Un final de pel.lícula (05032012)

Romàntica per naturalesa. S'ha passat la vida intentant que ningú ho sàpiga. Era de les que forrava la carpeta amb fotografies del cantant de modà. Però ho feia per dintre, als separadors, on massa gent no ho veia perquè no volia que ningú sabés quant de imprescindible era per ella sentir-se estimada. Li agradaven les històries romàntiques. Imaginava rebre un camió de roses vermelles a la facultat i viure milers totes les postes de sol asseguda a l'herba. Li agradava poder sentir com se li encongia l'estomac quan el veia i sentir-se diferent. Ser la princesa del conte o la dona desitjada de qualsevol pel·lícula.

Però la seva vida no era així. Tenia un físic normal que la feia passar desapercebuda. Un caràcter introvertit que la feia poc cridanera, i una actitud tímida enfront totes les situacions. Al seu interior però hi havien un munt de personatges que interactuaven invisiblement en la seva vida. Galants de pel·lícula, joves apassionats i impulsius. Amigues que l'admiraven. Tots ells l'acompanyaven durant el dia i li feien més dolços els petits moments amb arguments fantàstics que, com anella al dit, la feien a ella encara mes meravellosa del que li agradava pensar.

El cinema era el seu gran refugi. Somiava comprar-se un apartament amb Paul Newman i anar descalços pel parc. O tenir una relació com desalluno con Diamantes. O, perquè no, viure una passió Turca com Anna Belen i envellir al costat d'algú com Jane Fonda en el Estanque Dorado. El cinema era el seu gran refugi. Era la fon d'on bevien les històries que ella mateixa anava creant-se dins al seu cap.

L'aïllament respecte la món real cada cop era més gran. Si als 15 anys sentia de manera diferent. Als 20 pensava de manera diferent. Als 25 actuava de manera diferent i als 30 s'imaginava que'l món que l'envoltava era de manera diferent a la realitat. Els amics, els pocs amics que havia tingut al llarg de la seva vida, i en el paquet “amics” hi entren també les amigues, l'havien anat abandonant farts de raonaments que mai acabaven d'entendre. Farts de no poder mantenir una conversa lògica i fluida amb ella. El seu aïllament era cada cop més important. Vivia sola en un apartament i només sortia per anar a buscar els aliments bàsics essencials per subsistir. La resta de la jornada se la passava dormint i veient les pel·lícules que li servien els canals de televisió per cable.

Un dia van emetre una d'herois i heroïnes. Una pel·lícula on una heroïna de corbes sinuoses i físic espectacular, es passava la vida provocant tot mascle que se li poses al davant. Aquella dona no només era guapa i eficient sinó que tenia èxit amb els homes i salvava a mitja humanitat. Tot li anava bé i tenia un cos d'escàndol. Volava, saltava i nedava més que ningú. Donava els cops més forts i no sentia por davant de res. Era capaç de salvar un autobús d'escolars i al cap de cinc minuts enamorar a un galan de bandera vestida amb un espectacular vestit cenyit. Amb una dolçor i sensibilitat digne d'algú que viu permanent en un núvol irreal.

Aquella pel·lícula li va marcar la vida. Es va vestir i va baixar a la botiga d'esport. Va començar a remenar per les estanteries a la recerca de roba ajustada. Ella volia ser com la noia de la pel·lícula. Es va vestir amb lycra negra. Amb botes altes. Amb una màscara que va comprar al xino de la cantonada i que li donava un aire enigmàtic. Se sentia sexi. Poderosa. Atractiva. Diferent. Especial. Va mirar el calendari de la entitat bancària que tenia penjat a la paret de la cuina i va veure que aquella nit havia lluna plena. Tocant les 12 es va vestir com la heroïna de la pel·lícula i com si fos una gata va pujar a l'ambà de la finestra. Quan va veure passar un jove amb pinta sospitosa es va llançar al buit.

Aquella nit a la televisió van fer “Gente Corriente”, dirigida per Robert Redfort. Per ella va ser massa tard.