14 de març 2012

Voler el que no tens te un preu (14/03/2012)

Era un poble extraordinari. Tenia de tot. Bon sol, bona terra, bona gent, bons productes i moltes expectatives de futur. Ocupaven un lloc privilegiat amb aigua a tocar, muntanyes nevades a l'hivern i un gran altiplà per plantar horta i posar-hi pastures. L'esperança de vida era alta i les expectatives bones. Econòmicament, però, era de la mitjana. No era dels més pobres però tampoc dels més rics i això creava greuges comparatius amb algun poble de la comarca. Un camp de futbol amb graderies noves, un teatre més gran, una zona de jocs infantils millor equipada. Enlloc d'una piscina descoberta dues. No eren diferències essencials però a alguns veïns del municipi els creava una certa remor d'estómac veure que'ls altres tenien una mica més que no pas ells.


La remor va anar fent forat fins que en un Ple l'alcalde es va veure oblogat a explicar als veïns que no era que no volgués era, senzillament, una qüestió de diners. Tenien els que havien i no donaven per a més.


  • Doncs aconseguim-ne més! - Van dir alguns veïns-. I s'hi van posar. La solució era senzilla. Ja feia temps que hi havia una indústria de tints que volia instal·lar-se a la zona. Les bones comunicacions i la proximitat amb l'aigua feien que'l lloc fos ideal. - - Doncs que s'hi posin!

  • Si però haurem de renunciar a algunes pastures i cedir espai perquè s'hi posi la nau. Va dir l'alcalde

  • Doncs els hi cedim! Però que facin una piscina i ens ampliïn l'àrea de jocs infantils.

I així ho van fer. Van expropiar un espai on s'hi cultivaven patates i tomàquets i en van posar la fàbrica. Una gran nau grisa amb una reixa perquè ningú hi entrés i mitja dotzena de gossos que es passaven la nit bordant perquè ningú s'hi acostés.


La fàbrica, d'una gran multinacional, no parava de guanyar clients i diners. Un dia van mostrar la seva voluntat de deixar el poble si no se li construïen uns accessos milloris. Necessitaven nous camins perquè els camions, cada cop més grossos, hi arribessin. Els veïns van acordar expropiar el tros del Ramiru, el dels Beltran i el del Sidru i fer-hi passar la carretera nova. Amb aquesta operació es van quedar sense pastures ni llegums. Però tenien piscina.


El mercat de la vila havia d'importar productes del mercat central, patates sense gust, tomàquets que no pintaven i carn de ves a saber on, però els veïns estaven contents perquè tenien piscina.


Un dia d'estiu, els pescadors, van baixar al riu a pescar i van trobar-se que no hi havia peixos. Estranyats per aquest fet, van caminar uns metres avall per veure si trobaven el motiu. Una gran canonada que baixava de la fàbrica estava abocant tint vermell just on les truites feien la posta. Peró era igual perquè tenien piscina.


La cantina es va convertir en un restaurant de menus i el colmado en una botiga d'ultramarinos que només obria quan hi arribaven els treballadors i el camió. Els més visionaris del poble van veure negoci en vendre els seus garatges per fer-hi tallers i altres pagesos van aprofitar la oportunitat perquè empreses del mateix sector s'instal·lessin a la zona. La muntanya on jugaven els nens es va convertir en una pista d'esquí. Als seus peus van construir una central elèctrica amb una gran xemeneia per abastir tota aquella demanda d'energia. Però era igual perquè tenien piscina.


Un estiu, quan va arribar la calor. La socorrista va obrir la reixade la piscina. Va instal·lar els para-sols i es va preparar a rebre els nanos del poble disposats a banyar-se i a aprofitar el sol. No en va entrar ni un. No hi havia nens. Les poques famílies amb nens del poble, havien marxat a la recerca d'un nou espai on poder viure sense contaminació i sense indústria. Va passejar per al poble i es va adonar que ni havien nens, ni flors. Que l'aigua era de garrafa. Els aliments d'altres continents. Que una pols grisa cobria bancs i monuments i que la gent caminava amb tristor a la recerca d'un punt de trobada. La cantina era buida i pràcticament no quedaven ni entitats ni associacions. Havien perdut tot allò que feia d'aquell lloc un espai idíl·lic per viure. Per tenir el mateix que'l poble del costat havien renunciat a les coses bones del seu.


Va mirar al terra. Va donar un puntada a una pedra i va pensar: Tant se val però tenim piscina.

Cap comentari: