La venjança de l'esmolet (17022012)

Per les seves mans havien passat ganivets d’assassins lladres i violadors. Ells els havia agafat amb respecte i indiferència i els havia preparat perquè perpetressin la seva agressió amb precisió i funcionalitat. Els agafava amb delicadesa. Els mirava amb atenció i procedia a depurar, netejar i preparar el seu tall perquè fos precís i net. Era en realitat còmplice de ves a saber quants delictes. De quantes morts. De quantes deshonres

Empentava la mobilette pels carrers del barri xino fent sonar la flauta i esperant que algú li cridés l'alto. Quan això passava. Enfilava la mobilette al cavallet, la posava en marxa, tensava les corretges i preparava les pedres circulars per aprimar el tall del ganivet que, gairebé sempre, li apropava algun veí amb confidència. Ell l’agafava i el feia lliscar suaument per tota la fulla fins que el tall quedava ben prim. Ben lluent.

Aquesta havia estat la seva vida. Voltar mercats i carrers perquè els veïns i els comerciants li fessin confiança dels seus estris de tall. Era una obsés de la precisió. Els anys d’esmolet l'havien convertit en un purista. Un incondicional de la perfecció i les formes. Es passava tot el dia revisant talls a la recerca d’osques o imprecisions. Llavors les anava reduint amb paciència fins que les feia desaparèixer. Era una feina d’artista mal pagada i mal considerada. Ningú valorava realment l’esforç que hi havia al darrera d’un esmolet.

El seu pare ja ho era, i el seu oncle. Però ho eren en una època en que eren gairebé imprescindibles. Com altres oficis de carrer que també havien anat desapareixent com el greixador de persianes, el cobrador de rebuts o l’aprenent de colmado que, amb la seva carretilla duia la compra a casa. Ara alguna d’aquestes feines es fan però d’una altra manera. Ja no es veuen aquells carretons quadrats i amb dues rodes de bicicleta, que anaven empentats per joves estudiants que vivien de les propines que les senyores els donaven per pujar la compra a casa.

Ell també estava destinat a extingir-se. Aquell mateix migdia aparcaria definitivament la moto i donaria per acabada una activitat que ningú més faria al barri. Ni les tisores del sastre ni el trinxador de la carnissera, ni la navalla del peixater ni el ganivet de tallar pernils del xacoter tornarien a provar un esmolet com el seu. Els ganivets japonesos, els acers d’usar i llençar i sobre tot la manca de sensibilitat de la gent per diferenciar un ganivet que talla bé del que trinxa el tall, avien fet que ja no hi hagués necessitat d’utilitzar els seus serveis.

Quan va tombar la cantonada va saber que allà acabava tot. La seva ruta, la que havia fet durant tants anys, la de cada dia acabava allà i avui que era al darrer dia. No pensava fer ni una passa més. Per darrer cop va saludar a l’home del bar. A la peixatera del costat i a aquella dona de la botiga de roba que durant una època l’havia portat de cap i que era el motiu fonamental pel que havia fet acabar la ruta en aquell carrer. Aquell dia la repassaria amb la mirada de dalt a baix com mai ho havia fet. Retindria la seva imatge per sempre i aniria cap a casa.

Quan era apunt d’acabar, com cada dia, va baixar el Romero. Un quinqui del barri que havia passat 12 anys a la presó per atracar amb violència als turistes que es pensaven que aquell barri era un decorat de pel·lícula de por. Que amb temeritat i poca consciència es posaven per tots els racons i carrers creien que a ells no els passaria res. En Romero cada dos dies baixava perquè li esmolés la navalla. Ell sistemàticament s'hi negava i l'altre tornava a pujar a casa renegant i dient pestes de l'esmolet.

Aquell dia en Romero ho va tornar a intentar. Va aparèixer de sobte, com feia cada dia i li va dir.

- Afilador afila que corta mal.

Ell se'l va mirar i va pensar: Al cap i a la fi plego perquè la societat m'ha castigat. Tota la vida donant-los el millor de mi perquè ara ni tant sols em reconeguin la feina quan em jubilo. Si no reconeixen i recorden la meva feina jo faré que se’n recordin.

Va agafar la navalla i la va esmolar com mai havia esmolat cap altre ganivet. Va deixar el tall fi i lluent millor que’l primer dia. Ben cuidat aquell ganivet seria útil durant molts anys. I en mans d'un quinqui es convertia amb una arma letal.

Quan va tornar el ganivet esmolat i va veure marxar al Romero, va desatansar les corretges de la moto i va dibuixar als llavis una rialla maliciosa.