Crisi bancària

Cartell trencat, caixer amb cartrons, taulell cremat

Imatge d'una oficina bancària en funcionament

Potser si que ha arribat la crisi als bancs

Tornen les activitats de sempre

En plena època de dificultats i de recessió hi ha sectors que veuen incrementar els seus ingressos significativament. És una mica la llei del pèndol el que ara és misèria per uns és riquesa per d'altres.

Aquest dies he pogut constatar que hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de sectors que des que es diu que hi ha crisi a ells només fan que millorar els beneficis:

Un és el dels videoclubs. Un sector que estava pràcticament desaparegut, torna a veure amb optimisme l'arribada del nou any. Aquest cap de setmana el propietari d'un establiment m'explicava que la gent ja no va al cinema perquè els surt molt car. En canvi per 3€ poden veure a casa una pel·lícula relativament recent. Això ha fet que moltes persones s'hagin tornat a donar d'alta als videoclubs i que aquest sigui altre cop un sector en desenvolupament.

Un altre: les ADSL's tornen a contractar altra cop noves línies. Davant la impossibilitat de viatjar i sortir almenys no perdre el pas de les tecnologies, i menys ara que ens passem més hores que mai davant l'ordinador.

Escalextric : Augment de beneficis d'un 20%. Tornen altre cop les joguines clàssiques de tota la vida. Pares que juguen amb els seus fills i volen que aquests es diverteixin igual que ells quan eren petits.

Fast Food : A Europa s'han contractat més de 10 mil nous treballadors a Mc Donalds. Si no es pot menjar opulentment, almenys fer-ho econòmicament. Sopars en restaurants ara són substituïts per menús d'hamburgueseria.

Nintendo WII: Més enllà de la novetat tecnològica que suposa, sembla que apostar pels jocs "socials" ha estat un encert. Jugar amb la família i amb els amics una tarda de diumenge ha estat, per a molts, un bon motiu per comprar un d'aquests aparells. Resultat: Augment dels guanys.

Això de la economia és, en molts cassos, una qüestió de llei del pèndol. Cal guardar quan va bé per tenir quan les coses van malament.

Disseny perillós

Cables d'acer completen perillosament una barana
I si cau per la rampa un cotxet de nadó, una persona amb cadira de rodes o infant amb bicicleta?

S'obre la veda del conductor

Si els ciutadans i les empreses estan en crisi, les administracions reben menys impostos i per tant se’ls complica fer quadrar els pressupostos. Ara que som a final d’any i que cal preveure la despesa del 2009, les administracions estan fent mans i mànigues per treure diners de sota les pedres.

Qui ha fet públiques les seves intencions ha esta el Servei Català de Trànsit. Amb un pressupost per l’any vinent de 94,52 milions d’€, un 7,2% més que aquest any, ja ha dit que finançarà 93 milions amb la recaptació del pagament de les multes.

254.794€ diaris és el que te previst recollir el Servei Català de Trànsit l’any vinent. Prop de 43 milions de pessetes cada dia.

Sempre s’ha dit que la instal·lació de radars a les carreteres i la filosofia de l’aplicació de la llei responia a una clara voluntat de garantir la seguretat dels conductors. Que en cap cas els radars o les multes tenien una voluntat exclusivament recaptadora sinó que eren una eina per pressionar a aquells conductors més incívics. Bé. Amb aquest anunci el que acaba de fer el Servei Català de Trànsit és confirmar allò que molts ciutadans ja pensàvem: Diners i diners i els accidents... bueno també.

¿Com pot ser que es pressupostin les multes? Un dels clàssics periodístics es confirmar que els cossos de seguretat tenen quotes de multes i que els agents que no les compleixen són sancionats. Ara ja no cal investigar perquè el propi Servei Català ja ha confirmat que hi ha un objectiu a assolir: Els 93 milions d’€.

Els diners es reinvertiran, diuen, “en seguretat” a la carretera. Entre les prioritats per al proper any hi ha la compra de 35 radars fixos nous, (5,2 milions d’€), per incorporar als que ja hi ha instal·lats actualment. Més màquines per recaptar i assolir la quantitat pressupostada.

És interessant que en plena crisi les administracions afilin les armes per ser encara més sagnants amb les seves eines recaptatòries.

Ja ho sabeu aneu en compte perquè s’ha obert la veda de caça al conductor i s’anirà a saco, sense compassió i si cal amb acarnissament. Tot val per arribar als 254 mil € diaris per quadrar el pressupost.

Esclaus de la informàtica

Llavaneres ha proba aquest cap de setmana la votació electrònica. He estat en el marc d’unes eleccions per escollir el que anomenen “Ajuntament jove”, un grup de nois i noies que governaran el poble durant 12 dies. L’interessant d’aquesta iniciativa és que el Govern de la Generalitat ha tutelat aquest procés participatiu i l’ha utilitzat com a banc de proves del sistema del vot electrònic que podria començar a implantar-se a Catalunya l’any 2010.

Si finalment el model implantat és el que està en prova podríem trobar-nos, d’aquí a un parell d’anys, que l’acte de votar el féssim còmodament des de casa, amb sabatilles i bata i sense haver de desplaçar-se fins als col·legi electoral. Independent del que això pugui significar, és una mostra més que la informàtica, i els ordinadors són una eina bàsica, no només de comunicació, sinó de relació.

Actualment, gairebé tot es pot fer des de casa: Comparar, interactuar amb el banc, amb les administracions, escriure’t amb la família, retrobar amics.... Només quedaven quatre activitats al marge de la electrònica, una d’elles votar. Doncs aviat aquesta tampoc.

No tenir ordinador o no conèixer la seva mecànica significa quedar-te al marge de moltes coses i cada cop sembla que serà més així. La qüestió és saber si realment estem preparats per tot el que això significa, no només humanament sinó mecànicament. ¿Tenim els ordinadors preparats per aquesta dependència? ¿Que passa quan s’espatlla o quan el seu funcionament no és òptim? ¿Quants, records, contactes, treballs i altres documents perdríem si el disc dur és malmetés?

L’arribada de la informàtica ha estat un alleugeriment per a moltes tasques quotidianes però el seu arrelament, ràpid i profund, ens ha fet esclaus de les seves servituds. Una percepció que molts cops només tenim quan ja és massa tard. Cal córrer a la velocitat que ens permeten les nostres cames. Passar-nos la vida espringtan fa que la caiguda provoqui mals molt sovint irreparables. La implantació de la informàtica en la nostra quotidianitat ha de produir-se al ritme que permeti fer previsió de tots aquests perills.

En aquest sentit també caldria donar un toc d’atenció a l’administració, molt favorable a la implantació d’aquestes tecnologies i molt poc preocupada sobre en quines condicions reben els ciutadans tots aquesta avenços.

Febre boletaire

Desenes de cotxes s'amonteguen els caps de setmana als marges de la carretera.
Els empeny una força sobre natural: La boletofilia.
Molts no en tenen ni idea. Deixeu el bosc com l'heu trobat!!!
És TV3 corresponsable?

Roba estesa

Tendim a uniformar les coses buscant un ordre pre-establert.
Estendre la roba, de tant en tant, serveix per trencar amb la maleida rutina

Euskalerria - Catalunya: Qüestió de pebrots

A Catalunya estem de mala sort. O ens la hem buscada. El cas és que cada cop que miro les planes d'internacional em trobo amb noticies que m'agradaria que passessin al meu país i que aquí són impensables.

La d'avui la he trobada a l'apartat d'esports. 160 futbolistes bascs s'han negat a jugar amb la selecció d'Euskalerria si aquesta torna a dir-se "Euskadi". Entre els signants del manifest hi ha futbolistes de totes les categories. També de la Real Sociedad, l'Atlhètic de Bilbao, l'Eibar, etc...

Encoratja veure com a algun racó del món hi ha gent veritablement comprometa amb els seus ideals. Professionals que no els importa el que els puguin dir des de Madrid. Que tenen clar que una cosa és la seva feina i una altra els seus ideals i que uns no tenen perquè condicionar els altres. Són valents i no s'amaguen.

A Catalunya això és impensable. Ara fa un parell d'anys Oleguer Presas se li va acudir donar suport a un parell d'iniciatives a favor de l'autodeterminació i ja hem vist on ha acabat, jugant fora de l'estat Espanyol. Aquí actuem covardament intentant justificar postures insolidàries i poc comprometes, vestint-les de rutina professional. Ens agrada parlar català a les rodes de premsa, vestir com un antisistema, deixar-nos el cabell llarg com molts joves compromesos i fer veure que Catalunya ens preocupa més que cap altre racó de món. Però a la ora de la veritat. Quan s'ha de donar la talla, quan cal comprometre's ens arronsem , ens fem petits i abaixem el cap.

No cal anomenar a tots els esportistes que, tenint a la seva ma col.laborar en allò que sembla que'n són favorables, decideixen quedar-se muts, encongits i amagats a segona fila. No cal dir noms però crec que a tots ens vindran uns quanta al cap.

Tot per no dir la mala sort que hem tingut amb alguns de primerissima fila: Rafa Nadal, Pau Gassol, Dani Pedrosa, i algun més que no són precisament l'exemple de compromís cap a Catalunya.

Espero amb ànsia el dia que aquí tinguem els mateixos pebrots que tenen en d'altres llocs del món. Potser serà l'inici d'una etapa important.

Matí de novembre

Llevar-se al matí i veure sortir el sol mentre les boires jeuen a les fondalades deixant una lleu pinzellada blanca sobre el terra.

S'acosta l'hivern

Economia, sanitat i càncer de mama

Ahir vaig fer una xerrada amb una important membre de l'entita Fafoc d'ajuda i suport als malalts i familiars de càncer. Mentre feia l'entrevista amb Joana arroc, molts i moltes oients van trucar per donar el seu testimoni o fer preguntes a la convidada. Entre totes les trucades hi va haver una que em va cridar l'atenció:

És la Rosa, una senyora de 76 anys que ara en fa dos, quan va nara la metge del CAP, la doctora li va dir que ja no li farien més mamografies perquè a la seva edat no tenia massa sentit.

Aquest matí he parlat amb la directora del CAP i li he preguntat sobre aquest cas. La resposta ha estat tota una revelació: Des de la Conselleria de Santitat s'ha establert un protocol de prevenció i control del càncer de mama que comença als 40 anys. Fins als 50 des de els centres hospitalaris de referència es va cridant les pacients cada dos anys per fer-se la mamografia. A partrir dels 50 i fins els 70 són els centres d'assitència primària els que fan els controls i determinen cada quan cal fer la prova a les pacients. A partir dels 70 anys només en els cassos que un metge determini que pot haver un tumor, es realitza la prova.

Fa uns quants anys es va iniciar al nostre país una campanya de conscienciació sobre la necessitat que les senyores es facin revisions anuals periòdiques al ginecòleg. Quan hem tingut a tota la població conscienciada i educada en aquest objectiu, qüestions econòmiques han fet canviar les prioritats del Departament i ara se'ls fa cada dos anys i no a totes les edats.

No se quin és l'objectiu del canvi que va impulsar la Consellera Marina Geli al Departament de Salut, i no se si els resultats seran bons, però el que tinc clar és que la Sanitat Catalana està creant desconcert e incomprensió a molts usuaris: Mesures canviants, manca de pediatres, manca d'infermeres, CAPS petits, metges saturats de pacients... i per sobre de tot la sensació que lluny de ser pacients, als usuaris de la sanitat pública ens consideren i ens tracten com un número: El que correspon a la quantitat econòmica que costa la nostra visita.

Ampliar el temps entre mamografies és una bestiesa, malmetre els esforços emprats en convèncer a les pacients de la importància de les revisions, bestiesa i mitja, però desconcertar als usuaris de la sanitat fent-los ballar com una baldufa és inacceptable.
Si s'ha de retallar que comencin per qualsevol costat menys per la sanitat i la educació i sobre tot que no condemnin abans d'hora a cap pacient.

I als motoristes que'ls bombin!!

Línies negres que patinen perills inútils per als motoristes

Que no mereixem la mateixa seguretat que la resta d'usuaris?

Pares que trenquen estereotips

El problema dels estereotips és que perfilen un grup social però no identifiquen a cap individu en la seva totalitat.

Un dels més repetits és el que referencia als pares i les mares d'avui en dia. Es diu d'ells que gairebé no estan mai amb els seus fills, que'ls omplen d'activitats extraescolars per tenir-los entretinguts, que utilitzen la tele com a mainadera mentre ells es dediquen a altres coses, que els nens d'avui no juguen al carrer...etc.

Ahir a la tarda vaig anar a la biblioteca del poble on visc a tornar un llibre i agafar-ne un altre. Aprofitant que m'acompanyava la meva filla de 4 anys, la vaig fer sòcia de la biblioteca, i em va engrescar a entrar a la planta de literatura infantil per agafar-li un conte. Obrir la porta d'aquella estança va ser un flaix brutal.

Sobre una tarima especialment habilitada amb forma de graderia, hi havia asseguts prop d'una vintena de pares i mares asseguts amb els seus corresponents fills llegint comptes. De totes les edats. Des de nens de guarderia a alumnes dels primers cursos de primària. Tots acompanyats amb el seu corresponent adult compartint uns minuts de lectura. El flaix va ser tant gran que vaig dubtar si els contes eren per prèstec o per ser llegits dins la biblioteca. Una de les treballadores em va aclarir que ens en podíem endur fins a cinc:

- Hi doncs que hi fa tanta gent llegint contes aquí? Vaig preguntar.
- És normal. Sovint els dies que plou com que no poden anar a jugar a la placeta venen aquí, estan calents, llegeixen un conte i així els nanos es distreuen.

És el problema dels estereotips. Segur que hi han pares que aparquen als nens en activitats extraescolars, que no parlen mai amb ells i que només els veuen el cap de setmana. Però també hi han pares que porten els seus fills a jugar a la placeta quan surten de l'escola i que, quan el temps no ho permet, tenen la iniciativa d'anar amb ells a la biblioteca i llegir-los un conte. Estaria bé que a aquests pares se'ls tingues present de tant en tant quan es parla de la educació que'ls donem als postres fills. Perquè, malgrat no responen a cap estereotip, existeixen i la seva tasca mereix ser referenciada. De pas, també, ens ajudarà a no tenir una visió del futur tant catastrofista.

Accidents laborals

On és el casc d'obra?

On és l'arnès?

On són les mesures de seguretat preventives?

On és l'inspector de treball?

Barcelona i Madrid avui d'anada i tornada

A Barcelona 2.200 treballadors de la Nissan s'han tornat a manifestar per evitar l'acomiadament de 1.288 companys.

A Madrid 1.000 joves acampen a Fuenlabrada per aconseguir un dels 2.100 pisos que un constructor posarà a la venda dissabte a 150.000€ de mitjana.

A Barcelona el Gobern de la Generalitat guarda silenci creant incertesa a sindicats i treballadors que veuen agreujada la seva situació econòmica per la proximitat de l'atur.

A Madrid les administracions guarden silenci davant la imatge dantesca de milers de joves dormint al mig del carrer com indigents. Suportant temperatures de 5 graus.

A Barcelona lluiten per un dret constitucional: Al del treball.

A Madrid reivindiquen un dret constitucional: El de la vivenda digne.

A Barcelona veuen com una empresa aprofita una situació de crisi per eliminar càrregues salarials i aconseguir millorar els seus beneficis.

A Madrid un constructor demostra que amb voluntat de fer bé les coses tothom pot sortir-ne beneficiat. Ell amb un 3% de benefici i els joves amb un habitatge a preu assequible.

A Barcelona es pregunten perquè el govern no fa res.

A Madrid es pregunten perquè el govern no ha fet res.

A Barcelona els ciutadans prenen el carrer.

A Madrid els ciutadans ocupen les places.

A Barcelona diuen que com no s'arregli faran sentir la seva veu cada dia indefinidament.

A Madrid diuen que fins dissabte al carrer i que a partir d'aquí a lluitar per seguir vivint.

Algú pensa posar una mica de seny per començar a fer les coses bé i defensar els drets constitucionals bàsics de tots els ciutadans?

El cel de molts núclis antics

Cables elèctrics que enteranyinen el cel d'antics carrers plens d'història

Analfabets funcionals

Si teniu la oportunitat de llegir la entrevista de La Contra de La Vanguardia d'avui no us la deixeu perdre. Víctor Amela ha entrevistat a una farmacèutica de 35 anys i mare de 3 fills, que, entre d'altres coses, ha explicat algunes de les anècdotes que a ella o a d'altres companys de professió els ha tocat viure.

És curiós veure com, la majoria d'aquestes anècdotes, es produeixen pel desconeixement d'alguns dels termes incorporats recentment al nostre dia a dia. Confondre "coitus interruptus" per un "córpore insepulto", o un "locutorio" per un "colutorio", "cojontivitis" per "conjuntivitis", o "profiteroles" per "profilàctics", són situacions que ens fan gràcia quan les imaginem tranquil.lament llegim el diari.

El problema rau en que tots, tots correm el perill de ser víctimes d'una situació semblant. Actualment la societat, la comunicació i el llenguatge avança tant ràpid que és molt fàcil quedar al marge d'algun dels seus camps i convertir-nos en petits analfabets funcionals d'alguna cosa.

Fa 6 anys, un migdia a Berga, vaig trobar una senyora tancada en un caixer de Caixa de Catalunya estona i estona. Finalment quan ve veure que jo em neguitejava a la porta perquè veia que no treia diners i que tampoc me'n deixava treure a mi. Va sortir i em va demanar ajut. El problema d'aquella senyora, de poc més de 50 anys, era que un cop havia posat la targeta, i havia introduït el codi secret, no trobava la opció per treure diners. No va saber entendre que "reintegrament" volia dir "treure diners".

El risc de quedar al marge avui en dia és molt alt i en el nostre país som de rialla fàcil. A ningú li agrada reconèixer que no domina el Facebook, o que no entén l'objectiu del blocs, que no li treu el suc a l'aparell de televisió que te a casa perquè la meitat de funcions no les entén o que es resisteix a operar per Internet perquè la terminologia d'aquest tipus de transaccions li són alienes. En canvi a tots ens fa molta gràcia veure un avi amb dificultats o una persona sotmesa a pressió errant la frase.

El futur que tenim al davant és un futur ple d'analfabets funcionals en un o altre camp i si realment no volem ser discriminats quan ens toqui a nosaltres, ens haurem d'acostumar a estalviar-nos els acudits fàcils i a treure'ns la rialleta de la boca.

Nit de Ple. Política de baixa estopa

D'un regidor a la oposició a l'alcalde:

"Vosté només pensa amb les parts sexuals enlloc de pensar amb el cervell"

I el Ple va seguir

El preu real de la llum

Fa tot just unes hores que la Comissió Nacional de la energia ha proposat al govern pujar la llum un 31% apartir de l'1 de gener de 2009. Evidentment la noticia ha causat alarma, sobre tot entre els consumidors que temen veure mermada, encara més, la seva capacitat de consum.

Jo soc poc partidari de les juguesques però en aquest cas, i per tranquil·litzar als que em llegeixen, em jugo un sopar a que ni de llarg s'apuja la llum un 31%. Aveure si ho explico que s'entengui:

En la comercialització de la llum hi intervenen 3 empreses:

1. La empresa que la genera.

2. La empresa que la transporta

3. La empresa que ens la serveix i a qui li paguem el rebut.

A Espanya hi ha diverses fonts per generar energia. Per centrar-nos en una fixem-nos en, per exemple la central Nuclear d'Ascó. Ascó es propietat d'una empresa que es diu Endesa Generación S.A. Aquesta és una empresa que únicament, UNICAMENT, genera energia. Aquesta energia Endesa Generación S.A. la ven a una altra empresa que es diu Endesa que s'encarrega de fer-la arribar a casa nostra i a qui li paguem el rebut. Aquesta energia es transportada per un cables que són propietat d'una altra empresa que és diu Red Eléctrica Española que els lloga a Endesa perquè faci arribar la energia fins al nostre endoll.

El govern, que en ocasions és brillant, es va adonar que, malgrat eren dues empreses diferents, Endesa Generació S.A i Endesa, tenien molts punts en comú, Consell d'administració, accionistes majoritaris, etc, etc. I els va dir jo deixo que cobreu el preu del rebut als clients una mica més card del que caldria si només serviu electricitat, a canvi que no apliqueu el cost real de generació de la energia en la relació comercial entre Endesa Generación S.A i Endesa. Almenys els primers anys desprès de la privatització. I en aquestes ens trobem ara. Part dels beneficis d'Endesa van a tapar les pèrdues d'Endesa Generación S.A.

Ja fa temps que des de la Comissió Nacional de la Energia es reclama al govern que s'ajustin els costos del rebut al cost real de generació de la energia. El govern fins ara s'hi ha mostrat reticent tot i que habitualment la llum sempre puja per damunt de l'I.P.C per anar recuperant camí. El que ha fet aquest cop la Comissió és demanar el govern que posi punt i final a aquest greuge i que el consumidor pagui la llum al preu que costa generar-la.

Si s'ha entès el que he explicat s'entendrà perquè dubto que'l govern accepti aquest augment d'un 31%. I menys en temps de crisi. Igual que dubto que pugi un 31 també m'hi jugo un sopar a que l'augment serà superior al 6%.

Avui s'ha fet la sol.licitud, el govern encara te dies per acceptar-ho o no però jo en aquest sentit no m'hi neguitejaria gaire. Ara hi ha altres aspectes, també econòmics, que ens han de preocupar més.

Perseverança inútil

En ocasions ens obstinem en fer coses que sabem que no poden acabar bé

Els descomptes de les hipoteques: Política d'aparador

Un dels titulars de la setmana, al marge de les eleccions americanes, ha estat l'anunci que’l president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, ha fet d'ajuts a les famílies amb dificultats per pagar les hipoteques. Tal i com van recollir les portades de la majoria de mitjans el govern facilitarà que les persones a l'atur s’estalviïn de pagar la meitat de la quota durant dos anys:

El Gobierno librará de pagar la mitad de la hipoteca a los más afectados por la crisis.

Els dies han passat, les noticies s'han pogut anar paint i poc a poc hem anat descobrint la veritat de l'anunci. Tal i com avui m'explicava la delegada a Catalunya d'Ausbanc, (que és l'associació d'usuaris d'entitats bancàries):

1er: La mesura només afecta a aquelles hipoteques menors a 170 mil €, que en el cas de, per exemple, Barcelona i la seva àrea metropolitana, són la minoria.

2on: L'aplaçament no és gratuït sinó que a la quantitat aplaçada se li aplicarà els interessos corresponents a aquest dos anys d'endarreriment.

3er: La quantitat aplaçada es repartirà entre les quotes pendents de manera que en acabar aquest període no tornaran al que paguen ara sinó al que paguen ara més la quantitat que toqui.

4rt: El govern només fa d'avalador. Els bancs, que són el propietaris del deute, seran els que decidiran si aproven o no l'aplaçament de la hipoteca. En definitiva que del que es va publicar a la realitat hi ha una diferència substancial.

Desprès de cada elecció, els polítics prometen reflexionar sobre els motius de la gran abstenció, i es comprometen a prendre mesures perquè no es repeteixi. Mentida. Anuncis com el d'abans són el que acaba creant desafecció entre els polítics i la societat.

Zapatero és especialista en manipular, mentir i engañar. Alguns referents:

• "Acataré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"
• El compromís de retornar 400€ als contribuients
• La famosa llei de la dependencia
• Cedir la gestió de Rodalies a Catalunya
• Pagar a Catalunya el 18% del producte interior brut
• Ara, perdonar la meitat de la Hipoteca

I podríem seguir. Vivim immersos en la política de l'aparador. Del no importa el que hi hagi al darrera mentre sigui titular. De les frases lapidaries buides de contingut. Aquest no és el camí per resoldre la desafecció vers la política. Aquesta no és la manera que’ls ciutadans tornin a sentir-se representats pels seus polítics.