Un amic, no podia fallar!!!

És, sens dubte, una pregunta recurrent. Quants coneguts realment són amics? I Com ha de ser un amic? Jo no tinc la resposta però el que tinc clar és que tinc un amic.
Ahir va ser novament el meu aniversari, per 36ena vegada consecutiva, i no va fallar. A quarts de vuit del vespre va trucar per desitjar-me un feliç dia.

Feia gairebé un any que no ens parlàvem i en fa més de tres que no ens veiem però hi ha alguna cosa que fa que quan parlem sembli que ens haguem vist el dia abans. L’enyoro massa i el veig massa poc però se que ell hi es i que no em fallarà.

33 anys d’amistat són un bagatge molt llarg per deixar-lo perdre.

Gràcies Sergi per ser-hi. Com sempre.

A la imatge la platja de Segur de Calafell. Ell sabrà perquè

El mot no fa la cosa!!!

En temps de crisi si hi ha alguna cosa que s'aguditza és l'enginy. Només cal donar un cop d'ull a les planes de successos dels diaris per adonar-se'n que estem passant per moments molt complicats. Gairebé cada dia es pot llegir en un o altre diari, sinó a tots, nous casos de persones enganyades i estafades. Avui mateix el cas d'un immobiliari d'Arenys de Mar a qui volien estafar 180 mil euros amb bitllets falsos. Ahir la vella trampa de la recollida de signatures i mentre signes et recullen la cartera.
Precisament ahir el president Zapatero compareixia al congrés i reconeixia que hi havia dificultats per arribar a final de més. És encoratjador veure com aquells que han de prendre mesures perquè el país funcioni, triguen set mesos en adonar-se que anem encallats que no podem fer front a les factures i que cada cop hi ha més famílies en situació de fallida. Sovint ens entestem en trobar grans termes que englobin la majoria de situacions, i mentre ho fem perdem la oportunitat de fer coses per aquells que, sense tenir massa interès en englobar-se amb la majoria, passen dificultats. Certament no m'importa gaire si hi ha crisi, o desacceleració, o recessió, o caiguda o frenada, el que se és que no arribo a final de més, que cada cop em miro més el cèntim que gasto. Que si abans no arribava al dia 25 ara amb prou problemes arribo al 15 i que anomenin com ho anomenin aquesta és una situació que no només em passa a mi sinó que també s'hi troben els meus veïns els meus familiars i els meus amics.
No se quantes coses han de passar o quants indicis hem de tenir perquè el govern s'adoni que la gent les està passant molt putes i que cal fer alguna cosa. Que li diguin com vulguin però que actuïn ja.
Ah per cert i aneu en comte quan passegeu pel carrer perquè els manguis els choris i els estafadors són molt més aprop del que pensem

Un procés que sona a ranci

Ahir vaig tenir moderar un debat cara a cara entre Oriol Giralt, principal impulsor de la moció de censura a la directiva que presideix Joan Laporta, i Jacint Borràs, Responsable de l'àrea Social del Club. No aprofundiré en el fet que, mentre jo creia que el debat no estava del tot confirmat, El Mundo Deportivo, ja l'anunciava a les seves pàgines.
De tot aquell debat, del qual el diari n'ha publicat un extracte, m'ha quedat una sensació agria. La d'haver-me rendit a l'espectacle, en detriment de la informació. A cap dels dos, ni Giralt, ni Borràs els importa una merda el soci. Tots dos, des de la seva quota de poder intenta usurpar un tant de protagonisme a l'altre. És normal que algú es gasti 35 mil €de la seva butxaca senzillament per amor a un club on hi ha 100 mil socis més? És normal que algú altre justifiqui l'amor a un club afirmant que quan tenia 14 anys es gastava els quatre duros que tenia pagant la quota? Perquè aquest vot no és la culminació d'un llarg precès d'agravis i desagravis i apareix com un xampinyó? ¿Com és que la junta de Laporta té tant de por a un procés que gairebé sempre els ha estat favorable?
Això de la moció és una baralla d'elefants que la única cosa bona que tindrà serà la d'haver permès al soci dir-hi la seva.
Quant més va menys m'interessa. Tot massa borrós

També s'ha de saber guanyar

El problema de no guanyar mai és que quan et passa no saps trobar el límit de la celebració. És el que aquests dies està passant amb la selecció espanyola i la victòria a l'Eurocopa. 44 anys sense menjar-se un torrat, sense poder celebrar un triomf, sense aconseguir cap fita és molt de temps omplint el pap de raons i ganes de celebracions. Ara tota aquesta bilis concentrada, tota aquesta efervescència acumulada, totes aquestes ganes de sentir-se espanyol i campió, s'han destapat de cop. Com una gran eclosió nuclear els reprimits i silenciats españolets. Aquells que machacaben alo món amb l'armada invencible, que no veien pondre's el sol en el seu imperi, que van fer de les amèriques el seu parc temàtic, aquells que amb canons anaven per tot arreu silenciant veus i massacra'n cultures, ara s'havien passat molts anys, per ells masses, en silenci, veient com cada cop que obrien boca els queia una derrota, com cada país que passava, cada exèrcit, cada govern, cada selecció els donava una lliçó de saber estar, de treball, de sacrifici, de potència..... En una nit s'han alliberat i embolcallats amb la bandera espanyola han omplert carrers i places, platges i pantans disposats a imposar a qualsevol incaut que passi aprop d'ells, la seva identitat espanyola.
Aconseguir aquestes puntes d'orgull amb el futbol no trobo que estigui malament. Aprofitar el futbol per empastifar-ho totes el que em preocupa i en un país on no es guanya mai costa molt trobar el d'aturador. Molt em temo que aquests propers dies sentirem molts comentaris, s'explicaran moltes decisions i s'argumentaran determinades actituds, embolcallats amb la bandera vermella del futbol i l'esport és una cosa i la política la justícia i el govern d'un país n'és un altre i a l'estat Espanyol ja s'estan començant a confondre.

L'anunci d'un resentit sense orgull!!!!

Vendo Suzuki GS500F amarilla y negra de septiembre de 2005. Vendo por no usar debido a una lesión aprendiendo a patinar. Regalo patines con una hora de uso. Los tramites corren a cargo del comprador. El pago se realiza en efectivo.

Comentari de Revetlla

Estàvem amb un grup d’amics llençant petards amb els nostres fills de 4 anys. De sobte veig com un dels pares es mira l’activitat apartat i amb un punt de rebuig. M’hi acosto:

- No tiras petardos?
- No. Con 5 años de guerra ya tuve suficiente.

L’home, originari de l’antiga Yugoslavia, esmerça una mirada de complicitat per suavitzar el moment.

Conclusió: La realitat la vivim segons les nostres experiències.

De sobte 35

Hi ha hàbits que de sobte et posen cara a cara amb alguns dels patiments més íntims. Tinc el costum, potser perquè em faig gran, de, per Sant Joan, posar en algun moment, la extraordinària cançó que Serrat va composar parlant de la Revetlla i que es titula “Fiesta”. És com una superstició, un fet similar a penjar-se del coll un amulet.
Repassant les cançons del disc, vaig descobrir composicions, per mi desconegudes, que responen als canons estètics d’aquelles cançons del Serrat de l’any 70. Un molt d’observació, un toc de reflexió, i un tant de crítica. Relligat amb la simplicitat de la paraula i la senzillesa d’una guitarra. Retrobar aquelles cançons em va fer notar el pas dels anys. És dur arribar als 35 i sentir-se gran. Es molt provable que aquesta mateixa sensació sigui la que tenien els meus pares a aquesta edat, si és així no em van saber preparar per aquest moment. Durant uns minuts vaig trobar a faltar tantes coses. Sobre tot sensacions. Sensacions lligades a espais, a estats d’ànim, a persones. La protecció dels pares, el reconfort d’aquella casa on hi vaig passar la infantesa, l’enyorança d’objectes que ja no hi son, la catalítica, els plats de vidre verd, els clicks, les tardes de bicicleta a la Sagrada Família, la sensació d’estrenar el ford fiesta, o fins hi tot aquells programes infantils de televisió en blanc i negre.
Són moments que mai tornaré a viure i que, quan sento cançons de Serrat, molt semblants a las que posava el pare els diumenges al matí mentre ens vestíem, tornen al meu pit de manera un tant inquietant.
M’he fet gran i m’hi he fet sense adonar-me, i ara, als 35 no tinc la certesa d’haver viscut aquests anys amb prou intensitat. No se si he estat capaç d’aprofitar totes les oportunitats que els meus pares i la vida, per aquest ordre, m’han ofert. Si que tinc la certesa que no podré esprémer la vida que em resta, almenys els propers anys, amb la mateixa força amb la que podria haver viscut aquests anys inicials. Família, nens, treball, responsabilitats que ens anem posant a sobre sense adonar-nos i que ens van limitant les intensitats existencials. Diuen que és el preu que s’ha de pagar. ¿El preu de què? El que no tinc clar és si he sabut fer amb els meus fills allò que els meus pares no van saber fer amb mi. Preparar-los per quan, com jo, es trobin fit a fit amb el pas del temps i procurar que no els passi com a mi: Dubto d’haver aprofitat el temps.
No crec que estigui encara preparat per adonar-me que d’aquí a 15 anys en tindré 50 i tot just és el mateix que he viscut d’es que en tenia 20. Vaig prémer l’stop, vaig treure el Cd i, probablement no el tornaré a posar fins d’aquí a un any.
M’haig de recordar de no escoltar cap altre cançó que la de “Fiesta”.

Maleida política de proximitat!!!

Ja fa uns quants anys que mantinc una relació diària amb la política municipal i no puc més que confirmar l'escàs nivell polític de bona part dels actors protagonistes. No vull ser injust i posar al mateix sac a tots, però el percentatge d'ineptitud municipal en el nostre país és molt alt. Les raons per les que un ésser humà s'inicia en política municipal són infinits i el preu personal que alguns d'aquests agosarats han de pagar per la seva vida pública, és altíssim. Però igual que no posaríem un boig a conduir un autocar escolar no hauríem de permetre que dedicar-se a la política fos un acte de valentia i sacrifici, d'aposta personal i repte particular. Sinó tindrem el que tenim ara, una política o primen més les afinitats, els desencontres i les relacions personals que plantejaments estrictament relacionats amb el bon funcionament i la projecció futura de la vila de la qual són regidors.
L'Altre dia m'explicaven el cas d'un alcalde que en el que portem de legislatura, encara no fa un any, l'han fet fora de la feina que tenia, ha perdut els amics que l'ajudaven, els membres del seu propi partit li han donat l'esquena i són ara els més crítics amb ell i, finalment, l'ha deixat la dona. Quines motivacions o quin amor deu tenir aquest home pel seu poble per renunciar a tota la seva vida per seguir governant? I Quina certesa tenim que després dels amics els companys i la dona no ha perdut també els principis i els projectes que el van motivar a presentar-se?
Dos regidors enfrontats en una sala de plens com dues verduleres cridant a mercat per qui ven l'enciam més econòmic. O un regidor que, assegut a la sala, es transforma en un succedani barat i mal cregut de Risto Mejide i es pren la llicència de donar classes de semàntica a un altre de la oposició. Tots, però, tenen un punt en comú: La certesa de creure que pertanyen a una raça superior, que estan en possessió de la veritat absoluta i la confusió de pensar que, tenir el suport dels ciutadans els dona patent de cors per fer i des fer com se'ls roti. A ells no els cal donar explicacions a ningú.
Creieu-me un cop coneguda la política de proximitat més propera no puc més que anyorar aquells anys en que vivia ignorant el baixissim nivell que tenen molts dels polítics del nostre país.

Hipòtesis de resultat electoral

El resultat de les eleccions al Congrés han de ser analitzat detingudament per intentar entendre e interpretar algun dels resultats que, vist com han anat les coses, han estat fonamentals per algunes formacions.
Comencem per la Victòria socialista. Un triomf històric que han fonamentat amb una campanya que ha cercat mobilitzar el vot d’aquells que tenien previst quedar-se a casa. I crear la por a un possible retorn al poder del Partit Popular. Interpretar però els seus resultats només en clan publicitària o programàtica, és un error. La maquinària socialista, és un dels motors més ben engreixats, suaus i eficients del panorama polític espanyol. És el suport, la base i el complement perfecte dels seus candidats, representants o responsables polítics.
Avui molts observadors es pregunten on età el català emprenyat. On estan els vots de tots aquells que s’han pasta mesos i mesos fent cua ales carreteres, llevant-se dues hores abans i aguantant una més que precària situació ferroviària. On estan els que han vist “rebajar el estatuto” a cop de ribot. On estan els que esperaven el traspàs de rodalies a la Generalitat. Els que volien més inversions, els que volien conèixer les balances fiscals. Error. Diumenge molts catalans es van fer la mateixa pregunta a l’interrevés. Molts Catalans es van preguntar on eren aquells que havien de garantir el no retorn del PP. On estaven aquells que havien de defensar els nostres interessos econòmics, els que havien de garantir un tracte decent i adequat als usuaris. Els que havien de plantar cara al robot de Guerra, els que havien de plantejar un pla i una estratègia de ftur. En definitiva, els que havien de ser una alternativa real a la aplanadora socialista. I van trobar la desposta: Compartint responsabilitat en el govern de Catalunya. Mentre el PSC guanyava 4 diputats i CiU un més, ERC i ICV en perdien 6. Un dirigent socialista em deia el traspàs de vots no es pot llegir d’una manera tant simple. Doncs crec que en aquest cas si que es pot fer. ´
És tant senzill com comprovar que votis a qui votis tots aniran a parar al mateix lloc. Tal se val a qui li donis el teu recolzament perquè serà pels socialistes. És tant trist com veure com els representants politics renuncien als seus plantejaments i als seus compromisos per mantenir-se en un càrrec de responsabilitat. ¿On estaven els d’Iniciativa quan hi va haver tot el merder ferroviari? On estaven els Republicans quan Zapatero es va negar a fer públiques les balances fiscals? Montilla ha posat el morrió als líders d’aquestes dues formacions i els ha domesticat com es fa amb els animals domèstics quan no vols que molestin.
El preu que han pagat ICV i ERC ha estat el que els correspon pel seguidisme incondicional, per l’amor al cotxe oficial, l’afició al xofer, la dependència de les secretàries i la bona vida que es te quan un és un càrrec de responsabilitat.
Per a ERC aquests resultats els ha suposat una crisi que no han sabut, almenys inicialment interpretar. Joan Puigcercós ha abandonat el seu càrrec a la Generalitat per dedicar-se a tasques de partit. No s’han enterat de res. No és una qüestió de desordre, és un problema de discurs, de tornar als orígens de reivindicació nacional. De presentar un projecte d país. De redactar un pla de ruta i acomplir-lo. No ha estat sorprenent el que els ha pasta han tingut prous senyals per reaccionar. La creació de la CUP, l’escissió dins la pròpia formació, Les baixes que dins les Jerc s’estan produint….
Pels d’ICV la cosa es diferent. Estan captius d’uns responsables que han renunciat a tot allò que han predicat per assolir el poder. Joan Saura, Francesc Baltasar, Imma Mayol, representen el seguidisme més absolut. Condicionen tot el seu discurs a no trencar l’acord amb socialistes. No representen cap revolució ni cap avanç. Són més del mateix. Per quedar-nos amb la còpia. Sempre millor l’original.
Una altra cosa són Convergents i Populars. Els Convergents, tot i guanyar un diputat, no ha estat en realitat un bon resultat. No han sabut capitalitzar el vot del Català emprenyat, si desprès de tot el que hem viscut no han guanyat la confiança dels electors….. CIU ha perdut el discurs nacional. Van pagar el suport a la primera legislatura del PP i no han sabut fer girar la percepció dels Catalans. El candidat tampoc ajuda. Duran i Lleida és la ala menys nacional de la coalició. La cara més propera al PP. En tota la campanya CiU no ha sabut tranquil·litzar a l’electorat nacional i garantir-li que sota cap concepte pactarà amb el PP. Han jugat, com sempre a amagar l’ou i finalment els ous els han esclatat a la cara. Ara poden ser decisius, es veritat, però no han girat la opinió pública i per tant segueixen tocats de mort.
Finalment el PP. No farem massa anàlisi perquè no hi ha massa coses a analitzar. Mentre el PP no s’adoni que les eleccions es guanyen o es perden a Catalunya i segueixin pensant que castigar Catalunya els dona vots a la resta d’Espanya no aconseguiran bons resultats. El PP no vol Catalunya i per tant Catalunya no vol al PP.

Ara tenen 4 anys per treballar i canviar tot allò que han fet malament fins ara.

La fi de la guerra d'ETA

Recordo el judici contra els etarres que l’any 91 van fer l’atemptat de la casa quartel de la Guardia Civil a Vic. L’advocat de l’acusació, el lletrat José Mª Fuster Fabra, va preguntar a un dels acusats si, en el moment de deixar el vehicle carregat d’explosius al costat de la casa, no s’havien adonat que en el pati interior hi havia nens jugant. No va titubejar ni un segon. Amb una fredor que encara m’impressiona va respondre que si però que van considerar-los “danys col·laterals”.
Segueixo interessat, novament, tot el protocol que es posa en marxa en aquest país cada cop que la banda terrorista ETA comet un atemptat. Haig de reconèixer que tot aquest temps, sense morts, m’han sensibilitzar una mica respecte la rutina que em suposava tots els mecanismes que cal engegar després d’un atemptat.
Potser per aquest fet, la distància, m’adono de la inutilitat dels esforços esmerçats per les forces polítiques, les administracions i les entitats davant d’aquest fet. Em ve al cap un castell de cartes que es va construint poc a poc, lentament, amb esforç i precissió però que de sobte per un minúscul cop d’aire cau i es desintegra sobre la taula.
No dic que la mort d’aquest regidor de Mondragón sigui lleu i insubstancial, però si penso que ETA, i la resta del país es mouen amb codis diferents. Amb llenguatges contraposats. No són qüestions del valor de la vida ni de decència. Són qüestions relacionades amb el punt de partida, amb la interpretació de les coses. ETA està en guerra, una guerra declarada per la banda fa molts anys i mai acceptada ni interpretada com a tal per l’estat Espanyol. En aquest context ETA justifica els assassinats i les morts com a part d’una realitat bèl·lica en la que estan submergits des de fa anys. Dins d’aquest panorama de guerra no hi ha moral ni normes. Tot civil o militar és enemic. Tot atemptat fora del teu territori és incursió. Tot mort del teu costat és màrtir.
Suspendre la campanya electoral, condemnar els atemptats, fer minuts de silenci, suspendre actes públics és un esforç inútil que, probablement, va bé per la psique col·lectiva, però que és absolutament absurd davant els terroristes.
Sóc contrari a suspendre la campanya, a fer condemnes públiques, a variar ni un mil·límetre el programa previst de qualsevol acte. Penso que la millor manera de combatre els atemptats és no mostrar-li a l’enemic la ferida. Ocultar les nostres febleses i els nostres dolors. Demostrar enteresa amb els actes i no amb les paraules. No deixar que ells ens marquin l’agenda de la nostra vida.
Se que, el que diré, pot molestar al 99% de la societat d’aquest país. Puc arribar a entendre la lògica etarra. Puc arribar a comprendre, crec, el seu codi de comportament. Només cal saber, escoltar i deixar de mirar-se el melic envolcallat en la bandera Espanyola. Vist un costat i l’altre tinc la maleïda sensació que aquest conflicte, aquesta guerra, no acabarà mai.

Política de Laboratori

Aquesta tarda he conegut al número 4 de les llistes del PP a les eleccions del Congrés de Madrid, per Barcelona. José Luis Ayllón es diu. Aquest individu de 35 anys, d’ulleres metàl·liques i cabell enclenxinat de costat, és a més portaveu del PP a Madrid i una de les persones que ha estat treballant amb Mariano Rajoy l’estratègia i el plantejament dels cara a cara electoral de Rajoy amb Zapatero. És també l’encarregat de redactar cada dia, l’argumentari ideològic del partit. Ha estat interessant conèixer un personatge amb aquestes responsabilitats. Tot i que no em sento a fi a ell ni al seu ideari, no he perdut la oportunitat de conèixer com es prepara un debat electoral o quin és el funcionament diari de la seu central d’un partit.
Són màquines perfectes de fabricar candidats. Cada peça te la seva responsabilitat i totes les peces encaixen a la perfecció. Funcionen com un rodillo. Si hi ha alguna cosa que altera el funcionament s’elimina i segueixen endavant. Res és arbitrari. Res és per casualitat. Tot està mil·limetrat i estudiat.
Parlant del primer debat, Zapatero-Rajoy no m’he estat de preguntar-li de qui havia estat la idea de la nena de Rajoy. M’ha reconegut que ha estat una iniciativa del candidat tot i que havien contemplat la possibilitat d’introduir en algun moment de la campanya un missatge d’aquestes característiques. Certament no ha estat del tot afortunat. Ha assegurat, per això havíem desestimat la idea. Fixat, però, ha continuat, sortim d’una legislatura complicada on s’ha acusat al partit popular de mantenir una actitud molt dura. Fa deu dies que només es parla de la nena de Rajoy, hem fet canviar el discurs i ens hem col·locat en pla molt més relaxat i tranquil.
Ha reconegut que les enquestes estan apretades però que ell no percep cap marea de canvi i que per tant passi el que passi estarà tot molt ajustat. M’ha avançat quina serà la tònica de la propera legislatura: Si nosaltres, el PP, no governem ens interessa una legislatura tranqui-la perquè aquells que estan cansats del PSOE i ara no ens voten, fruit de la tensió de la legislatura, trobin en el Partit Popular una alternativa al vot socialista.
I si governem ens convé cercar acords puntuals amb altres forces, rebaixar la tensió i demostrar que quan nosaltres governem tot és més fluid i tranquil.
Tot està estudiat i previst. Tot te un motiu i una planificació. En aquest pla de política de laboratori no se quin paper juguen els candidats i els diputats, víctimes del mateix sistema que’ls ha permès estar al capdavant dels partits.
I el més important no se quin paper juguen les idees, els objectius, les propostes i les ideologies, científicament racionades, no per un bé comú o un objectiu social, si no en benefici del partit en primera instancia i el candidat en segona.

De teves a meves

La jurisprudència diu que un acord de paraula entre dues persones, malgrat no hi hagi un acord escrit que ho certifiqui, es tant vàlid que un document signat. La tradició de les cavalleries accepta com a tancament d’un compromís una senzilla encaixada de mans entre els dos cavallers. Tots aquests acords se sustenten sobre l’honor i la reciprocitat.
Avui novament he tornat a estar en una reunió amb polítics. En aquesta ocasió ha estat amb el regidor d’administració pública. I com un autèntic deja vu, ha tornat a demanar-nos, als que no exercim en primera persona cap tipus de responsabilitat política, que confiem en la seva paraula.
Es curió comprovar la deferència que hi ha entre un costat de la taula i l’altre. El ciutadà ha de fer per escrit i signat, amb número de registre i segell oficial qualsevol tipus de petició, comunicació o queixa. Al ciutadà no se’l permet cap tipus d’error, ni endarreriment. Per no permetre, al ciutadà no se’l permet ni el desconeixement o la ignorància. Diu la norma que: “El no coneixement no eximeix de la obligació del compliment de la mateixa”.
Aquest principi no s’aplica a l’altre costat de la taula. L’administrador pot prometre, oferir i facilitar propostes de tot tipus de paraula, sense deixar-ho registrat en cap paper. L’administrador pot interpretar i aplicar la norma arbitràriament segons els seus interessos. L’administrador te el dret de demanar confiança i mostrar-se molest si d’interlocutor no n’hi fa. Tot el que no val em un costat, es pot exigir en l’altre.
Això no val. Aquest fet trenca el principi de reciprocitat. Aquest sistema deshabilita la bona voluntat dels interlocutors. Si tu no estàs disposat a posar-te al meu lloc i a entendre el meu paper. Per quin motiu haig de confiar que cercaràs un acord just i equitatiu?
Fa molt temps que els cavallers van extingir-se de les nostres terres. Però fa uns mesos m’estic adonant que els senyors també han desaparegut, almenys del nostre panorama polític.

L'interès de no fer-se entendre

Aquests dies estic entrevistant a membres de les llistes de les cinc formacions amb més vots a Catalunya que es presenten a les eleccions del 9 de març. Després de dues xerrades m'he adonat d'un parell de fets que m'han preocupat.
El primer és un lleu però important matís sobre la terminologia i el discurs dels representants polítics. Amb dos, al llarg de la entrevista, els he fet la mateixa pregunta: I que fem amb l'actual N-II al seu pas pel Maresme?. Tots dos m'han respost el mateix amb un petit però important matis. Mentre que el primer representant, diem-li verd, ha convingut en traspassar la N-II als ajuntaments. El segon, diem-li groc, s'ha mostrat convençut que aquesta infraestructura ha de recaure sobre el govern de la Generalitat.
Estic segur que, aquest matis que s'ha de contextualitzar en mig d'un discurs més llarg i ple de referències, ha passat desapercebut a la gran majoria d'oients. Probablement si els preguntés que han dit tots dos representants tothom afirmaria que a Catalunya però dubto que massa gent s'hagi adonat de la diferència. Mentre un la veu com una via urbana, gestionada per l'administració local, l'altre la segueix concebent com una via de comunicació adscrita a la xarxa de carreteres de la Generalitat.
Aquest fet, anecdòtic, o no, podria ser un exemple dels motius que distancien la política de la vida quotidiana. Els polítics mesuren les paraules. Utilitzen el llenguatge per, en ocasions, apuntar el discurs cap a un sentit mentre que amb els termes ocupen l'espai de l'altre. És un joc utilitzat per tots, amb major o menor habilitat, amb més o menys gràcia, que acaba distanciant al ciutadà del discurs. Seguir una entrevista o un debat amb aquest nivell de sensibilitat requereix un nivell d'atenció i de tensió al que, la majoria, no hi estem acostumats.
Al ciutadà li calen missatges clars, discursos senzills, que no simplistes, conceptes ben definits, el ciutadà no te temps ni forces per aixecar-se a les 6 del matí, treballar durant 8 hores, conduir-ne 1 fins a casa, cuidar dels nens, fer els deures, realitzar les tasques de la llar, atendre tots els problemes que se'ls puguin presentar i, quan arriben les 10 o quarts d'11 de la nit seure davant el televisor o al costat de l'aparell de ràdio i atendre, escoltar i interpretar totes i cada una de les paraules que diu un polític en campanya, o no.
Potser és trist, e il·lògic, i preocupant i un síndrome de pobresa cultural e intel.lectual i tantes i tantes coses més, però és la realitat que vivim i per tant em d'acceptar-la i treballar perquè millori. Mentre tant, si no volem distanciar més política i societat els polítics han de fer l'esforç de ser clars i entenedors. De no manipular els missatges i no confondre l'electorat.
Es clar, però, sempre que els interessi.

Tot menys calçots

Molt sovint costa entendre perquè les partits polítics, en campanya, es deixen tant milions d'Euros en tècnics i assessors que els condueixin pel camí adequat per arribar a l'electorat. I més quan veus que les diferencies entre els actes que organitza un partit i els que fa un altre són mínimes. Gairebé insignificants.Aquest cap de setmana ham tingut un clar exemple del costós que pot ser justificar el sou dels caps de campanya i dels assessors que els acompanyen. Socialistes i Convergents han coincidit en temps, que no en lloc, en organitzar una calçotada amb els seus militants i propers per acabar de fidelitzar el vot d'aquells que tenen clar quin ha de ser el proper president del govern: Zapatero o Duran i Lleida. Més enllà del bany de multituds i la demostració que ells, tant diputats com consellers i presidents, són tant campechanos i propers al ciutadà mitjà com qualsevol altre, han escollit per fer pàtria, família i companyonia l'inefable calçot.Què n'arriba a ser de rica la gastronomia catalana per acabar escollint el calçot per un dinar de compromís!!!. Barbacoes, parrillades, pa amb tomàquet, xatonades, fritades.... Tot menys un calçot. És dels pocs aliments absolutament indigne per un acte social on la imatge forma part fonamental de la trobara. Porrons, càntirs, espaguetis, all i olis, cebes... Són elements que mai. MAI poden estar en un dinar o sopar de compromís i encara que no ho vulguin un dinar de campanya és un dinar de compromís on la imatge és un element fonamental. I si no que li preguntin a Montilla que ha pensat quan avui ha vist aquesta fotografia publicada als diaris

Un dia o un altre havia de passar

Si hi ha una cosa que em fa ràbia es haver de dir: "Jo ja ho deia". No se m'han oblidat les males setmanes que aquest estiu em van fer passar aquells que no veuen més enllà del seu nas i que es creuen en possessió de la raó i l'equilibri. A mitjans de Juliol, ja vaig denunciar la precària situació en que es troben les ambulàncies que depenen de l'hospital de Mataró. Ho vaig fer amb dades i testimonis. En aquell moment em vaig sentir a dir que feia periodisme groc, que era un alarmista, que el que deia no era veritat, que ja n'hi havia prou..... Ja en aquell moment tres tècnics van estar apunt de perdre la feina i varen ser canviats de destinació per denunciar precisament el que aquesta setmana tothom lamenta.Ha hagut de morir una nena perquè els maresmencs sàpiguen que les ambulàncies medicalitzades que hi ha a l'Hospital de Mataró no duen metge. Que quan hi ha una urgència important s'han de desplaçar de Badalona o Granollers. Que els tècnics sanitaris estan farts de denunciar que els infermers que els acompanyen no estan prou preparats per prestar servei a una ambulància. Que des que a l'Hospital de Mataró va entrar un nou responsable d'Urgències, allà hi ha una caça de bruixes de la que els principals perjudicats són els pacients.
Ara la pregunta és quanta gent haurà mort per culpa d'una ambulància mal equipada. Avui ja sentíem la veu d'una família de Tiana que recentment ha patit una pèrdua fent la mateixa pregunta. Quantes persones haurien arribat a l'Hospital en millors condicions si, senzillament, en l'ambulància que'ls transportava hagués anat un metge que sabes utilitzar un desfibrilador? Quants cassos es podrien haver tractat de manera diferent si el servei del Maresme hagués estat el mateix que hi ha al Vallès, o al Baix Penedès o al Montsià, o a la Vall d'Aran?
Ara m'atreveixo a fer una altra predicció estic convençut que ningú dirà res, cap responsable, cap director, cap consellera. Ho silenciarem hi posarem terra i intentarem que la cosa passi desapercebuda.
Lamentable e indignant!!!!

¡¡Exigeixo entendre la justicia sense ser advocat!!!

Avui he rebut una carta del Jutjat d'instrucció dos de Mataró on se m'informa que: "Se acuerda el archivo del Presente juicio de faltas, por no constar presentada denuncia por la parte perjudicada en los seis meses siguientes a la fecha de los echos" ... "Así lo acuerdo, mando y firmo Maria Encina Fernandez Castro, Magistrada Juez del Juzgado de Instrucción Dos de Mataró. Doy fé".
L'Auto fa referència a l'accident de moto que vaig tenir aquest passat 17 d'agost, quan un camió que corria massa se'ns va endur per endavant. Només cal donar un cop d'ull a la data d'aquest post per adonar-se'n que ni han passat sis mesos, ni cinc, ni quatre, ni tres ni tant sols dos. Jo no se que li ha passat a la senyora magistrada. Desconec si no s'ha mirat bé les dates o el seu calendari és diferent al meu, però certament aquesta experiència em preocupa. Jo no he tingut al llarg de la meva vida, afegeixo per sort, masses contactes amb els jutjats. De fet aquest és tot just la segona o tercera vegada però ja us dic per endavant que la experiència no és gens positiva. A no ser que aquí darrera hi hagi una maniobra legal que desconec, resulta tremendament sorprenent que puguin arxivar una causa sense que la raó per la que s'arxiva s'hagi complert. Resulta curiós veure com aquesta terminologia rimbonbant i presumptuosa de manar i acordar ella mateixa tot soleta, es converteix en esperpèntica per la evidència de l'error.Sigui per error o per funcionament de la justícia, que també seria possible, aquest fet situa aquest poder molt lluny de la lògica social. És bo que per aconseguir uns certs estendards d'independència el món judicial es mogui diferent al social però és absolutament imprescindible que aquestes diferències s'expliquin de manera entenedora per a tothom. No pot ser que sigui un món absolutament inaccessible per a la gran majoria de la societat. Cal tenir present que forma part de la roda democràtica de la que tots, d'una manera o una altra hi participem.Exigeixo entendre en quin punt es troba l meu cas sense haver de pagar la minuta d'un advocat.

Admirat Flotats

Ahir dimarts tornant cap a casa vaig posar la ràdio, com faig sempre, i em vaig endur una sorpresa molt gratificant. Josep Mª Flotats era entrevistat per Joan Barril.
És un plaer recuperar aquelles persones que per la seva feina i per la seva actitud davant la vida admires. Ha estat com tornar a veure al gran flotats damunt de l’escenari posat en la pell de Josep Pla interpretant l’extraordinari monòleg de “No totes les flors són de plàstic”. Els genis no ho són només perquè facin bé la seva feina. Ho són perquè a més sembla que sigui fàcil.
Per mi Flotats és un geni en tots els aspectes. No només fa fàcil allò que representa sinó que transmet una seguretat i un coneixement que sembla que sigui senzill poder tenir un coneixement cultural similar al d’ell. Té una actitud davant la vida i la feina que molts voldríem.
En ocasions penso que vivim en un país meravellós que es comporta de manera increïblement injusta amb els genis. Joan Oró, Josep Mª Flotats… Dos genis que en un moment de la seva vida han hagut de marxar a l’estranger per poder desenvolupar lliurement i amb normalitat la seva tasca professional. Estic segur que arribarà un dia en que sabrem valorar quan extraordinari és persones com aquestes al nostre costat. Amb Joan Oró ja no hi som a temps aveure si amb Flotats hi som a temps.

A Frankfurt no tot són els diners

Avui que s'ha inaugurat la Fira del Llibre de Frankfurt molts mitjans han fet un repàs al complicat camí que han hagut de recórrer els representants de la cultura catalana fins arribar en el dia d'avui. De les moltes dades que s'han donat i els molts comentaris que s'han fet n'hi ha un que m'ha fet posar els pels de punta. La Generalitat de Catalunya ha invertit 12 milions d'€ (2000 milions de pessetes), per portar la cultura catalana a aquesta fira. Desconec si aquesta és, realment, la plataforma ideal per a la promoció de la cultura Catalana. Però em preocupa molt que alguns qüestionin el preu de la presència per qüestions de retnabilitat i pràctica: "Creieu que val la pena gastar 12 milions d'€ per portar la cultura catalana a Frankfurt? Preguntaven.
Ja fa anys que ens ho mirem tot sota els paràmetres de la rendibilitat i aquest és un camí que no porta massa a bon port. Qüestionar-se la validesa o la "utilitat" de la inversió cultural es tant com preguntar-se perquè s'ha d'escriure sense faltes d'ortografia o perquè cal llegir de manera fluida. Perquè serveix plantar arbres en un parc, posar llums de Nadal, o tenir i mantenir una regidora de medi ambient? Si ens ho mirem des de un punt de vista pràctic per a res. Però agrada. A molts en agrada veure verd per les ciutats, decorar els carrers per Nadal i promoure la consciència ambiental i ningú qüestiona els diners que això costa.
Amb la cultura hauria de passar el mateix. La llengua, la literatura, les narracions de tradició oral, són riqueses que hem heretat dels nostres pares. La llengua materna és materna perquè és aquella amb la que ens hem comunicat de petits. Amb la llengua, amb els contes, amb l'educació hem anat passant de pares a fills una riquesa, una CULTURA que cal no perdre. I no només això. Cal compartir amb la resta de societats i cultures per assimilar allò que ells van fer bé i no repetir els mateixos errors. Això val 12 milions d'€? No ho se. Però crec fonamental destinar el que calgui a aquesta tasca i és evident que la millor manera de garantir una feina no és pas mirar-s'ho tot sota criteris economicistes.

¡¡ Si ells s'hi pixen jo m'hi cago !!

Aquests dies hi ha un intens debat sobre els drets i la aportació que han fet els que venen de Barcelona a viure a Arenys de Mar. Com si pel fet de venir o anar a alguna banda suposi haver d'aportar, enriquir o millorar alguna cosa. En aquest poble està prohibida la lliure circulació, la llibertat d'expressió i el dret a l'aportació voluntària pel futur de la vila. Quan vas a viure a Arenys de Mar el que s'ha de fer és, primer demanar permís, després demanar disculpes per tots els mals que puguis fer i al final mirar, callar i no bellugar-se. Hi ha tota una colla de persones que es pensen que pel sol fet d'haver nascut a un poble concret ja tenen dret a sentir-se diferents. Són els garants de la pàtria, aquells que representen les virtuts de la tradició, els que tenen una ascendència diferent sobre la resta. Són els únics amb dret a opinar, aportar i decidir el dia a dia del poble. Són els que, per definició, treballen pel bé de la vila. La resta, ho han de demostrar. D'aquest n'hi ha de dretes, d'esquerres, jubilats, estudiants, treballadors, lliure pensadors i gent de tota classe social.Fa gràcia veure com molts d'aquests se senten d'esquerres i ecologistes, progressistes, lluitadors per la igualtat i per la no discriminació per raó de color, procedència o sexe, són els que organitzen campanyes solidaries, jornades interculturals i tot tipus de mogudes globalitzadores... Però no els toquis allò que és seu. Ells lluiten per un món globalitzat. Bé tot el món menys Arenys de Mar que, com que és el seu territori, es troba al marge de tota proposta igualitària
El poble és seu, els carrers, les places, la identitat, la propietat de les festes i les tradicions, les entitats, el govern, la capacitat de parlar, aportar i enriquir. Tot és de tots menys tot el que faci olor al seu territori. Aquell que han anat pixant al llarg de la història i ara es troba tot marcat. Obliden que la seva condició arenyenca és casual, accidental, per pur atzar. Mentre que els que venim de fora, ho som per voluntat, perquè ens agrada i perquè ho hem escollit.Per sort hi ha una colla d'aquests arenyencs nouvinguts que passen, que malgrat els constants desprecis segueixen endavant amb allò que ells pensen que és bo pel poble en una lluita ingrata i gairebé heroica. Sóc dels que pensen que tots sumem, que unint esforços podem arribar molt lluny i que tant se val d'on vinguis lo important és on volem anar. Confio que les noves generacions no es deixin enverinar per la patètica retòrica que encara ara se sent per algunes places i carrers d'Arenys.

Qui ha filtrat les imatges del violador?

Ni una setmana ha passat fins que hem vist quina és la imatge de José Rodriguez Salvadó conegut popular i mediàticament com el violador de La Vall d'Hebró. La pregunta és qui l'ha filtrat aquesta imatge ¿La Guardia civil o els mossos d'esquadra?. Hi ha varies hipotessis:

1. La filtració ha estat feta per la Guardia Civil interessada en que aquesta sigui pública perquè els veïns de Granada s'encarreguin d'identificar-lo i localitzar-lo i facilitant-los a ells una feina que els arriba empaquetada des de Catalunya una mica per treure's el problema i el mal de cap de sobre.

2. Que hagin estat els propis mossos, i no seria la primera vegada, que intenten fer veure que han estat els civils els que tenen filtracions i així de pas renten la imatge, i empastifen una mica un cos amb el que, a determinats nivells, no tenen cap bona relació.

És evident que un violador d'aquestes característiques, tant pisco lògicament malalt, no hauria d'estar lliurement caminant pel carrer. Però també es evident que les presons no haurien de ser centres de càstig sinó centres re educadors i rehabilitadors. Com també és evident que si aquest individu te un trastorn psiquiàtric el seu lloc no hauria de ser una presó sinó un hospital psiquiàtric. Tenim una justícia que no es correspon als equipaments que li donen suport. O bé tenim uns equipament que no són adequats per la justícia que els dirigeix. Aquest és un problema polític i judicial. Jo estic al costat de totes les seves víctimes. De totes les dones, homes, nenes, joves i adolescents siguin de Barcelona o de Granada, de Vigo o de Madrid que se senten insegures, indignades i amenaçades de trobar-se aquest o qualsevol altre com aquest a una cantonada. Però aquest home ha pagat amb la justícia. Ha complert allò que la llei estableix que ha de pagar per haver violat a ni se quantes dones. La indignació la ràbia i la impotència la hem de dirigir cap als veritables responsables: ELS POLÍTICS que són els legisladors, els que fan les lleis que desprès els jutges administren, els que elaboren els pressupostos insuficients per construir centres adequats, els que decideixen on, quan i de quina manera es construeixen els centres penitenciaris i els que, amés de tot això tenen la barra de dir que són els jutges els responsables
Mentre la societat no s'adoni on rau el problema i segueixi jugant el joc d'aquí li encolomo les culpes més violadors, més assassins, més lladres i més delinqüents sortiran al carrer sense estar realment rehabilitats. Millors lleis, més clares i menys cara dura.