Victima del mòbil (28022012)

Quan li van donar el terminal de darrera, generació va sentir que havia fet un pas endavant en el seu creixement tecnològic. Feia poc mesos que havia estat presentat i era un dels referents del camí que tenien que fer els dispositius per seguir avançant. Ho tenia tot: Càmera d'un munt de milions de píxels. Connexió a totes les xarxes i satèl·lits. Navegació per Internet a una velocitat de vertigen. La pantalla era de milions i milions de leds. Pesava 2 grams i mig. Tenia accés a totes les xarxes socials. I el més important interactuava amb l'usuari. No només donava accés a la xarxa sinó que quan estava en algun lloc més de 2 minuts feia un Check-in. Quan abrivares tard a una cita avisava al telèfon del citat. Evidentment buscant el telèfon a l'agenda de contactes. Posicionant la localització per GPS i prenent com a referència la hora de la cita apuntada a l'agenda. Contava els quilòmetres que caminaves al dia. Les calories que consumia. Suggeria el menú i publicava a la pantalla la recepta del plat que s'havia de cuinar. Mentre, a les xarxes socials, enviava un apunt on explicava qué estava cuinant i com. Era el dispositiu social. La màquina perfecte per les seves aficions.

Ell, de fet, era un d'aquells que fa un us continuat de les xarxes. Quan es llevava desensitjava “bon dia”. Quan anava a la feina publicava la seva agenda de treball. A l'hora de dinar feia una foto al plat i la penjava. Mentre anava a l'autobús responia missatges i comentaris. A l'hora a dormir tancava el llum i desprès el mòbil. Publicava la llista de la compra, els desenganys amorosos i les emprenyades a la cua del súper. En més d'una ocasió havia fotografiat la cara de qui li havia fet la punyeta i l'havia penjat al facebook per escarni del pobre incaut que s'atrevia a fer-li la guitza. Les seves amistats, o seguidors, de sobte es trobaven missatges com “vaig a cagar” i després “no hi ha paper de water” i en alguna ocasió alguna veïna, tant aficionada a la xarxa com ell, li havia deixat un rotlle a l'estoreta del replà per socórrer la urgència.

Aquell era el mòbil perfecte. Els primers dies d'utilització van ser d'aprenentatge però amb una setmana ja nedava com peix a l'aigua. El mòbil anava publicant a la xarxa tot el que feia sense que ell tant sols l'hagués d'avisar. La tecnologia havia generat uns automatismes que li permetien tenir la vida perfectament publicada per tot arreu. Sense haver de patir. Això li donava temps per seguir aprofundint en noves aplicacions. Noves xarxes socials. Nous dispositius. I ja tenia el sistema que li regulava els horaris. Li deia que havia de fer i quan. Si no ho feia el denunciava al gestor de l'aplicació que li treia punts en els descomptes als que tenia accés només pèr haver baixat l'aplicatiu. A l'hora de menjar emetia un lleu so que li anava marcant el ritme de les mastegades. 20 de cullerada. A la vintena sonava una campana. Era el so inconfusible que havia de posar-se una altra cullerada. El mateix amb el canvi de plat. El mateix a l'hora de caminar i fins-hi tot el mateix a l'hora del sexe. El terminal li deia on i amb quin ritme i fins-hi tot feia aparèixer a la pantalla la postura més adequada per aquell moment. Enregistrava els sons, feia un vídeo i penjava el missatge a la xarxa social.

Un dia el telèfon, a través del GPS s'adona, que està parat a l'aparador d'una botiga de telefonia. Per l'identificador d'imatges de la càmera veu que està mirant els nous terminals. Ràpidament s'adona del desig que te de comprar-ne un gràcies a l'augment de pulsacions que detecta. Al telèfon se li curtcircuiten les aplicacions i escriu: “No pot ser tot el que he arribat a fer per ell. És més prim. Està millor alimentat. Te una vida sexual més rica. Les seves amistats saben tot el que fa. Li he recordat les cites importants i cada matí el desperto amb una melodia diferent. L'he acostat a les retransmissions esportives i li he permès enregistrar els principals moments de la seva vida”. El telèfon escriu missatges d'odi i contradicció. Aquell mateix migdia, a l'hora de dinar altera el menú i varia les quantitats de sal i greixos amb els que ha de cuinar. Redueix el nombre de mastegades per cullerada i li altera el ritme cardíac. Comença a viure una sensació d'ofec el cor se li accelera, les cames li fan figa. El telèfon li indica que surti a un lloc amb menor temperatura i a través del GPS el condueix cap al replà de la escala. Ha de sortir al carrer perquè li toqui l'aire. De sobte quan està al davant dels graons perd el coneixement i cau escales avall.

El telèfon deixa de contar batecs. Ja no respira. Sobre la seva ma dreta. Morta. El telèfon s'il·lumina i comença a sonar com si algú truqués. És la bústia de veu.