Tant volgut que no interessa (21022012)

Mai havia tingut èxit amb les dones. Lligar, el que es diu lligar, no ho havia fet mai. Tot i estar casat podríem dir que va ser la seva dona la que va lligar amb ell no pas ell amb la seva esposa. Aquesta havia estat la gran llosa de la seva adolescència. Mentre els companys i els amics anaven canviant de parella setmana si setmana també. Ell veia com tots els seus objectius s'anaven fonent un darrera l'altre. De fet als darrers cursos no tenia ni criteri. Li era igual maca que lletja, alta que baixa prima que grassa... li era igual com fos la única cosa que volia era poder dir que havia lligat. Que tenia novia. Ni que fos una setmana.

No era un tio lleig. Tampoc direm que fos un d'aquells que es fa veure però en la escala de la vellesa es trobava per sobre de la mitjana. El seu problema és que rea bavós. Molt bavós. Bavós de fer fàstic. Era aquell classe de tio que quan posava la banya en una noia no parava. Totes les hores a tos els llocs, en tot moment i vinga i vinga. Es feia el trobadís pels passadissos. I els divendres per la tarda a la discoteca. Ni que hagués d'anar sol. I trucava per telèfon i enviava notetes i dale i dale. Tant que al final tothom acabava fart d'ell per pesat. En algun moment alguna companya s'havia plantejat la possibilitat de denuncia-lo per assajament.

S'havia casat amb algú que no li agradava. Probablement per això s'havia casat. Com que no li agradava no hi tenia el més mínim interès i no s'havia posat pesat ni bavós ni insistent. Senzillament ella s'havia trobat atreta per ell i havia atacat el tema. Ell sorprès per la situació i emocionat davant la possibilitat de tenir parella hi havia accedit i així havien anat passant els anys. Ell sense sentir-se atret per ella i ella sense ser assarjada per ell. Velocitat de creuer. Anar fent i qui dia passa any empeny.

De les seves aficions n'havia fet la feina i en això era bo. De fet jugant futbol sempre havia destacat i ara d'entrenador d'èxit més. Cada any aconseguia un o dois títols i s'havia convertit en el referent social del seu país. Els jugadors s'esforçaven per jugar sota les seves ordres. Els equips el desitjaven com a entrenador. Tot l'èxit que no havia tingut amb les noies l'havia tingut amb el futbol.

Quan a final d'aquella temporada se li va plantejar la renovació, no ho va tenir clar. No se sentia motivat per això va decidir donar-se temps. Va ser horrorós. Anava a portar els nens al cole i els pares dels companys li demanaven: Renova , renova. Portava el cotxe al taller i el mecànic li deia renova renova. Quan anava a comprar el pa la fornera renova, a la farmàcia, al concert de música, al restaurant, a la casa de pollastres a l'Ast tothom li demanava renova renova …. Era horrorós se sentia assajat. On estava la llibertat de pensament expressió i moviment. Era com si la societat el tingués segrestat psicològicament i ell no ho volia.

Creia que havia estat clar i lògic era, senzillament una qüestió personal. Però la societat no ho entenia. Estava començant a viure el mateix que vivien les seves parelles en la seva adolescència. En tots els llocs, en tots els moments en totes les converses. Renova, renova

Un dia al matí, mentre s'afaitava, es va mirar al mirall. Es va llençar un bon grapat d'aigua a la cara i mentre veia com les darreres gotes li lliscaven nas avall va decidir que no renovaria. Ho tenia clar. No tenia cap mena d'interès. Li sonava a ranci. Sentir-se tant necessitat, tant imprescindible feia que la feina no tingués cap mena d'interès que no li fos atractiva. Més o menys com li havia passat a les seves companyes amb ell.

Aquella mateix matí va comunicar la decisió a la junta. Es va crear un gran d'alt a baix. Va fer les maletes va agafar la família i va marxar.

Ja tornaria quan li vingués de gust!!.

La curta carrera d'un futbolista (7/2/2012)

Defensa Assassí!! Des de la seva localitat al camp de futbol seguia, com tots els diumenges, el partit del nano. Des que l'havia vist amb la pilota als peus, quan encara no tenia dos anys, tenia clar que era talment la reencarnació de Messi. En realitat tenia més qualitats que Messi. La mateixa habilitat amb la pilota als peus, la velocitat explosiva de Romario, la capacitat de domini del joc de Maradona i la habilitat en cursa de Ronaldinho. La visió de Xavi i la solidesa de Koeman. Baja que des que als dos anys aquell nen havia donat les primeres puntades de peu a la pilota s'evidenciava que anava al més alt de la casta futbolística.

Central Imbècil passa-li la pilota!!!! Per això, pràcticament des de el primer dia, l'havien apuntat a futbol. Inicialment no volia perquè deia que no li agradava, que preferia jugar a hoquei, però a base d'insistència i alguna que altra bronca, al final, li havia acabat agradant. Ja ho sabia que li agradaria deia interiorment el pare. Només és que no s'havia adonat de les seves extraordinàries qualitats. L'acompanyaven als entrenaments. Supervisaven els exercicis i mantenien una relació gairebé diària amb l'entrenador per vetllar pels seus interessos. I els del nen.

Entrenador ignorant que no t'enteres!!!! A veure si aprens a fer alineacions!!! A l'escola, des del primer dia, li van deixar clar al director que esperaven la seva comprensió. El nen estava cridat a ser un crac del futbol i no permetrien que aprendre a sumar o saber de literatura li fes perdre ni un sol minut d'entrenament. En un món competitiu com el que vivim un minut és un minut. També van buscar un dietista que li vigilés el que menjava i un “personal coach” que l'assistís en tot el que feia durant el dia. El nen vivia en una bombolla especial. En una atmosfera pensada només perquè cap cosa li destorbés de la seva obligació d'entrenar i millorar.

Àrbitre subnormal!!!! Els pares ho tenien tot apunt. Tenien vista la finca que es comprarien. Amb dues cases una per ells i l'altre perquè el nen pogués fer la seva vida. Invertirien part dels beneficis en unes naus industrials que havia previst construir a 10 kilòmetres de casa. Ell deixaria de treballar i la mare es passaria la vida prenent cafè i jugant al bridge. La seva germana.... A la seva germana primer la traurien de l'internat on estava ingressada per no tenir temps per als dos i desprès li compensarien aquest anys de separació familiar amb un coche xulo i un parell de bolsos de marca.

Fora Cretins que no en sabeu!!!! Ho tenien tot previst,. L'any vinent el portarien a fer les proves a Can Barça i un cop allà parlarien amb en Guardiola perquè no es precipités pujant-lo al primer equip. Que li donés temps per demostrar, a les categories inferiors, que és el millor. De no fer-lis cas estaven disposats a portar-lo a Anglaterra i ja vindria el barça a buscar-lo d'aquí a uns anys tal i com havien fet amb d'altres jugadors. La carrera estava dibuixada. Els mànagers li anirien al darrera només veure'l el primer dia.

EEHHH l'està agafant arbitre cabró que ho no veus??? Ara només calia seguir les passes de la seva carrera i vetllar perquè ningú li crees cap frustració ni el distreies de la seva feina. Ni amics, ni novietes ni estudis innecessaris, ni cine ni consoles ni llibre ni res de res. Videos de fultbol, entrenaments i prou.

Pixat-els, pixat-els. Molt bé!! El nano va agafar la pilota al costat dret del camp i va fer una conducció llarga. Quan va arribar als ¾ va començar a fer la diagonal cap el mig. Els defenses que'l seguien no el podien agafar. La cursa era ràpida i potent. En pocs metres encararia al porter en un 1 contra 1. De sobte una cama va patinar per damunt la gespa arribava perpendicularment a la seva cursa. Va mirar de reüll i va veure el mitjó blanc de l'equip contrari. Va impulsar la pilota i va saltar. Quan era a l'aire va notar una lleugera pressió sobre la seva cama esquerra.

El crac es va sentir des de la graderia. Aquella havia estat la darrera conducció de la seva prometedora carrera futbolística.

Cesc Fàbregas: Buscant la Pepsi deseperadament

Avui un bon amic m'explicava la situació curiosa que es va viure dissabte passat minuts abans de l'acte de presentació del Campus Cesc Fàbregas a Arenys de Mar. Un acte, per cert molt seguit mediàticament per la manca, possiblement, de jornada lliguera.

Imagineu vos minuts abans d'un acte amb televisions i ràdios de tot el país. Tot apunt, cadires, taula, estovalles, cartell, begudes. Begudes, no hi ha begudes.

-Poseu aigües.
-No Aigua no refrescos que n'hi ha un que'l patrocina i ha de ser -present.
-Quin?
-Pepsi
-Òstia no hi ha Pepsi!!!!

I va començar la corredissa pel poble, colmados, supermercats, bars, cafeteries.... I ningú tenia Pepsi. Finalment al Lidl que hi ha ala entrada del poble es van trobar les famoses Pepsi que van aparèixer a totes les fotografies. No vulgueu saber les calors que van passar els pobres incauts per trobar la beguda.

En moltes ocasions els interessos econòmics d'uns pocs acaben creant molts mals de cap.

El miserable món del futbol modest

Han passat prou dies des que jugadors del Bada Bing van agredir als del Rosario Central per poder prendre perspectiva i mirar-se els fets des de la distància.

El que ha passat a la Tercera catalana aquest cap de setmana és només una mostra més de que el futbol modest és una casa de putes absoluta on tots som responsables.

Primer la Federació. Que permet que es juguin partits de futbol sense cap mena de garantia de seguretat per ningú, ni jugadors ni àrbitres. Que lluny de vetllar que els monitors, entrenadors i responsables mantinguin una actitud educacional envers l'esport, es desentenen de tot el que passa als camps de futbol els caps de setmana. Que permeten a una colla de delinqüents tinguin atemorida tota una categoria i només actuen quan els mitjans de comunicació fan portades amb la noticia.

Segon els clubs: En molts cassos dirigits des de la barra d'un bar per individus que el mes rodó que han vist és el cul d'un got de whisky i que no tenen cap interès en la promoció de l'esport. Redueixen el seu objectiu a jugar el diumenge i guanyar. Amb un nivell intel.lectual tant reduït que davant la por de que agredeixin als seus jugadors, enlloc de trucar a la policia, els envien un correu electrònic a un mail equivocat com va passar diumenge. Presidents i directius que gestionen més amb els seus collons que no pas amb el seu cervell.

Tercer els monitors i entrenadors: En alguns cassos tècnics frustrats de categories superiors que fan pagar la seva frustració a infants que, habitualment, no tenen cap altre interès que divertir-se i passar-s'ho bé. "Pàjarus" que tracten als nens com si fossin Messis en potència i els imposen una disciplina militar absolutament absurda i inadecuada en qualsevol etapa formativa.

Quart els pares: Els uns per permetre que els seus fills passin un sol minut en un entorn com aquest i en molts cassos per ser part activa d'aquest circ de despropòsits promovent els impulsos més baixos a crits des de la graderia. Mátalo, que no te regatee o metele en la pierna, són algunes de les educatives frases que molts pares criden als seus fills des de la seva localitat cada cap de setmana.

El que va passar diumenge és el resultat d'una situació general tant lamentable que difícilment sabria trobar per on començar a redreçar-ho.

Ah i també d'aquesta colla de mal nascuts que és creuen pertànyer a una raça superior i que es permeten el luxe d'atonyinar i crear la por allà on van. Fa molt temps que haurien d'estar a la garjola. Per sempre.