14 d’abril 2009

Periodisme de merda

Avui fa una setmana, Joan Barril, al Cafè de la República va entrevistar a la nova presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Rosa Calaf és una periodista d'aquelles que podríem anomenar històriques. És curiós que en la meva professió arribar a ser un "històric" es gairebé un miracle. La explotació laboral és molt accentuada en les etapes de formació i això fa que molts desisteixin al poc de dedicar-se a aquesta feina. A més les expectatives econòmiques i de subsistència tampoc no són gaire alentadores.

Rosa Calaf reflexionava, precisament, sobre alguns dels automatismes que actualment hi ha al món del periodisme i també sobre com es treballen les noticies. La periodista es lamentava que, pràcticament ha desaparegut la investigació. Que les noticies no tenen profunditat i les interpretacions que es fan són sovint supèrflues. No puc més que estar absolutament d'acord. La informació que estem oferint és una informació d'usar i tirar. No és el problema del titular o de si es fa més o menys espectacle alhora de vendre les informacions. És, senzillament, que en els textos que desenvolupen les noticies no hi ha contingut. No hi ha anàlisi, no hi han antecedents. Perquè no tenim cultura. Perquè no coneixem el tema.

Un moltes ocasions jo mateix he passat d'entrevistar a Montserrat Caballé a buscar infants sense papers pels túnels de la Renfe. O de parlar amb Joan Clos, Gerry Adams, o Terenci Moix, al cel sigui, he passat a entrevistar desfetes humanes víctimes de la droga a Can Tunis. Aquest és el periodisme que estem promovent, el de joves sense experiència i sense bagatge que siguin capaços d'anar d'una banda a l'altra de la informació com aquell que creua la Diagonal. D'això en diuen flexibilitat. Jo en dic feina brossa. Perquè el que s'acaba aconseguint és que no es faci ni una sola pregunta comprometa i Intel.ligent a cap dels dos personatges.

Pocs dies desprès del nomenament d'Obama, el Canal 33 feia un reportatge sobre una periodista americana amb més de 70 anys encara ara segueix les rodes de premsa de la Casa Blanca. Aquesta dona és admirada i tractada amb molt de respecte per tots els polítics perquè la seva experiència, la seva professionalitat i els seu bagatge fan que sàpiga preguntar, adequadament, sobre aquell aspecte que'l polític vol defugir però que és important que la gent conegui.

Aquí és impensable. Aquí vas a una roda de premsa i si algú pregunta millor que no ho hagués fet. Enviem el primer catxes o la primera bollycao que ha sortit de la facultat a que posi el micro i prengui nota. I així ens van les coses, que'ls polítics no accepten preguntes a les compareixences i que a més es permeten el luxe de decidir ells de que es parla i de que no.


Sap greu veure com en la societat de la informació la desinformació i el desconeixement és el mes habitual. I en això tots en tenim la nostra part de culpa. Els ciutadans per no mostrar el més mínim interès de contrastar, ampliar, qüestionar i sospesar una noticia. I els periodistes que en molts casos víctimes d'horaris inhumans, sous inframileuristes, poc bagatge cultural i manca de coneixement informatiu, acabem servint unes informacions que tenen de tot menys qualitats informatives.

Cap comentari: