8 del matí. Port d’Arenys de Mar. Ens dirigim a fer un reportatge a 2 milles. Mentre esperem m’adono del silenci que hi ha a la zona portuària. Resulta sorprenent. Camions, cotxes, embarcacions, personal de terra, de salvament, pescadors... tothom fa la seva feina mentre ens envolten silenciosament.
És un silenci rutinari, gens forçat. Una situació molt semblant a la d’un enterrament. Sempre ple de gent i permanentment en silenci. No cal parlar. Tothom interioritza com sap, o com pot, la duresa d’una feina en ocasions ingrata. Un home passa corrent. Pantalon curt, roba esportiva. També en silenci. Per no desentonar.
Comentem amb el meu company la situació, ordenem el material i recordem antigues batalles d’adolescent. És una conversa estranya. Mig forçada. Ens delata. Nosaltres no formem part del paisatge. La nostra presència és ocasional. D’un dia. Ni això, d’unes hores.
Arriben els companys de Creu Roja es vesteixen i posem rumb a l’horitzó. Mentre enfilem la bocana del port, del moll pesquer, surt una petita embarcació de pesca. Centenària. Blanca. Veiem, conforme avança, com es va encongint oprimida per la grandiositat de mar obert. Sembla portada per la força del vent. Immensitat i silenci.
El ronc del motor de la llanxa de salvament és un so constant. Proper a nosaltres. Allunyat de l’entorn per on ens estem movent. Un ronc que perd la batalla amb el trencar de les onades sota els nostres peus. Fem la feina i tornem a port.
Per nosaltres ha estat una excursió, una aventura. La feina d’un dia. Per aquella gent, el silenci, pot ser la manera de fer sentir la seva veu. De delatar els que, com nosaltres, venen i marxen. De manifestar la duresa d’una feina, en ocasions idealitzada, de soledat i esforç. De treball i disciplina.
Enfilem cap el poble. Creuem pel pas sota la Nacional. Just sortint de sota el túnel el silenci s’esqueixa. Tornat el brogit de la vida, els motors dels cotxes, les veus dels veïns, els crits dels escolars, el so d’una ràdio....
Ells demà hi tornaran.
És un silenci rutinari, gens forçat. Una situació molt semblant a la d’un enterrament. Sempre ple de gent i permanentment en silenci. No cal parlar. Tothom interioritza com sap, o com pot, la duresa d’una feina en ocasions ingrata. Un home passa corrent. Pantalon curt, roba esportiva. També en silenci. Per no desentonar.
Comentem amb el meu company la situació, ordenem el material i recordem antigues batalles d’adolescent. És una conversa estranya. Mig forçada. Ens delata. Nosaltres no formem part del paisatge. La nostra presència és ocasional. D’un dia. Ni això, d’unes hores.
Arriben els companys de Creu Roja es vesteixen i posem rumb a l’horitzó. Mentre enfilem la bocana del port, del moll pesquer, surt una petita embarcació de pesca. Centenària. Blanca. Veiem, conforme avança, com es va encongint oprimida per la grandiositat de mar obert. Sembla portada per la força del vent. Immensitat i silenci.
El ronc del motor de la llanxa de salvament és un so constant. Proper a nosaltres. Allunyat de l’entorn per on ens estem movent. Un ronc que perd la batalla amb el trencar de les onades sota els nostres peus. Fem la feina i tornem a port.
Per nosaltres ha estat una excursió, una aventura. La feina d’un dia. Per aquella gent, el silenci, pot ser la manera de fer sentir la seva veu. De delatar els que, com nosaltres, venen i marxen. De manifestar la duresa d’una feina, en ocasions idealitzada, de soledat i esforç. De treball i disciplina.
Enfilem cap el poble. Creuem pel pas sota la Nacional. Just sortint de sota el túnel el silenci s’esqueixa. Tornat el brogit de la vida, els motors dels cotxes, les veus dels veïns, els crits dels escolars, el so d’una ràdio....
Ells demà hi tornaran.
Si voleu veure el reportatge cliqueu el video: http://www.radioarenys.cat/noticia.php?id=05095&tema=successos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada