Quan veus que ets normal (13022012)

“Perquè tota una generació es trobi en un carreró sense sortida, alguna cosa hem d'haver fet malament . És evident que sempre hi ha una edat en que les coses et tremolen. En que sembla que res te sortida ni solució. Depenent del moment social i la naturalesa de les persones posem l'accent en una edat o en una altra. Parlem molt de la crisi dels 40 o dels 50, molt menys de la dels 30, però crec que és moment ja per començar a parlar de la dels 28.

Jo també la vaig viure i va ser un moment molt complicat. No saber quin futur professional m'esperava. Veure com les expectatives sentimentals es desmuntaven... Potser és el moment en que t'adones que l'amor etern no existeix. Que aquell punt idealista sentimental en que et tremolen les cames, quan veus a la persona a la que estimes, es destrueix. És el moment en que comences a pensar en tenir fills. En que t'adones que'ls caps de setmana no aquell espai d'activitats absolutament fantàstiques que havies imaginat sempre. Que ha d'acceptar que t'hauràs d'acostumar a passar-los dinant a casa dels germans o els pares o els cunyats, igual que feien els teus pares.

En aquest punt un terratrèmol sentimental és devastador perquè afegeix incertesa al moment vital. A més de veure com allò que somniaves serà inassolible, s'hi afegeix la necessitat de tornar a començar. En la majoria dels cassos sense saber amb qui i perquè. Estas en aquell punt en que sortir a les nits comença a fer una mica de mandra i en que cada matí, quan et mires al mirall, et trobes una arruga més i un cabell menys”.

Escoltava la ràdio volent retenir totes i cada una de les paraules que emetien. Se sentia tant identificada. Tant, tant identificada que gairebé es va ruboritzar de sentir com es donava publicitat a la seva vida privada. Realment coincidia amb el que deia el psicòleg. I no només ella les seves amigues i els seus amics, molts d'ells es trobaven en la mateixa situació. Existeix la crisi dels 28? Hi tant que existeix!. I es devastadora. Perquè no es una crisi de tornar al passat. O de veure com t'han passat els anys. Es una crisi de mirar al futur i no veure res. Una crisi de constatar com allò que viuràs és el que volies evitar. Es la crisi de comprovar que no ets un geni, ni especial ni diferent que ets igual que tothom. Mediocre. I que la vida que t'espera és com la de tothom. Mediocre. Amb factures que pagar. Un company o companya a qui t'estimaràs però que no et farà tremolar les cames. És la renuncia a l'idealisme.

Ella s'hi trobava i no sabia com sortir-se'n. Havia provat canviar d'amics. Canviar de feina. Obrir nous projectes. Fer una vida diferent amb horaris diferents i costums diferents. Totes les opcions les havia acabat abandonat al poc temps. Se'n cansava. El problema no era la vida era ella. N'esperava massa. Bé esperava alguna cosa diferent i no hi havien coses diferents. Les coses diferents se les fa un amb esforç treball i ganes. Però això no ho havia après. Potser no li havien ensenyat. En aquest punt el psicòleg de la ràdio tenia raó. Havien fracassat. S'havien passat la vida escoltant que si estudiaven, si es formaven. Si s'esforçaven arribarien allà on volguessin i ella s'havia esforçat. Havia treballat i estudiat per tant li tocava arribar on ella volia arribar. Però ni el company, ara ja ex company, ni la feina aviat ex feina, ni les expectatives, cada cop més ex-espectatives, s'havien acomplert i el terratrèmol personal havia estat devastador.

Per això aquell diumenge per la tarda, quan es va quedar sola a casa va començar a plorar sense parar. Les decisions havien estat equivocades. Abandonar el projecte. Deixar als amics. Canviar els horaris. Prendre decisions precipitades i sobre tot, sobre tot no voler reconèixer que els problemes eren d'ella. Que qualsevol decisió genera dolor. Que el dolor i el sacrifici formen part de la vida i que cal aprendre'n. Que Amelie és una pel·lícula i només una pel·lícula....

Quan va veure a Audrey Hepburn asseguda al marc de la finestra tocant la guitarra. Va sentir-se tant desgraciada. No sabia tocar la guitarra ni cantar ni composar ni tenia gat ni veí amic. Ni estava prima ni se sentia guapa ni tenia vida ni futur ni il·lusió... aquell diumenge es va sentir més desgraciada i desorientada que mai.

Es va mirar al mirall i es va repetir: - He tocat fons. Pitjor ja no em poden anar les coses-. Seguia sense entendre que tot. Tot depèn d'ella.