La mateixa vaga de sempre (12/03/2012)

Venia d'una llarga nissaga de sindicalistes. Els seu avi havia estat sindicalista. El seu pare també i ell, com no podia ser d'una altra manera, també era sindicalista. Havia begut des de ben petit de les fonts de la lluita obrera. La revolució proletària i republicanisme més autèntic. Blasmaven de tot allò que fos luxe i riquesa. Mai. Mai s’havia posat una corbata. Mai. I se’n sentia orgullós. Era un signe d’ostentació. Una peça de roba que portaven aquells que no s'han d'arremangar, deia. Els que no s’embruten les mans. Els que fan que'ls altres treballin mentre ells només paren la ma per cobrar. Tenia el braç trencat de fer pancartes, de pensar eslògans. Mantenir amb ell una conversa era acabar fent una crida a les injustícies socials. A la sublevació popular. A la lluita de la classe obrera. Era un tema obsessiu. Tot ho acabava allà mateix.

Era un lluitador tant compromès. Tant, tant que no tenia feina. Un sindicalista sense feina no pot ser sindicalista perquè no pot treballar tampoc pels seus companys de classe, li deien rient-se al bar. El seu compromís era de tal grau que les feines no li duraven dues setmanes. A la que entrava i veia una injustícia es posava a cridar a la sublevació obrera i clar així es feia molt complicat superar els períodes de prova. Al sindicat tampoc li donaven feina perquè era un individu poc dialogant. Es a dir que era un sindicalista a l'atur.

Va ser dels acampats de plaça Catalunya. Hi va anar per reivindicar-se. Però també perquè va pensar que així s’estalviaria uns quants dies de lloguer. Hi va anar també perquè va pensar que seria una bona oportunitat per a conèixer gent. Hi va anar també perquè creia que aquell seria el principi de la revolució definitiva. Poc a poc va començar a agafar rellevància. A exercir de cap d’assemblea. A atendre als mitjans de comunicació. A anar a algunes entrevistes de la ràdio. A fer reportatges en diaris d’esquerres. No era un símbol però si un personatge que sortida de la mitjana.

Els sindicats es van fixar amb ell i li van donar la primera feina que li va durar més de dues setmanes i mitja. Quan van haver acabat les acampades, va incorporar-se al nou treball. Cada matí es dirigia a Via Laietana i entrava a l’edifici dels sindicats i allà aconsellava orientava i dissenyava les mobilitzacions i els complots. A més també feia fotocòpies. Desgrapava els documents i els guardava en el definitiu corresponent. Se sentia proper al ventre de la bèstia. Al cervell de la màquina. Al lloc on es decidien les qüestions importants pels treballadors.

Passats uns mesos havia arribat el moment. Ja n’hi havia prou. Calia vertebrar la revolució dels treballadors. Tancats a l’edifici dels sindicats llegien els diaris i les noticies d’agència i es anaven creant una opinió de la realitat social i de l’entorn. La situació era insuportable. Les decisions del govern cada cop anaven més en contra de la classe obrera i estava en les seves mans vertebrar una resposta unitària i definitiva. Tota la seva experiència, els models i els coneixements que havia anat prenent de petit era el moment que sortissin a la llum. Era el moment de fer créixer un moviment de resistència obrer com mai s’havia vist. Tenien el motiu, la oportunitat i el seu cap per llençar-lo. Farem una vaga general!! SI.

Així que van buscar la data. Va pensar els eslògans, va demanar els permisos, va organitzar assemblees informatives i va gestionar els serveis mínims. Va preparar-ho tot per l’arribada del gran dia.

Poques hores abans de la mani tot eren nervis i corredisses, culminava una de les tasques més dures i agradables que havia fet mai. Va començar la mani i ell era allà, a primera fila, darrera de la pancarta. En un moment de recorregut va voler mirar la magnitud de la crida. Es va girar per veure la munió de persones i els carrers que ocupaven. Tot just eren 150. Ni carrers ni crits ni unanimitat. Res.

Va pensar que potser tenien raó els que deien que'ls sindicats havien perdut el nord, que no tenien la percepció real de la societat, que’ls temps havien canviat i els mecanismes de lluita també.

No va entendre com és que si al seu avi i al seu pare les manis els havien sortit ell havia fracassat.