Hipòtesis de resultat electoral

El resultat de les eleccions al Congrés han de ser analitzat detingudament per intentar entendre e interpretar algun dels resultats que, vist com han anat les coses, han estat fonamentals per algunes formacions.
Comencem per la Victòria socialista. Un triomf històric que han fonamentat amb una campanya que ha cercat mobilitzar el vot d’aquells que tenien previst quedar-se a casa. I crear la por a un possible retorn al poder del Partit Popular. Interpretar però els seus resultats només en clan publicitària o programàtica, és un error. La maquinària socialista, és un dels motors més ben engreixats, suaus i eficients del panorama polític espanyol. És el suport, la base i el complement perfecte dels seus candidats, representants o responsables polítics.
Avui molts observadors es pregunten on età el català emprenyat. On estan els vots de tots aquells que s’han pasta mesos i mesos fent cua ales carreteres, llevant-se dues hores abans i aguantant una més que precària situació ferroviària. On estan els que han vist “rebajar el estatuto” a cop de ribot. On estan els que esperaven el traspàs de rodalies a la Generalitat. Els que volien més inversions, els que volien conèixer les balances fiscals. Error. Diumenge molts catalans es van fer la mateixa pregunta a l’interrevés. Molts Catalans es van preguntar on eren aquells que havien de garantir el no retorn del PP. On estaven aquells que havien de defensar els nostres interessos econòmics, els que havien de garantir un tracte decent i adequat als usuaris. Els que havien de plantar cara al robot de Guerra, els que havien de plantejar un pla i una estratègia de ftur. En definitiva, els que havien de ser una alternativa real a la aplanadora socialista. I van trobar la desposta: Compartint responsabilitat en el govern de Catalunya. Mentre el PSC guanyava 4 diputats i CiU un més, ERC i ICV en perdien 6. Un dirigent socialista em deia el traspàs de vots no es pot llegir d’una manera tant simple. Doncs crec que en aquest cas si que es pot fer. ´
És tant senzill com comprovar que votis a qui votis tots aniran a parar al mateix lloc. Tal se val a qui li donis el teu recolzament perquè serà pels socialistes. És tant trist com veure com els representants politics renuncien als seus plantejaments i als seus compromisos per mantenir-se en un càrrec de responsabilitat. ¿On estaven els d’Iniciativa quan hi va haver tot el merder ferroviari? On estaven els Republicans quan Zapatero es va negar a fer públiques les balances fiscals? Montilla ha posat el morrió als líders d’aquestes dues formacions i els ha domesticat com es fa amb els animals domèstics quan no vols que molestin.
El preu que han pagat ICV i ERC ha estat el que els correspon pel seguidisme incondicional, per l’amor al cotxe oficial, l’afició al xofer, la dependència de les secretàries i la bona vida que es te quan un és un càrrec de responsabilitat.
Per a ERC aquests resultats els ha suposat una crisi que no han sabut, almenys inicialment interpretar. Joan Puigcercós ha abandonat el seu càrrec a la Generalitat per dedicar-se a tasques de partit. No s’han enterat de res. No és una qüestió de desordre, és un problema de discurs, de tornar als orígens de reivindicació nacional. De presentar un projecte d país. De redactar un pla de ruta i acomplir-lo. No ha estat sorprenent el que els ha pasta han tingut prous senyals per reaccionar. La creació de la CUP, l’escissió dins la pròpia formació, Les baixes que dins les Jerc s’estan produint….
Pels d’ICV la cosa es diferent. Estan captius d’uns responsables que han renunciat a tot allò que han predicat per assolir el poder. Joan Saura, Francesc Baltasar, Imma Mayol, representen el seguidisme més absolut. Condicionen tot el seu discurs a no trencar l’acord amb socialistes. No representen cap revolució ni cap avanç. Són més del mateix. Per quedar-nos amb la còpia. Sempre millor l’original.
Una altra cosa són Convergents i Populars. Els Convergents, tot i guanyar un diputat, no ha estat en realitat un bon resultat. No han sabut capitalitzar el vot del Català emprenyat, si desprès de tot el que hem viscut no han guanyat la confiança dels electors….. CIU ha perdut el discurs nacional. Van pagar el suport a la primera legislatura del PP i no han sabut fer girar la percepció dels Catalans. El candidat tampoc ajuda. Duran i Lleida és la ala menys nacional de la coalició. La cara més propera al PP. En tota la campanya CiU no ha sabut tranquil·litzar a l’electorat nacional i garantir-li que sota cap concepte pactarà amb el PP. Han jugat, com sempre a amagar l’ou i finalment els ous els han esclatat a la cara. Ara poden ser decisius, es veritat, però no han girat la opinió pública i per tant segueixen tocats de mort.
Finalment el PP. No farem massa anàlisi perquè no hi ha massa coses a analitzar. Mentre el PP no s’adoni que les eleccions es guanyen o es perden a Catalunya i segueixin pensant que castigar Catalunya els dona vots a la resta d’Espanya no aconseguiran bons resultats. El PP no vol Catalunya i per tant Catalunya no vol al PP.

Ara tenen 4 anys per treballar i canviar tot allò que han fet malament fins ara.

