L'aventura del Mandingo (14022012)

Veure morir de gana el seu germà als seus braços havia estat la gota que feia vesar el got. Hi havia més que gana. Hi havia misèria i desnutrició i malalties i epidèmies i de tot. Hi havia el res. La nada. En la seva accepció més filosòfica. El buit absolut. Cossos vius que deambulaven amunt i avall esperant que'ls arribi l'hora. Morir feia por però viure més. Molt més.

Li havien dit que la riquesa estava al nord. Que allà hi havia aigua i aliments i treball. Li havien dit que al nord hi havia vida. Va pensar que, posats a perdre la seva, millor era fer-ho intentant retenir-la. Per això un matí es va llevar i va començar a caminar cap a les muntanyes. Li va costar poc perquè només es tenia a ell mateix. Ni roba ni sabates ni estris personals ni sac on dormir ni tant sols un tros de blat o un glop d'aigua per portar durant el viatge. No tenia res. I així va caminar.

Va sortir de la plana sufocant i va travessar muntanyes nevades. Va suportar temporals. Es va amagar de pirates, va fugir dels exercits i gairebé l'assassinen d'altres africans que, com ell, havien fugit de casa. S'havia amagat sota els eixos d'un camió humanitari que tornant del ral·li, pujava al ferri que l'havia de portar cap al nord. Durant la travessa, amb mala mar, es va trencar un braç quan va sortir rebotat contra una de les parets de la bodega del vaixell. I finalment havia tocat terra. Durant el viatge havia menjat gats, rates i herbes de tot tipus. Havia begut l'aigua dels bassals i qualsevol líquid que tingués a ma. Havia vomitat sang i defecat tot lo defecable. Però era jove i no tenia res a perdre.

Quan va arribar a port va començar a córrer cap al nord. Amagat en camions. Pedalejant bicicletes robades de totes les maneres possibles. Finalment, exhaust, va caure desmaiat en un rierol sec aprop del mar. Més mort que viu.

Quan va despertar es va trobar dins d'una barraca de fustes. Molt semblant a les del seu país. Envoltat d'homes negres com ell. En un matalàs flonjo, amb una manta que l'abrigava i un glop de caldo entre els llavis. Els homes que l'envoltaven parlaven llengües africanes com la seva tot i no ser la seva. Ell era l'únic Mandingo que hi havia a la cabana. Nigerians, Ruandesos, Marroquins però de Senegalesos ell n'era l'únic. Treballaven tots en una plantació de flors propera. Els donaven la cabana, un plat de sopa i 2€ per 14 hores de feina al dia. De dilluns a dilluns. Sense dia de descans ni dret a metge. El que es posava malalt ja sabia el que li tocava: Seguir caminant cap al nord. N'eren una vintena i s'apilaven per dormir entre els matalassos llençats per terra.

Era jove i fort i es va recuperar. Els mesos següents van ser durs i intensos. Treballant sense parar per un plat de sopa. Aprenent a llegir i escriure gràcies a companys de països on hi havia escoles. Prenent consciència de ser un ésser humà.

Quan aquell matí li va caure a les mans el fulletó on hi havien redactats els drets humans i els va poder llegir i els va poder entendre. Li va canviar la vida. Mai s'hagués imaginat que ell i la seva família i el seu amics i els seus coneguts i tots els senegalesos tinguessin dret a totes aquelles coses que posava en aquell fulletó. Mai ningú els ho havia dit i mai ho havien pogut llegir perquè al seu país gairebé ningú dels pobres sabia llegir. Va decidir que tenia que començar la seva lluita. Havia de fer respectar els drets i començaria pels seus mateixos. Per la seva situació.

Es va posar dret va enfilar el camí de sortida i va dirigir-se cap a la policia. Tants mesos amagant-se d'ella i ara resulta que seria la solució. Es va plantar a la comissaria per denunciar la situació d'explotació en la que vivia. Va intentar parlar amb el policia de la porta. No hi havia manera no l'entenia. Aquest li va passar a un altre i l'altre a un altre i d'aquest últim el va portar al jutjat i del jutjat a l’audiència provincial. Només volia explicar que l'estaven explotant que no li respectaven els drets humans. Quan el jutge superior va seure davant d'ell li va preguntar al secretari:

- Y este tio que habla?
- Mandingo. (va dir el secretari)
- Pues vamos apañados. Mira oye! Papeles!. Tienes papeles? (silenci) Este tio tiene papeles?.
- No. Almenos no los ha acreditado.
- Pues nada. Al centro de internamiento y propuesta de extradición y listos!.

I així ho van fer. El van portar a la Verneda i al cap de 12 dies l’embarcaven altre cop cap a Dakar.

El Mandingo havia tingut la desgràcia de caure en un país on els drets humans només es respecten quan estan escrits en la llengua oficial.