26 de setembre 2006

CATALUNYA I ELS SIMBOLS

A Catalunya la perden els símbols i aquests dies hi ha un munt d’arguments que ho demostren.

Encara cueja la maleïda vaga que els treballadors d’Ibèria van fer el 28 de juliol. Ja aleshores la societat política, econòmica, judicial i fins-hi tot la sindical, va córrer a denunciar la situació d’impotència de l’administració catalana davant l’ocupació de pistes. Finalment, tot i ser mes d’agost, la majoria del parlament va coincidir en reivindicar un traspàs d’aeroport que ja va ser motiu de discussió durant els mesos de redacció de l’estatut i que finalment va quedar fora de les fumudes competències. En total 40.000 persones afectades i un autèntic terrabastall polític.
Aquests dies, amb l’arribada de les primeres pluges de la tardor, Renfe ha tornat a demostrar la seva absoluta incompetència per la gestió del transport. Durant 4 dies tant l’Euromed com les línees de rodalies han deixat de funcionar com passa sempre que no fa sol. En total prop de 200 mil persones afectades i la sensació que la companyia se’n riu de nosaltres a la cara. ¿Algú de la classe política, judicial o econòmica ha aixecat la veu? No. Perquè? Bàsicament per dues qüestions: La primera perquè cap d’ells agafa el tren regularment per anar a treballar i per tant desconeixen la patètica situació en la que ens hem de moure els treballadors cada matí per anar a la feina. I la segona, i més important, perquè no és simbòlic. Aconseguir allò que ja preveu l’estatut no deu representar cap pas endavant. Cuidar per la comoditat de les classes mitges i baixes no és socialment rellevant. De les Rodalies no se n’ha fet cavall de batalla, ni representa cap símbol de discriminació respecte Madrid, i a més no “mola”. A Catalunya el que ens agrada es fer-nos el víctima plorar per tot allò que no ens donen, convertir en símbol allò que el gruix de catalans només fa servir 4 cops l’any i oblidar el transport que agafem cada dia. ¿Perquè demanar el que ja tenim si podem plorar per allò que no ens pertoca?
Aquesta és la nostra manera de pensar. La nostra manera de ser. Això és el que ens defineix políticament parlant i aquí m’aturo. No vull entrar a definir el que ens caracteritza socialment perquè m’indigno. Algun dia els ciutadans, els que treballem, els que agafem els rodalies cada matí, despertarem de la llarga migdiada en la que ens trobem de fa anys i donarem un cop de puny a la taula. Recordarem que els polítics estan al nostre servei, són els nostres treballadors i estan on son per treballar per nosaltres i que si no ho fan se’ls ha de forçar a fer-ho i si no al carrer....

Però és molt més fàcil victimitzar-se. Plorar en lloc de fer. Marxar enlloc de cridar. I fer del qui dia passa any empeny la nostra màxima vital.

Cap comentari: