L'hora de la decisió important (07/03/2012)

Arribats a aquell moment de la seva vida havia de prendre una decisió: Fer cas al metge o no fer-ne. Si feia cas al metge es condemnava a viure el que li quedava patint per deixar de viure el que li quedava. I si no li feia viuria com voldria però molt poc temps. Aquest era el dilema. Poc bé o molt, suposant que fos molt, d'una altra manera.

La seva vida havia estat estranya. Havia estat una persona físicament robusta. Practicant d'esport, era dels que es cuidaven a l'hora de menjar, alhora de vestir, alhora de pentinar-se... però pertanyia a aquella cultura d'home robust de camp. D'aquells d'esmorzar de forquilla i ganivet, de cigaló després de dinar. De peus de porc amb mongetes, de cap i pota i vi. Dels que els agradava passar els diumenges fent sobretaula amb l'ampolla de Rom Pujol, i el whisket i el puro i les avellanes i hores i hores fins que al final s'aixecava de taula, com podia, i anava a dormir per anar a treballar al dia següent. Per compensar-ho, entre setmana, anava al gimnàs. A aixecar peses. A fer activitats que'l fessin desenvolupar el seu físic d'home dur.

Les seves relacions personals anaven molt en la línia d'home decidit i distant. La seva muller, ara ja ex muller, i els seus fills, cada cop més distanciats, havien estat víctimes i part d'una manera d'entendre la vida diferent al comú dels mortals. La màxima sempre havia estat: No news it's good news. I amb aquesta idea es podien passar setmanes i setmanes sense ni dirigir-se la paraula. Sense fer-se un truc. Sense saber els uns dels altres. Per aquest motiu les malalties i els canvis en la vida sempre havien estat una sorpresa.

Es llevava al matí i anava amb els amics a esmorzar. S'asseien a la terrassa del local social i s'explicaven històries, sentenciaven sobre la vida dels altres i arreglaven tots els problemes del país. A mig matí anava al gimnàs i fins l'hora de dinar. Sobretaula, migdiada i a la tarda a fer la volta o a anar al cine o a llegir o veure futbol. Fins l'hora d'anar a dormir. I així cada dia. No era una vida desorganitzada però era una vida amb constant presència del tabac, i l'alcohol i els greixos. Però era la vida que havia escollit la que li agradava fer i amb la que es trobava millor.

Als 60 tant d'esport i tant de tabac i tant de tot, li havien donat un ensurt i havia hagut de passar pel quiròfan a arreglar el cor. Aquest havia estat un punt d'inflexió important. Des d'aquell moment havia caigut en mans de metges i la seva vida havia estat una altra. Revisions cada dos mesos. Control del Sintron. Una dieta estable. Fora tabac, fora excessos, fora greixos... Els darrers anys no havia estat del tot feliç controlat tot el dia. Renunciant a moltes coses. Aguantant el sermó del metge. I la cosa havia anat a pitjor. Ara es trobava assegut a l'altra costat de la taula de la consulta escoltant el sermó del metge i valorant si seguir tot aquell ordre estricte valia realment la pena.

Que tenia i que li quedava? Els fills grans i criats. La dona amb la vida refeta en un altre ciutat. Els amics havien anat canviant. Els pares morts els germans molt lluny.... Algú podia pensar quer la seva vida era trista i buida però ell s'hi trobava bé. Estava fart dels estereotips. També dels sanitaris. Que si sol no es pot viure que si els fills són un regal, que si no s'han de menjar greixos que si l'excés d'alcohol..... Estava fart que gent que no coneixia es prengues el luxe de determinar que era bo i que no era de la seva vida.

¿Valia realment la pena seguir controlant? Que es millor viure molt o viure bé? Qui és realment l'amo de la seva vida ell o els altres? I si es moria que? Al cap i a la fi un dia o altre havia de passar i almenys en aquell moment no emprenyava a ningú.

Quan el metge va haver acabat va agafar la jaqueta i va sortir de la consulta. Es va parar a l'estanc va comprar una caixa de Roslis i se'n va fumar un tot gaudint d'una bona copa de conyac al bar de la cantonada.