La fi de la guerra d'ETA

Recordo el judici contra els etarres que l’any 91 van fer l’atemptat de la casa quartel de la Guardia Civil a Vic. L’advocat de l’acusació, el lletrat José Mª Fuster Fabra, va preguntar a un dels acusats si, en el moment de deixar el vehicle carregat d’explosius al costat de la casa, no s’havien adonat que en el pati interior hi havia nens jugant. No va titubejar ni un segon. Amb una fredor que encara m’impressiona va respondre que si però que van considerar-los “danys col·laterals”.
Segueixo interessat, novament, tot el protocol que es posa en marxa en aquest país cada cop que la banda terrorista ETA comet un atemptat. Haig de reconèixer que tot aquest temps, sense morts, m’han sensibilitzar una mica respecte la rutina que em suposava tots els mecanismes que cal engegar després d’un atemptat.
Potser per aquest fet, la distància, m’adono de la inutilitat dels esforços esmerçats per les forces polítiques, les administracions i les entitats davant d’aquest fet. Em ve al cap un castell de cartes que es va construint poc a poc, lentament, amb esforç i precissió però que de sobte per un minúscul cop d’aire cau i es desintegra sobre la taula.
No dic que la mort d’aquest regidor de Mondragón sigui lleu i insubstancial, però si penso que ETA, i la resta del país es mouen amb codis diferents. Amb llenguatges contraposats. No són qüestions del valor de la vida ni de decència. Són qüestions relacionades amb el punt de partida, amb la interpretació de les coses. ETA està en guerra, una guerra declarada per la banda fa molts anys i mai acceptada ni interpretada com a tal per l’estat Espanyol. En aquest context ETA justifica els assassinats i les morts com a part d’una realitat bèl·lica en la que estan submergits des de fa anys. Dins d’aquest panorama de guerra no hi ha moral ni normes. Tot civil o militar és enemic. Tot atemptat fora del teu territori és incursió. Tot mort del teu costat és màrtir.
Suspendre la campanya electoral, condemnar els atemptats, fer minuts de silenci, suspendre actes públics és un esforç inútil que, probablement, va bé per la psique col·lectiva, però que és absolutament absurd davant els terroristes.
Sóc contrari a suspendre la campanya, a fer condemnes públiques, a variar ni un mil·límetre el programa previst de qualsevol acte. Penso que la millor manera de combatre els atemptats és no mostrar-li a l’enemic la ferida. Ocultar les nostres febleses i els nostres dolors. Demostrar enteresa amb els actes i no amb les paraules. No deixar que ells ens marquin l’agenda de la nostra vida.
Se que, el que diré, pot molestar al 99% de la societat d’aquest país. Puc arribar a entendre la lògica etarra. Puc arribar a comprendre, crec, el seu codi de comportament. Només cal saber, escoltar i deixar de mirar-se el melic envolcallat en la bandera Espanyola. Vist un costat i l’altre tinc la maleïda sensació que aquest conflicte, aquesta guerra, no acabarà mai.

Política de Laboratori

Aquesta tarda he conegut al número 4 de les llistes del PP a les eleccions del Congrés de Madrid, per Barcelona. José Luis Ayllón es diu. Aquest individu de 35 anys, d’ulleres metàl·liques i cabell enclenxinat de costat, és a més portaveu del PP a Madrid i una de les persones que ha estat treballant amb Mariano Rajoy l’estratègia i el plantejament dels cara a cara electoral de Rajoy amb Zapatero. És també l’encarregat de redactar cada dia, l’argumentari ideològic del partit. Ha estat interessant conèixer un personatge amb aquestes responsabilitats. Tot i que no em sento a fi a ell ni al seu ideari, no he perdut la oportunitat de conèixer com es prepara un debat electoral o quin és el funcionament diari de la seu central d’un partit.
Són màquines perfectes de fabricar candidats. Cada peça te la seva responsabilitat i totes les peces encaixen a la perfecció. Funcionen com un rodillo. Si hi ha alguna cosa que altera el funcionament s’elimina i segueixen endavant. Res és arbitrari. Res és per casualitat. Tot està mil·limetrat i estudiat.
Parlant del primer debat, Zapatero-Rajoy no m’he estat de preguntar-li de qui havia estat la idea de la nena de Rajoy. M’ha reconegut que ha estat una iniciativa del candidat tot i que havien contemplat la possibilitat d’introduir en algun moment de la campanya un missatge d’aquestes característiques. Certament no ha estat del tot afortunat. Ha assegurat, per això havíem desestimat la idea. Fixat, però, ha continuat, sortim d’una legislatura complicada on s’ha acusat al partit popular de mantenir una actitud molt dura. Fa deu dies que només es parla de la nena de Rajoy, hem fet canviar el discurs i ens hem col·locat en pla molt més relaxat i tranquil.
Ha reconegut que les enquestes estan apretades però que ell no percep cap marea de canvi i que per tant passi el que passi estarà tot molt ajustat. M’ha avançat quina serà la tònica de la propera legislatura: Si nosaltres, el PP, no governem ens interessa una legislatura tranqui-la perquè aquells que estan cansats del PSOE i ara no ens voten, fruit de la tensió de la legislatura, trobin en el Partit Popular una alternativa al vot socialista.
I si governem ens convé cercar acords puntuals amb altres forces, rebaixar la tensió i demostrar que quan nosaltres governem tot és més fluid i tranquil.
Tot està estudiat i previst. Tot te un motiu i una planificació. En aquest pla de política de laboratori no se quin paper juguen els candidats i els diputats, víctimes del mateix sistema que’ls ha permès estar al capdavant dels partits.
I el més important no se quin paper juguen les idees, els objectius, les propostes i les ideologies, científicament racionades, no per un bé comú o un objectiu social, si no en benefici del partit en primera instancia i el candidat en segona.

De teves a meves

La jurisprudència diu que un acord de paraula entre dues persones, malgrat no hi hagi un acord escrit que ho certifiqui, es tant vàlid que un document signat. La tradició de les cavalleries accepta com a tancament d’un compromís una senzilla encaixada de mans entre els dos cavallers. Tots aquests acords se sustenten sobre l’honor i la reciprocitat.
Avui novament he tornat a estar en una reunió amb polítics. En aquesta ocasió ha estat amb el regidor d’administració pública. I com un autèntic deja vu, ha tornat a demanar-nos, als que no exercim en primera persona cap tipus de responsabilitat política, que confiem en la seva paraula.
Es curió comprovar la deferència que hi ha entre un costat de la taula i l’altre. El ciutadà ha de fer per escrit i signat, amb número de registre i segell oficial qualsevol tipus de petició, comunicació o queixa. Al ciutadà no se’l permet cap tipus d’error, ni endarreriment. Per no permetre, al ciutadà no se’l permet ni el desconeixement o la ignorància. Diu la norma que: “El no coneixement no eximeix de la obligació del compliment de la mateixa”.
Aquest principi no s’aplica a l’altre costat de la taula. L’administrador pot prometre, oferir i facilitar propostes de tot tipus de paraula, sense deixar-ho registrat en cap paper. L’administrador pot interpretar i aplicar la norma arbitràriament segons els seus interessos. L’administrador te el dret de demanar confiança i mostrar-se molest si d’interlocutor no n’hi fa. Tot el que no val em un costat, es pot exigir en l’altre.
Això no val. Aquest fet trenca el principi de reciprocitat. Aquest sistema deshabilita la bona voluntat dels interlocutors. Si tu no estàs disposat a posar-te al meu lloc i a entendre el meu paper. Per quin motiu haig de confiar que cercaràs un acord just i equitatiu?
Fa molt temps que els cavallers van extingir-se de les nostres terres. Però fa uns mesos m’estic adonant que els senyors també han desaparegut, almenys del nostre panorama polític.

L'interès de no fer-se entendre

Aquests dies estic entrevistant a membres de les llistes de les cinc formacions amb més vots a Catalunya que es presenten a les eleccions del 9 de març. Després de dues xerrades m'he adonat d'un parell de fets que m'han preocupat.
El primer és un lleu però important matís sobre la terminologia i el discurs dels representants polítics. Amb dos, al llarg de la entrevista, els he fet la mateixa pregunta: I que fem amb l'actual N-II al seu pas pel Maresme?. Tots dos m'han respost el mateix amb un petit però important matis. Mentre que el primer representant, diem-li verd, ha convingut en traspassar la N-II als ajuntaments. El segon, diem-li groc, s'ha mostrat convençut que aquesta infraestructura ha de recaure sobre el govern de la Generalitat.
Estic segur que, aquest matis que s'ha de contextualitzar en mig d'un discurs més llarg i ple de referències, ha passat desapercebut a la gran majoria d'oients. Probablement si els preguntés que han dit tots dos representants tothom afirmaria que a Catalunya però dubto que massa gent s'hagi adonat de la diferència. Mentre un la veu com una via urbana, gestionada per l'administració local, l'altre la segueix concebent com una via de comunicació adscrita a la xarxa de carreteres de la Generalitat.
Aquest fet, anecdòtic, o no, podria ser un exemple dels motius que distancien la política de la vida quotidiana. Els polítics mesuren les paraules. Utilitzen el llenguatge per, en ocasions, apuntar el discurs cap a un sentit mentre que amb els termes ocupen l'espai de l'altre. És un joc utilitzat per tots, amb major o menor habilitat, amb més o menys gràcia, que acaba distanciant al ciutadà del discurs. Seguir una entrevista o un debat amb aquest nivell de sensibilitat requereix un nivell d'atenció i de tensió al que, la majoria, no hi estem acostumats.
Al ciutadà li calen missatges clars, discursos senzills, que no simplistes, conceptes ben definits, el ciutadà no te temps ni forces per aixecar-se a les 6 del matí, treballar durant 8 hores, conduir-ne 1 fins a casa, cuidar dels nens, fer els deures, realitzar les tasques de la llar, atendre tots els problemes que se'ls puguin presentar i, quan arriben les 10 o quarts d'11 de la nit seure davant el televisor o al costat de l'aparell de ràdio i atendre, escoltar i interpretar totes i cada una de les paraules que diu un polític en campanya, o no.
Potser és trist, e il·lògic, i preocupant i un síndrome de pobresa cultural e intel.lectual i tantes i tantes coses més, però és la realitat que vivim i per tant em d'acceptar-la i treballar perquè millori. Mentre tant, si no volem distanciar més política i societat els polítics han de fer l'esforç de ser clars i entenedors. De no manipular els missatges i no confondre l'electorat.
Es clar, però, sempre que els interessi.

Tot menys calçots

Molt sovint costa entendre perquè les partits polítics, en campanya, es deixen tant milions d'Euros en tècnics i assessors que els condueixin pel camí adequat per arribar a l'electorat. I més quan veus que les diferencies entre els actes que organitza un partit i els que fa un altre són mínimes. Gairebé insignificants.Aquest cap de setmana ham tingut un clar exemple del costós que pot ser justificar el sou dels caps de campanya i dels assessors que els acompanyen. Socialistes i Convergents han coincidit en temps, que no en lloc, en organitzar una calçotada amb els seus militants i propers per acabar de fidelitzar el vot d'aquells que tenen clar quin ha de ser el proper president del govern: Zapatero o Duran i Lleida. Més enllà del bany de multituds i la demostració que ells, tant diputats com consellers i presidents, són tant campechanos i propers al ciutadà mitjà com qualsevol altre, han escollit per fer pàtria, família i companyonia l'inefable calçot.Què n'arriba a ser de rica la gastronomia catalana per acabar escollint el calçot per un dinar de compromís!!!. Barbacoes, parrillades, pa amb tomàquet, xatonades, fritades.... Tot menys un calçot. És dels pocs aliments absolutament indigne per un acte social on la imatge forma part fonamental de la trobara. Porrons, càntirs, espaguetis, all i olis, cebes... Són elements que mai. MAI poden estar en un dinar o sopar de compromís i encara que no ho vulguin un dinar de campanya és un dinar de compromís on la imatge és un element fonamental. I si no que li preguntin a Montilla que ha pensat quan avui ha vist aquesta fotografia publicada als diaris

Un dia o un altre havia de passar

Si hi ha una cosa que em fa ràbia es haver de dir: "Jo ja ho deia". No se m'han oblidat les males setmanes que aquest estiu em van fer passar aquells que no veuen més enllà del seu nas i que es creuen en possessió de la raó i l'equilibri. A mitjans de Juliol, ja vaig denunciar la precària situació en que es troben les ambulàncies que depenen de l'hospital de Mataró. Ho vaig fer amb dades i testimonis. En aquell moment em vaig sentir a dir que feia periodisme groc, que era un alarmista, que el que deia no era veritat, que ja n'hi havia prou..... Ja en aquell moment tres tècnics van estar apunt de perdre la feina i varen ser canviats de destinació per denunciar precisament el que aquesta setmana tothom lamenta.Ha hagut de morir una nena perquè els maresmencs sàpiguen que les ambulàncies medicalitzades que hi ha a l'Hospital de Mataró no duen metge. Que quan hi ha una urgència important s'han de desplaçar de Badalona o Granollers. Que els tècnics sanitaris estan farts de denunciar que els infermers que els acompanyen no estan prou preparats per prestar servei a una ambulància. Que des que a l'Hospital de Mataró va entrar un nou responsable d'Urgències, allà hi ha una caça de bruixes de la que els principals perjudicats són els pacients.
Ara la pregunta és quanta gent haurà mort per culpa d'una ambulància mal equipada. Avui ja sentíem la veu d'una família de Tiana que recentment ha patit una pèrdua fent la mateixa pregunta. Quantes persones haurien arribat a l'Hospital en millors condicions si, senzillament, en l'ambulància que'ls transportava hagués anat un metge que sabes utilitzar un desfibrilador? Quants cassos es podrien haver tractat de manera diferent si el servei del Maresme hagués estat el mateix que hi ha al Vallès, o al Baix Penedès o al Montsià, o a la Vall d'Aran?
Ara m'atreveixo a fer una altra predicció estic convençut que ningú dirà res, cap responsable, cap director, cap consellera. Ho silenciarem hi posarem terra i intentarem que la cosa passi desapercebuda.
Lamentable e indignant!!!!

¡¡Exigeixo entendre la justicia sense ser advocat!!!

Avui he rebut una carta del Jutjat d'instrucció dos de Mataró on se m'informa que: "Se acuerda el archivo del Presente juicio de faltas, por no constar presentada denuncia por la parte perjudicada en los seis meses siguientes a la fecha de los echos" ... "Así lo acuerdo, mando y firmo Maria Encina Fernandez Castro, Magistrada Juez del Juzgado de Instrucción Dos de Mataró. Doy fé".
L'Auto fa referència a l'accident de moto que vaig tenir aquest passat 17 d'agost, quan un camió que corria massa se'ns va endur per endavant. Només cal donar un cop d'ull a la data d'aquest post per adonar-se'n que ni han passat sis mesos, ni cinc, ni quatre, ni tres ni tant sols dos. Jo no se que li ha passat a la senyora magistrada. Desconec si no s'ha mirat bé les dates o el seu calendari és diferent al meu, però certament aquesta experiència em preocupa. Jo no he tingut al llarg de la meva vida, afegeixo per sort, masses contactes amb els jutjats. De fet aquest és tot just la segona o tercera vegada però ja us dic per endavant que la experiència no és gens positiva. A no ser que aquí darrera hi hagi una maniobra legal que desconec, resulta tremendament sorprenent que puguin arxivar una causa sense que la raó per la que s'arxiva s'hagi complert. Resulta curiós veure com aquesta terminologia rimbonbant i presumptuosa de manar i acordar ella mateixa tot soleta, es converteix en esperpèntica per la evidència de l'error.Sigui per error o per funcionament de la justícia, que també seria possible, aquest fet situa aquest poder molt lluny de la lògica social. És bo que per aconseguir uns certs estendards d'independència el món judicial es mogui diferent al social però és absolutament imprescindible que aquestes diferències s'expliquin de manera entenedora per a tothom. No pot ser que sigui un món absolutament inaccessible per a la gran majoria de la societat. Cal tenir present que forma part de la roda democràtica de la que tots, d'una manera o una altra hi participem.Exigeixo entendre en quin punt es troba l meu cas sense haver de pagar la minuta d'un advocat.

Admirat Flotats

Ahir dimarts tornant cap a casa vaig posar la ràdio, com faig sempre, i em vaig endur una sorpresa molt gratificant. Josep Mª Flotats era entrevistat per Joan Barril.
És un plaer recuperar aquelles persones que per la seva feina i per la seva actitud davant la vida admires. Ha estat com tornar a veure al gran flotats damunt de l’escenari posat en la pell de Josep Pla interpretant l’extraordinari monòleg de “No totes les flors són de plàstic”. Els genis no ho són només perquè facin bé la seva feina. Ho són perquè a més sembla que sigui fàcil.
Per mi Flotats és un geni en tots els aspectes. No només fa fàcil allò que representa sinó que transmet una seguretat i un coneixement que sembla que sigui senzill poder tenir un coneixement cultural similar al d’ell. Té una actitud davant la vida i la feina que molts voldríem.
En ocasions penso que vivim en un país meravellós que es comporta de manera increïblement injusta amb els genis. Joan Oró, Josep Mª Flotats… Dos genis que en un moment de la seva vida han hagut de marxar a l’estranger per poder desenvolupar lliurement i amb normalitat la seva tasca professional. Estic segur que arribarà un dia en que sabrem valorar quan extraordinari és persones com aquestes al nostre costat. Amb Joan Oró ja no hi som a temps aveure si amb Flotats hi som a temps.

A Frankfurt no tot són els diners

Avui que s'ha inaugurat la Fira del Llibre de Frankfurt molts mitjans han fet un repàs al complicat camí que han hagut de recórrer els representants de la cultura catalana fins arribar en el dia d'avui. De les moltes dades que s'han donat i els molts comentaris que s'han fet n'hi ha un que m'ha fet posar els pels de punta. La Generalitat de Catalunya ha invertit 12 milions d'€ (2000 milions de pessetes), per portar la cultura catalana a aquesta fira. Desconec si aquesta és, realment, la plataforma ideal per a la promoció de la cultura Catalana. Però em preocupa molt que alguns qüestionin el preu de la presència per qüestions de retnabilitat i pràctica: "Creieu que val la pena gastar 12 milions d'€ per portar la cultura catalana a Frankfurt? Preguntaven.
Ja fa anys que ens ho mirem tot sota els paràmetres de la rendibilitat i aquest és un camí que no porta massa a bon port. Qüestionar-se la validesa o la "utilitat" de la inversió cultural es tant com preguntar-se perquè s'ha d'escriure sense faltes d'ortografia o perquè cal llegir de manera fluida. Perquè serveix plantar arbres en un parc, posar llums de Nadal, o tenir i mantenir una regidora de medi ambient? Si ens ho mirem des de un punt de vista pràctic per a res. Però agrada. A molts en agrada veure verd per les ciutats, decorar els carrers per Nadal i promoure la consciència ambiental i ningú qüestiona els diners que això costa.
Amb la cultura hauria de passar el mateix. La llengua, la literatura, les narracions de tradició oral, són riqueses que hem heretat dels nostres pares. La llengua materna és materna perquè és aquella amb la que ens hem comunicat de petits. Amb la llengua, amb els contes, amb l'educació hem anat passant de pares a fills una riquesa, una CULTURA que cal no perdre. I no només això. Cal compartir amb la resta de societats i cultures per assimilar allò que ells van fer bé i no repetir els mateixos errors. Això val 12 milions d'€? No ho se. Però crec fonamental destinar el que calgui a aquesta tasca i és evident que la millor manera de garantir una feina no és pas mirar-s'ho tot sota criteris economicistes.

¡¡ Si ells s'hi pixen jo m'hi cago !!

Aquests dies hi ha un intens debat sobre els drets i la aportació que han fet els que venen de Barcelona a viure a Arenys de Mar. Com si pel fet de venir o anar a alguna banda suposi haver d'aportar, enriquir o millorar alguna cosa. En aquest poble està prohibida la lliure circulació, la llibertat d'expressió i el dret a l'aportació voluntària pel futur de la vila. Quan vas a viure a Arenys de Mar el que s'ha de fer és, primer demanar permís, després demanar disculpes per tots els mals que puguis fer i al final mirar, callar i no bellugar-se. Hi ha tota una colla de persones que es pensen que pel sol fet d'haver nascut a un poble concret ja tenen dret a sentir-se diferents. Són els garants de la pàtria, aquells que representen les virtuts de la tradició, els que tenen una ascendència diferent sobre la resta. Són els únics amb dret a opinar, aportar i decidir el dia a dia del poble. Són els que, per definició, treballen pel bé de la vila. La resta, ho han de demostrar. D'aquest n'hi ha de dretes, d'esquerres, jubilats, estudiants, treballadors, lliure pensadors i gent de tota classe social.Fa gràcia veure com molts d'aquests se senten d'esquerres i ecologistes, progressistes, lluitadors per la igualtat i per la no discriminació per raó de color, procedència o sexe, són els que organitzen campanyes solidaries, jornades interculturals i tot tipus de mogudes globalitzadores... Però no els toquis allò que és seu. Ells lluiten per un món globalitzat. Bé tot el món menys Arenys de Mar que, com que és el seu territori, es troba al marge de tota proposta igualitària
El poble és seu, els carrers, les places, la identitat, la propietat de les festes i les tradicions, les entitats, el govern, la capacitat de parlar, aportar i enriquir. Tot és de tots menys tot el que faci olor al seu territori. Aquell que han anat pixant al llarg de la història i ara es troba tot marcat. Obliden que la seva condició arenyenca és casual, accidental, per pur atzar. Mentre que els que venim de fora, ho som per voluntat, perquè ens agrada i perquè ho hem escollit.Per sort hi ha una colla d'aquests arenyencs nouvinguts que passen, que malgrat els constants desprecis segueixen endavant amb allò que ells pensen que és bo pel poble en una lluita ingrata i gairebé heroica. Sóc dels que pensen que tots sumem, que unint esforços podem arribar molt lluny i que tant se val d'on vinguis lo important és on volem anar. Confio que les noves generacions no es deixin enverinar per la patètica retòrica que encara ara se sent per algunes places i carrers d'Arenys.

Qui ha filtrat les imatges del violador?

Ni una setmana ha passat fins que hem vist quina és la imatge de José Rodriguez Salvadó conegut popular i mediàticament com el violador de La Vall d'Hebró. La pregunta és qui l'ha filtrat aquesta imatge ¿La Guardia civil o els mossos d'esquadra?. Hi ha varies hipotessis:

1. La filtració ha estat feta per la Guardia Civil interessada en que aquesta sigui pública perquè els veïns de Granada s'encarreguin d'identificar-lo i localitzar-lo i facilitant-los a ells una feina que els arriba empaquetada des de Catalunya una mica per treure's el problema i el mal de cap de sobre.

2. Que hagin estat els propis mossos, i no seria la primera vegada, que intenten fer veure que han estat els civils els que tenen filtracions i així de pas renten la imatge, i empastifen una mica un cos amb el que, a determinats nivells, no tenen cap bona relació.

És evident que un violador d'aquestes característiques, tant pisco lògicament malalt, no hauria d'estar lliurement caminant pel carrer. Però també es evident que les presons no haurien de ser centres de càstig sinó centres re educadors i rehabilitadors. Com també és evident que si aquest individu te un trastorn psiquiàtric el seu lloc no hauria de ser una presó sinó un hospital psiquiàtric. Tenim una justícia que no es correspon als equipaments que li donen suport. O bé tenim uns equipament que no són adequats per la justícia que els dirigeix. Aquest és un problema polític i judicial. Jo estic al costat de totes les seves víctimes. De totes les dones, homes, nenes, joves i adolescents siguin de Barcelona o de Granada, de Vigo o de Madrid que se senten insegures, indignades i amenaçades de trobar-se aquest o qualsevol altre com aquest a una cantonada. Però aquest home ha pagat amb la justícia. Ha complert allò que la llei estableix que ha de pagar per haver violat a ni se quantes dones. La indignació la ràbia i la impotència la hem de dirigir cap als veritables responsables: ELS POLÍTICS que són els legisladors, els que fan les lleis que desprès els jutges administren, els que elaboren els pressupostos insuficients per construir centres adequats, els que decideixen on, quan i de quina manera es construeixen els centres penitenciaris i els que, amés de tot això tenen la barra de dir que són els jutges els responsables
Mentre la societat no s'adoni on rau el problema i segueixi jugant el joc d'aquí li encolomo les culpes més violadors, més assassins, més lladres i més delinqüents sortiran al carrer sense estar realment rehabilitats. Millors lleis, més clares i menys cara dura.

Castellà VS Català

Els professors de llengua castellana a Catalunya ho estan passant molt malament. Aquesta és la inquietud que el director d'un institut m'ha fet arribar aquesta setmana. Segons el docent el problema rau en que els alumnes s'han adonat que la llengua útil a Catalunya, aquella que es necessària dominar per aprovar és el català. Que la llengua útil per la vida laboral i pel seu futur és l'anglesa. Per aquest motiu mostren un total i absolut desinterès per l'aprenentatge de la llengua castellana a la que veuen com un problema i un destorb més per tirar endavant els seus estudis.Que els nostres fills percebin qualsevol qüestió lingüística com a un problema és el resultat de la mala gestió educativa, social i política que hem fet els darrers anys. És evident que la situació que hi ha a Catalunya amb el català no és la normal i és també evident que el castellà és una llengua molt més forta que la catalana. Per aquest motiu no s'entén que durant anys s'hagi volgut enfrontar les dues llengües. Hem convertit la parla en una mena de lliga de futbol on si tu ets d'un equip no pots ser seguidor d'un altre. On o ets blanc o ets negre però no pots ser gris. On si tu ets dels uns has d'anar contra els altres.
La cultura, la llengua, la literatura és precisament tot el contrari. És diàleg, reflexió, coneixement, tolerància, convivència.... Hem pervertit allò que ens fa diferents a la resta d'éssers del planeta, la capacitat d'articular una parla, ho hem convertit en un motiu més de segregació de distanciament. Ara els més joves no entenen la llengua com un element cultural, per ells és una eina més, un mitjà més per aconseguir allò que volen. Obvien tot el que penja d'una llengua: literatura, art, tradició, història, riquesa social, tradició oral, teatre, cinema, pintura.. Per ells tot això no importa, no ho volen saber només els interessen les 1500 o 2000 paraules que han de conèixer per poder trobar feina i evolucionar a la vida. No els hem sabut ensenyar que el castellà, com el català o l'anglès, el francès, el rus, el xines, el flamenc o el birmà són llengües lligades a milers d'anys d'història i que saber-ne una no impossibilita coneixen una altra i que quantes més coneguin molt millor per ells com a persones. Planyo a aquests professors de castellà perquè, provablement, són víctimes d'allò durant molts anys han promogut aquells que defensen la llengua que precisament ara ells intenten ensenyar. Però encara planyo més a totes aquelles generacions que parlaran una llengua sense saber realment tot el que significa.

Las fotos ja no ens afecten

Ens estem acostumant a veure-ho tot. Novament el fotògraf Oliveiro Toscani ha tornat a sorprendre'ns amb una imatge provocativa. Però aquest cop només ens ha sorprès. La imatge desagradable i repulsiva de la model anorèctica Isabel Caro, ha generat debat i polèmica però no repulsió, no fàstic, no grima, no ens ha fet girar la mirada ni passar plana, no ha aconseguit que es demani la no emissió d'aquesta imatge. Tot el contrari. Als bars i cafeteries, sobre les taules de treball, a casa a l'hora de dinar la imatge ha estat analitzada fins al més mínim detall. L'observador s'ha acostat a la fotografia a la recerca, encara més, d'aquell detall d'aquell tros de pell, d'aquella arruga que fa la fotografia encara més desagradable.Els aficionats a la fotografia hauran notat en aquesta campanya la utilització d'una tècnica de retoc digital anomenada Dragan. L'objectiu d'aquesta tècnica és precisament ressaltar les textures de la pell per donar-li a la imatge un aire encara més dramàtic. No ho han aconseguit.El publicistes i els provocadors obliden que l'ànima humana en realitat és que com altres parts del cos que abase d'anar fregant acabes fent bombolla. Ens hem acostumat a veure tot tipus de misèries. Les imatges ara no tenen el mateix impacte perquè estem acostumats, ja no ens espantem de veure un malalt de sida morint, ni un home gran cremant-se viu al carrer, ja no es sobte veure un crani obert en plena operació, ni un infant amputat a qualsevol guerra. Hem assimilat les imatges com a part de la nostra vida i les utilitzem per crear debats, per modelar consciències, per reflexionar sobre fets que considerem importants però la imatge, per si sola, ha perdut molt sentit i ja fa poc efecte.Hem fet grossa la bombolla visual però encara ens queda la sensibilitat del debat, la preocupació pel feble, la commoció davant de les injustícies, però aquests no són sentiments que no es poden anar commovent a cop d'efecte mediàtic si no volem que ens passi amb la consciència el mateix que ens ha passat amb l'ànima que se'ns ha endurit.

La ciutat dels desquilibris

Aquest cap de setmana el Barça a presentat al món com serà el seu estadi quan aquest sigui remodelat d’aquí a quatre anys. Una proposta de Norman Foster que basa la seva espectacularitat en la riquesa de llum que porta implícita la nova façana. No deixa de ser paradoxal que mentre el barça presenta la seva il·luminada proposta a l’Hospital de La Vall d’Hebró els quiròfans estaven tancats per manca de llum. Es evident que el plantejament és manipulat i seria tendenciós si aquest fos un cas aïllat. Però no és així. Paradoxal és que just a l’altre costat d’on es troba la “espectacular” torre Agbar, símbol del disseny i la riquesa d’una empresa privada, hi hagi el jardí dels encants on des de fa molts anys cada nit hi dormen tot tipus d’indigents i immigrants il·legals en la més absoluta misèria. O que davant del TNC i de tota la seva vitalitat creativa s’hi trobi el tanatori de Sancho Dàvila. Que l’Hotel Juan Carlos I sigui erigit a molt poca distància d’una zona de barraques i analfabetisme. Que construïm un fòrum de diàlegs i solidaritat mentre a l’altra banda de l’autopista gairebé aïllem a tot un barri marginal i marginat pels greus problemes d’inadaptació, delinqüència i drogoaddicció. Parlo de La Mina. I així podríem seguir amb La Vila Olímpica i La Barceloneta, o molts i molts d’altres exemples que trobaríem.
Es molt provable que a ulls de l’alcalde de Barcelona això sigui un exemple de convivència, cosmopolitisme, diversitat cultural i riquesa mediterrània. Però per a molts això és una nafra. Crear aquests desequilibris en un entorn geogràficament tan reduït com és Barcelona és garantir la injustícia social envers els més dèbils. Aquí les coses les posem sense calçador ni anestèsia i de moment encara és controlable. Però aquest és un camí revirat i perillós que algun dia pot girar-se en contra de la convivència i l’equilibri.

Una llei poc clara

L’altre dia, quan van portar les garrafes d’aigua pel dispensador que tenim a la feina el xicot que les transporta em va comunicar que apartir d’aquell moment deixaria de servir-nos garrafes de 20 litres i ens portaria garrafes de 13 per acomplir la nova llei de riscos laborals.
És curiós com tenim tendència a publicitar determinades intencions polítiques i, cal pensar involuntàriament, silenciem determinades noves normes d’abast social. Hi ha molts i importants sectors socials que en surten afavorits o perjudicats per aquesta llei. reposadors de supermercat, descarregadors portuaris, paletes o lampistes, tècnics de transport sanitari, repartidors de butà…. Alguns tenen ja a la seva feina elements per alleugerir els pesos però molts, al llarg de la seva jornada es troben amb problemes que els fa aixecar molts més de 13 quilos. ¿Què li dirà el repartidor de butà a aquella veïna gran que viu en un tercer sense ascensor i que necessita la bombona de butà per cuinar? O ¿com manipularà les caixes i sacs el paradista de verdures del mercat municipal on jo compro? ¿Heu provat mai d’aixecar un sac de guix de qualsevol obra?
M’agraden totes aquelles lleis que afavoreixen al treballador i ens fan la vida molt més fàcil però un cop més fem normes, en molts cassos, impossibles d’aplicar. Cal fer les coses de manera ordenada. De res serveix fer lleis si primer no donem les eines, tant a empresaris com a treballadors, perquè les puguin acomplir i, posteriorment, no instaurem els mecanismes adients de control que garanteixin el compliment de la norma.

Els Clients són espècie per recuperar

El cinema s'ha encarregat de recordar i caricaturitzar la imatge servil d'aquell dependent de botiga profundament marcat per la frase "el client sempre te la raó" que llepa pràcticament el terra que trepitja el comprador només que per endossar-li un televisor o qualsevol peça de roba. És evident que aquest és un pas que havíem de superar. No és, era, racional la relació de vassallatge que s’establia entre qui compra i qui ven. Qui paga i qui ofereix. Però ens hem passat tres pobles. Les gran empreses s’han passat molt i molt de llarg. Avui Renfe anunciava que els usuaris de les seves línies podran informar-se dels retards dels trens gràcies als missatges SMS. La mesura, gratuïta els primers mesos, tindrà cost econòmic a qui ho sol·liciti apartir del més de gener. Canon, la marca d’aparells electrònics, ha posat a disposició dels seus clients un telèfon d’informació i assessorament per aquells que tinguin problemes amb els seus productes. És un 807 de pagament. La Generalitat de Catalunya convida als usuaris a denunciar els delictes que en matèria de consum detectin mitjançant el telèfon d’informació de la Generalitat 012. També amb cost econòmic per qui l’utilitza.
Una cosa és ser esclau i una altra es fer negoci dels problemes dels clients. Que RENFE instal·li un servei per informar dels endarreriments enlloc d’arribar alhora fa riure però ¿Que els usuaris no han pagat el dret de ser informats normalment amb el seu bitllet? ¿Cal afusellar l’economia d’aquells que, lluny de gaudir del car aparell que han comprat, necessiten l’assessorament d’un expert? ¿Cal treure diners d’aquells que se senten ciutadans solidaris i conscients i volen ajudar a l’administració en la seva lluita contra el frau?
Ja fa temps que amb campanyes publicitàries i assessors d’imatge ens intenten colar bou per bèstia grossa i el que més preocupa és que llastimosament ho estan aconseguint.

Menys Plors i més feina!!!!

Bé. Tot i a risc que algú pugui pensar que sóc socialista per l’oportunisme del comentari, crec que avui, dia en que s’ha cosntituit el nou Parlament, és el moment de deixar clares un parell de d’actituds.
És evident que des de les files de CiU s’ha entomat amb molt de dolor els aconteixements que han esdevingut després de les eleccions. A ningú se li escapa que per a molts votants d’ERC l’acord de govern amb el PSC és un acte de traició a la confiança dipositada. No perquè donin suport als socialistes sinó perquè el seu acord ha significat posar de President a José Montilla, amb tot el que això significa.... I així podriem seguir analitzant tots els grups però el fet és que avui s’ha cosntituit un nou Parlament i que d’aquest Parlament el proper divendres en sortirà un nou govern que dirigirà el pais durant els propers 4 anys. Ja no val la cançoneta trista del perdedor ferit. Ara toca treballar. Ara toca governar als que així ho han volgut. Ara toca que ens posem tots al nostre lloc i que siguem capaços de fer crítica construcitiva. Que fem veritable oposició.
Aquesta és potser l’assignatura pendent del nostre país: Trobar una oposició que faci d’oposició. Que controli al govern, que fiscalitzi les seves actuacions. Que aporti alternatives reals interessants i imaginatives, que crei un discurs interessant de l’error del que governa. CiU va saber fer de govern durant 23 anys, ara li toca saber fer d’oposició i aquesta sens dubte és la tasca més complicada.
Tenim per davant 4 anys molt importants dels quals pot dependre seguir estan al davant o formar part del gruix del mig. Tots tenim, en el nostre camp, moltes responsabilitats i ja no valen ni els plors dels uns ni els errors de principiant dels altres. Toca exigir solvència lideratge i determinació i molt em sembla que no tenim el millor cotxe per aquest circuit.

CATALUNYA I ELS SIMBOLS

A Catalunya la perden els símbols i aquests dies hi ha un munt d’arguments que ho demostren.

Encara cueja la maleïda vaga que els treballadors d’Ibèria van fer el 28 de juliol. Ja aleshores la societat política, econòmica, judicial i fins-hi tot la sindical, va córrer a denunciar la situació d’impotència de l’administració catalana davant l’ocupació de pistes. Finalment, tot i ser mes d’agost, la majoria del parlament va coincidir en reivindicar un traspàs d’aeroport que ja va ser motiu de discussió durant els mesos de redacció de l’estatut i que finalment va quedar fora de les fumudes competències. En total 40.000 persones afectades i un autèntic terrabastall polític.
Aquests dies, amb l’arribada de les primeres pluges de la tardor, Renfe ha tornat a demostrar la seva absoluta incompetència per la gestió del transport. Durant 4 dies tant l’Euromed com les línees de rodalies han deixat de funcionar com passa sempre que no fa sol. En total prop de 200 mil persones afectades i la sensació que la companyia se’n riu de nosaltres a la cara. ¿Algú de la classe política, judicial o econòmica ha aixecat la veu? No. Perquè? Bàsicament per dues qüestions: La primera perquè cap d’ells agafa el tren regularment per anar a treballar i per tant desconeixen la patètica situació en la que ens hem de moure els treballadors cada matí per anar a la feina. I la segona, i més important, perquè no és simbòlic. Aconseguir allò que ja preveu l’estatut no deu representar cap pas endavant. Cuidar per la comoditat de les classes mitges i baixes no és socialment rellevant. De les Rodalies no se n’ha fet cavall de batalla, ni representa cap símbol de discriminació respecte Madrid, i a més no “mola”. A Catalunya el que ens agrada es fer-nos el víctima plorar per tot allò que no ens donen, convertir en símbol allò que el gruix de catalans només fa servir 4 cops l’any i oblidar el transport que agafem cada dia. ¿Perquè demanar el que ja tenim si podem plorar per allò que no ens pertoca?
Aquesta és la nostra manera de pensar. La nostra manera de ser. Això és el que ens defineix políticament parlant i aquí m’aturo. No vull entrar a definir el que ens caracteritza socialment perquè m’indigno. Algun dia els ciutadans, els que treballem, els que agafem els rodalies cada matí, despertarem de la llarga migdiada en la que ens trobem de fa anys i donarem un cop de puny a la taula. Recordarem que els polítics estan al nostre servei, són els nostres treballadors i estan on son per treballar per nosaltres i que si no ho fan se’ls ha de forçar a fer-ho i si no al carrer....

Però és molt més fàcil victimitzar-se. Plorar en lloc de fer. Marxar enlloc de cridar. I fer del qui dia passa any empeny la nostra màxima vital.

David Hume i Mataró Ràdio

Hi ha un metge neuròleg d’origen argentí, fins fa 10 mesos responsable del departament de neurologia en un centre hospitalari públic, (totes aquestes dades són perquè no recordo el seu nom), que ha obert un restaurant a Llavaneres per a gourmets i amants de la bona cuina. Aquest individu, que amés de tenir una estrella Michelin, cultiva ell mateix les fruites i verdures que cuina, té una cava amb més de 100 formatges i col·lecciona olis de diferents tipus, sosté la teoria que les coses que no han estat planejades no són interessants. Aquest metge no creu en la casualitat diu que en aquest món tots els actes han de tenir un objectiu i estar degudament planificats. Aquesta teoria, d’altra banda clàssica en el món de la discusió filosòfica, la podríem aplicar perfectament a la nova ràdio que es vol obrir a Mataró.

Després d’anys de reclamacións popular per tenir altre cop una ràdio pública. De fer nous estudis, d’escollir directora i d’anunciar la seva posta en marxa, podríem dir que tota aquesta feina s’ha fet per casualitat. Quan una administració o una empresa es gasta els diners que val muntar una ràdio ho deu fer per algun motiu concret, amb un objectiu clar: Informar, divertir, entretenir, educar….. Però després d’una hora de reunió he arribat a dues conclusions: 1. No tenen ni idea de ràdio i 2. No tenen ni idea del que volen aconseguir amb ella.
Perquè tothom m’entengui els passa tot allò que critiquen. Saben que no volen: No volen problemes, No volen queixes, No volen quedar malament amb l’equip de govern i No volen que els costi diners. Ara saber el que no volen no porta implícita la idea del que volen i aquí tenen, perdó, tenim un greu problema.

Els que creiem que la ràdio municipal ha de ser professional i no pot seguir sent la voz de su amo ens decebem cada cop que veiem la poca professionalitat dels que dirigeixen aquests mitjans de comunicació ¿Com pot ser que després del tot el que han lluitat els mataronins per tenir la seva ràdio, ara els que dirigeixen, no tinguin ni idea de que han de fer amb ella? Certament tenia la esperança que Mataró Ràdio neixes amb força i voluntat de ser un referent a la comarca. No és Així. Mataró Ràdio serà, si les coses no canvien molt, una continuació de la mediocritat i la insubstancial que hi ha a la ràdio municipal d’aquest país.

Com diu el meu admirat neuro-cuiner: No m’agraden els cuiners mediàtics perquè fan de tot menys el que han de fer: Cuinar. El mateix passa amb les ràdios mediàtiques que fan de tot menys el que els correspon: ser útils.