Com es fa un antissistema (22022012)

De casa a l'escola i de l'escola a casa. Aquesta sempre havia estat la seva vida. Cada matí és llevava i, després d'esmorzar, es penjava la cartera i cap al cole. A la tarda, quan plegava, xerrava una estona amb els companys a la cantonada i cap a casa. Els caps de setmana amb els pares i a l'estiu en aquell poble de muntanya on no hi havia res i mai passava res.

Ben educat, ben pentinat. Sempre correcte, sempre atent, sempre submís a les ordres dels pares, dels mestres, dels avis. Era el fill perfecte. De tant en tant mirava la televisió i veia les revolucions que hi havia en d'altres llocs del món. Veia el desordre, les corredisses, les trencadisses, els crits els enfrontaments. Pensava: Tot queda tant lluny. En algun sobre taula familiar els pares i els oncles havien explicat batalletes de revolucions d'estudiants. Quan corrien davant dels grisos i feien assemblees a la universitat i organitzaven actes de ressistència. Tot li quedava tant lluny...... Bé lluny lluny no perquè el que havia passat els darrers mesos al país s'assemblava una mica però s'hi sentia tant allunyat. El seu cosmos era tant diferent a aquell que veia pels mitjans que sentia com si fos a l'altra punta del planeta.

Quan en Garrido va entrar a classe amb aquells pamflets revolucionaris va pensar que en realitat el que els proposaven era jugar a ser el que no eren. A fer el que no calia. Mentre anava avançant el relat anava veient que la realitat que s'hi descrivia no era gens allunyada a la seva. Que en realitat estaven parlant del futur més immediat. De l'entorn més proper. De les decisions que s'anaven a prendre immediatament. Potser si que la situació era greu i potser si calia prendre decisions i sortir a queixar-se.

Veia com alguns dels seus companys de classe es deixaven endur per un entusiasme desmesurat. Però també veia com d'altres intentaven canalitzar aquest entusiasme per la via de la creativitat. Ell observava atent i procurava posar seny a tota aquella situació. Quan, per majoria van decidir mobilitzar-se, afegir-se a les manifestacions de les altres classes, va aixecar la ma nomes per dir que, sobre tot, ningú fes el burro que no tenia ganes de prendre mal. Vivia una barreja estranya. Una sensació de por per com anirien les coses i il.lusió de veure com, per fi, podria viure una situació similar a la que tants cops havia sentit explicar a casa.

Aquell dijous es va vestir de revolucionari. Es va plantar uns texans una samarreta i unes bambes i va sortir al carrer. Anaven tots els companys dividits en dos grups. Els del davant, disposats a cridar i reivindicar-se, i els del darrera, disposats a reivindicar-se amb compte i sense prendre mal. Quan van arribar a la plaça del centre es va impressionar de veure tanta gent. Tots joves tots agrupats en diferents nuclis, tots units per un únic sentiment. Expressat, però, de diferent manera. Era increïble. Se li posava la pell de gallina.

Tot va anar com esperava. Sense incidents ni enfrontaments. Fins al final. Quan ja acabava. Quan estaven apunt de marxar cap a casa, pel fons de la plaça, van entrar a tota velocitat les furgonetes de la policia. Al seu costat individus amb casc vestits de negre corrien ocults darrera dels escuts. Al seu davant companys d'altres centres corrien per refugiar-se allà on poguessin. Ell mentre, s'ho mirava des del fons sense entendre res. Sense comprendre res. No havia vist agressions ni enfrontaments ni crits ofensius. No entenia perquè estaven repartint a tort i a dret. Estava paralitzat. Sorprès. De sobte va veure com se li acostava corrents un policia. El veia venir i no reaccionava. Al seu voltant els companys van començar a fugir. Es va quedar sol. Dret. Impassible. Aquell individu s'apropava amb pas ferm. Corria desorganitzadament. Quan estava a dues passes va aixecar la porra. Quan estava a una li va fotre un crit. Desprès del crit va ser com si li rebentessin les cames. Va notar que li faltava el terra sota els peus. Un cop fort sobre els genolls i desprès estirat a terra. En un acte reflex va protegir-se com si fos un nadó. No hi va haver prou. Impactes a les costelles a les cames al pit. El cap protegit amb els brassos i aquella figura que semblava gegantina abusant de la seva situació predominant.

Hores més tard, quan va sortir de l'hospital, amb el cap cosit i el cos ple de blaus, va anar directe a afiliar-se al sindicat d'estudiants antisistema. Aquella agressió no quedaria sense resposta.