Al meu país la pluja no sap ploure

Si algú ha posat mai en dubte l'ascendència que, sobre totes les coses, te la Mare de Deu de Montserrat, ara te una bona oportunitat per desdir-se'n.

Des que el passat 3 d'abril el Conseller de Mediambient es va encomanar a la Moreneta perquè plogués els registres publiomètrics no han fet més que superar les mitjanes en la majoria dels mesos. Segons dades del Ministerio de Medioambiente, a l'Ebre, al més de Maig, cau una mitjana de 66,9 litres. Aquest passat 185. Al Pirineu 64, aquest maig 112,7. Aquest mes de setembre, l'escreix es va tornar a produir. A l'Ebre plouen 36,6 l/m2 i en van caure 43,8. I al Pirineu s'esperaven 38,1 i vem rebre 45,7.

Posar en mans de la divina providència la política hidrològica sembla ser la decisió més encertada. Més quan veus que, des que es va resoldre el greu problema de sequera que vem viure en aquest país, amb prou feines s'ha fet cap actuació per evitar repetir l'episodi. La dessaladora del besos segueix construint-se però amb uns plaços d'entrega encara incerts. Les polèmiques interconnexions de xarxes estan aturades i les possibles actuacions per dotar de més recursos als municipis semblen estar, novament, tancades a un calaix.

Avui mateix alcaldes de l'alt Empordà han tornat a demanar a la Generalitat solucions immediates per resoldre les restriccions d'aigua que estan patint les poblacions que depenen dels pantans de la conca de La Muga. Cap dels aiguats que han caigut aquestes darreres setmanes els ha alleugerit la important sequera que pateixen.

Quan fa uns mesos les poblacions de fora de Barcelona es queixaven del tracte de favor que es donava a la ciutat es queixaven, precisament, de situacions com aquesta. Ara Barcelona ja te el problema resolt i per tant ja no és una emergència nacional i per tant ja no cal córrer. Encara que hi hagi poblacions que, en plena tardor, estiguin patint restriccions.

Aquest no és un problema dels ciutadans. Els Barcelonins en això no tenen cap culpa. Aquesta, recau tota sobre els polítics que, molt sovint, tracten els problemes numèricament. Si afecten a molts són importants, si afecten a pocs no ho són tant. Aquest és precisament el tracte discriminatori del que es queixen totes les poblacions que no són Barcelona. Veuen com els seus problemes mai seran importants encara que paguin els mateixos impostos i tinguin, a priori, els mateixos drets que la gran ciutat.