El sindicalista però té un secret inconfessable. Està casat. I no amb qualsevol. El sindicalista està casat amb la directora general de la empresa on treballa. Poc s'imaginaven tots dos que aquella reunió per negociar un nou conveni acabaria com una apassionada pel·lícula pornogràfica. Tots dos nus besant-se i llepant-se apassionadament totes les parts del cos, damunt la taula de gerència. Va ser una atracció irresistible: Ell li va veure tots els elements de la eròtica del poder: La rigorositat, la dominació. Aquella brusa sugerentment oberta que insinuava sense ensenyar. Aquella faldilla tant ben ajustada just per sobre genoll. Aquells talons tant elegants i suggerents. Ella trobava en ell la simplicitat de l'home pràctic, la intel·ligència silenciosa l'apassionament de qui defensa les seves idees amb vehemència. A més aquells abdominals tant ben dibuixats, aquells brassos plens de muscle i aquells texans que li feien un cul tant maco.
Totes les reunions acabaven, si fa o no fa de la mateixa manera. L'interès era saber com s'ho farien per acabar sols les negociacions i donar via lliure a les passions amagades. En poc temps s'havien separat de les respectives parelles i pràcticament vivien a l'habitació del motel de les afores. El casament va ser ràpid i en secret. Era evident que no interessava que ningú sabes de la seva unió. Per no demanar no van ni demanar els 15 dies de festa que per conveni els tocava. I així mantenien la seva vida privada en secret amb les dades doblades, sense aparentar el que sentien i fent veure que no passava allò que amb tanta passió vivien fora de casa.
Però la situació de la economia havia posat la empresa a límit del precipici. Calia tirar endavant un acomiadament massiu del treballadors. S'havia de suprimir el 35% de la plantilla i aquesta era una negociació dura i complicada. Quan es van asseure a la taula tots dos van saber que d'aquella no se n'escapaven. Que seria impossible quedar sols per recordar el punt d'origen de la seva relació. La tensió era evident. La tensió sexual volem dir. Sindicalistes i consellers d'administració asseguts cada grup a un costat de la taula van començar amb els primers acords: Primer els més grans. Desprès els que portin menys temps i a partir d'aquí mirarem cas per cas... L'acord era impossible. Ella en proposava uns i ell en volia uns altres. La discussió anava pujant de to. Els cops a la taula eren cada cop més habituals. La perplexitat de la resta de directius sindicalistes era cada cop més important. Ell donava un cop a la taula. Ella aixecava la veu. Ell llençava els papers. Ella es posava dreta tot repenjant-se al brassos... i algú posava una mica d'ordre i tornaven a començar. Així hores i hores. No hi havia manera. No només l'acord era impossible sinó que el diàleg era una utopia. Estaven a un carreró sense sortida.
El vicepresident va proposar un descans.
- NO! - Van cridar tots dos- d'aquí no s'aixeca ni Déu fins que no ho tinguem una sol.lució!!.
Allò pintava malament.
- Una mica de sentit comú companys! Van dir des de el sindicat.
- Ni sentit comú ni hòsties aquí estem per defensar els interessos dels nostres representats!! van dir tots dos alhora!
Hi va haver un segons de silenci.
- Potser si va dir ell hauríem de apropar postures.
- Tens raó va dir ella. Si ens permeten crec que la situació ha arribat a un punt on cal apropar postures.
Tos dos es van aixecar i van sortir de la sala. Els cops al cuarto de les escombres se sentien des de l'altra punta del passadís. Ella es va aixecar la faldilla ell es va abaixar els pantalons.
Al cap de 10 minuts van tronar a la reunió.
En 30 més es tancava l'acord entre sindicats i Consell d'Administració.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada