Uniformar-ho tot (8/2/2021)

Va començar com un remei a la crisi. Calia racionalitzar les despeses i mantenir tantes juntes d’escala com edificis havien al carrer semblava, en aquell moment, una temeritat econòmica. Per aquest motiu, i liderats pels del 46, que a més de ser més veïns tenien els pals d’escombra més llargs, van escollir una junta única d’escales i van unificar els criteris de govern dels edificis. Mateixes despeses d’escala, mateixos criteris per tancar balcons, posar uralites o instal·lar antena de televisió. A més i per evitar problemes, van adoptar com a oficial l'uniforme de l'escola de frares i monges que havia al mateix carrer. Així estalviarien també en roba i sempre donarien una imatge adient i cuidada.

La experiència va agradar als carrers del voltant que, com a gota d’aigua, i de manera mimètica, van seguir l'exemple del carrer i van començar a unir els governs dels edificis i a uniformar les normes i les regles. El moviment va ser tant contundent i els arguments tant evidents que en pocs mesos es va crear el govern de barri i en un parell d'anys tota la ciutat tenia unes úniques normes i un únic administrador. Els veïns anaven vestits iguals i els carrers i les façanes i les escales i les portes de replà i les parets dels pisos eren exactament igual els uns als altres. Els veïns vestien igual, es pentinaven igual s’expressaven igual. Les normes eren les mateixes i les condicions calcades a una punta i a l’altre de la ciutat.

L'exemple va agradar al govern del país que poc a poc i sempre sota criteris d’estalvi econòmic i eficiència productiva, va impulsar la mesura de manera general. Quedaven abolits les comunitats de veïns i els consells de districte i els consells escolars, i els ajuntaments i les diputacions i els Consells comarcals, i les direccions de clubs esportius i les juntes de teatre. Tots els governs, tots, es concentraven en un únic per estalviar costos i evitar distorsions d’uns respecte als altres. Un únic president. Un únic conseller. Un únic criteri. Una única caixa de diners.

Però com que ningú es pot resistir a ser més poderós l’exemple va anar agradant cada cop més i les administracions superiors, no superiors jeràrquicament, sinó superiors en nombre i força de les seves armes i el seu exèrcit, van anar implantant la concentració i uniformació dels seus administrats. Així van anar desapareixent els landes i les comunitats autònomes i les federacions. Primer els estats petits, després els més grossos. Tots anaven suprimint totes aquelles administracions que estaven per sota seu. Calia estalviar. Calia ser més eficients. Europa es va menjar als països membres. I la OTAN a Europa. Els EEUU van fer desaparèixer als països de l'Amèrica Llatina i la Xina va devorar al Japó i al món es van crear dos blocs polítics de gent uniformada. Governats amb les mateixes normes. Amb els mateixos costums., Amb la mateixa religió i els mateixos rituals.

Semblava que finalment s’havia arribat a la màxima eficàcia. Dos blocs era prou concentració. Però quan aquell matí es van trobar els líders dels principals bancs mundials es van adonar que l’endeutament dels dos blocs era insostenible i que calia unificar-los. I així ho van fer. Van eliminar els dos governs i en van crear un de sol on ells eren els presidents i els conselleres i els delegats. On ells recollien els diners i decidien aquí els donaven. On no hi havia espai per a la improvisació. S’asseien al darrer pis de l’edifici més alt i gaudien d’un món absolutament uniformat i monòton.

Tot menys un nucli. En tot aquest procés ningú s’havia adonat del petit sobreàtic il·legal que hi havia al damunt del primer edifici. Allà hi vivia un jove artista que, en el seu procés creatiu, havia decidit no socialitzar-se. Un dia va sortir a la terrassa. Va mirar al carrer i va veure la grisor que l’envoltava. Emocionat va entrar a casa va buscar el pal de l’escombra. Va agafar una samarreta vella i la va lligar. Va sortir a la terrassa i va decidir constituir-se com a república independent. En aquell moment una lleugera brisa va travessar el carrer. Alguns van pensar que era l’esperança.