13 de març 2012

Un refugi en època d'atur (13/03/2012)

Des que va acabar la universitat busca feina sense parar. No en troba. Les coses estan complicades i trobar un lloc on guanyar-se la vida és gairebé un miracle. La seva carrera d'Econòmiques no és en realitat la que li hauria agradat fer. Ell anava més aviat per telecomunicacions però per culpa de la nota de tall no hi va poder accedir.


Sempre havia pensat que això de que la nota de tall tingues la culpa era un eufemisme divertit. En realitat tenien la culpa les festes universitàries dels dijous, els sopars amb copa dels divendres, la gran farra del cap de setmana del dissabte i la cervesa amb partida del pub del carrer Provença dels diumenges per la tarda. El gimnàs dels dilluns, la partida de rol dels dimarts, el cinema dels dimecres i així a tornar a començar. Vaja que entre tanta activitat veure'l amb un llibre a les mans era realment complicat. Així que es va haver de conformar amb econòmiques. I de les econòmiques a l'atur perquè ni tenia la nota ni les ganes ni els coneixements assimilats per sortir endavant.


S'havia pagat la carrera fent classes de mates. Primer a un veí de l'escala i després a 4 nens del barri. Ni li agradava ni era la seva vocació però ja li anava bé. Es pagava els transports, els llibres i les festes. La resta del temps a plorar pels bars que no tenia feina i a fer conyeta amb els amics.


Quan la seva germana li va explicar que a l'escola del barri buscaven mestres li va caure com una llosa. Tenia la obligació moral de presentar-se a la feina però la certesa que no volia treballar fent classe a nens. Cada cop que ho recordava enganxava unes emprenyades de consideració. I més quan, després de presentar el currículum, passar les proves va fer la entrevista i li van dir que la feina de mestre era seva. Hòstia quin pal!!! va pensar. I ara que??


Es va resignar i arribat l'1 de setembre es va presentar al seu lloc de treball. Va conèixer l'escola, ell claustre, els plantejaments i els objectius i es va posar mans a la feina. De fet tampoc era tant complicat. Es tractava d'ensenyar unes matemàtiques que ell dominava i mantenir l'ordre a classe. El primer dia quan va veure la cara dels que serien els seus alumnes va sentir la sensació de por escènica. Aquella que tant parlen els actors i actrius. Passades les primeres setmanes la cosa la tenia dominada i passats els primers mesos ja s'hi trobava prou bé. La feina estava bé. 20 hores lectives a la setmana i la resta per preparar les classes i qui diu preparar les classes diu preparar-se intel·lectualment, a la biblioteca, al museu, al cine, al bar...


Els alumnes anaven assolint els objectius, i els que no doncs... tampoc no es pot endarrerir el ritme de la classe per uns quants! Es a dir que a tirar “pa lante” i ja s'espavilaran. Amb el temps es va anar abduint de la filosofia del professorat de la escola: Treballar més deteriora la qualitat de la educació. Fer més de 20 hores lectives no ens deixa preparar bé les classes. Tocar-nos el sou es desmotivar-nos. Que els alumnes no ens respectin es sempre culpa dels pares que no els eduquen. Es mentida que tinguem les mateixes vacances que'ls nens perquè ens passem els mesos formant-nos , encara que mai ho havia fet ni mai ningú li havia demanat cap curs de formació. I ara l'objectiu final era aconseguir la jornada intensiva per tenir les tardes lliures i poder aprofitar per seguir anant al cine i de copes amb els amics i totes aquestes coses.


Mentre tant al seu entorn augmentaven les jornades de treball. Abaixaven el sou de la resta de treballadors i la situació social era cada cop més combulsa. Ell havia tingut la sort de trobar una bona feina en un bon sector i ara es trobava en el costat perfecte per anar fent la viu-viu.


Aquell dia discutint sobre l'actitud dels professors es va trobar dient que no se'ls respecta que la seva es una feina vocacional i que son una peça clau de futur. Tot i que encara li fotia pal anar a l'escola, mai havia format part del seus plans ser mestre i per a ell la escola havia estat un refugi en època d'atur.

Cap comentari: