Ell és la llei

L’home que viu sense normes condueix el cotxe per la gran avinguda. 

L’home que viu sense normes no dona mai explicacions. Ell no pregunta, executa. Els anys viscuts l’omplen de raons per mirar endavant sense preocupar-li que diran. Pete Noger es dirigeix a la feina per il·luminar la trista vida del poble gris. 

L’home que viu sense normes aparca allà on vol. Perquè vol. Perquè ell ho val. És un temerari. Un proscrit.

L’home que viu sense normes no te por al perill ni a la llei. Perquè ell és la llei.

Febre Primaveral

Al Follet de la Bona Sort se li van inundar els ulls de llàgrimes quan va veure a la botiga els fruits vermells de la primavera. Vermells com el cor, vermells com les roses oferint-se com el desig de l’amor prohibit.

La llum escalfava, els ocells cantaven, el sol il·luminava i al follet de la bona sort li van venir ganes de compartir aquella gran joia amb els seus amics. 450. I va fer l’encàrrec. Al fruiter se li van posar els ulls com a taronges. La rialla,  com un tall de síndria, li anava d’orella a orella. El pit com dos melons i a l’engonal li van aparèixer dos bultos que semblaven els préssecs de la satisfacció.

 I el Follet de la Bona Sort va sortir feliç. La gent l’animava i el felicitava, i cridava el seu nom. Li acostaven els infants per que’ls donés petons. Baixava per la Riera gaudint dels arbres verds, les fulles verdes, les pilones verdes i les pel·lícules també verdes.

I a la plaça d’avall el follet de la bona sort es va adonar que allà la gent no era feliç. No reien. No corejaven el seu nom. 

I va voler repetir l’experiència. I va entrar a la primera fruiteria i va encarregar 450 maduixes més i quan les va pagar es va adonar que allà eren més barates.

I el Follet de la Bona Sort, que era optimista però no tonto, va veure que no tenia tants amics i va decidir que les primeres no les pagava.

La nova va córrer com la pólvora. Els ulls com taronges van passar a ser llimones. Els melons pinyes i la rialla de síndria, endívies al roquefort. La gent que abans l’animava ara l’insultava, i el cridava i el perseguien amb pals i cadenes.

 I el follet de la bona sort va començar a córrer.  Ho va fer fins que l’asfalt es va convertir en sorra, la sorra en aigua, l’aigua en algues. I va arribar la foscor, i ell va seguir corrent fins on els animals són hermafrodites. I en la foscor va buscar un roc. I el va trobar i el va aixecar.

 I el Follet de la Bona Sort va acabar el dia amagat sota una pedra.

Qüestió de definicions (27032012)

Definicions:

Campió

Persona que ha assolit la victòria en una competició, especialment esportiva. Dit també d'un suposat cas de tràfic d'influència que esquitxa a un ex ministre, José Blanco, i que presumptament consistiria en anar donant als amiguetes negocis i encàrrecs, pagats amb diner públic, amb l'objectiu que aquests es facin rics ràpidament i sense treballar gaire. La presumpta deriva catalana d'aquest cas s'hauria descobert ara fa uns dies quan, arrel d'unes escoltes telefòniques, els investigadors podrien haver descobert que càrrecs públics podrien estar donant, perquè si, perquè “me caes bien” i “porque yo lo valgo”, el negoci de la Inspecció Tècnica de Vehicles a alguns coleguilles del gimnàs, presumptament clar!. Una inspecció que a Catalunya és més cara que a molts d'altres llocs de l'estat Espanyol i que ara començaríem a entendre perquè.

Arena

Conjunto de partículas desagregadas de las rocas y acumuladas en las orillas de los mares, los ríos o en capas de los terrenos de acarreo. O dit també de l'extraordinari cas d'aconseguir que la construcció d'un lloc perquè la gent vagi en bicicleta esdevingui, presumptament, un lucratiu negoci. Consisteix en doblar el preu d'una obra. Fer que aquesta mai estigui acabada i mentre anar donant, presumptament, les contractes i les reparacions, a amigotes companys de classe i veïns d'escala perquè puguin, suposadament, viure com a reis passant de tant en tant i sempre presumptament, una assignació a algun conte que tenim a algun paradís fiscal. La sorra ha esquitxat a un ex president autonòmic i també a la casa reial que no contenta en que li paguem amb diner públic, la casa, el cotxe, el menjar, el servei i un sou sense produir res, es dediquen a aprofitar-se del temps lliure que tenen, que és molt, per guanyar encara més diners i ser els més rics del cementiri. Presumptament clar.

Gurtel

En alemany Cinturó: Banda de roba, de cuir, etc, generalment amb sivella,
destinada a estrènyer la cintura, cinyell. Adaptació valenciana del popular joc català de l'amic invisible. Consisteix en regalar a aquella gent que aprecies i estimes tot tipus d'objectes sorpresa amb l'objectiu inicial de sorprendre'l. En l'adaptació valenciana l'amic deixa de ser invisible per fer-se clarament visible i així poder entretenir-se telefònicament declarant l'amor etern cap a el regalat. Contràriament al que passa a Catalunya, on es limita el valor econòmic del regal, a València es fa tot el contrari. La gràcia està en que no tingui límit. Sigui el més car possible i el més luxós i sumptuós que poguem imaginar. A aquesta pràctica li agrada molt jugar a l'expresident Valencia Francisco Camps que desprès d'uns dubtes sobre si estava bé que un càrrec públic com ell jugues a aquest joc, un jurat popular va decidir que no passa res i que li poden seguir regalant sumptuosos regals i objectes sense problema. Nota al peu. Des que no es president de la Generalitat sembla que'l valor dels regals s'ha reduit dràsticament.

Pretòria

Es una ciudad situada en la parte norte de la provincia de Gauteng, en Sudáfrica, dentro de la Municipalidad Metropolitana de la Ciudad de Tshwane. Es la capital administrativa de Sudáfrica, junto a las ciudades capitales legislativa de Ciudad del Cabo y la judicial de Bloemfontein. També se'n diu Pretòria d'un conjunt d'actuacions que van ser molt publicitades inicialment i segons les quals alguns polítics podrien haver explicat coses que no es poden dir a alguns constructors perquè aquests compressin uns terrenillos baratos i desprès venguessin uns pisets molt cars. També, presumptament, es podrien haver concedit algunes obres públiques als amiguetes perquè ens fessin la feina més cara però més ràpida i així posar-nos tots contents celebrant-ho en alguns dels paradisos fiscals que hi ha al món amb els diners públics que podríem haver portat dins una maleta. Aquest és un cas una mica suflé, però, es va inflar molt al principi però s'ha anat desinflant conforme han passat els meso.

Ciutadà

Durant l'edat moderna, súbdit de l'estat. En difondre's en aquesta època la idea de l'estat com una ciutat més gran, el mot ciutadà adquirí aquesta nova significació, bé que conservà parcialment el sentit de membre actiu de la societat.

O dit també de la mamella d'on xupen tots els polítics donat que amb els seus diners es paguen els seus sou. La diferència està en que uns se'l guanyen i d'altres no. El primer que cal dir és que el ciutadà no té dret a la presumpció. A aquest quan se'l pilla se l'esquilma sense pietat. És el culpable de totes les coses dolentes i el responsable de tots els mals. El Ciutadà, per definició, és imbècil i per això no cal atabalar-lo raonant les decisions ni explicant-los perquè fem les coses. Recentment un grup polític que comença per P i acaba per P ha considerat també que el nivell d'estupidesa del ciutadà es tant alt que millor no preguntar-li com volen que gestionem els seus diners o quin futur volen per al lloc on viuen. El ciutadà ha de pagar i callar i, evidentment, no te dret a ser ric ni a guanyar diners fàcilment i mai, mai entrarà en un concurs amb les mateixes oportunitats que'ls amiguetes dels administradors que també són ciutadans però d'un altre nivell. En definitiva el ciutadà només pot pagar i callar. I si es queixa li fem una reforma laboral perquè perdi la feina. Malmetem els seus impostos, ens apugem el suo i li baixem el seu. I, finalment, els enfonsem en la més absoluta de les misèries per burros i per ciutadans.

Qüestió de definicions

Voler el que no tens te un preu (14/03/2012)

Era un poble extraordinari. Tenia de tot. Bon sol, bona terra, bona gent, bons productes i moltes expectatives de futur. Ocupaven un lloc privilegiat amb aigua a tocar, muntanyes nevades a l'hivern i un gran altiplà per plantar horta i posar-hi pastures. L'esperança de vida era alta i les expectatives bones. Econòmicament, però, era de la mitjana. No era dels més pobres però tampoc dels més rics i això creava greuges comparatius amb algun poble de la comarca. Un camp de futbol amb graderies noves, un teatre més gran, una zona de jocs infantils millor equipada. Enlloc d'una piscina descoberta dues. No eren diferències essencials però a alguns veïns del municipi els creava una certa remor d'estómac veure que'ls altres tenien una mica més que no pas ells.

La remor va anar fent forat fins que en un Ple l'alcalde es va veure oblogat a explicar als veïns que no era que no volgués era, senzillament, una qüestió de diners. Tenien els que havien i no donaven per a més.

• Doncs aconseguim-ne més! - Van dir alguns veïns-. I s'hi van posar. La solució era senzilla. Ja feia temps que hi havia una indústria de tints que volia instal·lar-se a la zona. Les bones comunicacions i la proximitat amb l'aigua feien que'l lloc fos ideal. - - Doncs que s'hi posin!

• Si però haurem de renunciar a algunes pastures i cedir espai perquè s'hi posi la nau. Va dir l'alcalde

• Doncs els hi cedim! Però que facin una piscina i ens ampliïn l'àrea de jocs infantils.

I així ho van fer. Van expropiar un espai on s'hi cultivaven patates i tomàquets i en van posar la fàbrica. Una gran nau grisa amb una reixa perquè ningú hi entrés i mitja dotzena de gossos que es passaven la nit bordant perquè ningú s'hi acostés.

La fàbrica, d'una gran multinacional, no parava de guanyar clients i diners. Un dia van mostrar la seva voluntat de deixar el poble si no se li construïen uns accessos milloris. Necessitaven nous camins perquè els camions, cada cop més grossos, hi arribessin. Els veïns van acordar expropiar el tros del Ramiru, el dels Beltran i el del Sidru i fer-hi passar la carretera nova. Amb aquesta operació es van quedar sense pastures ni llegums. Però tenien piscina.

El mercat de la vila havia d'importar productes del mercat central, patates sense gust, tomàquets que no pintaven i carn de ves a saber on, però els veïns estaven contents perquè tenien piscina.

Un dia d'estiu, els pescadors, van baixar al riu a pescar i van trobar-se que no hi havia peixos. Estranyats per aquest fet, van caminar uns metres avall per veure si trobaven el motiu. Una gran canonada que baixava de la fàbrica estava abocant tint vermell just on les truites feien la posta. Peró era igual perquè tenien piscina.

La cantina es va convertir en un restaurant de menus i el colmado en una botiga d'ultramarinos que només obria quan hi arribaven els treballadors i el camió. Els més visionaris del poble van veure negoci en vendre els seus garatges per fer-hi tallers i altres pagesos van aprofitar la oportunitat perquè empreses del mateix sector s'instal·lessin a la zona. La muntanya on jugaven els nens es va convertir en una pista d'esquí. Als seus peus van construir una central elèctrica amb una gran xemeneia per abastir tota aquella demanda d'energia. Però era igual perquè tenien piscina.

Un estiu, quan va arribar la calor. La socorrista va obrir la reixade la piscina. Va instal·lar els para-sols i es va preparar a rebre els nanos del poble disposats a banyar-se i a aprofitar el sol. No en va entrar ni un. No hi havia nens. Les poques famílies amb nens del poble, havien marxat a la recerca d'un nou espai on poder viure sense contaminació i sense indústria. Va passejar per al poble i es va adonar que ni havien nens, ni flors. Que l'aigua era de garrafa. Els aliments d'altres continents. Que una pols grisa cobria bancs i monuments i que la gent caminava amb tristor a la recerca d'un punt de trobada. La cantina era buida i pràcticament no quedaven ni entitats ni associacions. Havien perdut tot allò que feia d'aquell lloc un espai idíl·lic per viure. Per tenir el mateix que'l poble del costat havien renunciat a les coses bones del seu.

Va mirar al terra. Va donar un puntada a una pedra i va pensar: Tant se val però tenim piscina.

Un refugi en època d'atur (13/03/2012)

Des que va acabar la universitat busca feina sense parar. No en troba. Les coses estan complicades i trobar un lloc on guanyar-se la vida és gairebé un miracle. La seva carrera d'Econòmiques no és en realitat la que li hauria agradat fer. Ell anava més aviat per telecomunicacions però per culpa de la nota de tall no hi va poder accedir.

Sempre havia pensat que això de que la nota de tall tingues la culpa era un eufemisme divertit. En realitat tenien la culpa les festes universitàries dels dijous, els sopars amb copa dels divendres, la gran farra del cap de setmana del dissabte i la cervesa amb partida del pub del carrer Provença dels diumenges per la tarda. El gimnàs dels dilluns, la partida de rol dels dimarts, el cinema dels dimecres i així a tornar a començar. Vaja que entre tanta activitat veure'l amb un llibre a les mans era realment complicat. Així que es va haver de conformar amb econòmiques. I de les econòmiques a l'atur perquè ni tenia la nota ni les ganes ni els coneixements assimilats per sortir endavant.

S'havia pagat la carrera fent classes de mates. Primer a un veí de l'escala i després a 4 nens del barri. Ni li agradava ni era la seva vocació però ja li anava bé. Es pagava els transports, els llibres i les festes. La resta del temps a plorar pels bars que no tenia feina i a fer conyeta amb els amics.

Quan la seva germana li va explicar que a l'escola del barri buscaven mestres li va caure com una llosa. Tenia la obligació moral de presentar-se a la feina però la certesa que no volia treballar fent classe a nens. Cada cop que ho recordava enganxava unes emprenyades de consideració. I més quan, després de presentar el currículum, passar les proves va fer la entrevista i li van dir que la feina de mestre era seva. Hòstia quin pal!!! va pensar. I ara que??

Es va resignar i arribat l'1 de setembre es va presentar al seu lloc de treball. Va conèixer l'escola, ell claustre, els plantejaments i els objectius i es va posar mans a la feina. De fet tampoc era tant complicat. Es tractava d'ensenyar unes matemàtiques que ell dominava i mantenir l'ordre a classe. El primer dia quan va veure la cara dels que serien els seus alumnes va sentir la sensació de por escènica. Aquella que tant parlen els actors i actrius. Passades les primeres setmanes la cosa la tenia dominada i passats els primers mesos ja s'hi trobava prou bé. La feina estava bé. 20 hores lectives a la setmana i la resta per preparar les classes i qui diu preparar les classes diu preparar-se intel·lectualment, a la biblioteca, al museu, al cine, al bar...

Els alumnes anaven assolint els objectius, i els que no doncs... tampoc no es pot endarrerir el ritme de la classe per uns quants! Es a dir que a tirar “pa lante” i ja s'espavilaran. Amb el temps es va anar abduint de la filosofia del professorat de la escola: Treballar més deteriora la qualitat de la educació. Fer més de 20 hores lectives no ens deixa preparar bé les classes. Tocar-nos el sou es desmotivar-nos. Que els alumnes no ens respectin es sempre culpa dels pares que no els eduquen. Es mentida que tinguem les mateixes vacances que'ls nens perquè ens passem els mesos formant-nos , encara que mai ho havia fet ni mai ningú li havia demanat cap curs de formació. I ara l'objectiu final era aconseguir la jornada intensiva per tenir les tardes lliures i poder aprofitar per seguir anant al cine i de copes amb els amics i totes aquestes coses.

Mentre tant al seu entorn augmentaven les jornades de treball. Abaixaven el sou de la resta de treballadors i la situació social era cada cop més combulsa. Ell havia tingut la sort de trobar una bona feina en un bon sector i ara es trobava en el costat perfecte per anar fent la viu-viu.

Aquell dia discutint sobre l'actitud dels professors es va trobar dient que no se'ls respecta que la seva es una feina vocacional i que son una peça clau de futur. Tot i que encara li fotia pal anar a l'escola, mai havia format part del seus plans ser mestre i per a ell la escola havia estat un refugi en època d'atur.

La mateixa vaga de sempre (12/03/2012)

Venia d'una llarga nissaga de sindicalistes. Els seu avi havia estat sindicalista. El seu pare també i ell, com no podia ser d'una altra manera, també era sindicalista. Havia begut des de ben petit de les fonts de la lluita obrera. La revolució proletària i republicanisme més autèntic. Blasmaven de tot allò que fos luxe i riquesa. Mai. Mai s’havia posat una corbata. Mai. I se’n sentia orgullós. Era un signe d’ostentació. Una peça de roba que portaven aquells que no s'han d'arremangar, deia. Els que no s’embruten les mans. Els que fan que'ls altres treballin mentre ells només paren la ma per cobrar. Tenia el braç trencat de fer pancartes, de pensar eslògans. Mantenir amb ell una conversa era acabar fent una crida a les injustícies socials. A la sublevació popular. A la lluita de la classe obrera. Era un tema obsessiu. Tot ho acabava allà mateix.

Era un lluitador tant compromès. Tant, tant que no tenia feina. Un sindicalista sense feina no pot ser sindicalista perquè no pot treballar tampoc pels seus companys de classe, li deien rient-se al bar. El seu compromís era de tal grau que les feines no li duraven dues setmanes. A la que entrava i veia una injustícia es posava a cridar a la sublevació obrera i clar així es feia molt complicat superar els períodes de prova. Al sindicat tampoc li donaven feina perquè era un individu poc dialogant. Es a dir que era un sindicalista a l'atur.

Va ser dels acampats de plaça Catalunya. Hi va anar per reivindicar-se. Però també perquè va pensar que així s’estalviaria uns quants dies de lloguer. Hi va anar també perquè va pensar que seria una bona oportunitat per a conèixer gent. Hi va anar també perquè creia que aquell seria el principi de la revolució definitiva. Poc a poc va començar a agafar rellevància. A exercir de cap d’assemblea. A atendre als mitjans de comunicació. A anar a algunes entrevistes de la ràdio. A fer reportatges en diaris d’esquerres. No era un símbol però si un personatge que sortida de la mitjana.

Els sindicats es van fixar amb ell i li van donar la primera feina que li va durar més de dues setmanes i mitja. Quan van haver acabat les acampades, va incorporar-se al nou treball. Cada matí es dirigia a Via Laietana i entrava a l’edifici dels sindicats i allà aconsellava orientava i dissenyava les mobilitzacions i els complots. A més també feia fotocòpies. Desgrapava els documents i els guardava en el definitiu corresponent. Se sentia proper al ventre de la bèstia. Al cervell de la màquina. Al lloc on es decidien les qüestions importants pels treballadors.

Passats uns mesos havia arribat el moment. Ja n’hi havia prou. Calia vertebrar la revolució dels treballadors. Tancats a l’edifici dels sindicats llegien els diaris i les noticies d’agència i es anaven creant una opinió de la realitat social i de l’entorn. La situació era insuportable. Les decisions del govern cada cop anaven més en contra de la classe obrera i estava en les seves mans vertebrar una resposta unitària i definitiva. Tota la seva experiència, els models i els coneixements que havia anat prenent de petit era el moment que sortissin a la llum. Era el moment de fer créixer un moviment de resistència obrer com mai s’havia vist. Tenien el motiu, la oportunitat i el seu cap per llençar-lo. Farem una vaga general!! SI.

Així que van buscar la data. Va pensar els eslògans, va demanar els permisos, va organitzar assemblees informatives i va gestionar els serveis mínims. Va preparar-ho tot per l’arribada del gran dia.

Poques hores abans de la mani tot eren nervis i corredisses, culminava una de les tasques més dures i agradables que havia fet mai. Va començar la mani i ell era allà, a primera fila, darrera de la pancarta. En un moment de recorregut va voler mirar la magnitud de la crida. Es va girar per veure la munió de persones i els carrers que ocupaven. Tot just eren 150. Ni carrers ni crits ni unanimitat. Res.

Va pensar que potser tenien raó els que deien que'ls sindicats havien perdut el nord, que no tenien la percepció real de la societat, que’ls temps havien canviat i els mecanismes de lluita també.

No va entendre com és que si al seu avi i al seu pare les manis els havien sortit ell havia fracassat.

L'hora de la decisió important (07/03/2012)

Arribats a aquell moment de la seva vida havia de prendre una decisió: Fer cas al metge o no fer-ne. Si feia cas al metge es condemnava a viure el que li quedava patint per deixar de viure el que li quedava. I si no li feia viuria com voldria però molt poc temps. Aquest era el dilema. Poc bé o molt, suposant que fos molt, d'una altra manera.

La seva vida havia estat estranya. Havia estat una persona físicament robusta. Practicant d'esport, era dels que es cuidaven a l'hora de menjar, alhora de vestir, alhora de pentinar-se... però pertanyia a aquella cultura d'home robust de camp. D'aquells d'esmorzar de forquilla i ganivet, de cigaló després de dinar. De peus de porc amb mongetes, de cap i pota i vi. Dels que els agradava passar els diumenges fent sobretaula amb l'ampolla de Rom Pujol, i el whisket i el puro i les avellanes i hores i hores fins que al final s'aixecava de taula, com podia, i anava a dormir per anar a treballar al dia següent. Per compensar-ho, entre setmana, anava al gimnàs. A aixecar peses. A fer activitats que'l fessin desenvolupar el seu físic d'home dur.

Les seves relacions personals anaven molt en la línia d'home decidit i distant. La seva muller, ara ja ex muller, i els seus fills, cada cop més distanciats, havien estat víctimes i part d'una manera d'entendre la vida diferent al comú dels mortals. La màxima sempre havia estat: No news it's good news. I amb aquesta idea es podien passar setmanes i setmanes sense ni dirigir-se la paraula. Sense fer-se un truc. Sense saber els uns dels altres. Per aquest motiu les malalties i els canvis en la vida sempre havien estat una sorpresa.

Es llevava al matí i anava amb els amics a esmorzar. S'asseien a la terrassa del local social i s'explicaven històries, sentenciaven sobre la vida dels altres i arreglaven tots els problemes del país. A mig matí anava al gimnàs i fins l'hora de dinar. Sobretaula, migdiada i a la tarda a fer la volta o a anar al cine o a llegir o veure futbol. Fins l'hora d'anar a dormir. I així cada dia. No era una vida desorganitzada però era una vida amb constant presència del tabac, i l'alcohol i els greixos. Però era la vida que havia escollit la que li agradava fer i amb la que es trobava millor.

Als 60 tant d'esport i tant de tabac i tant de tot, li havien donat un ensurt i havia hagut de passar pel quiròfan a arreglar el cor. Aquest havia estat un punt d'inflexió important. Des d'aquell moment havia caigut en mans de metges i la seva vida havia estat una altra. Revisions cada dos mesos. Control del Sintron. Una dieta estable. Fora tabac, fora excessos, fora greixos... Els darrers anys no havia estat del tot feliç controlat tot el dia. Renunciant a moltes coses. Aguantant el sermó del metge. I la cosa havia anat a pitjor. Ara es trobava assegut a l'altra costat de la taula de la consulta escoltant el sermó del metge i valorant si seguir tot aquell ordre estricte valia realment la pena.

Que tenia i que li quedava? Els fills grans i criats. La dona amb la vida refeta en un altre ciutat. Els amics havien anat canviant. Els pares morts els germans molt lluny.... Algú podia pensar quer la seva vida era trista i buida però ell s'hi trobava bé. Estava fart dels estereotips. També dels sanitaris. Que si sol no es pot viure que si els fills són un regal, que si no s'han de menjar greixos que si l'excés d'alcohol..... Estava fart que gent que no coneixia es prengues el luxe de determinar que era bo i que no era de la seva vida.

¿Valia realment la pena seguir controlant? Que es millor viure molt o viure bé? Qui és realment l'amo de la seva vida ell o els altres? I si es moria que? Al cap i a la fi un dia o altre havia de passar i almenys en aquell moment no emprenyava a ningú.

Quan el metge va haver acabat va agafar la jaqueta i va sortir de la consulta. Es va parar a l'estanc va comprar una caixa de Roslis i se'n va fumar un tot gaudint d'una bona copa de conyac al bar de la cantonada.

Anclats en el passat (06032012)

La vida de bandoler i assaltador de camins no era gens fàcil. A la important inversió inicial amb eines i material, calia afegir-hi la formació i la pràctica imprescindible per realitzar l’activitat amb garanties mínimes d'èxit. Se situaven als camins més transitats i, quan hi veien passar algun pobre incaut, li sabrejaven les riqueses amb la taxa corresponent. Vivien convençuts que la seva participació en la vida del país era indispensable i que aquell era un just tribut a les moltes accions que, segons ells, feien en be de la comunitat. La seva fam devoradora era insaciable. Si avui en tenien 100 demà en volien 120 i als cap de dos dies 150 i així cada cop més i més i més. Eren en terra el que els corsaris al mar, pirates que furten i roben en benefici del regne o estat. Aquesta era la realitat d’uns camins que, com no podien ser d’una altra manera, a Catalunya sempre han estat robats de manera diferent. Perquè amb això de ser diferents ens hi vem posar a fons i, fins-hi tot a l'hora d’assaltar, hi ha una clara diferència entre los asaltadores de caminos castellans i els bandolers catalans. Sempre en benefici dels autòctons. Més professionals, més nombrosos i més eficaços que'ls de Castella.

En això de repartir justícia eren implacables. Embolcallats amb el do diví de la justícia es permetien el luxe de postular a la resta d’iguals amb la seva magnànima generositat i la seva infinita eficiència. Envoltats dels seus deixebles i assessors els inquisidors viatjaven per tota la geografia del país, ajusticiant tot allò que se'ls posava pel davant. Il·luminats pels seus infinits coneixements i arbitrant els conflictes amb el sentit comú i el criteri que dona ser justícia i part en la redacció de la norma. Vestits de negre i amb cridaners utensilis, es movien unànimement de manera gremial tots junts. S’havien repartit el territori i ara aquí ara allà condemnaven, castigaven o condonaven les penes. Per damunt d’ells hi havia l'obscura ma del seu cap que, només en casos de necessitat o els dies en que havia esmorzat bé es llevava amb ganes de regalar la seva excelsa justícia i condemnava aquest o a l’altre sense massa argument o rigorositat. Normalment als Catalans ens tocava sempre.

Havien reduït els seus límits geogràfics voluntàriament. Es tractava, senzillament, de no sortir de la ciutat on viuen. Es tracta senzillament d'autoabastir-se d’allò que tenien al seu abast. I si faltava alguna cosa ho portaven cap allà i santes pasqües. Allò d’agafar perspectiva, distanciar-se dels problemes i aprendre de les coses bones que fan a d’altres llocs havia quedat aparcat. Es tractava d’assaltar riqueses però des del despatx. Era senzillament una gana devoradora. Els arguments s’utilitzaven arbitràriament. El que era bo per als altres no els era bo per a ells. Estalviar diners amb les coses dels altres era lògic i coherent, aplicar-se la seva medicina era pèrdua de sobirania. Reduir en pro de la uniformitat peninsular era una necessitat. Reduir en pro de la estandardització europea una decisió sobirana. En aquest camí de normes fetes a mida, com sempre els Catalans teníem les de perdre. Per molts motius però sobre tot perquè caiem malament.

I aquesta és la realitat que van constatar doctors de la universitat. Després de milers i milers d’estudis amb diferents animals, també amb essers humans, i després de compartir els coneixements amb sociòlegs i neuròlegs, la conclusió era clara i meridiana. De totes les coses del món: Tecnologia, indústria, medicina, genètica, comunicació, transport, i totes les coses que s’han pogut estudiar el que evoluciona més lentament és la ment humana. I de totes les zones del món on més lentament evoluciona és a la Meseta Castellana. En concret a la zona de Madrid on, per raons encara no del tot identificades, tenen la mateixa visió i el mateix comportament que la societat peninsular del segle IX.

No cal dir que científics de tot el món estudien les raons de la malaltia.