Un poble Zombi (16022012)

Ser curt de vista en aquell poble era un signe d'identitat. El que en d'altres llocs es considerava una malaltia, una tara, una circumstància, allà era un element identificador dels que venien d'antic respecte als nouvinguts. Els que hi veien bé i no duien ulleres, els que eren capaços de veure d'un costat a l'altre del carrer, els que vivien amb la normalitat de tenir una visió sana eren menys preuats per als que tenien, segons ells, la sort de tenir el tret identificador i identitari de pertanyença a aquell poble.

En realitat era una nafra que s'havia anat desenvolupant de generació en generació. Per dues raons. La primera la situació geogràfica. Envoltada de muntanyes feia que fos realment complicat comunicar-se amb els pobles del costat. De manera que bàsicament les relacions es restringien entre els veïns del mateix nucli. També les sentimentals que es mantenien només entre veïns i cosins de manera que es va anar desenvolupant una situació d'endogàmia que va acabar deteriorant de sobre manera la genètica dels nou nats i per tant provocant-los importants deficiències. Sobretot visuals.

La segona una raó també lligada a la geografia i a la voluntat de les persones. La manca d'inquietuds i l'auto-complaença havien fet que la gent d'aquell poble desestimes sistemàticament relacionar-se amb ningú més que no fossin ells mateixos. Com que estaven envoltats de muntanyes les necessitats visuals eren reduïdes i per tant poc a poc van anar desprenent-se d'algunes qualitats visuals que si tenien la resta d'humans.

La tradició immobilista i auto-complaent els havia portat a convences que tot el que tenien i tot el que feien era el millor del món. I si no ho era tant se valia. S'ho repetien tants cops com fos necessari per creure's-ho. Les tradicions les festes, les celebracions totes eren les millors les més divertides les millor organitzades, les més festives. I si per casualitat a algú se li acudia posar-ho en dubte era titllat automàticament d'ingrat i infidel i mala persona. Era despreciat tot considerant-lo enemic. Aquest era el pa que s'hi donava en aquell poble curt de vista.

Alhora de lamentar-se tothom es lamentava. Però alhora de fer autocrítica, pobre del que s'atrevís a dissentir del que formava part de la tradició i la història. La situació estava travada i ben travada. Els fills i els nets dels impulsors de la tradicions culturals eren adoctrinats de petits perquè mantinguessin la tradició familiar de tenir a la resta del poble ben agafats pels pebrots. Eren educats sectàriament cap a un únic objectiu. I si per casualitat i desgràcia veien les coses d'una altra manera els tenien hores i hores llegint pamflets amb lletra ben petita fins que acabaven sent curts de vista.

Amb el pas dels anys aquesta característica es va anar fent cada cop més forta. Els nanos cada cop sortien més curts de vista i ells se n'alegraven. Era com si es refermés la identitat del poble. I més curts i més curts fins que gairebé no hi veien. Els que hi anaven a viure acabaven marxant farts de viure en un lloc on la gent hi veia tant poc. I els que no marxaven, al final, s'acostumaven a veure com en el país de los tuertos el ciego era el rey. Al revés que la dita.

Finalment i sense pràcticament adonar-se, els nadons, van començar a néixer cecs. Ja no eren miops. Eren cecs directament. La població no hi veia però n'estaven contents. No els calia perquè es coneixien el poble tant i tant bé, el tenien tant i tant apamat que els era igual veure que no. Amb el que no van contar va ser amb que, quan un no renova, no aireja i no evoluciona les coses s'acaben podrint i allò és el que els va començar a passar les cases es van començar a deteriorar i els carrers a fer malbé i les festes a ser cada cop menys mogudes. Amb el pas del temps el poble es va acabar convertint en un poble de zombis que deambulaven satisfets de la seva condició amunt i avall en mig de runes.

Un dia un empresari visionari va comprar el poble i el va tancar. Va començar a vendre entrades i hi va penjar un cartell a la porta que deia: Zombiparc.