que al final s'enquista. L'excepció passa a ser normalitat i els dinars son més aborrits les copes cada cop menys seguides i les confidències poc a poc van sent les mateixes.
L'home comença altre cop a valorar el que tenia el que havia guanyat. A veure cada cop més difícils els seus nous objectius més inviable els seus projectes.
Un dia l'home seu al sofà creua una cama sobre l'altra i se sent orgullós de la seva casa normal, del seu cotxe normal, de la seva casa normal. Se sent orgullós de la seva vida tranquil.la.
Els pressupostos municipals no quadraven ni peregrinant a Lourdes. El clam popular per a reduir despeses li tenia a l’alcalde la pistola al pit. S’havien de prendre decisions dràstiques per aprimar la despesa de personal. Així que van agafar el llistat de treballadors públics i van començar a eliminar gent:
- Començarem pels serveis que no estem obligats a donar. Vinga! Primer el teatre: escenografia, fora. Consergeria també. Il•luminador i tècnic de llum eliminats i responsable administratiu també. Ho portarem des de l’ajuntament. De fet perquè necessitem actors si no s’hi veuran ni haurà ningú que’ls obri? Doncs fora actors! I sense actors perquè volem teatre? Fora també. Tancat!. Vinga més! Museu, emissora de ràdio, casal d’avis, escola de música, centre d’estudis, hotel d’entitats, casal de cultura, camp de futbol. Tots aquests serveis són prescindibles? Doncs retallats. Fora! Tancats! Que més? A si, escola bressol també tancada! La llei no ens obliga a donar escola bressol. Servei psicològic fora també. - Amb els insertors laborals que fem? - Va preguntar el seu assessor - - Fora acomiadats que ho faci l’Inem!!!
I així van anar tancant serveis com la informació turística o el geriàtric.
- Per on més podem retallar: Aveure porta la plantilla de la policia local: Quants n’hem de tenir per llei 8 doncs 23 al carrer. Els professors de reforç, el servei mèdic municipal, tot els conserges d’aquest servei tots al carrer! - Però on anirà la gent quan es posi malalta? - A l’hospital!. Biblioteca. N’hem de tenir? - Si - Doncs 4 llibres en una prestatgeria ja faran el fet. Mercat Municipal... que posin una manta a terra i venguin el que puguin. Tancat! Per on podem retallar més? - Ja no ens queda res! - Com que no? Si no hi ha CAP, ni policial, ni escola, ni festa major, ni museus, ni geriàtric ni assistents socials. Perquè volem regidors? Doncs fora també acomiadats! - I els de la oposició? - Els dius que no cal que vinguin! I quan acabis tanques el teu despatx. deixes les claus de l’ajuntament i ja no cal que tornis. - S’ha tornat boig i vostè que farà? - Plegar com tothom! Quan hagis tancat a l’ajuntament encarregaré a la empresa de construccions que tapiï les portes i les finestres perquè ningú pugui entrar i me n’aniré a casa meva. - I que serà del poble: Serà el que la gent vulgui. No volien decidir? Doncs ara ho hauran de fer! - I els impostos? - Ah no d’impostos n’hauran de seguir pagant al govern central i a l’autonòmic, ells no pleguen! - I doncs? - I doncs res és el que hi ha.
Les manifestacions no van trigar en produir-se. La gent volia metges que’ls curessin, professors que eduquessin els seus fills, policies que vetllessin per la seva seguretat, serveis socials que ajudessin als més pobres, casals d’avis on guarir-se del fred, centres culturals on poder mantenir viva la identitat del poble, mitjans locals per poder comunicar-se amb la resta de veïns, teatres on poder fer realitat l’afició.... en definitiva la gent volia tot allò que no es podia tenir per falta de treballadors municipals.
Si em permeteu avui no toca conte. Perquè de fet la vida ens dona oportunitats per sentir-nos protagonistes d’un conte. Avui és un dia per anar content a la feina, a la compra, acompanyar els nens al cole o al gimnàs. Avui és un dia on veiem que no només hem tornat a demostrar que som millors que l’enemic sinó que a més hem evidenciat les seves misèries i les seves contradiccions. Avui a Madrid només reparteixen llenya: A Pepe, a Mourinho, a l’equip, al club i a tot el que se’ls posa per davant. I aquí riem contents de veure com, a més, es fustiguen.
No vull entrar a valorar el cas Pepe perquè no puc aportar res al que ja s’ha dit. Tampoc vull posar al mateix nivell un que l’altre però estaria bé que més enllà del que avui riem, repasséssim el vídeo del partit d’ahir i ens adonéssim que entre els nostres, i sense donar noms per no ferir susceptibilitats, potser també n’hi ha algun que, a més de no brillar als partits importants, se li creuen de tant en tant les idees i deixa anar alguna planxa traïdora esperant que’l turmell del contrari hi impacti. És una qüestió de voler-ho veure o no. El vídeo hi es.
Convido però, a més d’explicar-ho i sentir-nos-en orgullosos, que’ns hi fixem amb atenció. De l’equip de Guardiola en diem: Juguem amb els de casa. Potenciem la cantera. Son modestos. Surten sempre a fer la feina el millor que poden. No es queixen mai. Són exemple de constància, treball i respecte a uns valors.... Doncs bé més enllà d’explicar-ho ens ho podríem aplicar individualment.
Si alguna cosa bona té aquest equip és que ha recuperat els valors del sacrifici i la constància. Això que estem vivint fa 20 anys que ho treballen. Fa 20 anys que la masia treballa amb aquests mètodes i valors i han hagut d’esperar 20 anys fins que realment s’han començat a recollir els fruits. Durant aquests anys, molts de derrotes, han cregut en la feina i no han defallit. S’han auto imposat disciplina i han format als joves amb l’exemple, perquè assimilin tots aquests conceptes.
Aquesta és una feina que hauríem de començar a fer individualment cadascun de nosaltres a la nostra vida particular i privada. Confiar en les nostres possibilitats. Marcar-nos un full de ruta en les nostres aspiracions. Ser capaços de mantenir-nos ferms en el nostre propòsit, també en temps difícils, que n’hi hauran. Treballar amb compromís. No treballar molt. No treballar moltes hores. Treballar senzillament amb compromís. Ajudar als joves, escoltar-los aprendre d’ells i ensenyar-los el que sabem.
És molt més senzill fer el fatxenda, fanfarronejar amb els companys, donar pel sac a tort i a dret i putejar als que en envolten tot el que puguem i una mica més.
És el que fan a Madrid i el que hem fet a Barcelona fins fa 20 anys. És el que ha portat el país pel pedregar i ens ha situat a la cua d’Europa. Avui podem seguir rient-nos del Madrid o podem fixar-nos en el han fet els nostres. Podem esperar que algú ens digui que hem de fer o començar a fer el camí individualment.
Confio en aquest país i en la seva gent i crec que serem capaços d’adonar-nos que, no només cal celebrar les victòries, cal saber perquè es produeixen per conservar i mantenir els valors. Potser d’aquesta manera d’aquí a 20 anys no haurem de tornar viure la situació social i econòmica que vivim actualment.
A primera fila, com no podia ser d’altra manera, seu un clar cas de complex de protagonisme. Fill d’una família treballadora era un home que s’havia fet a ell mateix a cops d’esforç i sacrifici. El pare miner i la mare dependenta de xarcuteria, es passaven la majoria d’hores fora de casa. L’Infant havia crescut amb un important dèficit d’atenció. Per aquest motiu havia anat desenvolupant un clar complex de protagonisme. Sentia la necessitat de seure el primer de la fila. De ser el protagonista de l’obra de teatre, el centre de la festa, el que més lligava, el que millors notes treia i tot ostensiblement. Evidenciant tots i cada un dels seus triomfs. Treballant amb intensitat per no passar mai desapercebut. La seva intel·ligència i constància, però, l’havien convertit en un triomfador fins que el seu complex de protagonisme li va jugar una mala passada. Ser jutge i vedette, a la vegada, és incompatible.
En Giuseppe era un somiador. A la mínima es quedava absort imaginant-se viatjant arreu del món. En aquests viatges passava mil i una aventures de les que sempre en sortia victoriós. Acompanyat de dones espectaculars, no li tremolava el pols a l’hora de donar ordres, de conquerir illes, de rescatar princeses. La imaginació era el seu petit refugi. En ella projectava tot el que el dia a dia no li donava. Poruc de mena, cercava sempre la protecció i l’empara dels que tenia a prop. A casa els pares, al cole els mestres i de gran sempre acompanyat de persones de caràcter fort i dominant que li donaven la seguretat que ell no tenia. Era fàcil imaginar que, com va ser, intentaria fer realitat els seus somnis. Desprès del batxillerat es va inscriure a la facultat nàutica i va acabar sent capità de vaixell disposat a conquerir els mars del sud. En lloc deia que, al seu càrrec, anès lligat a una resposta heroica en cas d’accident. De ser així mai hagués completat els seus estudis.
En Paco era la clara imatge de fatxenda. Aquell individu que no en te prou en tenir sinó que, a més, li cal passar-ho per la cara dels que l’envolten, En Paco ve de família bona. i Sempre ha vestit de marca. Va ser el primer en tenir moto i el primer de la colla en treure’s el carnet de conduir. El que sempre anava amb novietes espectaculars. Te una necessitat psicològica d’aparentar, dominar i manar. És hereu de Micahel J Fox, dels que anys enrere n’haviem dit Jove encara que sobradament preparat (JASP). Dels que escoltaven Hombres G mentre es banyaven a la piscina dels Papás. El que no tenia ho agafava i el que no ho robava. La seva carrera política va ser meteòrica. Vivia exultant a prop de totes les riqueses amb les que sempre havia somiat. Sopar caviar, viatjar arreu en primera classe, ser afalagat per tots i tothom. La seva vanitat no li va permetre posar deturador i al final va ser caçat.
En aquell curs de control de les emocions que feien a la presó la casuística dels cassos era variada: maltractadors , assassins i lladres, com sempre, però també malalts d’ego, terror o vanitat. Tots pacients amb importants dèficits d’auto control. Tots amb patologies incompatibles amb la seva vida o la seva professió.
Asseguts en rotllana tutelats per la terapeuta van començar a exposar el que sentien.
L’Assemblea havia estat un èxit de convocatòria. L’auditori era ple de gent de totes les edats. Ambdós gèneres representats i gairebé tots els estils i conductes. Feia setmanes que havien anunciat per tota la ciutat la trobada. Era gairebé impossible que ningú del gremi no ho sabés. La importància de les decisions que s’hi anaven a prendre es mereixia una organització rigorosa amb tots els detalls. Era el primer cop que es proposava arribar a un acord estable de col·laboració.
El bruixit era important i molts es movien incomodament per la platea. De sobte, des de d’alt de l’escenari, es demana silenci i l’home situat al mig de la taula s’atansa al micròfon.
“Companys: La nostra situació és greu. Molt greu. Ja fa temps que ens trobem en una situació complicada. I hem de prendre una decisió.
Al llarg de la història ens hem esforçat i treballat i hem fet avançar la societat. La nostra participació ha estat cabdal per promoure avenços i millores. Hem aconseguit que milers de persones hagin trobat feina. Hem fet que se subvencioni la investigació tecnològica. La indústria electrònica ha fet un important pas endavant. Gràcies al nostre esforç individus sense massa futur s’han pogut formar i guanyar la vida amb dignitat. La societat ens ha incorporat a la seva vida quotidiana i a alguns de vosaltres us veuen ja amb simpatia.
Cal dignificar el nostre ofici. Ens hi estem un munt d’hores cada dia. Preparant-nos, entrenant-nos perfeccionant la tècnica aprenent nous mètodes inventant noves maneres. Ens entreguem en cos i ànima per fer bé el nostre ofici i donar una empenta a la cadena que depèn del nostre sector.
Estem en temps difícils perquè ni hi ha professionalitat ni rigor ni ètica. No hi ha preparació ni treball. Ara qualsevol es pensa que es pot robar sense cap tipus d’ofici. I això no és així!. Ja n’hi ha prou d’intrusisme. Cal respectar els pilars morals sobre els que s’ha aixecat la nostra professió. Cal mantenir el respecte i la veneració cap a aquells sectors que, al llarg de la seva vida, ja ens han ofert la possibilitat de guanyar-nos la nostra. Ètica senyors, ètica: No al robatori d’ancians a la porta de les entitats bancàries. No a l’estrebada de bolsos de les iaies pel carrer. No a l’atracament a la porta de l’ascensor jubilats. No a les estafes amb la bombona de butà”.
L’auditori crida. Segueix:
“ Cal recuperar els valors. Si no saben robar carteres o rebentar panys que es dediquin a una altra cosa. Si no poden córrer més que la víctima o més que l’agent de policia doncs que no robin! Ja està bé de robar cassets trencant els vidres! Als ciutadans se’ls atraca dins de les entitats bancàries i no fora miserablement i de qualsevol manera. La nostra feina té un rigor un codi deontològic!!!”
Per això companys us proposo establir acords estables amb la policia per detectar la presència d’aquests intrusos, denunciar-los i treure’ls de circulació. És la única manera de netejar de mals professionals el nostre sector per tornar al gremi de lladres al lloc que es mereix:
Vots a favor: 427 En contra: 34. Queda aprovada la moció.
La noia de l’anunci de sostenidors mostra el seu encant amb orgull. Sap que crida l’atenció. Que es fa mirar un munt de vegades. Que genera sentiment de desig en molts homes. Li queden bé: blancs, negres, vermells, llisos amb puntes, amb transparències, de fantasia, creuats, sense creuar.... per això se’ls posa tots, els mostra tots. Es fotografia amb tots. Te una virtut natural heretada de la seva mare que també tenia uns pits formosos i una figura esvelta. Només li ha calgut un lleu toc de cirurgià per acabar d’arrodonir una petita falta de volum a la part superior de les mames.
A La noia de l’anunci de sostenidors la conviden a totes les presentacions i estrenes, a les desfilades i als sopars de gala. Avui l’acompanya un jove model company de feina i demà un ric magnat de l’automoció. Tant se val ella mostra el seu encant i els seus encants en totes i cada una de les oportunitats que li donen. Escots de punxa, de palabra de honor, vestits cenyits esquenes nues... tot li queda bé.
La noia de l’anunci de sostenidors s’assabenta un dia que un jove conductor, absort per la imatge del darrer anunci, pateix un accident a la cruïlla de l’avinguda. Se sent satisfeta. Pensa un altre que ha caigut. No li falten pretendents, escull entre un ampli ventall de joves grans, alts petits rics i....només rics. Manté dues relacions simultànies una amb un jove model austríac amb qui pràcticament no hi ha parlat mai però a qui li cau tant i tant bé el vestit per a les trobades de gala, i que l’acompanya a gairebé totes les presentacions. I la del Canadenc que va conèixer un hivern esquiant i que és un amant de primera amb qui passa unes nits de pel•lícula. Per cert tampoc no hi ha parlat mai gaire.
A la noia de l’anunci de sostenidors l’acompanya sempre la seva mare i una assistenta. El pare es passa el dia jugant a golf i el germà es dedica a invertir el diner que ella guanya. Els paga la casa, els cotxes, els estudis, el servei, les aficions i els vicis. Ah i també el sou. Ha delegat el control de les seves contes a un administrador que li ho porta tot. Ell li diu que gastar i quant. Va ser la millor decisió perquè els números sempre l’han marejat molt. Va ser un dels motius pels que es va alegrar tant quan va deixar d’estudiar tot just acabada la primària.
A la noia de l’anunci de sostenidors el temps li va passant factura i cada cop s’eixampla més. Cada cop va més sovint al cirurgià. Cada cop li posen més pròtesis. Ja fa setmanes que no la conviden a sopar ni a presentacions. Ara només anuncia sostenidors de subjecció. La seva imatge penja a les parades de calces i mitjons i fa molt de temps que no es veu als grans anuncis de les avingudes. El seu administrador ha desaparegut. La seva mare ja no l’acompanya i el seu germà es troba en una presó tailandesa acusat de tràfic de drogues.
A la noia de l’anunci de sostenidors se li ha acabat l’encant, se li ha arrugat la mirada. Ha perdut turgència i cada cop li és més difícil seduir. Igual que’ls pretendents, li han marxat els diners i ja no s’hi mira a l’hora d’acceptar una feina. Els estudis d’art dramàtic li han servit de poc perquè potser no és la seva capacitat interpretativa el que buscaven aquells directors. Li queda tant poc: Tant poc orgull, tant poc diner, tant poc de tot el que va tenir que qualsevol cosa li es bona.
La noia de l’anunci de sostenidors ha fet realitat un dels seus grans somnis: Fer d’actriu al cinema. Deixar les sessions de fotografia pels rodatges. Veure la seva imatge a les portades dels DVD’s.
La noia de l’anunci de sostenidors es treu els sostenidors i s’ofereix submisa i entregada a les ordres del director de la pel•lícula i als desitjos de tres actors porno que, alhora, faran d’ella el que vulguin. Un d’ells és un jove actor que busca en aquella pel•lícula la ocasió de fer salt i convertir-se en l’home de l’anunci de calçotets.
2 euros és tot el que li queda a la butxaca. Manté l’orgull d’un passat esplèndid. Arribava a la feina i el conserge li obria la porta, la telefonista el saludava respectuosament i la secretària li deixava a la taula un cafè americà amb llet. En prenia un glop i autoritzava que li comencessin a passar trucades.
Els fills a l’escola de la Garriga i la muller tot el dia a l’Iradier prenent banys fent-se massatges i exercitant el cos amb el professor particular de Pilates. Assitent a casa i un encarregat de manteniment per al jardí els cotxes i la caseta de Cadaquès. Xofer no n’havia volgut mai. A ell sempre li havia agradat conduir.
Poc s’imaginava que la situació canviaria tant en tan poc temps. No va ser una cap mala inversió, ni cap operació de risc. Senzillament els clients es van anar donant de baixa un darrera l’altre. La conta de resultats va entrar en números vermells. Les nòmines no es podien pagar. Primer es van acomiadar els treballadors temporals. Desprès es van tancar les delegacions. Tot seguit pre-jubilacions i finalment l’Ero. Concurs de creditors i tot fos. Els beneficis, els edificis, les inversions el capital els treballadors l’assitent de la llar, la quota de l’Iradier, la caseta de Cadaquès, i la escola de la Garriga.
Es van vendre les joies les pells, les ampolles de vi del seller i un parell de quadres originals. Però no va ser el pitjor. La crisi, com passa sempre, va passar de la conta corrent al llit i ella va marxar amb un advocat matrimonialista del carrer Muntaner. No només el va deixar sinó que es va garantir una bona pensió i la meitat del res que li quedava. Els fills emmerdats en un munt de negocis no massa clars, sense un duro a la butxaca i fent veure allò que no tenien.
Se sent traït però no els fa culpables. En realitat sap que tot allò s’havia muntat sobre una mentida. Ell en realitat no l’havia estimat mai. Era bona al llit i espectacular vestida de gala. Als fills els havia malcriat per compensar el munt d’hores que es passava fora casa en reunions i trobades realment innecessàries. Tot el que havien comprat i els sous que havien pagat sortien d’uns diners mai garantits a llarg termini. Mai va fer cas d’allò que tants cops li havia dit el seu avi. Guarda quan en tinguis.
I allà es trobava. Amb els darrers dos Euros a la butxaca. Parant la ma pels carrers. Anant a buscar aliments calent a Càrites i vestint roba que la gent llençava per vella.
La passada nit havia estat freda. Per sort s’havia pogut arrecerar a l’entrada d’un aparcament privat per passar les hores més dures de la matinada. Des que les entitats bancàries havien tancat amb clau els caixers a la nit, trobar un lloc calent era cada cop més difícil. Allò de la obra social s’havia acabat definitivament. Les mans glaçades i una mena de pedra al pit que l’apretava i el comprimia dolorosament. Les mans morades i els peus... Preferia no saber-ho. Es va mirar fixament la moneda damunt la ma bruta i va decidir que faria el de sempre. Comprar-se un cartró de vi i mirar de perdre el coneixement de la realitat i la seva misèria durant un parell d’hores i desprès.... després que fos el que Dèu volgués.
Aquella matinada, als vols de les tres, els serveis d’emergències rebien l’avís que s’ha trobat un indigent mort damunt d’un banc. El fred un cop més ha estat més poderós que les ganes de viure.
Ajupit a la terrat de casa seva recolza el colze esquerre damunt de la paret sostenint el canó del fusell. La ma dreta damunt la base de fusta i el dit índex acaronant suaument el gatell de l’arma. Per darrera els edificis apareix un colom. En pocs segons sobrevolarà el seu cap. Prem l’arma amb decisió i segueix amb el canó la trajectòria de l’au. Aguanta, aguanta. Passa per sobre es gira i abans que perdi la perpendicular del terrat Pam. Pam Diana! S’aixeca corrent llença l’arma a terra i recull la peça. La posa cap per munt li mira la pota i.... res. Tampoc. Llença la peça damunt de la pila de cadàvers que hi ha al racó del terrat i torna a agafar l’arma esperant que se n’acosti una altra.
Ell sabia, quan va començar la relació, que seria complicada. Tota la seva educació havia girat sobre la idea que mai, sota cap concepte, podia mantenir tant sols una relació de coneixença amb cap membre d’aquella família de malparits. Probablement hagués estat més fàcil disparar contra ells que contra els coloms però els sentiments són inexplicables i no ho havia pogut evitar.
Per ella tampoc havia estat gens fàcil. Educada de la mateixa manera i sota el mateix odi corria, a més, el risc que qualsevol dels seus germans, cosins o tiets, descobrís la relació i, pel cap baix, l’atonyinessin fins que se li passessin les ganes de veure’l més. Per aixó tot havia estat tant complicat. Veure’s d’amagades a centenars de quilòmetres de distància. Creuar-se pel carrer sense ni tant sols mirar-se. Desitjar-se secretament sense que ningú del poble ho sabés. Tot havia estat una penyora suportable gràcies als pocs minuts de plaer i intensitat que podien viure junts cada mes.
Però la por a ser descoberts s’havia convertit en una obsessió per a ell. Ja no li era prou marxar del poble per veure’s. Des que aquell dia que llegint el diari havia descobert que les converses de telèfon es podien escoltar i enregistrar havia imposat la desconnexió telefònica a la relació.
- Ho farem per correu electrònic es més segur!
Però tampoc. En el judici de les noticies de la tele s’havien aportat com a prova documental un munt de correus electrònics que els acusats s’havien intercanviat.
- Doncs res. Tampoc ens enviarem correus. A partir d’ara no parlarem ni per telèfon ni per correu ni per enlloc ens veurem els dimarts a Calapuig i punt. Aniràs en autobús. Canviaràs 2 cops de vehicle i mai, Mai vindràs amb el teu cotxe. Et podrien seguir. - I tu. - Jo ja m’espavilaré.
Però tampoc. En el reportatge d’investigació va veure que s’havien seguit els membres de la banda per les traces del seu telèfon mòbil.
Cada cop el cercle es feia més petit. Els mitjans més escassos. Cada cop es veien menys. Es parlaven menys. En cada decisió la por guanyava una batalla. La darrera va ser comunicar-se per mitjà de coloms missatgers. Ella aniria al colomar de l’estable, lligaria un missatge a la pota de l’ocell i li enviaria. Ell faria el mateix amb els del terrat de casa seva. Poc s’imaginava que en aquella plana web descobriria com, gràcies a un xips, es poden seguir les trajectòries de totes les aus.
I allà es trobava. Disposat a que cap au pogués evidenciar una relació que ja no existia. Uns missatges que ja no s’enviaven. Ella havia marxat a estudiar a la capital i ell encara no ho sabia.
De petit sempre li havien dit a casa: Calla i escolta. I així havia fet tota la vida. Callar i escoltar. Assegut a la primera taula de la classe escoltant amb atenció tots els raonaments que’ls explicava el mestre. En silenci. Sense badar boca. Sense caure en les provocacions del company del costat. Sense dirigir paraula a la companya del darrera. Escoltant amb atenció les classes i callant bondadosament a l’hora de l’esbarjo. Aquesta actitud li havia suposat un currículum espectacular ple de bones notes i reflex del reconeixement de tots els mestres que sovint clamaven les bondats del seu silenci. És tant bon noi. Tant Atent!!
Amb el temps havia desenvolupat l’habilitat de distreure’s, d’escoltar sense prestar la més mínima atenció al que li deien assentin adequadament amb el cap i posant cara d’absoluta atenció al que li explicaven. Una habilitat que a la universitat li havia estat útil per a dissoldre’s entre la maresma d’estudiants. Passant absolutament desapercebut. Seia a la primera fila com sempre: Callant i escoltant.
Per casualitat, un dia va passar per davant de la sala d’actes i hi va veure moviment. Encuriosit va entrar per beure que s’hi coïa. Involuntàriament va participar, passivament i en silenci, de l’assemblea d’estudiants contra la reforma educativa. La seva actitud va agradar als joves estudiants d’esquerres que, abduïts per l’idealisme revolucionari dels anys 70 i la filosofia de resistència budista, molt de moda en aquell moment, van quedar enlluernats per la seva capacitat de mantenir-se resistent de manera pacífica davant les violentes i convulses reaccions de l’establishment dirigent.
En poc temps va encapçalar la protesta pacífica dels estudiants amb sentades a la via pública, concentracions silencioses i caravanes reivindicatives. La seva habilitat negociadora treia de polleguera als seus adversaris. Seia en silenci respectuós escoltant les propostes sense badar boca. Sense dir una paraula. Assentint amb atenció a totes les ofertes sense donar el seu braç a tòrcer. La seva actitud desesperava als negociadors que, esfondrats després d’hores i hores de propostes, acabaven cedint a la oferta inicial del sindicat d’estudiants.
Els seus èxits no van passar desapercebuts als partits polítics. Ràpidament es van fixar en ell, el van incorporar a les seves files i, aprofitant la difícil situació política i la necessitat d’una reorientació del partit, el van enfilar al capdavant de la formació convertint-lo en el far de guia de tot el país.
I allà es trobava. Presidint un Consell de Ministres, amb un escollit grup de doctors en economia i finances, alts directius de les empreses més importants del país, professors universitaris i consultors de fama internacional, asseguts mirant-lo i esperant instruccions. I ell allà al cap de la taula fent el que havia fet sempre: Callant i escoltant.
El silenci era dens. Absolut. De sobte es va trobar sense res que escoltar. Sense res a dir. Mirant-se les cares i esperant que algú fes el primer pas. Va agafar la gerra d’aigua i es va omplir el got. Havia de perdre temps. No tenia cap intenció de badar boca. Mai ho havia fet i no pensava canviar ara que les coses li anaven tant bé.
De sobte s’obre la porta i entra un home dinàmic, carregat de papers i amb pinta d’assessor. Es posa dret al seu costat i va comença a repartir feines. Se’l mira i pensa: Això de presidir un govern tampoc no és tant difícil com la gent diu.
Davant de la televisió li ha costat reconèixer els seus antics ídols. Bé, antics no gaire perquè de fet fa menys de 10 anys que algun d’ells feia les meravelles del planeta donant puntades a la pilota. Grassos, deformats i fatxosos evidencien que han passat del tot al res de la dedicació completa a l’apatia més absoluta. No se’n salva ni un.
És un estrany fenomen que, molts cops, els ha fet riure amb els seus companys. Veure com la gent es transforma, normalment a pitjor, amb el pas dels anys. És un fet estrany perquè a la natura hi ha molts cassos que demostren que el pas del temps significa una clara millora del producte: El vi per exemple, o el whisky sense anar més lluny. També es veritat que en el cas de les fruites,el pas del temps significa, a partir d’un determinat moment, un empitjorament evident. Es podreixen i es deterioren... però no s’engreixen. L’Esser humà sembla ser un dels pocs elements damunt de la terra a qui l’envelliment li suposa un engreix desmesurat i inexplicable.
Va corrents a l’armari i treu la caixa de les fotografies. Comença a remenar aquell munt d’imatges desordenades i en va traient arbitràriament. El viatge a Londres, les Colònies a Manresa, l’aniversari de’n Quico, aquell estiu a la torre d’en Pau... Potser si es veritat que en ell li ha passat el mateix. La cara menys rodona, els pantalons més petits, les samarretes més amples. De sobte en treu una de quan va començar a sortir amb la Sònia: Que guapos estaven tots dos...... i, en treu una altra: Com es van engreixar en 6 mesos!!.Ups una altra on està prim... és de 4 mesos després de quan ho van deixar.
S’aixeca i es mira al mirall de la porta de l’armari. Torna a estar altra cop gras. No només el pas del temps sinó el moment sentimental sembla condicionar també l’estat físic de les persones. Va a facebook per documentar la teoria que ha començat a desenvolupar. En Ricardo, la Cristina, en David, el Jonathan tots casats o amb parella, tots més grassos i lletjos. La Marta, la Núria, en Daniel, l’Àlex... tots més prims i menys deteriorats. És confirma! Diu en veu alta. No només el temps. Les relacions també empitjoren l’estat físic de les persones.
Alguna cosa se li mou per dintre. No entén perquè. Si l’amor es aquella flor que s’ha de regar cada dia. Si les relacions cal que les alimentem cada minut. Si cal mantenir el misteri amb la parella perquè no s’apagui la flama. Si la capacitat de sorprendre ha d’estar a l’ordre del dia, com és que abandonem els hàbits de cuidar-nos, tenir bona imatge i vestir elegantment. Perquè deixem que’l temps ens empitjori i ens podreixi fins gairebé no reconeixe’ns. Serà veritat que el secret de la eterna joventut està en mantenir els hàbits i costums dels joves? Sortir de nit, anar de discoteques, dormir poc, córrer molt i no vigilar gens el que es menja.
Obre el cercador de google i comença a buscar imatges de personatges cràpules d’aquests que viuen la nit, dormen durant el dia i canvien de parella 3 vegades més que de camisa: Més prims, alguns d’ells vestint de manera patètica, amb la cara més arrugada però, sens dubte, amb una imatge més cuidada. Compara mentalment aquestes imatges amb la dels seus companys i arriba a la conclusió que se’ns dubte la vida de cràpula és molt més sana que la familiar.
Recorda quan al barri van obrir el primer restaurant xinès. Era el restaurant Xinés. Gent de tota la ciutat peregrinava fins a l’establiment per provar un menjar diferent. El local semblava tret d’una pel·lícula de Kung-Fu. Dracs de tots els colors, llums de paper, daurat per arreu i un ambient un tant sinistre que multiplicava l’exotisme del local. Dels propietaris poca cosa. Individus d’origen xinés que mai se’ls va veure massa pel barri.
També recorda el primer cop que un pakistanès li va pujar la bombona de butà a casa. Era l’ajudant de l’Emiliu “el butaneru”. Saturava a totes les cantonades i feia repicar les bombones de butà al camió tot esperant una veu que’l dirigís cap a un pis concret on servir el producte. L’Emiliu havia contactat un operari d’origen pakistanès perquè li donés un cop de mà a pujar les bombones, sobre tot als edificis que no tenien ascensor. Poc a poc l’Emiliu va deixar d’anar al camió i passats uns anys va saber, quasi per casualitat, que s’havia venut el camió i el negoci a l’operari pakistanès que l’acompanyava.
En Cèsar i la Palmira eren el matrimoni equatorià que va llogar l’antiga fruiteria que hi havia als baixos del número 29. El primer que va sobtar de la seva arribada va ser que no van ni canviar el nom al negoci. Una nit va tancar la fruiteria i al dia següent va tornar a obrir amb uns nous propietaris. Amb els mesos als tomàquets, taronges i patates s’hi van afegir mangos, kiwis i papayas. I refrescos, i paquets de pasta i licors, i productes de neteja i galetes i magdalenes i garrafes d’aigua i a més no tancaven els diumenges ni els dies de festa ni a les 8 del vespre. Aquell negoci sempre era obert. A les tardes en Cèsar i la Palmira, Als matins la Palmira i a darrera hora només en Cèsar. Van tenir fills i van llogar un pis a la finca del costat. Hi va haver un moment que venien, fins-hi tot, targetes telefòniques. Ara fa un any van marxar cap al seu país d’origen amb 4 calerons estalviats i moltes més oportunitats per seguir vivint.
Marroquins, senegalesos, russos, peruans, argentins, el barri havia anat recollint l’arribada de persones d’arreu del món disposades a guanyar-se la vida. La convivència no havia estat gens fàcil i l’acceptació de la nova corrent per una part del barri tampoc. Sobre tot al principi quan aquells ultres de l’Espanyol es dedicaven a generar terror davant del restaurant fast-food de pollastres. Al final, més o menys tots, s’havien trobat a gust i s’havien guanyat la vida.
Ell mentre tant, s’havia acostumat a escoltar històries d’altres països. A conviure amb d’altres tradicions i costums. A tenir coneguts d’arreu del planeta. Havia treballat de cambrer al bar, de paleta en una obra i, gràcies als mòduls professionals que va estudiar, primer de mecànic de cotxs en un taller i desprès, gràcies a un conegut del seu oncle, a la cadena de muntatge de la SEAT a Martorell.
Ara es trobava davant aquell full ple de clàusules i condicions disposat a garantir-se el treball i condemnant-se a viure lluny. Molt lluny. La SEAT començava a comercialitzar cotxes a l’Àsia i era la Xina o l’atur. Evidentment havia escollit La Xina. Tants anys veient arribar gent. Tants anys sent dels de casa. Tant anys sentint-se un graó per sobre de la resta i ara la truita tombava i passava a ser ell el nou vingut. Totes les tertúlies de cafè, les discussions sobre si tenen o no drets, les teories apocalíptiques que havien desenvolupat al llarg dels anys li podien passar factura. Ara seria ell l’eix de tota la desconfiança. Agafa el bolígraf fortament amb la ma dreta i signa desitjant que allò que ell algun cop va dir dels altres, mai ningú li ho digui a ell.
Des de la seva cadira la màgia és indescriptible. Mira dreta i a esquerra i saluda amb la seva ma dreta mentre als peus, els patges, llencen caramels a tort i a dret. De tant en tant reverencia la salutació d’algun nen amb gest de tradició musulmana i només en contades ocasions mira amb condescendència l’actitud d’algun altre que li sembla no ha estat prou correcte. La música alta, la llum encegadora, els crit ensordidors, del públic a milers i la emoció ... la emoció inexplicable.
Cada any. Cada any fa esforços per no emocionar-se. Per contenir les llàgrimes. Per evitar que’ls nens vegin la emoció que li provoca la monumental rebuda. Recorda altres temps quan la nit de reis al nostre país no era tant màgica com ara. Quan ni hi havia tanta llum, ni tanta música ni tants caramels ni tant de tot. Quan els reis eren el darrer pas. Potser el més sacrificat per als pares, però el darrer pas de tot un munt de festes familiars amb àpats excepcionals.
Enguany, però, els patges, li havien fet informes de dificultats. De pobresa. Enguany l’havien posat sobre la pista que potser la rebuda no seria tant magnificent com els darrers anys. Per això ha portat el sarró més ple de màgia que mai. Disposat, no tant a repartir més regals, com a donar-los valor. De moment la reducció no es notava. Arreglats com sempre, els telèfons de sempre, les càmeres de sempre i els infants acompanyats dels pares. Com sempre.
La carrossa s’anava buidant de caramels a la mateixa velocitat que s’anava omplint de xumets, pipes, chupetes, biberons, bibis i d’altres elements de xupar. De sobte entre la gent li crida l’atenció la presència d’un infant que es belluga entre el públic de manera nerviosa. Te pinta de fer poc temps d’haver perdut la màgia d’aquell dia. Si és que mai l’ha tingut. Li crida l’atenció el fet que és l’únic infant que passa per la cavalcada sense prestar-hi atenció. De fet ni està aturat es mou nerviosament en sentit contrari a les carrosses passant entre uns i altres. De sobte es para al costat d’una senyora amb abric llarg. Te pinta d’àvia. Vesteix arregladament i penja del seu braç esquerra un gran bolso de color negre. La dona vigila als dos infant que hi ha dues fileres més endavant. El noi d’un cop sec es fa lloc i se situa al costat de la senyora. En qüestió de segons, aprofitant l’aldarull que provoca un grapat de caramels que cauen per la zona, posa la ma al bolso en treu el moneder i comença a caminar avall. No fa ni dues passes. Un home jove que hi ha al darrera fa estona que l’observa. Amb la mateixa rapidesa de l’infant l’agafa de l’ombro se l’acosta i, mentre el sosté amb una ma, amb l’altre li pren la cartera. El gira i se’l mira de fit a fit. Son 2 segons de mirada però sembla un món. El nano sua i comença a defallir. L’ha cagat. L’home es posa la cartera entre les cames es posa la ma a la butxaca i li dona un caramel.
- Que tinguis bons reis i que et portin bondat.
Obra la ma i el deixa marxar. Tot seguit li torna la cartera a la dona i li explica que, amb el bolso obert, se li havia caigut.
Des de la carrossa el rei no pot contenir una llàgrima. Potser es cert que a tothom aquella nit li arriba la màgia. Fa una reverència i segueix saludant ara als de l’altra banda de carrer.
Es manté dreta davant la filla mantenint la tensió del moment. Sap que no pot recular que ha encetat un camí només d’anada. És tant important deixar clar qui mana com no defallir en el missatge. El coll aspre, les galtes vermellides els ulls oberts com per sortir de les òrbites. Fa de mare.
Ella, la filla, manté una actitud aparentment laxa davant els crits de la mare. És una habilitat que ha desenvolupat al llarg dels anys. Fer veure que no te importància cap de les coses que li diuen a casa. És el que li toca, ja ho diuen els psicòlegs: Els fills, en aquest cas les filles, han de trencar el cordó umbilical dels pares. Revelar-se. Marcar caràcter. Totes les paraules li arriben, les integra, les reté però no pensa cedir no en farà cas... si més no inicialment. Ha de trencar el seu de cordó umbilical.
La mare venta amb energia el paper de les notes. I li reclama més atenció, més ordre, més compromís, més rigorositat. Li recorda que s’està treballant el futur que un pas enrere pot ser fonamental. Que cal que s’esforci. Li retreu les hores perdudes, les de son i les de passejades amb les amigues. Li diu que mira massa la tele, que s’està masses hores a l’ordinador i que llegeix molt poc.
Llegir. Llegir és fonamental. S’ha de llegir. No es pot viure sense llegir. Es una obligació moral una necessitat cultural. Els joves heu de llegir perquè es bo. Perquè us obrirà un munt de possibilitats de coneixements de sensacions. La lectura forma part de l’enriquiment. No és una elecció.
- Cada dia et passaràs 1 hora llegint. Al vespre, quan acabis els deures abans de sopar.
De sobte es para. Alguna cosa retorna. Aquell discurs no es nou. Ja l’ha sentit en alguna ocasió. Li venen reminiscències d’infantesa. La mare dreta a la cuina recolzada en aquella gran taula de fusta construint el mateix discurs que ella acaba d’engegar fa uns segon: És una obligació moral, un bé per tu. És part de les teves obligacions aprendre a cosir i a planxar forma part de les tasques que has d’aprendre a fer. Tirar la teva formació endavant.
S’atura i reflexiona. Ara ja no toca. Aquells arguments de quan era petita han perdut validesa. Bé no tant els arguments com el concepte en els que s’apliquen. Ara cosir, planxar, brodar ja no forma part de les obligacions de ningú. No és un aprenentatge de vida. Ara toca una altra cosa. Està repetint el mateix que li van fer en ella revisat i modernitzat.
Les obligacions morals, les necessitats i els enriquiments personals són eleccions dels individus i forma part del context del moment. El que avui és necessari demà es prescindible. No es pot uniformar la culturització. Recorda que el pas dels anys ha fet que les coses canviïn i tem que el pas dels propers faci que tot aquest argumentari que ara desplega pel suposat bé de la seva filla quedi obsolet. Conclou que no és ètic repetir els arguments canviant els objectius que és com reiterar-se en l’error i, igual que ella no va aprendre a cosir i la vida no li ha anat malament, Potser a la seva filla no llegir llibres no li suposi cap entrebanc.
Potser intentar uniformar l’aprenentatge és un error i no es tant el camí com el resultat de les accions formatives. Postser la bronca que manté està fora de lloc. Però aquest, com hem dit abans, és un camí només d’anada.
Com cada matí seu en un dels primers seients de l’autobús i mira per la finestra. És una de les seves rutines diàries. Igual que rentar-se les dents o prendre’s la pastilla s’ha imposat la obligació de sortir a veure la ciutat des de la finestra de l’autobús. Des que es va jubilar, ara fa 11 anys, aquella línea ha canviat 4 cops el seu recorregut i això li ha permès, només amb petites variacions, comprovar la evolució en diferents carrers.
La seva vida de rellotger li havia permès estar sempre en contacte amb el temps. Des de el seu petit talleret del carrer València havia procurat sempre no perdre’n el pas. Donar-li als minuts i als segons el valor que tenen. Era com un petit museu del temps, un espai on els tic tacs dels rellotges marcaven els diferents ritmes que pels humans tenen els segons. I allà s’hi va passar la vida retenint els minuts per als que el pagaven i esforçant-se en que els segons no el fessin perdre la vista en la miniaturesa dels petits detalls.
Per ell, la jubilació, havia estat especialment traumàtica i ho va ser en el moment que va sortir del seu treball i es va adonar que l’únic espai on s’havia retingut el temps era en el seu petit i fosc talleret del carrer València. Enlloc més. Al carrer, al món, les coses havien canviat. Els carrers, els paisatges, l’aire, les persones, fins-hi tot el temps havia canviat. Un minut ja no era només un minut i una hora havia deixat de ser una estona per passar a ser un mon. Des que s’havia jubilat sortia cada matí a voltar en autobús per buscar la nova mesura del temps.
Per aquella finestra havia vist desaparèixer les cases d’arreglos i les llibreries de vell. Havia vist arribar els restaurants de menjar ràpid i les botigues dirigides per simpàtics ciutadans orientals. També ha vist canvis de govern i de política i fins-hi tot mobilitzacions socials en forma d’acampades a la plaça pública. Des del seu seient ha sentit milers de vegades les queixes ciutadanes, el “ja n’hi ha prou”, el “on anirem a parar”, el “no podem més” o “l’algun dia passarà alguna cosa”.
Recentment, ha sentit que’l tiquet per viatjar a l’autobús ha pujat de preu desmesuradament i li ha semblat veure a la gent indignada per un fet que afecta directament a les classes treballadores. Ha recordat quan tenia 16 anys, l’any 1951, i durant dues setmanes a Barcelona es va organitzar la vaga de tramvies. Potser va ser una protesta una mica més rància no tant kitch. No hi va haver acampades ni assemblees ni llibres ni indignats ni manifestacions milionàries ni pancartes de costat a costat, però va ser efectiva.
L’any 1951 quan en Franco va decidir pujar el bitllet del tramvia la gent es va emprenyar i va decidir que no agafaria més el transport, va anar al treballar a peu a estudiar a peu, a comprar a peu, sense organitzadors ni assemblees ni llibres ni tendes de campanya ni res de tot això va ser, senzillament, una decisió social. En dues setmanes van aconseguir abaixar el preu del bitllet i van destituir un governador civil i un alcalde. Es clar que hi van haver durs enfrontaments, semblants als que recentment havia vist per la finestra de l’autobús, però en aquell moment ara fa 60 anys va servir per alguna cosa més que per fer bullir l’olla.
Es clar que probablement en això de la queixa social, igual que amb el temps, també ha perdut el tren i un “ja n’hi ha prou” o un “fins aquí hem arribat” no te el mateix valor que l’any 1951.
L’Eusebi és d’aquells individus vitalistes de mena que va per la vida amb un somriure als llavis. L’Eusebi pensa que el millor sempre ha d’arribar, i es lleva cada matí convençut qu’el dia que comença serà, segur, millor que l’anterior. Entra a les botigues saludant ostentosament i en veu alta a tothom:
-Bon dia!!
Omple d’esperança i bons desitjos a aquells que, conscients del moment que ens toca passar, viuen la vida amb pessimisme. Es molt provable que algun cop l’hagueu vist. L’Eusebi és aquell home, l’únic, que somriu al metro cada matí quan anem a treballar, o aquell que xiula al darrere de l’autobús quan, després de dinar, tornem altre cop a complir amb les nostres obligacions laborals. L’Eusebi és, en definitiva, el sucre del pastis, el confort de la humanitat i el far de guia de l’esperit escarriat.
Com la majoria dels mortals, dels mortals de la nostra cultura, te l’any dividit en dues etapes: La que comença al setembre, després de les vacances. I la que s’inicia tot just ara, el dia 1 de gener. Per l’Eusebi és important perquè li permet anar renovant els seus propòsits de positivisme. Perquè això de ser positiu, en realitat, no li ve de mena. Es l’esforç més important que fa al llarg del dia. Una de les feines més feixuges de totes les que fa al llarg de la jornada. En cada minut. En cada acció ha de recordar que cal buscar aquella vessant més optimista i positiva.
En algun moment ha defallit i les conseqüències han estat indescriptibles. Així doncs dos cops l’any es proposa novament tornar a somriure. A transmetre alegria entre els seus veïns i coneguts i a buscar el costat positiu a totes les coses. TOTES les coses.
Aquest cap d’any, però, a l’Eusebi li ha costat molt més que en d’altres. Mirar enrere, realment és deixar un munt de despropòsits, de decisions contràries, de dificultats i penúries i, el que és pitjor, de molta inseguretat. Per tant deixar darrera l’any ja li ha anat bé però ara toca mirar el que tenim per encetar i... la cosa, veu l’Eusebi, està difícil. No perquè l’atur augmenti o ens apugin el preu de totes les coses sinó per tot el contrari: Perquè no se sap que carai passarà. Per no haver no hi ha ni previsions ni augments. L’aigua la llum i el butà seguiran costant el mateix, només l’augment anecdòtic del transport trenca aquesta sensació de buit existencial que tenim al davant. Ningú parla de previsions objectius o terminis. L’any 2012 és un calc, una continuació absoluta del 2011. Posats a no trobar no hem estat capaços ni de trobar una noticia que no sigui allò que va passar ara fa 10 anys. I clar per un vitalista com l’Eusebi, per un convençut en que tot te una vessant positiva, per un optimista de mena, aquest és un panorama, fins-hi tot per ell, desolador.
Cal alguna cosa, algun canvi, alguna expectativa ni que sigui de pitjora perquè puguem trobar arguments per tirar endavant. El pitjor de l’any que comencem no es pas que tot sigui més car ni que cobrem menys ni que hi hagi més atur. El pitjor de l’any que comencem és que no hi ha ni expectatives i aquest és un dels aspectes que cal exigir-los als grans guies de la nostra societat.
L’Eusebi implora esperança, com aquella dona de la pel·lícula: Diguem que m’estimes encara que sigui mentida.
Entrades
